Nosaltres, a l’Av. de la Catedral hi haurà cues i no serà per veure pessebres, precisament! Heu vist ja la llista d’autors que signaran a la Setmana del Llibre en Català? Us en deixem només un exemple, però mireu-vos el web i prepareu agendes…
Lluís Llach presentarà la seva primera novel·la, Memòria d’uns ulls pintats, amb Carles Capdevila. Després de la presentació, l’autor signarà exemplars de la seva novel·la.
Dilluns 10 de setembre, a les 19h, a la Plaça de la Paraula.
@ColumnaEdicions @Grup62
Quin misteri deu amagar una pel·lícula d’allò més estranya que en mirar-la et quedes cec? Això és el que es pregunta la tinent Lucie Henebelle quan un examant la truca demanant-li ajuda.
Algun cop heu llegit un llibre com si estiguéssiu mirant una pel·lícula? És a dir, que allò que us expliquen sembla tan real que fins i tot fa por… Sigui per la trama que et captiva, pels termes utilitzats, pels personatges o pels escenaris compartits, hi ha llibres en els quals t’hi pots submergir i visualitzar les escenes que llegeixes com en un curtmetratge. La Síndrome E n’és un d’aquests.
Després de veure el curtmetratge turmentós pel qual el seu examant perd temporalment la visió, la Lucie decideix investigar què s’hi amaga al darrera. A 300 kilometres de distància, mentre ella investiga el cas, en Franck Sharko, de la policia criminal, investiga un múltiple assassinat on les víctimes apareixen enterrades sota terra i sense poder ser identificades ja que els han extret el cervell, els han buidat els ulls i els han arrencat les dents.
Sense intuir la relació entre ambdós casos, els destins de la Lucie i en Franck es creuaran gràcies a una trucada d’un personatge desconegut resident al Canadà que n’insinuarà la relació. És a partir d’aquest moment que comença una història trepidant de tenebres i misteris que els duran a investigar el pitjor cas de les seves carreres professionals amb un final inimaginable…
Sempre he cregut que per escriure una novel·la com aquesta cal una ment brillant… i sense cap mena de dubte, en Franck Thillez la té. Gràcies a l’estil planer de la seva prosa, així com de les descripcions detallades que ens ofereix i d’una molt bona traducció d’en Jordi Boixadós, submergir-nos en la lectura no és que resulti fàcil, sinó que se’ns fa inevitable.
Si voleu saber-ne més, no dubteu en llegir-ne el primer capítol aquí. I afanyeu-vos, perquè d’aquí a uns dies us portaré Gataca, la següent novel·la d’aquest autor amb els mateixos protagonistes. Què me’n dieu? Les comentem?
Títol: La Síndrome E.
Autor: Franck Thilliez
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 918 ]
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-6641-474-6
Preu: 21,00€
Aquí teniu el primer capítol en pdf.
@Grup62
En un moment en el qual plantar-se les verdures a casa o crear la teva roba o complements és l’última tendència, ara ens arriben els Pop Cakes, de la mà de Marcela Capó, decoradora de pastissos i l’autora de Cupcakes.
Des de ja fa un temps que s’ha recuperat i s’està estenent vertiginosament la imatge aquella que tenim a la ment de la mare americana que vèiem a les pel·lícules, fent pastissos i deixant-los refredar a la finestra… Quantes vegades no ens hagués agradat endinsar-nos en aquella escena i allargar el dit per tastar aquells pastissos compactes i misteriosos?
A vegades podíem veure decoracions impossibles de mil colors i formes, tant en pastissos de 3 pisos com en petites magdalenes que imitaven granotes, flors, petites abelles,… i d’una textura que recordava la plastilina de sempre, però comestible.
I si anéssim més enllà? No quedar-nos només en les magdalenes, sinó experimentar amb altres materials o altres formes, fent boletes de pa de pessic clavats en una canyeta com un Chupa-chups…? És una forma més divertida de regalar un detall a algú estimat o servir els postres en un sopar!
A més, Marcela Capó ens ensenya quins són els estris que hem de fer servir, bases diverses com el pa de pessic de vainilla, de llimona, de canyella, “brownies”, de galeta, d’avena i cereals, de taronja… i moltes decoracions com ara la d’una granota, una abella, una papallona, una tortuga, un cargol i una vintena d’opcions més.
Un llibre molt original per passar-s’ho bé a la cuina amb tota la família aprofitant el temps lliure dels últims dies de vacances amb els nens o per fer un regal original amb un dels seus Pop Cakes.
Títol: Pop Cakes
Autor: Marcela Capó
Editorial: Salsa Books
Col·lecció: Salsa
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-1519-309-8
Preu: 16,95€
@Ed_62 @Grup62 @DiariAra
Els clàssics, com les bicicletes i la novel·la negra, són per a l’estiu
Edicions 62 i Editorial Alpha publiquen, com és ben sabut, les versions al català dels clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge a través del quiosc. I jo, seguint una proposta del diari ARA, em vaig subscriure en el seu dia a anar-les rebent periòdicament.
Tinc una molt grata experiència d’utilitzar el període estival per abordar la lectura d’obres d’aquelles que “cal” haver llegit: La Divina Comèdia, Faust, L’Odissea, Guerra i Pau,… Altres com l’Ulisses de Joyce, Els germans Karamazov o La muntanya màgica, esperen pacientment al prestatge la seva oportunitat.
Són allò que en diem “Clàssics” i que, superada la mandra inicial, sempre acaben demostrant per què són tan famosos tot recompensant generosament l’esforç. És per això que goso recomanar per l’estiu alternar la lectura de -bona- novel·la negra amb clàssics d’aquests que tots tenim a la llibreria i a la mala consciència.
Aquest estiu li ha tocat el torn a La guerra del Peloponès, de Tucídides. En realitat són vuit volums, volumets, i només he rebut els dos primers. El primer va precedit per una introducció de Jaume Berenguer, autor també de la traducció, que ens explica què se sap del vida de l’autor i el situa en el lloc cabdal que ocupa com a pare de la Història com a ciència
I és que Tucídides amb gran lucidesa i afany d’objectivitat, tot i tractar-se de fets estrictament contemporanis, fa una anàlisi d’una modernitat que deixa bocabadat. Recordem que són fets i escrits de fa 2.450 anys, poca broma.
Comentaré, només, el començament del llibre primer, que és especialment famós entre els especialistes. En un breu “Prefaci”, l’autor, parlant de sí mateix en tercera persona, ens anuncia:
Tucídides, un atenès, ha escrit la història de la guerra que s’han fet els peloponesis i els atenesos, havent-s’hi posat tan bon punt esclatà i amb la idea que seria important i més memorable que totes les precedents.
I com que les “precedents” són, entre d’altres, les mitificadíssimes guerres de Troia, sent la necessitat de justificar la seva afirmació:
Perquè els esdeveniments anteriors i els encara més antics no poden ésser coneguts amb certesa a causa de la llunyania del temps, però de les proves fidedignes que trobo en la meva enquesta remuntant-me fins on és possible, dedueixo que no foren importants ni pel que fa a les guerres ni en cap altre aspecte.
I aquí comença l’apartat L’“Arqueologia” on en deu planes repassa l’origen dels assentaments grecs en les diferents terres del que acabarem denominant l’Hèl·lade.
No vull cansar gaire amb cites però no em puc estar de posar algun exemple, com ara quan atribueix a la fertilitat de la terra del Peloponès que els seus habitants no arrelessin en uns indrets fent ciutats emmurallades. Els era més pràctic emigrar una mica més enllà si havien patit invasions. En canvi,
“…l’Àtica [Atenes] per la pobresa del seu sòl, en molt de temps es veié lliure de discòrdies, i per això els seus habitants sempre anaven essent els mateixos. (…) Les altres contrades, a causa de les migracions, no van créixer com l’Àtica; perquè els individus més poderosos que eren bandejats, per guerra o per revolta, de la resta de Grècia, acudien considerant-la un refugi segur, a Atenes; i admesos com a ciutadans des dels primers temps augmentaren tant la població de la ciutat, que més endavant l’Àtica ja no fou suficient i envià colònies a Jònia.”
Referint-se a l‘expedició contra Troia,
“… podem creure que (…) fou més gran que les precedents encara que inferior a les dels nostres dies. I (…) si hem de prestar fe als versos d’Homer, malgrat que com a poeta és de suposar que embelleix i exagera, s’hi veu clarament que aquesta expedició fou relativament petita…” .
I aporta dades numèriques objectives per mantenir la seva afirmació.
Acabo amb una altra cita profètica que, venint d’un atenès, resulta d’una objectivitat aclaparadora:
“El fet que Micenes era petita, o que algunes altres ciutats d’aleshores semblen ara insignificants, no pot servir d’argument rigorós per a negar-se a creure que l’expedició fou tan important com el poetes ens han dit i com sosté la tradició. Si la ciutat d’Esparta fos despoblada i no en restessin més que els temples i els fonaments dels edificis em penso que al cap de molts anys, les generacions futures ben poc creurien que el poder dels lacedemonis fou equivalent a llur fama i, tanmateix ocupen dues cinquenes parts del Peloponès i tenen l’hegemonia del total, (…) però com que llur ciutat no està (…) embellida amb temples i monuments sumptuosos (…) faria una impressió més pobra. En canvi, si els atenesos sofrissin el mateix destí, l’espectacle de les ruïnes d’Atenes faria conjecturar que llur poder fou dues vegades més gran que realment no és.”
Cal deixar-ho aquí. Recordem un cop més que escriu això fa més de 2.400 anys, i que només en feia 30 que s’havia acabat d’erigir el Partenó…
Doncs, això. Aprofiteu les calorades per submergir-vos en els Clàssics. Paga la pena.
Títol: Història de la Guerra del Peloponnès, vol. I: llibre I
Autor: Tucídides
Traductor: Jaume Berenguer
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Col·lecció de Clàssics de la Fundació Bernat Metge
ISBN: 978-84-9859-053-1
@Grup62
Sí, sí, entre el divendres 7 i el diumenge 16 de setembre de 2012 a l’avinguda de la Catedral de Barcelona hi trobarem autors, llibreters, editors… i LLIBRES! Totes les novetats en català per aquesta temporada i els textos de fons més interessants a l’abast i en un ambient increïble.
Enguany, a més, la Setmana del Llibre en Català celebra el 30è Aniversari, amb una pila de novetats interessants (us imagineu un aperitiu amb la Flavia Company, per exemple?). Us deixem el vincle a la web.
Títol: Llum d’Irlanda
Autor: Marcel Riera
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-292-5
Preu: 16,00€
Llum d’Irlanda és el darrer poemari del poeta i traductor badaloní Marcel Riera i és també el llibre amb el qual va guanyar el Premi Carles Riba 2011.
La suma de tots els poemes que formen aquest llibre són un autèntic homenatge a Irlanda. El lector podrà palpar l’admiració i el vincle que té l’autor amb aquesta petita illa europea.
Al llarg dels poemes, l’autor fa constants referències a les seves terres i paisatges -tant urbans com rurals-, a personatges i moments històrics, als seus costums i les seves tradicions, combinant alhora el passat amb el present, i tot plegat esquitxat amb unes gotes emotives i malenconioses que, com una pluja fina però constant, van cobrint les diverses llums simbòliques de les quals ens parla Marcel Riera. També trobareu algunes evocacions de caire bíblic, religiós o sobrenatural que sobrevolen diversos poemes.
Amb un vocabulari totalment accessible, aquests poemes es llegeixen d’una manera agradable i senzilla, tenint gairebé tots un to narratiu que sovint m’ha recordat la poesia d’en Margarit. Així que us animo a que us endinseu en la lectura d’aquesta Llum d’Irlanda.
Com a primer tast, la primera estrofa del poema Una història de l’evolució:
“Que es faci la llum!”, va dir una veu imperiosa,
i en aquell instant va fer-se també la fosca
i va aparèixer un ésser descendent dels bacteris,
hereu de les estrelles i dels forats més negres
que caminava erecte i articulava sons:
el simi turbulent. Els mars es desplaçaven,
brollaven els volcans, plovia cendra i gel
i ell mastegava carn d’una cacera indígena
i baixava dels arbres per abrigar-se en coves
i dibuixar figures que anaven més enllà.
I del 8 al 17 de maig, el XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona
@Ed_62 @Grup62
La Liane i en George són els pares d’una prole molt extensa: tenen 9 fills i els tenen pràcticament un rere l’altre. L’organització d’una família tan extensa per força ha de tenir un punt caòtic. Els pares, ja per sí mateixos son excèntrics, diferents.
El cas és que entre tots aquest fills, sobresurt amb llum pròpia la figura de la Lucile: una nena d’una bellesa excepcional, fora del que és comú. De fet, tots el nanos són prou guapos, però la Lucile és un cas apart. És diferent en tots els sentits. Ja de ben petita fa la seva contribució a l’economia familiar fent de model per revistes i espots publicitaris. Però en el pla de la vida, del dia a dia, la nena no és gens feliç.
Durant de la novel·la anem coneixent el caràcter de cada germà, les baralles inevitables, els torns per anar al lavabo i dutxar-se. Les vacances, les sobretaules, els jocs d’infantesa i l’entrada a l’adolescència; i mica en mica anem assistint al desmembrament, a la caiguda irreparable d’una gran estructura… que semblava tan i tan forta, i tan indestructible.
El llibre sencer és un homenatge a la figura de la Lucile escrit per la seva filla quan ella ja no hi és. Aquesta absència li permet parlar sense embuts i deixar testimoni (amb permís de la família) de com va ser en realitat la vida de la seva mare i dels seus germans. Hi ha coses molt grosses, secrets inconfessables, autèntiques animalades que poc a poc van deixant al descobert la veritat d’una família que, aparentment sembla molt feliç i molt naïf, però que no. Que no! Ni parlar-ne!
És un llibre espès, intens, d’un magnetisme seriós i “tremendo”. M’ha fer patir bastant, però encara m’ha agradat més.
Títol: Res no s’oposa a la nit
Autor: Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-2976-970-8
Preu: 19,90€
@Ed_62 @Grup62
Encara, com qui diu, no s’havia assecat la tinta de la meva última ressenya sobre Memòries confidencials d’un editor quan em cau a les mans El cor del senglar, una novel·la de Baltasar Porcel, justament esmentada per J.M. Castellet en aquestes Memòries… ¿Què esperava trobar-me? Una novel·la desafiadorament política, mereixedora de la petita polèmica que segons Castellet havia despertat en no rebre un premi per qüestions no artístiques sinó ideològiques. ¿Què m’he trobat? Un text personalíssim que al mateix temps descriu i és un retorn a l’origen.
Descriu un retorn a l’origen perquè tots els personatges que apareixen a la novel·la tenen una cosa en comú: estan marcats per una experiència de la qual mai es van recuperar del tot i a la qual voldrien tornar, o que precisament consistia en un retorn forçat, en una fugida. Relacionat amb tots aquells episodis hi ha Baltasar Guillem, oncle de Baltasar Porcel, i autèntic protagonista inoblidable d’aquesta obra. Entre la resta de personatges hi trobem barrejades persones reals i d’altres llur existència depèn només de la màgia de la narrativa; entre els primers, a més de familiars i amics de l’escriptor, hi trobem a Camilo José Cela, Joan Miró i Llorenç Villalonga en alguns dels seus moments més quotidians i íntims.
És un retorn als orígens de l’escriptor perquè, amb El cor del senglar, Porcel tanca un cicle literari i també personal. Aquesta és una novel·la catalogada com a ficció però podria ser considerada perfectament una autèntica biografia amb totes les seves característiques.
D’una manera o d’una altra, tots nosaltres vivim amb una mena d’inquietud, amb una veueta dins nostre que ens diu que, per molt endavant que tirem, sempre tindrem pendent un viatge, un retorn. Des de L’Odissea, la literatura s’ha ocupat d’intentar plasmar aquest viatge. Per a Odisseu, l’objectiu, la llar on tornar, és Ítaca; per a Baltasar Porcel són les Cases Velles, a Andratx, a Mallorca, i a totes les històries que es troben enterrades en els seus nombrosos racons plens de fantasmes. Espero de tot cor que Porcel, que ens va deixar fa tres anys, hagi realitzat alguna mena de retorn definitiu i que hagi trobat aquelles Cases Velles que ell i el seu oncle recordaven.
Si tot va bé, ben aviat jo també faré un petit viatge. Si tot segueix anant bé tornaré a casa en un parell de dies i aquest retorn significarà un nou origen per mi, per aquells que m’acompanyen en el meu viatge, i per a algú que tot just començarà el seu.
Bon estiu a tots i llegiu força!
Títol: El cor del senglar
Autor: Baltasar Porcel
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-2976-348-5
Preu: 19,95€
Nosaltres, ens hem assabentat que aquest algú que comença el seu viatge amb l’Anna Velasco es diu Maria.
Benvinguda entre nosaltres!
@ColumnaEdicions @Grup62
La Mireia ens porta un comentari d’una lectura molt recent…
He tingut el plaer de llegir la novel·la Mai tornarem a ser les mateixes, de l’autora Brenda Lewis. La història narra les vivències de la Maica, una dona de mitjana edat i reconeguda advocada, gràcies a la qual coneixerem al seu cercle més proper. Amb ells viurem estones molt divertides com ara escapades per vacances en què sorgeixen històries d’amor, festes d’aniversari sorpresa, nits boges i còmiques de karaoke, cites a cegues…
L’autora emmarca totes aquestes situacions en l’època actual i el nucli de la història l’emplaça a Barcelona i a d’altres llocs coneguts i totalment reals. Així ha aconseguit que des de la primera pàgina fos partícip de totes les vivències de la protagonista i no he pogut deixar de llegir ni de riure fins a l’última pàgina.
La Maica és una dona moderna i pràctica, abandonada per un pilot just després d’adoptar la la Xin, una petita perla xinesa de quatre anys. L’abandonament la traumatitza i a la vegada l’enforteix, però és un personatge ple de dubtes i cabòries, que es fan patents en totes les seves exageracions mentals interiors; amb les quals m’he identificat i he rigut moltíssim.
La Xin actualment té 13 anys. És un suport per a la Maica, hi ha molta complicitat entre elles, tot i que la precocitat i els tocs d’humor de la nena fan que la Maica pateixi lleus “atacs de miocardi” que frena amb Trankimazin a dojo. La seva situació de mare soltera l’obliga a buscar ajuda i així és com troba la Sasa, l’amiga lesbiana promíscua que passa a formar part de la vida d’una col·lega anomenada Violeta.
La Rossi, en canvi, és una famosa consellera televisiva i gran amiga que l’animarà, juntament amb la Leticia (la seva mare), a no tancar-se amb els homes i a tenir una mínima i innocent predisposició. Així coneix al Jean Claude, un dofí sexi i francès, que aconseguirà que la Maica baixi la guàrdia amb un simple ‘ànec amb anous’ a la seva bonica casa de camp.
Queda confirmat que MAI no és tard per enamorar-se i que el típic tòpic de ‘qui no busca, troba’ es compleix.
Malgrat les diferències entre la Maica i jo, hem viscut juntes i com una sola dona aquesta història. I sovint hem empatitzat amb les ràfegues semi paranoiques i molt divertides, que de ben segur us faran passar molt bones estones.
Títol: Mai tornarem a ser les mateixes
Autor: H. Brenda
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-6641-544-6
Preu: 13,99€
@llibresjoves @Grup62
Nosaltres, m’he llegit un llibre que m’ha fet pensar en quan vaig llegir Mecanoscrit del segon origen. Jo era llavors molt jove i vaig tenir la sensació que allò era “una novel·la per a adults”. Bé, doncs, ara em penso que els joves que llegeixin El meu pare és un mafiós del Lluís Garcia poden pensar el mateix. Per què? Doncs perquè la història és moderna i trepidant, s’expressa sense contemplacions amb un lèxic jove i desenfadat i relata episodis sexuals sense massa embuts (tot i que, no patiu, no és pornografia, eh?).
A propòsit d’aquest darrer punt, m’agradaria explicar-vos què em va passar a casa; em sembla que us farà gràcia… La meva filla (acabada d’entrar en l’adolescència) i jo vam decidir llegir-la plegades: cadascuna avançava individualment fins a un punt i a la nit, juntes, fèiem un capítol que jo llegia en veu alta. Així, vam anar patint amb les peripècies de l’Aleix, un noi de disset anys que descobreix sobtadament que el seu pare és un mafiós. Abans de sopar jo m’havia de posar al dia i avançar fins on ella ja havia arribat amb delit, perquè a l’hora d’anar a dormir volíem comentar què ens havia semblat i avançar una mica més. L’atzar va voler que em toqués llegir això:
Sí. Encara era verge. Fins a aquell moment les experiències més intenses que havia tingut havien estat una mena de 69 estrany amb una nòvia de campaments (realment va ser tan poca cosa que més que un 69 es podria dir que va ser un 34) i un parell de masturbacions mútues en dos lavabos (una als cinemes Bosque i l’altra en un bar de Gràcia que no recordo com es diu).
Em va fallar una mica la veu. Jo vaig mirar de fer com si res i ella no va preguntar, així que vam seguir el camí que ens va portar fins al següent episodi, i l’altre i l’altre fins arribar a esbrinar per què la novel·la pot començar amb aquesta anòmala frase:
Em deia Aleix i tenia disset anys. Ara estic mort.
Allò que dèiem: llegir ens fa grans!
Títol: El meu pare és un mafiós
Autor: Lluís Garcia
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Vostok
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-9932-821-8
Preu: 12,95€
