Arxiu de la categoria: 2012

Tinc “Tots els contes” d’en Pere Calders a @labutxaca … Per ser precisos, a la butxaca no hi caben

Deixa un comentari

Títol: Tots els contes
Autor: Pere Calders
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Labutxaca
Pàgines: 996
ISBN: 978-84-9930-395-6
Preu: 12,95€

Nosaltres, ja sabeu que en general no actualitzem en dissabte, però avui no m’he pogut estar d’entrar a escriure sobre aquest volum que recull Tots els contes d’en Calders. No sabem la sort que tenim! Per menys de 13€, gairebé 1000 pàgines escrites per un dels autors més notables del s.XX en la nostra llengua!

M’ho he passat la mar de bé, francament! Tot i que molts ja me’ls havia llegit, mai no havia tingut l’oportunitat de fer-ho en l’ordre en què van ser publicats i m’ha agradat aquesta visió de com en Pere Calders va anar madurant com a narrador. Comencem per El primer arlequí (del ’36) i acabem amb L’honor a la deriva (’92) i un seguit de contes breus (brevíssims). Enmig, una llarga corrua de títols que ningú a qui li agradin els relats breus no s’hauria de perdre: Aquí descansa Nevares (més aviat una novel·la breu), Demà a les tres de la matinada, De teves a meves… Alguns eren (confio que encara ho siguin!) de recomanació escolar, de manera que han esdevingut molt populars.

Espero que aquest humor “a l’estil Sisa” -si se’m permet la lleugeresa-, cínic, agre, subtil, absurd, us faci el pes. Si és així, aquí n’hi ha un bé de Déu. Mireu quina frase, adreçada a un home, aparentment corrent, que decideix anar a la lluna pel seu compte en un coet casolà (Demà, a les tres de la matinada):

-Has arreglat els papers? No necessites cap placa de l’Ajuntament? Tens llicència de conductor de coets?

I aquesta, sobre el moment de crisi pel qual està passant una empresa? (Amb l’ajut de la informàtica):

-[L’empresari] (…) no podem matar la gallina dels ous d’or.
-Home, senyor Pardellans -remugà algú-. Tant com d’or…
-És igual. Del que sigui. Fins ara ha estat una gallina ponedora.
Van sortir tots del despatx amb una espurna d’il·lusió renovada. Bé, tots no: en Rodasarà estava emmurriat.
-I tu què tens, ara? – va preguntar-li l’Esteve Lluçanès -. Trobo que ens n’hem sortit millor que no esperàvem.
El vell sindicalista se’l va mirar fixament i digué:
-No ho sé, no ho sé… Tinc la sensació que ens tornen a amagar l’ou.

I, per acabar, perquè està jugant el Barça, un de breu, breu (Val més no tocar-ho):

Es va realitzar. Al final, després de grans esforços i sacrificis, ho va aconseguir.
I el que són les coses: es veu que no valia la pena, perquè tothom coincidí a dir-li que estava molt millor en la seva etapa de projecte.

No em cansaré d’agrair a La Butxaca que editi aquestes obres d’art! No hi ha excuses per no llegir-les!

Share

Això de la micció és allò del pixar amb bona fonètica, oi?

3 respostes

Títol: #miccionari
Autor: @frandomenech
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-6641-492-0
Preu: 11,95€

No l’hem contractat. Ha vingut sol. S’ha assabentat per la xarxa que al Nosaltres teníem El miccionari del Francesc Domènech… i aquí en teniu la ressenya:

Hola, em dic Marcel i sóc piulaire compulsiu. Tinc Twitter des de fa temps i no me’n puc estar: l’he de mirar, remirar, repiular, dir-hi la meva, reprimir-me de no dir bestieses massa grosses, i sobretot, passar-m’ho bé veient les bestieses que diuen els altres.

Si s’hagués de fer una guia d’inici per l’usuari d’aquesta xarxa que twiteja en català -piular és un verb més nostrat, però bé…- se l’hauria d’advertir dels quatre usuaris que cal seguir per, cadascun en aquests diferents temes, estar informat, saber què toca saber, veure i llegir coses interessants, i riure. Cal dir que aquest últim és, segurament, el més saludable.

@frandomenech –no li penso dir el nom- és un d’aquests usuaris de la “rissa”, que en dèiem abans, i que juntament amb gent com ara @victorcorreal et dibuixen un somriure quan mires què diu la gent. Aquest parell, a més, són de la factoria de l’APM!…

El fet és que una de les coses que mou Twitter és l’humor i l’actualitat. Si voleu el millor recull d’aquesta fusió (micció, que diria en @frandomenech), busqueu el seu #miccionari, que també va apareixent dia a dia al diari Ara.

Humor semàntic dels nostres dies, amb definicions que van des del “Shoppinghauer” (un filòsof que compra llibres de forma compulsiva), “The Woking Dead” (sèrie de zombis asiàtics), “converlent” (el procés cap a la independència liderat per Artur Mas), o altres perles similars.

El #Miccionari del @frandomenech és un recull de “txwists” (twits amb “xists”) que faran il·lusió, especialment a la comunitat tuitaire catalana que construeix, tuit a tuit, aquest país nostre que és la Catalunya digital. Si a això hi afegiu el pròleg de Màrius Serra (aquest i la seva llengua són infalibles!) ja teniu el llibre perfecte per aquell amic amb qui, quan quedeu per fer un cafè, costa treure-li el telèfon del davant de la cara perquè ha d’explicar que ha quedat per prendre un cafè, fer un “check-in” al Foursquare, dir on és, amb qui, i si pot ser, fer-hi una foto amb Instagram.

Com a mínim estarà una bona estona davant d’un llibre i no del telèfon…

I és que no hi ha res com la bona tuiteratura: grans novel·les en 140 caràcters.

Encara que això… és un diccionari, oi? Em sembla que he pixat fora de test 🙁

RT!

Share

Memòries III – De la bonança a un repte nou

3 respostes

Títol: Memòries – De la bonança a un repte nou (1993-2011)
Autor: Jordi Pujol
Editorial: Proa
Col·lecció: Fora Col·lecció
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-7588-258-1
Preu: 23,50€

El títol de les memòries del President Pujol diuen que s’acaben el 2011 però en realitat arriben fins el 2003, que és quan el President Pujol es va retirar de la primera línia política. Tot i això, com que hi ha constants referències a èpoques posteriors (i un epígraf, i unes quantes entrevistes, i un programa del Jordi Évole, entre d’altres), Pujol també parla de temes més actuals.

El primer volum de les memòries d’en Jordi Pujol servien per saber qui és, què volia i per què ho volia com ho volia el President Pujol. El segon volum, en canvi, ens presentava què havia fet i com ho havia fet. Què havia costat i què havia generat.

El tercer, Memòries – De la bonança a un repte nou (1993-2011), per contra, és un llibre de valoració.

Valoració, no tant de fets acomplerts sinó de les persones amb qui ha coincidit el President com a cap de Govern (González, Aznar, Zapatero…), les situacions que ha viscut (cas GAL, corrupció socialista, Pacte del Majestic, segona legislatura d’Aznar amb majoria absoluta, Govern Tripartit a Catalunya…),i les que ha viscut ja com a expresident (reunions amb primeres figures de partits del Govern, trucades de personatges claus de la política europea actual com Angela Merkel…).

I com en els llibres anteriors de Memòries, n’hi ha que en surten ben parats, n’hi ha que en surten malparats i n’hi ha que no surten, directament. Així, tot i que arriba a simpatitzar amb González, considera que Aznar és un xulo (quina sorpresa, oi?) però un xulo amb paraula, mentre que Zapatero és fum i paraules, sense cap mena de substància i sense paraula. Tampoc és cap sorpresa, en realitat.

I del Tripartit? Què en diu del Tripartit i dels qui el van conformar? En Maragall i en Carod surten, certament. I de l’Estatut? Per què pensa que es va impulsar l’Estatut? La valoració que el President fa de l’Estatut és molt dura. Però no tant pel seu contingut sinó pels motius que creu que van impulsar Maragall i Carod a reclamar un nou Estatut: motius personals i tàctics, no estratègics. I això no és precisament positiu.

Després de valorar com queda el País després de set anys de Tripartit i dels governs socialistes, Pujol ens pinta els seus “mapes”: els mapes educatius, els mapes industrials i, el principal, el mapa humà. El del País que ha imaginat i que pensa. I el País que creu que tenim, en un moment clau: o ens decidim ara o ja no tindrem temps per decidir-nos, perquè no serem res per decidir.

El President Pujol fa anys que està retirat de la política en actiu, però fa uns dies que està més actiu que mai en política. Per tant, cal saber per què. I les Memòries ens ajuden a entendre aquest perquè.

Share

Crim de sang, o quan la ficció i la realitat es passegen per la Barcelona del 36

1 resposta

Títol: Crim de Sang
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-290-1
Preu: 20€

La Fita s’ha llegit Crim de Sang, de Sebastià Alzamora. Alerta, que és el Premi Sant Jordi 2011!

La novel·la  Crim de Sang gira entorn d’un fet històric: la matança de religiosos maristes a Barcelona, el 1936, en el context de la violència revolucionària i anticlerical que es produeix als inicis de la Guerra Civil espanyola. Això es barreja amb la ficció: 2 assassinats, un vampir que xucla sang, un comissari que vol trobar el culpable, un autòmat…

Alguns dels protagonistes, van existir,  tenen noms i cognoms que es poden trobar als llibres d’Història, fins i tot alguns apareixen en les fotografies en blanc i negre (Manuel Escorza, dirigent de la CNT-FAI, per exemple, Aurelio Fernández,…), d’altres com el bisbe Perugorria estan inspirats de manera ben poc dissimulada en personatges reals (el bisbe Irurita)  i d’altres són una creació literària o francament fantàstica.

Ja es veu doncs que la novel·la és un còctel de novel·la negra, fantàstica, històrica, gòtica…  on realitat i ficció es barregen sense manies.

No sóc una amant del gènere fantàstic, ni de la novel·la gòtica, ni de les històries de vampirs. Prefereixo les novel·les que em descriuen realitats, sabent  que “la realitat supera la ficció”. Sovint quan m’expliquen un fet o llegeixo una notícia a la premsa penso que si m’ho proposen en una novel·la o en una pel·lícula arribaria a dir “… sí home, i què més?!” i resulta què és verídic, que s’ha produït com a resultat de la condició humana, de la nostra condició… Tot això ve per justificar que he llegit amb un cert distanciament  la novel·la de Sebastià Alzamora.

He sentit l’autor dir, en una entrevista, que una novel·la és una suma d’històries i que a una històra se n’hi afegeixen d’altres. Per a mi, la gràcia d’una novel·la és que aquesta suma d’històries acabi sent una unitat indestriable. Aquí és tan xocant la combinació de fets històrics i elements fantàstics que m’ha impedit digerir el vampir (tot i que sembla que aquests éssers triomfen entre els joves) o el cavall… i no he pogut superar la sensació d’estar davant d’un patchwork .

Hi ha moments  molt potents que fan pensar en la transcripció a imatges, un film per exemple, una mica gore, amb efectes especials que podrien esdevenir bones seqüències per al Festival de Sitges o en un “còmic”, no de línia clara,  sinó ben fosca, com la maldat que apareix en la història.

El públic que ignora alguns capítols de la persecució religiosa que hi va haver l’any 1936 pot descobrir una realitat molt bèstia. I això és ben positiu. Sense oblidar, però, que l’autor ho barreja amb la ficció de forma molt lliure. Per exemple, parla dels terribles bombardejos el 1936 i van començar l’any 1937. Són llicències que no afecten la narració però resten valor com a eina per al coneixement de la Història. El rigor cronològic, pels llibres d’Història… ja ho sé. Alzamora cita i agraeix, al final del llibre, les obres dels especialistes (Mir, Albertí i Benet) que li han donat les informacions per bastir la trama de l’episodi dels maristes.

Sembla que, aquest Sant Jordi, les parades s’ompliran de novel·les ambientades a la Barcelona de la Guerra Civil i que ja s’han comentat al Nosaltres com Memòria d’uns ulls pintats de Lluís Llach, o el Barcelona cau de Valentí Puig.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Jo, Steve Jobs

1 resposta

Títol: Jo, Steve Jobs
Autor: George Beahm
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-6641-481-4
Preu: 10,95€

En Marc és l’home més Apple que tenim. Sembla que estigui esponsoritzat per aquesta empresa. També pel Barça –és per això que també li passem els llibres culés-, però sobretot per l’empresa de la poma mossegada. És per això que quan va arribar aquest llibre, no ho vam dubtar!

Jo, Steve Jobs, de George Beahm, és un llibre que recull un munt de cites del creador d’Apple en moments molt concrets i importants de la seva vida. Una de les coses que més m’ha agradat és que hi trobareu de tot. No només hi tenen cabuda les qüestions relacionades amb la informàtica, sinó que també hi ha el pensament d’aquest senyor pel què fa al treball en equip, la competitivitat, la manera de fer les coses, (molt i molt sobre) l’art i (molt i molt) sobre el disseny.

El llibre recull, breument, les petites picabaralles que va tenir també amb Bill Gates, i amb els individus que quan va arribar el moment, el van fer fora de la seva pròpia empresa:

“L’únic problema que té Microsoft és que no tenen gust. I ho dic seriosament, en el sentit que no se’ls acudeixen idees originals i no aporten gaire cultura als seus productes. Em sembla molt bé el seu èxit… en gran part se’l mereixen. El que no m’agrada gens és que en realitat fabriquen productes de tercera”

Grans perles, sens dubte.

El que no es pot negar és que Steve Jobs era un geni, però també era un individu summament “sobrat”:

“Nosaltres no fem màrqueting ni contractem consultors (…). Simplement fem productes excel·lents”

En resum, que aquest llibre recull les millors frases de, segurament per actitud, el Mourinho de la informàtica. Això sí, amb “jogo bonito” i fent servir els dits per moure les coses en una pantalla.

Share

El sopar secret

2 respostes

Títol: El sopar secret
Autor: Javier Sierra
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-9708-236-5
Preu: 16,50€

Hola a tots de nou, amics,

Ara mateix acabo de sopar. Però no en secret, eh? En família i a cara descoberta, sense por de cap mena.

El sopar d’aquest vespre ha estat magnífic en tots els sentits. Bon tiberi, bona companyia, bons caldos i sobretot, coses per dir-nos. Què més es pot demanar?

En canvi, què voleu que us digui, El sopar secret del Javier Sierra m’ha deixat el cos una mica… d’aquella manera.

Fent honor a la veritat, cal dir que ja feia molt de temps que no llegia cap llibre d’aquests de capellans amb mala fe, missatges encriptats, jeroglífics amb mala baba. Potser per això la meva predisposició a deixar-me seduir pel text ha estat més aviat escassa.

A banda de tot això i assumint les meves reserves, trobo que és un llibre que no acaba d’enganxar al lector. Està força ben documentat, té moments xulos, però en general, crec que té una mena de fredor que provoca distància enlloc d’acostament.

M’han agradat especialment els moments dedicats a la figura de Leonardo da Vinci, autor de l’obra que dóna nom al llibre. Pel que sembla, tenia tots els atributs que ha de tenir un autèntic geni, excèntric, despistat, tafaner, diferent, i sobretot, molt bon tio.

Si el llegiu, m’agradaria molt conèixer el vostre parer, a veure què us sembla i si compartiu o no la meva opinió.

Fins aviat!

Share

Dibuixo com els grans. Bé, això és mentida. Jo sóc una negada, però només jo a casa!

Deixa un comentari

Títol: Dibuixo com els grans. Animals de la nit
Autor: Frédéric Sochard
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: La lluna de paper
Pàgines: 28
ISBN: 978-84-9932-669-6
Preu: 9,95€

Nosaltres, ara us explicaré una anècdota real com la vida mateixa que espero que us engresqui a regalar aquest llibre a alguna criatura que us estimeu.

Per raons de feina, fa uns quants dies vaig anar a Grup62 (ja sabeu, els impulsors del Nosaltres) i hi vaig veure un llibre que em va cridar l’atenció perquè hi tenia un mussol a la coberta molt simpàtic. El vaig obrir i vaig veure que està pensat perquè els nens aprenguin a dibuixar. El mecanisme és molt simple: a la part de dalt (el llibre es llegeix com un bloc) hi ha un model i el pas a pas per reproduir-lo i, a la de baix, l’artista hi té un espai gran per fer-lo segons les indicacions que li han estat donades. Tot amb un retolador fantàstic fluorescent sobre paper negre, plastificat per poder-lo esborrar. Com que em va encuriosir me’l van donar “per al nosaltres” i jo vaig pensar que hauríem de buscar algun lector/a de la franja dels més petits perquè ens digués què li semblava.

Bé doncs, quina va ser la meva sorpresa quan la meva filla – sí, sí, de 12 anys!! – el va veure i em va dir si podia quedar-se’l. Jo li vaig dir que si no era massa gran, ja; ella em va mirar i, amb uns ulls com a plats, va inquirir:

– Que té edat, això?

Suposo que ho deia per si era d’una col·lecció d’aquestes “Per a nens de 7 anys” -això li hauria carregat molt, perquè ella “ja és gran” i anar amb el pas canviat no li agrada, però jo li vaig contestar un NO d’aquells vehements perquè el que volia explicar-li és que no hi ha edat per deixar de fer res que t’agradi!

Bé doncs, el llibre s’ha guanyat per mèrits propis el dret d’estar a totes les taules -bé, no només el llibre en ell mateix, sinó també recreacions fetes en cartolines diverses- i m’ha fet pensar que… ¿què carai?, els llibres guais, com els entrepans de Nutella o la llet calenta amb Nesquik, no haurien de passar mai d’edat!

Share

Últimos días de la víctima

1 resposta

Títol: Últimos días de la víctima
Autor: José Pablo Feinmann
Editorial: El Aleph Editores
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-1532-521-5
Preu: 20,00€

Quan et cau a les mans una novel·la que ha estat portada al cinema en tres ocasions penses que, per força, ha de ser bona. I Últimos días de la víctima podríem dir que ho és. Si més no, té els ingredients necessaris per no perdre el fil i voler-ne més a mida que la vas llegint. Ara bé, heu de tenir en compte que no trobareu massa personatges en aquesta novel·la, ni una trama complicada. Té un fil conductor simple: Mendizábal, un assassí professional a sou, molt maniàtic i obsessiu en la seva feina, és contractat per matar un home, en Rodolfo Külpe. Punt i final, això és tot. Entre tot això però, trobem totes les manies del nostre protagonista i la necessitat imperiosa que té per saber tots i cadascun dels detalls de la vida de la seva víctima, qüestions que enriqueixen enormement la novel·la. Això farà que se li compliqui la feina i l’existència fins a arribar a un final sorprenent. I tant sorprenent com que encara m’he quedat donant-li voltes a hores d’ara.

Us he d’avisar que la novel·la està ambientada a Buenos Aires i si heu estat per allà possiblement podreu identificar els escenaris, cosa que l’enriqueix com a lectura. A més, trobareu expressions com boliche, carajo o boludo, que si més no, li donen un toc interessant a tot plegat.

El que més m’ha agradat de la novel·la és que és d’aquelles en la qual pots emprenyar-te amb el personatge i recriminar-li que estigui fent el que fa de la manera com ho fa. José Pablo Feinmann ha estat formidable en l’elecció de la personalitat d’aquest personatge perquè et fa reaccionar; et desperta quelcom. I el millor és que això passa durant tota la trama!

Finalment, us recomano que si el que voleu és passar una bona estona de lectura sense complicacions, no ho dubteu: aquesta és la vostra.

Share

La Llança de Sant Jordi 2012. L’Òmnium ens demana parer…

3 respostes

La Llança

Nosaltres, només cal passar per les llibreries de casa nostra per adonar-nos que Sant Jordi és a tocar! Per celebrar-ho i començar a escalfar motors (qui diu motors, diu ebooks o pàgines!), l’Òmnium ens proposa que triem quin és el llibre que regalarem per Sant Jordi i quina és la millor coberta d’aquest 23 d’abril.

Mentre escric això veig que hem contestat ja 1249 lectors… quants som nosaltres, no ho sé, però segur que un bon grapat! Per cert, participar-hi té premi!

Share

Com fer un bestseller… i com llegir-lo

3 respostes

Títol: Pulsió de mort
Autor: Jed Rubenfeld
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-297-6915-9
PVP: 22,90 €

La primera vegada que vaig sentir a parlar del que entenem per llibre supervendes va ser un estiu de començaments dels anys 90, sense res més a fer que rellegir el suplement cultural del diumenge. Encara no s’havia traduït el terme “bestseller”, però el seu significat ja anava més enllà d’una simple definició basada en la quantitat d’exemplars venuts; aquest tipus de llibre s’estava convertint en un gènere literari a part, amb unes característiques pròpies: una extensió considerable (per veure’ls millor a l’aparador), uns personatges poc definits (per identificar-t’hi millor) i una narració extremadament fàcil de seguir (per enganxar-t’hi millor).

Per això, quan tinc a les mans l’última novel·la de Jed Rubenfeld, Pulsió de mort, i llegeixo a la solapa que el seu anterior llibre, La interpretació del crim, “ha estat un bestseller internacional”, això no em porta a cap prejudici positiu… però em nego a tenir-ne cap de negatiu.

Perquè què significa ser un llibre molt venut? Mirem els dos llibres més venuts de la història: la Bíblia i el Llibre vermell de Mao. No podrien ser més diferents ni pertànyer a móns més diferents, i en canvi aquí els trobem junts, units per una circumstància ben aliena a ells mateixos i al que representen individualment… —de fet, si estiguessin en un una comèdia romàntica, al final aquests dos llibres s’enamorarien l’un de l’altre i es casarien…—. Bromes apart, per trobar un llibre de qualitat destacable per la crítica, curiosament ja hem de baixar dels 50 milions d’exemplars venuts.

Compleix Pulsió de mort les característiques del típic supervendes o forma part de l’heterogeni grup de llibres “de qualitat i molt venuts”? Només hi ha una manera d’esbrinar-ho: llegint-lo.

El primer que veig és que, en efecte, l’extensió és considerable però que no costa de llegir; els protagonistes són realistes però es troben en unes circumstàncies extraordinàries a les quals s’enfronten amb una seguretat i una fortalesa igualment extraordinàries; la narració és tan trepidant que no dóna temps a adonar-te que és impossible…

Us proposo un experiment per demostrar això últim: comenceu a llegir l’escena on els tres protagonistes dinen a base de hot-dogs i xucrut i no deixeu de llegir fins que els personatges es posin a fer cafè al dia següent, 140 pàgines més tard —no feu cap pausa per anar al lavabo, si llegiu atentament comprovareu que els protagonistes, ocupats amb l’atemptat a Wall Street de 1920 i el segrest del germà d’un d’ells, tampoc han tingut ocasió d’anar-hi— i aleshores, com ells, poseu-vos a fer cafè. Ho sé: les vostres bufetes explotaran si no ho ha fet ja el vostre cervell. He de dir que de totes les aventures del llibre —que inclou viatges llampec de Nova York a Washington, Viena, Praga i París, trames de conspiració per a robatoris milionaris i guerres internacionals, i tot això afrontat amb una valentia suprema— el que més m’ha impressionat dels personatges ha estat la seva gran continència.

En conclusió, Pulsió de mort és, en efecte, el típic supervendes ja que en compleix els típics trets negatius. Però és més que això: Jed Rubenfeld, durant tota la novel·la, a més d’enganxar al típic lector de bestseller, també regala uns profunds coneixements de psicoanàlisi i de literatura shakespeariana que farien envermellir John Grisham (un altre autor de bestsellers especialista en dret), convertint-se així en un cas ben especial: un escriptor que sap què és el que ven, que sap com fer-ho amb correcció, i fins i tot amb un estil propi que no està gens malament.

Això, Nosaltres, no és gens típic!

Share