La teranyina, de Jaume Cabré

lateranyinaLa familia Rigau és tot un referent al Vallès, al poble de Feixes concretament. Aquesta il·lustre família, que ha fet molts calers dedicant-se al mon del tèxtil, té una fàbrica que es diu Vapor Rigau i un grapat de treballadors convenientment explotats.

Resulta que el cap de la família i dels negocis de la família, el gran capo, és en Francesc Rigau, que per desgràcia per a tothom, passa a millor vida deixant a les mans del seu germà Julià, un tarambana professional, la casa, l’herència i els negocis. És evident que Vapor Rigau, aviat deixarà de fer fum!

La tercera en discòrdia és la germana, la senyora Mercè Rigau, una dona eternament vestida de negre rigorós, amb una maragda al pit com a senyal de distinció. La Mercè passa els dies confiant les seves penes a la seva amiga i confident, la Madroneta, i sobre tot, confessant-se amb Mossèn Vicenç.

La Mercè i en Julià s’odien a mort. La primera es desespera per la mala gestió que en Julià fa del llegat deixat en Francesc -és una dona decidida!- i té clar que cal posar ordre en el desastre cada cop més gran que està a punt de provocar aquella gestió.

I el disbarat arriba i la cosa peta. I tant que peta! I ho fa en forma de comanda per fer roba per als soldats que han d’anar si-us-plau-per-força a la guerra de Marroc.

Tot d’una, les parets de la fàbrica de Vapor Rigau apareixen guarnides amb unes pintades que no deixen en gaire bon lloc al senyor Julià. I a més algú s’ha ocupat de calar foc a la roba per tal que la comanda no tiri endavant.

Al voltant de tota aquesta colla, apareixen tot de personatges que posen el punt just de sal, pebre i vinagre a un relat que té tela… Molta tela!

Un cop més, llegir en Jaume Cabré ha estat un plaer. Una autèntica delícia…

Títol: La teranyina
Autor: Jaume Cabré
Premi Sant Jordi
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-7588-576-6
Preu: 17€

Les incerteses. Sobre la creació del món, de Jaume Cabré

lesincertesesEl nou llibre de Les incerteses, fa tan de mal classificar com de bon llegir. És com si el lector fos un convidat  a casa de l’escriptor a la manera del popular programa de televisió i que, un cop acomodats tots dos en acollidores butaques, aquest li anés desgranant, en una conversa relaxada, les seves reflexions sobre el fet d’escriure.

Cabré comença per justificar la necessitat que té de fer una aturada en el seu procés creatiu per tal d’allunyar-se dels personatges amb qui ha conviscut intensament durant els anys que ha durat la redacció de Jo confesso fins a donar-la per “definitivament inacabada”.

A continuació ens va explicant com veu créixer els personatges, amb un gran marge d’autonomia. El seu procés creatiu recorda el que va teoritzar Michelangelo que s’enfrontava al bloc de marbre per alliberar l’escultura que contenia.

En algun lloc he dit que a la pàgina en blanc ja hi ha la novel·la que encara no he fet. La meva feina és desemmascarar-la -p. 33
Una de les raons de ser de l’art és de rascar en l’aparença de la realitat per descobrir la realitat profunda més enllà de la capa externa -p. 121

Una altra afirmació connecta amb Leon Battista Alberti, el gran teòric de l’arquitectura del quattrocento florentí, que afirmava  que la perfecció arriba quan no es pot afegir ni treure res sense espatllar el resultat.

Una mateixa història, escrita d’una manera o una altra, dóna com a resultat dues novel·les diferents. Les possibilitats són marejadores, però tu has de tenir el toc de follia de pensar que seràs capaç de trobar l’única manera d’explicar-la. -p-131

No resulten estranyes aquestes semblances ja que l’obertura de compàs dels interessos culturals de l’autor que comentem recorda molt allò que en diem “un home del Renaixement”

A través de tot el llibre queda manifesta la consideració d’obra d’art que Cabré atribueix a la creació literària, posant-la ai nivell de la música -que va reconèixer com a forma superior en la brillant presentació que va fer a la Casa del Llibre de Barcelona- de la pintura, de l’arquitectura o de l’escultura.

Com en tota conversa relaxada apareixen digressions sobre el plaer de llegir, sobre el plaer i la dificultat d’escriure, sobre la diferència -o preeminència- entre narrativa i poesia i també sobre aspectes, diguem-ne tècnics, com ara com neix una narració. Fins i tot posa un deliciós exemple de com es va desenvolupant una història a partir d’una situació, talment com si fes davant nostre una funció de teatre improvisat. O com els pianistes que improvisaven -i improvisen- a partir d’un tema donat. També ens mostra com seria la narració feta a la manera del segle XIX i la compara amb com es fa al segle XXI.

I moltes més coses. El paper de la lectura com a plaer en el marc de l’ensenyament secundari, els textos bíblics com a narració, la inserció de l’escriptor en la tradició literària del seu país,…

Si sou amants de la lectura aquest és el vostre llibre. I no cal haver llegit Jo confesso ni cap altra obra de Jaume Cabré, tot i que si ho feu també ens agraïreu el consell.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Les incerteses. Sobre la creació del món
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-7588-547-6
Preu: 18€

Senyoria, de Jaume Cabré des de l’òptica d’Andreu González Castro

senyoria

@Ed_Proa @Columna_Ed @Grup62 @jaumecabre47

L’Andreu González-Castro, coautor de Bon cop de falç! ens ha fet arribar aquest text del seu blog sobre una xerrada que va fer en Jaume Cabré sobre el seu llibre Senyoria.

Aquí el teniu:

El proppassat dilluns 7 d’octubre els dos grups de lectura de la biblioteca Francesc Pujols –i algun que altre espontani– van tenir la sort de comptar amb una presència excepcional: la de Jaume Cabré, autor de les meritòries Les veus del Pamano o Jo confesso. El pretext per portar-hi Cabré va ser la lectura que els dits grups havien fet de Senyoria, però el de Terrassa va depassar els objectius inicials de la xerrada en estendre’s sobre diversos aspectes de la creació literària tal com ell la concep.

Del caos a l’ordre

En el cas de Les veus del Pamano, que es va coure durant 7 anys, l’estímul va ser un edifici escolar abandonat al Pallars. Pel que fa a Fra Junoy o l’agonia dels sons, el gest d’un braç que li va recordar, potser, un hàbit. D’aquí va acabar sorgint la idea de crear una història en un monestir de monges i de fundar un orde religiós.

Pel que fa a Senyoria, es va gestar entre els anys 1986 i 1990. Com cada cop que afrontava la creació, ho feia sense cap idea, esquema ni història prèvia. Però “del fet de voler escriure van sortint artefactes que es converteixen en un personatge, en una història”.

L’espurna de Senyoria s’encén l’any 1985, quan es jutja i condemna dos jutges del franquisme, “època durant la qual la corrupció estava institucionalitzada i tapada”. Cabré s’apropa al personatge que en un primer moment considerava principal, un jutge, des d’un vessant humà i personal, no polític ni social. Com se sent algú que havia tingut tant poder sobre la vida de les persones (les pot privar de llibertat i decidir on viuran una temporada) i, tot d’un plegat, se’n veu privat? Cabré volia indagar en la vergonya i en la por que es coneguessin els delictes d’un jutge i per això va treballar el personatge durant mesos.

Escriure és rescriure: una epifania

Al cap d’un temps, com d’habitud, “no sabia com aniria el conjunt de la història. Tenia una caos total damunt la taula, un magma d’històries diferents. Com resituar-les?”.

Llavors va ser quan un cel de novembre li va donar la resposta. (Nota del periodista. El primer vers de Claudio Rodríguez ho va pronosticar amb rotunditat de mestre: “Siempre la claridad viene del cielo”.) Va decidir estructurar el llibre en tres fases o capítols: un per a Orió, el caçador; un altre per a les Plèiades, les víctimes, i un altre per a Plutó, el planeta –almenys fins l’any 2006 ho era– de la mort.

Cabré i Valéry

Pel que fa a la manera com acabar les novel·les, Cabré va fer una afirmació molt semblant a aquella de Valéry segons la qual el poema no s’acaba, sinó que s’abandona. “Tinc la sensació que les novel·les no les acabo, que les deixo que se’n vagin”.

Ara bé: tant el principi com el final de la novel·la estan rescrits més d’un cop. “En el començament sol ser-hi tot”.

Sobre els personatges

La clau dels bons personatges, segons Cabré, rau en el fet que puguin establir alguna relació amb el lector: pena, llàstima, simpatia… El fracàs és la indiferència. Un personatge ha d’afectar, que és tant com dir que ha d’interessar: fer content el lector, moure’l a rellegir per plaer, etc.

En el cas de Senyoria, en un estadi més avançat del procés d’escriptura, Cabré va deixar de sentir interès pel jutge i, en canvi, es va sentir més atret per una mirada: la del personatge d’un quadre del despatx del jutge. Un personatge que havia viscut a la Barcelona de finals del segle XVIII, un temps frontissa entre l’Antic Règim i el Romanticisme. Una època de transició, d’ebullició com l’actual, cansada però estimulant. Una època en què es va abandonant la perruca: Goethe en portava de jove; de gran, no. I de Napoleó tothom recorda la seva cabellera.

En el moment de triar el protagonista d’una història, l’autor s’ha de fer una pregunta: “em veig convivint-hi dos o tres anys (que després n’acaben sent sis)?”. Pel que fa al cas concret deSenyoria, Cabré va explicar que és “dur però interessant conviure amb algú sense escrúpols. Puc menysprear-lo, però no odiar-lo. Per no arribar a odiar-lo cal un aspecte que el redimeixi”. En aquesta novel·la va optar per fer que el protagonista fos un astrònom aficionat.

De la relació íntima entre criatura i creador neixen afirmacions tan curioses com aquesta: “Quan es va morir l’Andreu, i això que vaig ser jo qui ho vaig escriure, vaig estar una setmana molt afectat. Fins al punt que no podia escriure”.

Sobre versemblança i documentació

Cabré es va estendre sobre els perills de documentar-se de forma exhaustiva sobre una època determinada, una necessitat des del moment que es tria la Barcelona del segle XVIII. “Com més en saps, més t’adones que no en saps res”. El primer parany és oblidar que s’està escrivint una novel·la i convertir-se en historiador. “És molt maco un amor a primera vista”. El segon, que el lector noti la documentació. “El lector s’ha de submergir en la novel·la, no li hem de clavar bufetades. És el que es feia el segle XIX amb aquells «estimat lector». Quan el lector s’adona de les coses, malament”. S’ha de transportar el lector a una època sense massa explicacions “i que el lector curiós investigui, si vol”.

Val a dir que la tasca de documentació de Jaume Cabré no es limita a llegir obres sobre l’època triada, sinó també escrites en aquella època, així com a escoltar música del moment.

Ser exhaustiu, però, no desfà que l’autor no es pugui prendre alguna llicència. Es pot cometre algun error històric que no ho sigui de versemblança. A vegades cal triar, i Cabré ho va tenir clar a l’hora d’optar entre un capità general de Catalunya amb un nom anodí com Domingo Izquierdo o el mallorquí Pere Caro y Sureda-Valero y Maza de Lizana.

L’estil és l’home

Pel que fa al peculiar estil de Cabré (salts temporals o canvis de narrador dintre d’un paràgraf, o fins i tot dintre d’una mateixa frase), l’autor afirma que es va anar accentuant des deFra Junoy.

Per què utilitza aquest “narrador fos amb els personatges”? Cabré ho exemplifica amb una imatge: “Si ho veus, no pots deixar de fer-ho. Com l’escalador que veu un cim. Per què hi ha de pujar si després l’ha de baixar? Doncs hi puja.”.

La informació al lector

Un dels paranys clàssics que s’expliquen a qualsevol escola d’escriptura és el de la dosificació de la informació. Com dir el que ha de saber el lector i fer-ho en el moment adequat?

Segons Cabré, cal vetllar no només per la quantitat, sinó per la qualitat de la informació. Només es poden donar cartes falses si té sentit fer-ho. “Sempre hi ha d’haver respecte al lector i a l’esforç intel·lectual que suposa la lectura”. Una de les trampes habituals la va exemplificar Cabré amb una frase còmica: “L’assassí és el majordom”. En una novel·la ben escrita no pot passar allò d’algunes novel·les d’Hèrcules Poirot, quan es descobreix a l’escena final que el pare de la víctima havia treballat a la Índia amb el majordom.

Tants llibres i tan poc temps

Abans de les salutacions i les signatures de llibres a la trentena d’assistents, a instàncies d’aquests, Cabré va recomanar algunes lectures. En primer lloc, es va referir a La Ilíada iL’Odissea com a llibres que l’han impulsat més. Pel que fa a la poesia, que l’autor sovinteja i que presenta l’avantatge que no demana una immersió tan a fons com la prosa, va citar Ausiàs March i Petrarca. També es va referir a Guerra i pau i A la recerca del temps perdut. Pel que fa a autors més propers en el temps i en l’espai, va mostrar la seva predilecció perCamí de sirga (Jesús Moncada), Pedra de tartera (Maria Barbal), Ventada de morts (Pep Albanell) o Els colors de l’aigua (Isidre Grau).

Al final, aquest modestíssim escriptor li va regalar un exemplar de Bon cop de falç! perquè el regalés a alguna víctima. Cabré em va respondre amb cortesia i un somriure acollidor: “Així que tu ets l’Andreu González de Bon cop de falç? Dedica-me’l, que així m’obligaràs a quedar-me’l”. Amén.

Amén!

Títol: Senyoria
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-7588-330-4
Preu: 19,50€

Jo confesso, de Jaume Cabré

@labutxaca @Grup62 @jaumecabre47

Trobo que en la literatura, com en el futbol, hi ha dos tipus de persones: els artistes i els mediocres.

En el primer grup hi ha els qui van al primer toc i els qui aguanten la pilota als peus fins que han creuat el camp i ho fan tot ells. El tiquitaca vs el contraatac.

Personalment, m’ha semblat que en Jaume Cabré és dels primers entre els primers; és a dir, dels que juguen a explicar-nos poc i anar donant veus a uns i altres, perquè ens posem en situació nosaltres a partir de l’acció que va juxtaposant-se. És el Xavi de la literatura. O el Xavi és el Cabré del futbol!

Perquè gaudeixes molt veient com, des del mig del camp, l’acció flueix al ritme que marquen els timbals del narrador, sense aturar-se però amb prou temps i precisió com perquè puguem aplaudir des de la grada i quedar-nos amb la boca oberta, embadalits i pensant que hi ha artistes que fan malabarismes impossibles per a nosaltres.

Ai, nosaltres, pobres mortals, que només podem aplaudir i demanar-ne més…

Us recomano que us llegiu aquesta notícia sobre el Jo confesso al 324.cat: “El “Jo confesso”, de Jaume Cabré, segueix acumulant vendes i nominacions a premis internacionals“.

I és que, com bé diuen els amics de Proa, el Jo confesso segueix conquerint Europa mentre espera ser traduïda a l’anglès!

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: labutxaca
Col·lecció: LB
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-9930-686-5
Preu: 14,50€

Senyoria, de Jaume Cabré

@Ed_Proa @Grup62

Si hi ha un llibre que no us podeu perdre és aquest: Senyoria, de Jaume Cabré.

Situada l’any 1799, a punt del canvi de segle, l’autor ens fa un retrat minuciós de la Barcelona de l’època, on les aparences entre els alts càrrecs, el poder, els secrets d’alcova i els diners són els protagonistes.  Tot això és el que envolta el conegut jutge i regent civil de l’Audiència de Barcelona Rafael Massó, sa Senyoria, un home a qui li agrada l’astronomia, els diners i unes dones joves que seran la seva perdició. El seu destí es creuarà amb el de l’Andreu, un jove poeta que representa l’esperit romàntic del moment, fent que sa Senyoria es vegi embolicat en una història que no veia venir i que donarà un gir de 180º a la seva vida.

Senyoria és un llibre d’aquells que et proporciona plaer amb la lectura. Escrit de forma magistral, et situa als carrers de la Barcelona del canvi de segle amb els carruatges, les festes aristocràtiques i els paisatges que atenuen les diferències entre aquells que tenen diners i els que no en tenen.

Us deixo amb una cita del llibre que expressa la importància de l’amor a l’època, les ànsies d’estimar, però sobretot de ser estimat, autèntic fil conductor de la novel·la:

“(…) De vegades penso que la capacitat d’estimar de les persones és il·limitada i que pot arribar un moment que s’ajuntin massa ànsies d’amor en un sol cor i rebentin.”

Títol: Senyoria
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-7588-330-4
Preu: 19,50€