Títol: L’imperi ets tu
Autor: Javier Moro
Premis: Premi Planeta 2011
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-9708-237-2
Preu: 21’50€
Osti nois, això sí que és un Planeta de premi! I mai millor dit! Bé, segons el meu criteri! Com a mínim, a mi m’ha semblat una novel·la de gamma alta. Excel·lent.
Fent una mica d’història, Jo confesso que abans de llegir L’imperi ets tu només tenia coneixement del Javier Moro per l’anterior llibre que li vaig llegir, Pasión India,… i la veritat? Res a veure.
Val a dir que l’autor té certa tendència al barroquisme, al tirabuixó, al recargolament. És amant de les atmosferes denses, les cortines de vellut vermell i les passions desaforades. No és que aquest llibre estigui exempt d’aquesta tendència tan poc “cool”, però trobo que tot plegat queda de conya, encaixa i té sentit, sense excés d’edulcorants i almívar.
És una novel·la històrica tremendament rigorosa i ben documentada. Vet aquí que…
Joan de Bragança o “Joan el Clement” com l’anomenaven els seus vassalls, va assumir la regència quan la seva mare, la reina Maria de Portugal, va ser declarada incapaç de governar a causa de la seva alienació mental. Però no era un home apte per regnar i ho va fer a contracor. Obligat.
Indecís, tímid, indolent, poruc, poc per no dir gens il·lustrat, feia el que bonament podia amb l’agravant d’haver de vigilar de ben a prop la seva dona, la Carlota Joaquima, capaç de provocar un cop d’estat per tal d’assumir la regència.
No eren un matrimoni ben avingut. La veritat és que es tenien un recel, una desconfiança i un odi mutu, que tela marinera.
Això que us he explicat fins ara seria una mica la introducció per anar fent boca, però el plat fort de la novel·la recau en la figura d’en Pere I, fill d’en Joan i la Carlota Joaquima, convertit en emperador del Brasil, el país mes gran d’Amèrica del Sud a l’edat de 23 anys.
La vida d’en Pere va ser una autèntica bogeria des que va arribar a Brasil, juntament amb la seva família, fugint de la seva Lisboa natal, amb només 9 anyets. Però el nano ja apuntava maneres, no com el “murri” del seu germà Miquel, envejós, dolent com una mala cosa, pastat a sa mare.
En Joan és excèntric, li agrada banyar-se despullat, barrejar-se amb la gent que treballa a Palau, fer coses amb les mans, encara que això es consideri feina d’esclaus. I sobretot, sobretot, més que res en aquest món, el que li agrada de veritat són les dones. I sense mesura!!
Quan arriba el moment, li busquen dona per tal de crear noves aliances, tal i com es feia abans, (i potser ara també). L’escollida es la Leopoldina d’Àustria, una noia de físic normalet, però amb una formació espectacular: cultivada, amant de la música, la lectura, els minerals… La pobra Leopoldina deixa l’ordre, la pulcritud de l’Imperi austríac, per trobar-se amb un fangar, un país sumit en la més gran de les misèries, on el tràfic d’esclaus és a l’ordre del dia. La pobra noia al·lucina.
Mereix una menció apart la figura de la Domitila de Castro: una brasilenya ardent, tremenda, dolça, carinyosa i ambiciosa, que fa que en Joan perdi l’oremus i les bones maneres anant-li al darrera per les seves formes sinuoses.
Jo crec que amb això ja podeu anar fent boca. És un llibre que té de tot: una mica de safareig, una mica de baralles i borratxeres de joventut, amor i venjança i molta, molta història explicada d’una manera que… més amena impossible!
Gaudiu-lo!!
