Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, de Llucia Ramis

Deixa un comentari

@ColumnaEdicions @Grup62

Us deixem la carta que l’Albert Om va llegir a la Llúcia Ramis en la presentació de la novel·la Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes. Que bé que escriuen, punyeteros!

Aquesta carta és per tu, Llucia. Per la nena que ho volia tot i que la seva mare li contestava que “tot no es pot tenir”. Per la nena que amb la seva insatisfacció crònica, però sobretot amb la seva insatisfacció lúdica, porta 35 anys preguntant, buscant i experimentant; 35 anys convencent-se que encara que no es pugui tenir tot, “no hay nada más bello que lo que nunca he tenido”, com li va escriure Joan Manuel Serrat a una altra Lucía. Per això aquesta recerca constant. Per això, aquesta insatisfacció que ha sigut el motor del teu talent creatiu i, al mateix temps, la font de satisfacció dels teus lectors.

Et deia que aquesta carta era per tu, Llucia. Una carta, sí. Potser fa temps que no en reps cap. Jo, aviat farà 20 anys de l’última. Les guardes, les cartes? Jo les tinc totes en una capsa verda, que m’ha anat acompanyant en tots els canvis de pis.  10 vegades he fet paquets i he tornat a començar. Les vaig comptar el dia que vaig llegir que Paul Auster a Diari d’hivern escrivia tot el que li havia passat a cadascuna de les 24 cases on ha viscut fins ara. Les cartes, et deia, me les vaig emportant amb mi. Ara les llegeixo i em trobo igual que Joan Laporta: no m’hi reconec. “La nostàlgia és aquell mal estrany que ens fa dolorosament feliços”. Que bé que escrius, punyetera. “La vida, breu interrupció de l’infinit que comporta no ser-hi”. Toma frase. N’està ple el teu llibre, de frases. Tu te les treus de sobre i ens les deixes perquè a partir d’ara t’ajudem a portar-les. Una gran teràpia, a part d’un gran llibre.

Et deia que aquesta carta era per tu, Llucia, però te la llegiré jo. M’imagino que estarem asseguts de costat. I a davant…, qui tindrem a davant? Tu em vas dir que ningú. Que “qui vols que vingui, si tots els meus amics han hagut de marxar de Catalunya?”. Quina sort que tenim, doncs, de ser tu i jo, amb sense ningú a davant, com diria l’alcalde Clos. Les cartes dels altres sempre fan vergonya aliena.  Te’n recordes d’aquell programa de la Gemio: ¿Hay una carta para tí? Aquells homes penedits, capcots, amb cara de be degollat i amb la cua entre cames, que imploraven el perdó de la seva dona i li prometien amor etern “delante de toda España”. Potser avui, entre aquest “ningú”,  hi ha algú que ara sent la mateixa vergonya que sentia jo quan mirava aquell programa. Té motius per fer-ho. Si Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes no és una autobiografia, això meu sí que és una carta d’amor. D’amor al teu últim llibre. D’amor a les arrugues prematures que t’han sortit a la cara. Sense arrugues, no hi hauria llibre. Almenys no hi hauria aquest llibre, també precoç, també deliciós. Haver buscat els teus orígens amb 70 anys potser no hauria tingut tant mèrit. M’agrada la inquietud de fer-lo als 35, quan encara et tractem de “jove escriptora”, com si et féssim esperar fent cua a la porta d’accés a la literatura que fan els grans, a la gran literatura. “Qui és l’últim, si us plau?”. Dona i jove. Li agraden les cerveses, els homes i la nit. Vostè encara s’haurà d’esperar una mica.

Saps què? Gràcies al teu llibre, he descobert que sóc belga. Descrius la teva mare com una persona que no té per costum mostrar les emocions, ni perdre els papers ni perdre el nord. M’ha semblat que parlaves de Vic. Bèlgica, capital Vic. Que per més que passi sempre sembli que no passi mai res. Aquest sóc jo. Tu ja expliques que no ets així: “un huracà domèstic que ho deixa tot arrasat al seu pas i després s’envola feliç com una lleugera brisa marina”.

Això i allò. L’huracà i la brisa. La independència que t’ha ensenyat la família de la teva mare i les atencions que et regala el teu pare. Bèlgica i Mallorca. Això i allò. Independència i atencions. Anar a la teva i ser el centre. Però que no t’ho deia la teva mare que tot no es pot tenir? La por de quedar-te ben sola. O la por d’haver de fer-te la beneita per no quedar-t’hi. Això i allò. O ni això ni allò. La feina, com a refugi de tot plegat. I ara, amb la puta crisi, ni la feina. D’aquest conflicte és d’on neix el llibre. Ara ja no parles de la teva generació, com als dos primers. Ja no tot passa aquí i ara. Ara toca mirar enrere i a la teva família sabent que “potser un dia morirem tots sota el mateix sostre, esclafats pel nostre passat pompós”. Que bé que escrius, punyetera.

El dia que vas néixer, Llucia, el teu pare havia baixat a comprar flors. El dia que la teva mare va conèixer el teu pare va haver de dormir a sota d’una foto de Franco. Mires enrere i et trobes una història d’amor entre els teus pares d’aquelles que només passen una vegada a la vida. Ja tens excusa per no provar de viure-la tu. Com a molt podries empatar amb ells. I a tu t’agrada guanyar. Què et deia l’abuela? Tots els homes del món no valen una llàgrima teva.

35 anys i què tinc?, et preguntes al llibre. La raó, Llucia. Tens la raó. L’única cosa que sempre has sabut que volies tenir. Mira, en això ens assemblem. Jo també vull tenir la raó. Però, des que he llegit Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, he descobert dues coses que també m’agradaria tenir: la teva valentia per despullar-te en un llibre i el teu talent per escriure tan bé com escrius, punyetera.

“Me sent presonera a l’illa del jo”. Espero que el llibre t’hagi ajudat a sortir-ne, d’aquesta illa. Tots vivim en illes, encara que no es diguin Mallorca. Ja saps què defensa el nostre estimat Xavier Rubert de Ventós: “la felicitat és sortir d’un mateix i quedar-se a fora”. Es veu que no hem de patir per despullar-nos i sortir a fora. Que, a vegades, abrigats a dins nostre, encara tenim més fred.

Res més, Llucia. Les cartes dels altres sempre fan vergonya aliena. Però tenia ganes de dir-t’ho, sobretot avui que a davant no hi teníem ningú. I perdona si t’esperaves un altre tipus de carta: “sóc periodista, no tinc imaginació i només sé parlar del que conec”. Et sona aquesta frase? Que bé que escrius, punyetera.

Albert Om

Títol: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes
Autor: Llúcia Ramis
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-6641-583-5
Preu: 18,95€

Share

La ciència del futbol, d’Albert Folch

1 resposta

@Ed_Empuries @Grup62

En Marc s’ha llegit La ciència del futbol, de l’Albert Folch, i ens el ressenya per tots Nosaltres:

L’única ciència possible del futbol és que el teu equip guanyi i el rival perdi. Tal dia com avui, doncs, la ciència la sento més britànica que mai, concretament de Manchester!

Però el llibre de l’Albert Folch, La ciència del futbol, no va ben bé d’aquest “forofisme” que m’envaeix. Ell sí que fa honor al títol i, com a professor universitari de ciència que és -i exfutbolista-, busca punts en comú entre la ciència i el futbol. És, doncs, un llibre de divulgació científica per a joves i, en general, per a les persones inquietes en el món de la ciència en general: antropologia, astronomia… Arreu hi ha paral·lelismes que valen per explicar una llei de les que regeixen l’univers (el futboler i l'”estàndard”).

I aquí torna a entrar la meva particular fixació: el Messi és una estrella?, és una divinitat? Esperem veure-ho ben clar la setmana vinent! De moment, conformem-nos aquesta nit a veure poques -per no dir cap- paràboles del CR7, nul·les acceleracions de Benzema i moltes constel·lacions brillants amb Giggs, Rooney i Kagawa!

Que la ciència ens acompanyi!

Títol: La ciència del futbol
Autor: Albert Folch
Editorial: Empúries
Col·lecció: Biblioteca Universal Empúries
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-9787-046-7
Preu: 15,55€

Share

Carrer dels dies, d’Andreu Gomila

Deixa un comentari

@Ed_Proa @Grup62

L’Andreu Gomila, com a director de Time Out, suposo que té com a objectiu fer-nos sortir al carrer a gaudir de la cultura, dels restaurants… de la nit i del dia. Com a poeta, tanmateix, en aquests carrers que omplen el poemari Carrer dels dies, no hi posa només elements atractius que ens facin delir per baixar-hi. Més aviat al contrari. M’ha semblat aquest un llibre una mica malenconiós, que aprofita sovint la imatge dels carrers i les places per fer una repassada a la vida. Això sí, no ens imaginem una melancolia tipus Chopin… ni tampoc a l’estil ja més modern d’en Van Morrison. El llenguatge d’en Gomila és molt més nou que tot això.  Ens porta de la infantesa al moment actual, amb notables meandres que li fan posar el vers al servei de la història de la humanitat. Tot amb un ritme a base de frases llargues o bé telegràfic, però sempre ple d’imatges que ens són quotidianes i sobre les quals potser no hi havíem sabut veure mai cap element poètic.

Mireu, per exemple, aquesta descripció de la visió de Rue du Seine des del llit; m’ha agradat molt:

(…) Sóc aquí, ben a prop, t’agaf la mà
mentre enregistres sons, mirades, plors,
la pluja que no cau també t’espera.
No obris els ulls encara; tenim temps
de fer un altre volt fins sullà.
Ningú no s’ha fixat en el teu reu…
Retornem al carrer sense dir res,
alcem la vista al cel, mirem la pau.

Per tancar el poemari, hi vessa un llarg poema que m’ha semblat dels més bonics de l’obra. Es titula “Carrer dels dies” i li dedica a una filla, Maria, abans encara de conèixer-la. Crec que si heu viscut la condició de pare (o mare) us resultarà inoblidable. I l’acaba així:

Sóc aquí, a casa nostra, neguitós pel que no escriuré,
el que no et sé dir, els mots que em fugen del cap.
La vida és això, pèrdua, extinció, finitud.

Aquí teniu l’Andreu Gomila recitant dos poemes de Carrer dels dies.



Títol: Carrer dels dies
Autor: Andreu Gomila
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 96
ISBN: 978-84-7588-328-1
Preu: 16€

Share

La química i la física de les relacions i els concursos del Nosaltresllegim

@Ed_Portic @Grup62

Hola a tots, Nosaltres!

En èpoques en què paraules com “coaching” ja no ens sonen estranyes, potser és el moment d’analitzar i entendre què és el que fa que congeniem més o menys entre nosaltres, i sobretot, què és el que podem fer perquè quan ens trobem amb gent amb qui, així d’entrada no ens faria res que desapareguessin del mapa, puguin acabar essent aliats, encara que només sigui mentre treballem.

Es tracta de sumar, oi?

Així doncs, es tracta de conèixer quina és La química de les relacions, i això és precisament el que ha escrit i descrit en Ferran Ramon-Cortés: què és el que fa i fem perquè les relacions amb la gent del nostre entorn rutllin més o menys.

I aquí arriba la part del concurs. Voleu conèixer els secrets d’aquest “Art de construir relacions personals”?

Des de Pòrtic ens ho posen molt fàcil: regalen 5 exemplars de La química de les relacions. L’art de construir vincles personals d’en Ferran Ramon-Cortés.

I què heu de fer per aconseguir un d’aquests 5 exemplars? Aquí us ho expliquem! Ens heu de respondre el següent:

Quina és la frase amb més bona intenció que heu dit i que ha acabat pitjor?

I quina és la persona amb qui no us hauríeu imaginat mai que hauríeu pogut relacionar-vos però que ha acabat sent un dels vostres millors aliats en aquesta vida?

Heu de respondre a la nostra crida als comentaris d’aquest post i teniu temps de contestar fins al dilluns dia 11 de març.

Però atenció! El concurs va per punts extra que valorarà Pòrtic si sou capaços de definir-nos la física de les relacions, o l’art de millorar-les amb un gest.

Carícies? Copets a l’esquena? Petonets al front?

Esperem les vostres respostes!

Share

Tria personal, de Pere Calders

1 resposta

@labutxaca @Grup62

La Núria s’ha llegit Tria personal, de Pere Calders, i ens el ressenya pel Nosaltresllegim.

Pere Calders és un d’aquells noms que no he arribat a desconèixer mai del tot i que sempre m’ha sonat, tot i no saber-ne mai gaire res. Quan pensava en Calders, l’associació immediata sempre era Antaviana, però ni tan sols vaig arribar a veure l’obra, i si ho hagués fet no la recordaria: era petita.

Confesso que, fins ara, no n’havia llegit mai res. Sempre havia estat una d’aquelles tasques pendents, perduda dins d’una llarga llista, sovint oblidada i que recordes només quan sents o llegeixes el seu nom en alguna banda. Un pecat literari per omissió.

Però he tingut l’oportunitat de redimir-me amb aquesta Tria personal. I crec que ha valgut la pena que fos aquest i no pas un altre. Potser és sentimentalisme estúpid però m’ha agradat poder començar amb aquesta tria, guiada pel propi Calders, com si em fes la recomanació tot prenent un cafè. Ho diu la contraportada que aquest llibre és mig de l’autor i mig del lector: una activitat compartida.

I amb aquesta predisposició familiar i intimista, des de la pura ignorància, vaig agafar aquest recull de relats extrets de llibres anteriors i que mostren diversos moments de la seva trajectòria. Des dels inicis d’El primer Arlequí, passant per les cèlebres Cròniques de la veritat oculta, pel mexicà Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes, o Invasió subtil i altres contes.

I mira que m’agraden i n’he llegit de contes! Tabucchi, Borges, Cortázar, Kafka,… Caldrà afegir en Calders a la llista. I és que els relats curts tenen un llegir especial en la seva concentració, en l’esclat de l’efecte, com un cop de puny a les neurones, la imaginació i la consciència. I si al format s’hi afegeix aquesta capacitat de convertir allò descabellat, impensable i fantasiós de la banalitat quotidiana per fer-ne un joc d’idees simpàtiques, per riure’ns de la nostra condició humana… El resultat és complaent, almenys per a mi.

Dels vint-i-tants contes de Tria Personal, em quedo amb Fet d’armes. Com em meravella l’estupidesa de la raó humana!

Títol: Tria personal
Autor: Pere Calders
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Narrativa / Contes
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-9930-546-2
Preu: 9,99€

Tria personal
Share

La néta d’Adam, de Patrícia Gabancho

4 respostes

@ColumnaEdicions @Grup62

Aquesta novel·la, diria jo que bastant autobiogràfica, ha rebut un més que merescut premi Prudenci Bertrana.

L’Angèlica, filla de la Bella i l’Aris (diminitiu d’Aristóbulo… fum-li fort!), viu a Barcelona des que va marxar del seu Buenos Aires natal quan tenia 22 anys.

És aquí on s’ha enamorat, s’ha casat, s’ha divorciat, ha tingut el seu fill Guillem i on té els amics, la vida i la feina.

Però es troba amb la ingrata obligació de tornar al seu país perquè la Bella, la seva mare, està molt malalta. En resum: que té els dies comptats, per no dir les hores…

Quan arriba a casa seva comença a recordar la seva infantesa, a retrobar vells amics i a lluitar amb el corcó de la cunyada ambiciosa i despietada, que l’únic que sap fer bé és complicar-li la vida i amargar-li l’existència tant com pot.

Aquí van sortint amb un desordre perfectament ordenat la vida a l’Argentina en temps de Perón, la llibertat que va permetre Alfonsín i que en quatre dies es va esvair com si fos fum, el futbol, Maradona, Messi, les mares de la Plaza de Mayo i els milers de desapareguts de la dictadura.

Tot això mentre la Bella va morint callada, discreta, prudent i casi invisiblement. Tal com ha estat sempre, tot i tenir-los ben posats, és clar. Això sí: a la seva manera.

L’Angèlica haurà d’acceptar allò que és inevitable i agafar un vol de retorn a Barcelona amb l’equipatge ple d’absències i records.

M’ha agradat moltíssim.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: La néta d’Adam
Autor: Patrícia Gabancho
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-6641-581-1
Preu: 20€

Share

La química de les relacions, de Ferran Ramon-Cortés

1 resposta

@Ed_Portic @Grup62

Les relacions entre les persones, ja siguin personals o professionals, no sempre són fàcils. Sovint apareixen conflictes que semblen difícils de resoldre però que en realitat només requereixen una mica d’empatia i capacitat de comunicació per a poder-los resoldre.

En Ferran Ramon-Cortés ens porta una pràctica guia per poder entendre millor el funcionament de les relacions: La química de les relacions. L’art de construir vincles personals. En aquest llibre ens explica que moltes de les coses que fem o diem tenen una influència directa en la relació amb l’altre i, depenent de com, afegeixen plom al cantó dolent de la balança o afegeixen or al cantó bo d’aquesta.

En les relacions no només s’ha de tenir en compte allò que fem o diem, sinó que també cal pensar que l’altre pot no rebre-ho amb la mateixa intenció amb la qual nosaltres ho oferim, de manera que això pot desequilibrar la balança cap a un cantó o un altre i, per tant, provocar un desequilibri que pot esdevenir perillós si aquesta inclinació és cap al costat negatiu.

Amb clars exemples reals sobre situacions que provoquen el moviment d’aquesta balança, l’autor ens ofereix un ventall complet sobre com podem decantar la balança cap el cantó positiu.

“Compartir els sentiments amb els altres és un acte de valor, i si aquests sentiments són positius constitueixen una considerable aportació positiva a la balança emocional”

Títol: La química de les relacions
Autor: Ferran Ramon-Cortés
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Atrium
Pàgines: 152
ISBN: 978-84-9809-238-7
Preu: 15€

Share

Nabí, de Josep Carner

Deixa un comentari

El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.

Segurament molts de nosaltres haureu reconegut la veu del Josep Carner d’Els fruits saborosos, però m’imagino que serà més difícil identificar el mateix poeta en aquesta cita:

(…) qui nega Déu
no nega més que un sòrdid pensar que ell sol es féu;
qui vol eixir-se’n hi ensopega;
el trist i abandonat el fa venir quan prega;
dins son esclat es tapa d’ulls el fugitiu
i qui l’ignora en viu-.

Es tracta d’un fragment del cant IX de Nabí, un poema narratiu sobre la història del profeta Jonàs. Labutxaca ens presenta una edició a càrrec de Jaume Coll, que hi ha escrit un estudi sobre les formes del vers, i amb el pròleg original d’en Gabriel Ferrater per a l’edició de 1971. Les notes prèvies de l’editor són una delícia. Explica en Jaume Coll en la Introducció a la història del text -amb molta gràcia- que va poder esquivar alguns errors que s’havien anat perpetuant d’edició en edició tot just afegint el comentari en el darrer moment “Correccions introduïdes, edició acuradament revisada”. Així doncs, sí, per fi els amants de la Literatura Catalana podem tenir a l’abast una edició “acuradament revisada”.

Ja vaig dir aquí mateix en una ocasió, a propòsit de la publicació també a Labutxaca de l’Obra completa de Maragall, que la publicació crítica, acurada i a preus assequibles d’aquests textos em sembla una excel·lent notícia per a una Literatura que, com la catalana, té vocació universal. Tot i que m’imagino que Nabí no serà un llibre que desperti passions, sí que em sembla molt aconsellable per als amants del noucentisme i per als qui vulguin descobrir un Carner una mica més madur que el d’Els fruits saborosos.

Us en deixo un fragment, de quan Nabí entra a Nínive a anunciar que el final és molt a prop. Espero que us agradi!

Car jo no só del vostre lloc i parentela
ni vinc a les folgances de noble viatger:
sóc un avís, com la llum groga que s’encela
quan sobre el camp corull la pedregada ve,
com gemega el gos i recela
abans que el terratrèmol esberli son terrer,
com vent que apaga la candela
i tira a terra el candeler-.

Títol: Nabí
Autor: Josep Carner
Editorial: labutxaca
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 216
ISBN: 978-84-9930-460-1
Preu: 12,99€

Share

No sé on és el límit, però sé on no és, de Josef Ajram

4 respostes

@ColumnaEdicions @Grup62

En Jordi s’ha llegit No sé on és el límit, però sé on no és, de Josef Ajram, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Si algú no coneix la figura de Josef Ajram, aquest llibre és una bona oportunitat per endinsar-se en el món d’aquest peculiar personatge.

Tot i ser una persona d’èxit a nivell professional, esportiu i personal, aquest llibre gira al voltant d’un “fracàs”. Un repte que afronta en Josef Ajram, el Red Bull 7 Islands, que no acaba de la millor manera pel triatleta. La narració d’aquest repte es va entrellaçant amb capítols autobiogràfics que expliquen la infantesa i l’adolescència de l’autor. Com ara que va ser un bon jugador de bàsquet per qui es va interessar el Barça, tot i que la família va decidir no acceptar aquesta oferta. També sorprèn la seva dificultat en l’àmbit acadèmic -amb la selectivitat, per exemple- i també de com passa de treballar per Telepizza, a tenir èxit a la Borsa (tot i que, pel meu gust, aquest pas s’explica massa per sobre ja que el canvi és més que notable).

Sobre l’àmbit personal, parla de la seva paternitat i fins i tot hi ha un dels capítols que l’escriu la seva actual parella, la Sulaika, explicant com es van conèixer i com ella viu el fet que en Josef tingui aquest tipus de vida, sobretot quan parla del risc que comporten les competicions en què participa.

És un llibre curtet, àgil i que passa bé. Et trobes amb coses sorprenents explicades amb naturalitat, fet que porta a què el lector llisqui per les pàgines sense adonar-se’n. Els moments previs a les competicions, Hawaii, o com Red Bull el va fitxar perquè representés la marca són moments prou interessants com per dedicar-li atenció a aquest llibre.

I per qui vulgui conèixer en Josef Ajram més en profunditat, al final del llibre respon un llarg test i qüestionari amb preguntes personals i curiositats.

En el cas d’aquest llibre… el límit, Josef, són 130 pàgines. O no?

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: No sé on és el límit, però sé on no és
Autor: Josef Ajram
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 136
ISBN: 978-84-6641-553-8
Preu: 14,96€

Share

El pescador que volia anar al país dels blancs, de Patrick Lambal i Jordi Tomàs

1 resposta

@Ed_Portic @Grup62

En Patrick Ejosa Lambal, un pescador de Senegal, va narrar de viva veu la seva història al Jordi Tomàs. El resultat d’aquesta mena de confessió, o d’alliberament per part d’en Patrick, és aquest llibre que és pura emoció, i res més que pura emoció.

En Patrick explica amb pèls i senyals la peripècia de fugir en una pastera d’un poblet de Senegal cap a les Illes Canàries cercant una vida millor.

Ni un, ni dos, sinó tres: tres cops ho va intentar en Patrick Ejosa. I les tres vegades va fracassar. O van embarrancar, o els va enxampar la Guàrdia Civil. I apa: cap a casa de nou.

És una manera ben diferent d’entendre els motius i les misèries de la gent que intenta fugir buscant una vida millor. Res a veure amb el tractament que donen tots el mitjans, que et fa apagar la tele o tancar el diari.

Això és periodisme pur, seriós, eficaç i capaç de posar-te la pell de gallina.

És fantàstic, Nosaltres.

Títol: El pescador que volia anar al país dels blancs
Autor: Patrick Lambal i Jordi Tomàs
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Pòrtic Visions
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9809-222-6
Preu: 18€

Share