Arxiu d'etiquetes: Internacional

Autors d’arreu publicats a casa nostra

Història de la guerra del Peloponnès, de Tucídides

@Ed_62 @Grup62 @DiariAra

Els clàssics, com les bicicletes i la novel·la negra, són per a l’estiu

Edicions 62 i Editorial Alpha publiquen, com és ben sabut, les versions al català dels clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge a través del quiosc. I jo, seguint una proposta del diari ARA, em vaig subscriure en el seu dia a anar-les rebent periòdicament.

Tinc una molt grata experiència d’utilitzar el període estival per abordar la lectura d’obres d’aquelles que “cal” haver llegit: La Divina Comèdia, Faust, L’Odissea, Guerra i Pau,… Altres com l’Ulisses de Joyce, Els germans Karamazov o La muntanya màgica, esperen pacientment al prestatge la seva oportunitat.

Són allò que en diem “Clàssics” i que, superada la mandra inicial, sempre acaben demostrant per què són tan famosos tot recompensant generosament l’esforç. És per això que goso recomanar per l’estiu alternar la lectura de -bona- novel·la negra amb clàssics d’aquests que tots tenim a la llibreria i a la mala consciència.

Aquest estiu li ha tocat el torn a La guerra del Peloponès, de Tucídides. En realitat són vuit volums, volumets, i només he rebut els dos primers. El primer va precedit per una introducció de Jaume Berenguer, autor també de la traducció, que ens explica què se sap del vida de l’autor i el situa en el lloc cabdal que ocupa com a pare de la Història com a ciència

I és que Tucídides amb gran lucidesa i afany d’objectivitat, tot i tractar-se de fets estrictament contemporanis, fa una anàlisi d’una modernitat que deixa bocabadat. Recordem que són fets i escrits de fa 2.450 anys, poca broma.

Comentaré, només, el començament del llibre primer, que és especialment famós entre els especialistes. En un breu “Prefaci”, l’autor, parlant de sí mateix en tercera persona, ens anuncia:

Tucídides, un atenès, ha escrit la història de la guerra que s’han fet els peloponesis i els atenesos, havent-s’hi posat tan bon punt esclatà i amb la idea que seria important i més memorable que totes les precedents.

I com que les “precedents” són, entre d’altres, les mitificadíssimes guerres de Troia, sent la necessitat de justificar la seva afirmació:

Perquè els esdeveniments anteriors i els encara més antics no poden ésser coneguts amb certesa a causa de la llunyania del temps, però de les proves fidedignes que trobo en la meva enquesta remuntant-me fins on és possible, dedueixo que no foren importants ni pel que fa a les guerres ni en cap altre aspecte.

I aquí comença l’apartat L’“Arqueologia” on en deu planes repassa l’origen dels assentaments grecs en les diferents terres del que acabarem denominant l’Hèl·lade.

No vull cansar gaire amb cites però no em puc estar de posar algun exemple, com ara quan atribueix a la fertilitat de la terra del Peloponès que els seus habitants no arrelessin en uns indrets fent ciutats emmurallades. Els era més pràctic emigrar una mica més enllà si havien patit invasions. En canvi,

“…l’Àtica [Atenes] per la pobresa del seu sòl, en molt de temps es veié lliure de discòrdies, i per això els seus habitants sempre anaven essent els mateixos. (…) Les altres contrades, a causa de les migracions, no van créixer com l’Àtica; perquè els individus més poderosos que eren bandejats, per guerra o per revolta, de la resta de Grècia, acudien considerant-la un refugi segur, a Atenes; i admesos com a ciutadans des dels primers temps augmentaren tant la població de la ciutat, que més endavant l’Àtica ja no fou suficient i envià colònies a Jònia.”

Referint-se a l‘expedició contra Troia,

“… podem creure que (…) fou més gran que les precedents encara que inferior a les dels nostres dies. I (…) si hem de prestar fe als versos d’Homer, malgrat que com a poeta és de suposar que embelleix i exagera, s’hi veu clarament que aquesta expedició fou relativament petita…” .

I aporta dades numèriques objectives per mantenir la seva afirmació.

Acabo amb una altra cita profètica que, venint d’un atenès, resulta d’una objectivitat aclaparadora:

“El fet que Micenes era petita, o que algunes altres ciutats d’aleshores semblen ara insignificants, no pot servir d’argument rigorós per a negar-se a creure que l’expedició fou tan important com el poetes ens han dit i com sosté la tradició. Si la ciutat d’Esparta fos despoblada i no en restessin més que els temples i els fonaments dels edificis em penso que al cap de molts anys, les generacions futures ben poc creurien que el poder dels lacedemonis fou equivalent a llur fama i, tanmateix ocupen dues cinquenes parts del Peloponès i tenen l’hegemonia del total, (…) però com que llur ciutat no està (…) embellida amb temples i monuments sumptuosos (…) faria una impressió més pobra. En canvi, si els atenesos sofrissin el mateix destí, l’espectacle de les ruïnes d’Atenes faria conjecturar que llur poder fou dues vegades més gran que realment no és.”

Cal deixar-ho aquí. Recordem un cop més que escriu això fa més de 2.400 anys, i que només en feia 30 que s’havia acabat d’erigir el Partenó…

Doncs, això. Aprofiteu les calorades per submergir-vos en els Clàssics. Paga la pena.

Títol: Història de la Guerra del Peloponnès, vol. I: llibre I
Autor: Tucídides
Traductor: Jaume Berenguer
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Col·lecció de Clàssics de la Fundació Bernat Metge
ISBN: 978-84-9859-053-1

Share

Res no s’oposa a la nit, de Delphine de Vigan

@Ed_62 @Grup62

La Liane i en George són els pares d’una prole molt extensa: tenen 9 fills i els tenen pràcticament un rere l’altre. L’organització d’una família tan extensa per força ha de tenir un punt caòtic. Els pares, ja per sí mateixos son excèntrics, diferents.

El cas és que entre tots aquest fills, sobresurt amb llum pròpia la figura de la Lucile: una nena d’una bellesa excepcional, fora del que és comú. De fet, tots el nanos són prou guapos, però la Lucile és un cas apart. És diferent en tots els sentits. Ja de ben petita fa la seva contribució a l’economia familiar fent de model per revistes i espots publicitaris. Però en el pla de la vida, del dia a dia, la nena no és gens feliç.

Durant de la novel·la anem coneixent el caràcter de cada germà, les baralles inevitables, els torns per anar al lavabo i dutxar-se. Les vacances, les sobretaules, els jocs d’infantesa i l’entrada a l’adolescència; i mica en mica anem assistint al desmembrament, a la caiguda irreparable d’una gran estructura… que semblava tan i tan forta, i tan indestructible.

El llibre sencer és un homenatge a la figura de la Lucile escrit per la seva filla quan ella ja no hi és. Aquesta absència li permet parlar sense embuts i deixar testimoni (amb permís de la família) de com va ser en realitat la vida de la seva mare i dels seus germans. Hi ha coses molt grosses, secrets inconfessables, autèntiques animalades que poc a poc van deixant al descobert la veritat d’una família que, aparentment sembla molt feliç i molt naïf, però que no. Que no! Ni parlar-ne!

És un llibre espès, intens, d’un magnetisme seriós i “tremendo”. M’ha fer patir bastant, però encara m’ha agradat més.

Títol: Res no s’oposa a la nit
Autor: Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-2976-970-8
Preu: 19,90€

Share

Mai tornarem a ser les mateixes, de Brenda H. Lewis

@ColumnaEdicions @Grup62

La Mireia ens porta un comentari d’una lectura molt recent…

He tingut el plaer de llegir la novel·la Mai tornarem a ser les mateixes, de l’autora Brenda Lewis. La història narra les vivències de la Maica, una dona de mitjana edat i reconeguda advocada, gràcies a la qual coneixerem al seu cercle més proper. Amb ells viurem estones molt divertides com ara escapades per vacances en què sorgeixen històries d’amor, festes d’aniversari sorpresa, nits boges i còmiques de karaoke, cites a cegues…

L’autora emmarca totes aquestes situacions en l’època actual i el nucli de la història l’emplaça a Barcelona i a d’altres llocs coneguts i totalment reals. Així ha aconseguit que des de la primera pàgina fos partícip de totes les vivències de la protagonista i no he pogut deixar de llegir ni de riure fins a l’última pàgina.

La Maica és una dona moderna i pràctica, abandonada per un pilot just després d’adoptar la la Xin, una petita perla xinesa de quatre anys. L’abandonament la traumatitza i a la vegada l’enforteix, però és un personatge ple de dubtes i cabòries, que es fan patents en totes les seves exageracions mentals interiors; amb les quals m’he identificat i he rigut moltíssim.

La Xin actualment té 13 anys. És un suport per a la Maica, hi ha molta complicitat entre elles, tot i que la precocitat i els tocs d’humor de la nena fan que la Maica pateixi lleus “atacs de miocardi” que frena amb Trankimazin a dojo. La seva situació de mare soltera l’obliga a buscar ajuda i així és com troba la Sasa, l’amiga lesbiana promíscua que passa a formar part de la vida d’una col·lega anomenada Violeta.

La Rossi, en canvi, és una famosa consellera televisiva i gran amiga que l’animarà, juntament amb la Leticia (la seva mare), a no tancar-se amb els homes i a tenir una mínima i innocent predisposició. Així coneix al Jean Claude, un dofí sexi i francès, que aconseguirà que la Maica baixi la guàrdia amb un simple ‘ànec amb anous’ a la seva bonica casa de camp.

Queda confirmat que MAI no és tard per enamorar-se i que el típic tòpic de ‘qui no busca, troba’ es compleix.

Malgrat les diferències entre la Maica i jo, hem viscut juntes i com una sola dona aquesta història. I sovint hem empatitzat amb les ràfegues semi paranoiques i molt divertides, que de ben segur us faran passar molt bones estones.

Títol: Mai tornarem a ser les mateixes
Autor: H. Brenda
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-6641-544-6
Preu: 13,99€

Share

Stoner, de John Williams

@Ed_62 @Grup62

El microcosmos dels campus universitaris, de les seves picabaralles, enveges, maniobres, amors i desamors és gairebé un gènere, tant a la literatura (anglosaxona especialment) com al cinema basat, o no, en novel·les preexistents.

Si coneixem aquest món o tenim amics que hi viuen, sabem que dóna realment per molta novel·la. Negra i tot.

Aquesta novel·la, però, prenent com a fil conductor la vida del professor Stoner, és per damunt de tot una reflexió lúcida sobre com la vida ens va portant a cruïlles que potser no hem buscat ni imaginat, i com les decisions que prenem, com li passa a Stoner, acaben configurant la nostra biografia.

Stoner és un home que, procedent del “terròs” més pobre de l’Amèrica del Middle West més aspre, va a parar mig per casualitat a una Universitat de tercera categoria, primer com a estudiant de la Facultat d’Agricultura, després com a estudiant de Llengua i Literatura Anglesa, i finalment, com a professor d’aquesta darrera Facultat. Evidentment és un self-made man però de cap manera és presentat com un heroi, un guanyador, un representant del mite de la mobilitat social americana. La seva vida personal no és una font d’alegries precisament, encara que té moments bons.

Un argument i un personatge que no tenen, aparentment, res d’especial ni d’engrescador. Això no obstant, amb Stoner, John Williams aconsegueix que no puguem deixar de llegir fins a la darrera plana.

Llegiu-lo i assaboriu-lo.

Només un apunt. Com que tinc el cervell fet de referències musicals, aquí us deixo la “Fanfare for the common man” d’Aaron Copland… que m’ha fet pensar molt en l’Stoner:

Títol: Stoner
Autor: John Williams
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-2976-931-9
Preu: 18’50€

Share

Ànimes trobades, d’Elizabeth Chandler

@ColumnaEdicions @Grup62

En Ruben ens explica més detalls de l’obra de l’Elizabeth Chandler; alerta amb els spoilers si esteu llegint la primera publicació…

Al post anterior vaig comentar la novel·la Ànimes bessones d’Elizabeth Chandler, pseudònim de l’escriptora Mary Claire Helldorfer, obra publicada als Estats Units a l’any 1995.

Setze anys més tard va publicar la continuació d’Ànimes bessones sota el nom d’Ànimes trobades, amb la idea d’escriure una segona trilogia, composta per aquestes Ànimes trobades, Everlasting, publicada als Estats Units enguany, i la darrera que serà Everafter, prevista la seva publicació americana l’any 2013.

L’argument d’aquestes Ànimes trobades està molt lligat al desenvolupament d’Ànimes bessones. Representa que ha passat un any de la mort del Tristan en un accident. L’Ivy comença unes noves vacances d’estiu amb la seva millor amiga Beth i el seu xicot, en Will, un noi que la va ajudar molt a l’anterior novel·la. I durant les vacances tenen un accident.

És curiós que internament, per la història, només ha passat un any. Però al llarg de l’obra apareixen coses com ara un iPhone, l’Skype, el Facebook… que no apareixien en el primer llibre. Però com que la tecnologia ha anat avançant, es veu que l’autora ha volgut que quedés reflectit en el llibre.

Ànimes trobades manté l’estil de l’anterior llibre, sent aquest distret i molt amè.

Gaudiu-lo aquest estiu!!! O quan pugueu…

Títol: Ànimes trobades
Autor: Elizabeth Chandler
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-6641-509-5
Preu: 16,95€

Share

Ànimes bessones, d’Elizabeth Chandler

@ColumnaEdicions @Grup62

El Ruben en porta lectures per a bones estones al sol… o a l’ombra dels àngels!

Sota el nom d’Elizabeth Chandler trobem l’autora americana Mary Claire Helldorfer, que usa el seu nom real per publicar llibres infantils, mentre que amb el seu pseudònim ha escrit les seves sagues més importants: Secrets foscos i Ànimes bessones, que es va publicar als Estats Units el 1995.

El llibre que s’ha editat en català, Ànimes bessones, recull els tres llibres que van iniciar la saga: El petó d’un àngel, El poder de l’amor i Ànimes bessones.

Justament, aquesta saga va inspirar a Stephenie Meyer per escriure la tetralogia de Crepuscle.

Els protagonistes, l’Ivy i el Tristan, són dos joves que s’enamoren i durant un viatge tenen un accident de cotxe. Però, què seria d’una bona història d’amor sense algun punt de tragèdia? El Tristan mor en aquest accident. Després de l’accident, la novel·la entra en una nota sobrenatural. Però tranquils, l’element sobrenatural en aquest cas no són vampirs sinó… àngels! Una altre punt d’unió entre aquesta obra i la saga de Crepuscle és tenir una protagonista femenina principal, ja que l’Ivy i la Bella tenen característiques comunes.

Llàstima que aquesta obra no s’hagi publicat fins ara. Encara que l’etiqueta de llibre recomanat per Stephenie Meyer ven, puc afirmar que tots els llibres que ha recomanat són millors que la seva obra original, posant com a exemple la saga d’Els jocs de la fam de Suzanne Collins, la saga de Caçadors d’ombres de Cassandra Clare, i ara aquest Ànimes bessones.

A part que la lectura és molt amena, juntament  amb la història d’amor trobem una altra història de suspens i possibles assassinats. I aquests fets la diferencien de l’obra de Meyer. I com que la publicació de cada part del llibre es va fer per separat, els finals són impactants. Fins que a la última part se sap el desenllaç inesperat…

Una bona lectura d’estiu! I demà us parlarem d’Ànimes trobades!

Títol: Ànimes bessones
Autor: Elizabeth Chandler
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 640
ISBN: 978-84-6641-510-1
PVP: 17,95€

Share

L’últim cop que vaig veure París, de Lynn Sheene

@ColumnaEdicions @Grup62

La Claire, la protagonista de L’últim cop que vaig veure París, de Lynn Sheene, és una dona jove que es dedica bàsicament a viure la vida, alegre i divertida, organitzant festes selectes i un punt extravagants al seu magnífic pis de la Cinquena Avinguda.

Es mou com un peix a l’aigua entre copes de xampany, caviar, sabates de taló i collarets de Cartier. Però la Claire és una impostora.

Li fa creure al seu marit que és un senyora de cap a peus, que pertany a la noblesa, quan la trista realitat és que als 16 anys va fugir de la granja d’Oklahoma on es va criar, tipa de remenar terra i misèria a cabassos. Resumint, que l’engany es descobreix i ha de fugir cames ajudeu-me del seu entorn. El destí que tria és París, cercant la pista d’en Laurent, un antic amor.

Quan arriba al seu destí, les coses no són en absolut com ella se les havia imaginat. Es troba amb un París ocupat pels nazis, pel fred, per la gana, i sobretot per la por. Donant tombs per aquí i per allà, i sense ni tan sols voler-ho, la princesa yanky acaba convertint-se en una primera espasa de la Resistència. Sí, senyora!! Compleix a la perfecció les missions que li encomanen (no podia ser d’una altra manera), fins que de cop i volta apareix un traïdor dins les seves pròpies files.

I a partir d’aquí… Silenci!! És la Guerra…

Títol: L’últim cop que vaig veure París
Autor: Lynn Sheene
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 408
ISBN: 978-84-6641-527-9
Preu: 19,90€

Share

1Q84 (1 i 2), d’Haruki Murakami

@Ed_Empuries @Grup62

El primer en què he pensat llegint aquesta novel·la ha estat en pel·lícules com ara Blue Velvet, Twin Peaks o Mulholland Drive. Estic convençuda que si en David Lynch llegeix Haruki Murakami el portarà al cinema. Segur.

1Q84 ens parla de dos mons paral·lels: 1Q84 i 1984, fent una referència a la magnífica obra d’Orwell.

L’Aomame és una assassina professional i molt exclusiva. Té una tècnica molt depurada i molt personal d’enviar a la gent a l’altre barri.

En Tengo es un mestre de matemàtiques i aspirant a novel·lista. El seu editor li encarrega que revisi una obra anomenada “La crisàlide d’aire”, escrita per una jove de 17 anys, dislèxica, estranya. Un cas raríssim.

El cas és que en Tengo es posa a treballar amb verdadera passió, reescriu l’obra, la poleix, la deixa ben bonica… i quan surt al mercat es converteix en un bestseller. Al cap de pocs dies, l’autora de “La crisàlide d’aire”, desapareix sense deixar cap rastre.

A partir d’aquí, la trama es complica i es torna més i més marciana. Amb frases que fan pensar en la mítica “las lechuzas no son lo que parecen”, i decorats hipnòtics que mica en mica et van xuclant en el seu propi univers de gelatina.

Els fans d’en Murakami suposo que estan encantats de la vida amb aquest llibre. A mi, personalment, no vull dir que no m’hagi agradat. No. L’autor té una prosa rica, abundant i sobretot elegantíssima. Ara bé, aquesta constant de pujades i baixades, aquest marcianisme tan exagerat no m’ha fet embogir de plaer. Trobo que aquest clímax de falsa normalitat acaba convertint-se en una disbauxa.

Títol: 1Q84
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 784
ISBN: 978-84-9787-686-5
Preu: 26,00 €

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Atrapa la vida, de Nadine Gordimer

@Ed_62 @Grup62

Atrapa la vida és una de les novel·les més conegudes de l’escriptora sud-africana Nadine Gordimer (Gauteng, 1923), premi Nobel de Literatura l’any 1991. Nascuda blanca en un país africà, sempre s’ha significat com una lluitadora compromesa a favor dels drets humans, la convivència entre ètnies i el desenvolupament del seu país. Aquesta postura d’activista l’ha reflectida a les seves novel·les i aquest llibre n’és una clara mostra, que alhora esdevé un cant positiu d’esperança cap a la vida i cap al futur.

Atrapa la vida està protagonitzada per una família blanca benestant, el fill de la qual, un jove ecologista, s’enfronta a la recuperació d’un càncer de tiroide amb un tractament de raigs. Durant aquest període se’n va a viure a casa dels seus pares per no contagiar el seu fill petit i la seva dona.

A partir d’aquest fet, Nadine Gordimer exposa als lectors d’una manera assequible tot un ventall de relacions humanes complexes per diversos motius, deixant palesa durant la narració una curiosa evolució de la mentalitat de la societat sud-africana contemporània.

Així, els lectors anem descobrint algunes distàncies o incongruències entre el desig i la realitat, la convivència amb infidelitats i secrets de família, certa crisi de la “tercera edat”, etc.

Però amb tot això, com apuntava al principi, Atrapa la vida acaba sent, al final, una novel·la de caire positiu, on cadascuna de les diverses experiències vitals acaben bé. I no em feu explicar res més, Nosaltres. Millor que us la llegiu -si no ho heu fet ja- i gaudiu, ja sigui durant un estiu o quan vulgueu, d’aquesta esplèndida novel·la.

Títol: Atrapa la vida
Autor: Nadine Gordimer
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: MOLU s.XX
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-2975-811-5
Preu: 18,90€

Share

El quadern daurat, de Doris Lessing

@Ed_62 @Grup62

Hi ha llibres que et demanen temps per llegir-los i encara més temps per assumir-los.

Això és el que m’ha passat amb El quadern daurat de la Doris Lessing. D’acord que és d’una premi Nobel, però tampoc no és la primera vegada que llegeixo Nobels i no em sol passar. D’acord que és un llibre construït sobre quatre potes que s’acaben barrejant en una cinquena per esdevenir el que és, però aquesta tampoc no és la causa.

Senzillament passa que és un llibre complex, elaborat sobre les múltiples cares que tenim com a persona -en aquest cas concret, una dona jove, mare, divorciada i escriptora, l’any 1957- i que són les que ens conformen com un tot, més o menys acabat, més o menys equilibrat.

L’Anna té una filla, ha tingut un marit, té passió per la política, estima l’Àfrica, vol escriure, té por, té amants, té examants, té amics, té amigues, té coneguts i saludats, té dubtes, té ansietats, té certeses, té voluntat. Però cadascuna d’aquestes coses complica les anteriors i les modifica. No hi ha una Anna política aliena a les amigues; no hi ha una Anna amant oblidada de la seva filla; no hi ha una Anna escriptora que renegui de l’Àfrica. I precisament per això és complex, elaborat.

Necessites temps per pair cada una de les vessants de l’Anna i, sobretot, per veure quines són les teves vessants. Però també necessites temps per desenfadar-te amb l’autora i per recordar que el 2012 no és el 1957. Tot i que hi ha molts elements intercanviables (sobretot en política), n’hi ha molts que són a les antípodes del pensament actual.

O no. I és que jo sóc més senzilla que tot això, que també podria ser.

Títol: El quadern daurat
Autor: Doris Lessing
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: MOLU s.XX – Les Millors Obres de la Literatura Universal Segle XX
Pàgines: 976
ISBN: 978-84-2974-899-4
Preu: 26€

Share