Per aquest Sant Jordi, com que és un tema que em toca de ben a prop (vegeu Guardians…), recomano a tots els meus amics periodistes (i no periodistes!) el llibre Se sabrà tot, de Xavier Bosch. Qui millor que un exdirector de l’Avui per explicar-nos com es gestiona el poder de la comunicació. Se sabrà tot treu a la llum molts “draps bruts” del periodisme. Un llibre que mostra la corrupció de la política dins dels mitjans de comunicació, tan importants avui dia. Si voleu conèixer aquest món tan “pervers” no dubteu a regalar per Sant Jordi un llibre de premi!
Per altra banda, estic buscant un llibre per ma mare. Porta dies donant-me la tabarra preguntant-me quin llibre li compraré per Sant Jordi i he arribat a la conclusió que el millor que li escau és La pressa del temps, de Maria Barbal. La Montse no ha deixat de dir meravelles sobre aquest llibre (vegeu Temps…). “Aquest és un llibre com els vins del Priorat, que l’has d’obrir, deixar reposar, tenir-lo una estona en boca abans d’empassar-lo i trobar-hi els matisos… Un llibre de grandíssima expressió, complexitat i generositat d’emocions”. Després de llegir aquesta recomanació, no hi ha cap dubte que encertaré amb la decisió! Tot s’ha de dir que, de pas, caurà a les meves mans…
Voleu conèixer en Xavier Bosch, la Llucia Ramis i en Vicenç Villatoro?
Després de fer un recorregut per tres dels grans d’aquest Sant Jordi (vegeu Guardians…, Noves pràctiques…, Tenim un…) m’he quedat bocabadada quan he vist que tenia l’oportunitat de conèixer els tres alhora! I el primer que he pensat és: això ho he de compartir amb “nosaltres”!
El proper divendres 23 d’abril a les 9 hores Grup 62 et convida a esmorzar amb tres escriptors de premi. Xavier Bosch, Llucia Ramis i Vicenç Villatoro compartiran com afrontaran un dia de Sant Jordi després d’haver guanyat els premis Sant Jordi, Josep Pla i Ramon Llull, respectivament.
Us perdreu aquesta gran oportunitat? Jo si pogués m'”escaquejaria” de la feina…
Divendres 23 d’abril a les 9.00 hores FARGA GRAN VIA
Gran Via, 630
Barcelona
Títol: La bellesa i l’infern
Autor: Roberto Saviano
Editorial: Empúries
Col·lecció: Biblioteca Universal Empúries
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9787-618-6
PVP: 19,90€
La bellesa i l’infern és un recopilatori d’articles que Roberto Saviano va publicar entre el 2004 i el 2009. L’autor de Gomorra (el seu primer llibre, sobre l’organització mafiosa Camorra) explica la seva dura vida en l’exili. Una vida en una presó “mòbil”, sempre pendent de la seva seguretat.
Roberto Saviano s’introdueix en les entranyes d’un món tancat i poc transparent. Gràcies a la seva exhaustiva investigació, surten a la llum molts delictes, fins ara desconeguts, comesos per Camorra. Saviano té molts “pebrots”, i creu en allò que fa. A canvi, però, ha de pagar un preu molt alt. Un preu que no sempre es veu recompensat. Saviano no té casa, no pot estar més d’un dia en el mateix lloc, fet que l’obliga a viure sota sospita. A més, ha d’anar custodiat per sis guardaespatlles. Saviano porta una vida nòmada plena de solitud. Una vida en la qual es perdria si no fos pel fet d’escriure. “Escriure em manté en vida. Escriure és resistir, és oposar resistència”.
El resultat d’aquesta escriptura no és més que un grapat de relats apassionats, íntims i reflexius. Unes pàgines que desitgen despertar la societat civil italiana en la lluita contra la màfia, una lluita que ha quedat asfixiada per la corrupció, el descontrol i la hipocresia. “De vegades m’agafa per mirar enrere. I aleshores sé a qui no va adreçat aquest llibre. Sé que no va adreçat a tots aquells amb qui vaig créixer, que s’han conformat a surar, rondinar a la barra del bar i sobreviure en dies perfectament iguals. No va adreçat als resignats ni als cínics mandrosos, que s’acontenten amb una festa de poble o un sopar a la pizzeria”.
Si busqueu per internet veureu que hi ha moltes notícies al respecte però jo us deixo amb un parell que he trobat molt interessants. Aquí teniu una entrevista a Roberto Saviano en el programa Informe Semanal i una entrevista al diari El País.
I no us perdeu aquesta entrevista a la revista europea cafébabel.com!
Enceto aquest post perquè veient el partit d’ahir, vaig tenir una bona idea (vaja, almenys jo crec que és una bona idea!). A mi no m’agrada el futbol, ho dic obertament. Només veig els partits quan estic amb els amics. Observo que sempre segueixen la mateixa conducta. És gairebé dogmàtic. Nervis, abraçades, crits.. algun que altre insult… però tots ells sembla que s’hi deixin la pell. Suposo que és un sentiment que no es pot descriure fins que no el vius.Per això m’he dit: i perquè no regalo el llibre a algú que pugui valorar-lo amb cara i ulls, algú que s’identifiqui amb aquest sentiment?
Doncs, fanàtics del Barça esteu de sort! Tot i que Tenim un nom (vegeuTenim…) ha sigut un viatge molt positiu (ja sabeu que sempre diem que llegir és viatjar des de casa), crec que és hora que passi a altres mans. I com que el llibre parla de relacions familiars, la més destacada entre un pare i un fill, us proposo que, pares i fills, m’expliqueu com us uneix el Barça. De tots els comentaris que ens envieu, en triaré un a l’atzar i li enviaré el llibre Tenim un nom, de Vicenç Villatoro. Juntament amb el comentari poseu la vostra adreça de correu electrònic!
Títol: Tenim un nom
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-9708-209-9
PVP: 20,00€
Premi Ramon Llull 2010
“Hi ha pares i fills que si no existís el Barça no sabrien de què parlar entre ells. No tenen res més en comú. En qualsevol altre tema es discutirien. Només hi ha el Barça”.
Vicenç Villatoro trepitja fort. Tenim un nom és una ambiciosa novel·la que narra la relació entre un pare i un fill que intenten retrobar una unió a través dels colors d’un equip que és més que un equip, és un sentiment, “un lligam a una tribu”.
El protagonista, un periodista que torna a Catalunya després de quatre anys a Sud Amèrica, ensopega amb el seu fill adolescent, al qual intenta “conquistar” a través del Barça. Tots dos marxen junts a París, a la final de la Copa d’Europa que l’equip va guanyar contra l’Arsenal l’any 2006. Al llarg del viatge, els dos s’observaran en la distància i actuaran amb prudència fins a adonar-se que, en realitat, tenen molt a guanyar en aquesta expedició, més enllà de les raons futbolístiques.
Tenim un nom no és una novel·la per a futbolers, tot i que parla molt de futbol i de la passió gairebé malaltissa per aquest esport. Entremig, però, hi ha un entramat de sentiments, frustracions, descobriments… que aporten un sentit a la lectura. Villatoro ens mostra “el fet de ser del Barça des de la perspectiva del barcelonisme. Una sensació que passa de pares a fills, socialment transversal, un fenomen que transcendeix el futbol”.
Amb el decorat de l’afició fervent, Villatoro entrellaça una història familiar que ens parla de decepcions, d’amor, de renúncies personals, d’oportunitats, i de la (in) comunicació entre els membres d’una família. Tenim un nom és una novel·la on el Barça és el motor que ajuda a explicar un sentiment, una pertinença i un somni que conformen la nostra identitat individual i col·lectiva.
Pares i fills: us sentiu identificats amb els protagonistes de Tenim un nom?
Us deixem el facebook de Tenim un nom i la roda de premsa del Premi Ramon Llull 2010, on Vicenç Villatoro parla del seu llibre.
Títol: Una família fora de sèrie
Autor: Sílvia Soler
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 838 ]
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-6641-179-0
Preu: 17,50€
No sempre és fàcil entendre’s amb la família, ja ho diuen: “la família és la que et toca”. Al final però, la família és la família… Ja ho deia Al Pacino a El Padrino“Nunca te pongas del lado de nadie que vaya contra la familia”. A la Maria i l’Oriol (narradors de la història) els cau a sobre un bon embolic amb la “sagrada” família.
La Maria i l’Oriol es coneixen ja crescuts com qui diu. La Maria s’ha casat un parell de vegades i té tres fills. L’Oriol s’ha casat un cop i té dos fills. No cal dir, tots ells molt diferents! La Maria i l’Oriol s’enamoren i decideixen formar una família plegats. Una família XXL. Aquí tothom hi té cabuda; pares, mares, avis/es, oncles/tietes, fills, exmarits, exdona, les parelles respectives, els fills d’aquestes i les exparelles de les parelles respectives. Us heu perdut?
Quin valor! No vull ni imaginar-me el que seria planejar la meva vida en funció de tota aquesta gent… I molt menys viure amb quatre adolescents i un nen! Prou feines tinc amb una adolescent a casa… A tot això, afegim-li una herència d’una tia anomenada “Antigua” i de tres condicions per cobrar-la. La cosa s’embrolla encara més! Tot plegat, però, amb molt sentit de l’humor.
Sílvia Soler ens descriu una família moderna, esbojarrada i divertida. Sempre sorgeix alguna cosa o altra! Una família unida tot i les diferències. En definitiva, Una família fora de sèrie.
Títol: The Noticer
Autor: Andy Andrews
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Atrium [Núm 3]
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-9809-111-3
PVP: 17,00€
Imagina. Ets un jove que acaba de perdre els pares i que, per una sèrie de circumstàncies, malviu sota un pont. Ara ets un empresari arruïnat. Una dona gran deprimida per la seva inutilitat. O una parella a punt de divorciar-se per no parlar el mateix “llenguatge” (llenguatge, que no llengua).
Ara que ets tantes coses, i res alhora, posa’t a l’altre costat. Canvia de bàndol. Mira-t’ho des de fora. Quin consell els donaries? És clar que cal aprofundir en cada cas, però tots tenen una cosa en comú: les seves vides han derivat en un carrer sense sortida. Encara que aparentment sembli que no hi ha una solució clara, Andy Andrews, autor de The Noticer, té la resposta amb tan sols una frase. Quina? Obre bé les orelles (o els ulls!)… “A vegades tot el que una persona necessita és una mica de perspectiva”.
Ho has sentit bé, perspectiva! A cada un d’aquests personatges, entre d’altres, se’ls hi apareix un misteriós ancià anomenat Jones que els proporciona, a través de diàlegs lògics i senzills, una “mica de perspectiva”. Gràcies a aquest gran angular, els personatges poden reorganitzar-se i començar de nou les seves vides.
I com aconseguim “una mica de perspectiva”? En el cas de la dona gran que ja no se sent valorada, l’entranyable Jones, després d’un llarg debat, li fa la següent reflexió: si respires és que estàs viva. Si estàs viva és que segueixes físicament en el món. Si segueixes físicament en el món és que encara no has complert el teu objectiu en la terra. Per tant, el propòsit de la teva vida encara no ha sigut realitzat. En conseqüència, encara no has viscut la part més important de la teva vida. Lògic? Si voleu saber com acaben les altres històries us haureu de llegir el llibre…
La dada més curiosa d’aquesta novel·la és que està basada en fets reals, ja que Andy Andrews va passar de viure al carrer a fer xerrades de motivació en multinacionals com Microsoft i a assessorar a presidents dels EUA. Després de The Noticer, Andrews va iniciar un projecte als EUA anomenat The Noticer Project on suggereix a la gent que pensi en els seus propis “Jones”, en cinc persones que han infuït en la seves vides i que els han ajudat positivament. I jo us proposo que feu el mateix però, no us oblideu del més important, dieu-ho als vostres “Jones”.
Us deixo una notícia a El Periódico i un vídeo on Andy Andrews parla de The Noticer i les claus de l’èxit.
Títol: Se sabrà tot
Autor: Xavier Bosch
Editorial: Proa
Col·lecció: A Tot Vent [Núm 531 ]
Pàgines: 304
ISBN:978-84-8256-620-7
PVP: 20,00
Hi ha llibertat en els mitjans de comunicació? Aquesta és la pregunta que planteja Xavier Bosch en el seu llibre Se sabrà tot, un llibre que atrau al lector només començar pel títol.
Se sabrà tot té regust a revenja. Tot i que l’autor afirma que la novel·la no té res a veure amb la seva dimissió en el diari Avui, sinó que més aviat és una ficció que relata fets reals, els paral·lelismes entre el protagonista i l’autor són, si més no, sorprenents. El llibre, guanyador del Premi Sant Jordi 2009, és el relat d’una dimissió. Se sabrà tot explica com el periodista Dani Santana és anomenat director del diari Crònica i com es veurà atrapat en la xarxa d’interessos interns de l’editor, el tràfic d’influències i el poder. D’altra banda, la novel·la també tracta temes com la degradació del raval i el terrorisme islàmic.
A Se sabrà tot, Xavier Bosch denuncia les misèries del periodisme. Bisturí en mà, Bosch posa en evidència el (decadent) prestigi dels mitjans de comunicació. Lluny queda ja la funció social que tan s’inculca als joves estudiants de les facultats de comunicació. I ho dic en primera persona! Quantes tardes he passat amb els meus companys de la Ramon LLull escoltant el professor Francesc Torralba parlar de l’ètica i la moralitat dels periodistes… Quantes vegades he hagut de memoritzar el codi ètic dels periodistes! Però la realitat resulta ben diferent. En comptes d’això, jocs bruts, mans vessades de sang i cap remordiment de consciència. Peixos grossos que es mouen amb destresa al servei del despotisme. La polèmica està servida.
Sempre he sentit a dir que el poder corromp. Alguns anomenen els mitjans de comunicació com el quart poder. Ens hem de creure, doncs, tot el que veiem o sentim en els mitjans de comunicació? Els periodistes ens presenten una realitat emmanillada, una veritat a mitges. Malgrat tot, el presentador d’Àgora conserva la “bona fe” i la ingenuïtat, i fins a dia d’avui no li ha anat malament. Sempre de cara, posant les cartes damunt la taula.
Us deixo amb una entrevista a Xavier Bosch en el programa Divendres, de TV3.
La veritat és que quan em van donar aquest llibre no tenia ni idea que existia una paraula anomenada egosurfing i, per això, penso que alguns lectors es deuen trobar en la mateixa situació que jo fa una setmana. Doncs, cito textualment la definició que surt a la contraportada “terme que s’aplica a la pràctica consistent a navegar per internet a la recerca d’informacions sobre un mateix mitjançant la introducció del nom propi al cercador”.
Confesso que tampoc havia buscat mai el meu nom a internet fins que Egosurfing caigué a les meves mans. I és que Egosurfing té allò que tenen les xarxes socials: és addictiu. Llucia Ramis entrellaça la història de tres personatges que es troben de forma inesperada, juntament amb petites històries d’egosurfing en la societat i en els mitjans de comunicació a través de programes com Gran Hermano o El Diario de Patricia. Ramis, però, no parla d’internet com a tal, sinó de com influeix en la relació que s’estableix entre els personatges.
Ramis reflecteix l’era de l’egocentrisme i l’exhibicionisme en una Barcelona convertida en una ciutat que mostra, més que ensenya. Els personatges, extraviats en ells mateixos i en el passat, miren de cercar-se a través dels altres. “Em busco. M’he perdut, ajuda’m a trobar-me” publica en Teo (un dels protagonistes) al seu blog. Per contra, Barcelona proclama “Vostè està aquí”.
Tot i tenir una trajectòria molt curta, primer va publicar Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys i ara Egosurfing, Llucia Ramis ja ha guanyat el Premi Josep Pla. Crec, per tant, que aquesta escriptora mallorquina es mereix un vot de confiança!
I per a aquells que en voleu saber més, aquí us deixo una entrevista a El Periódico, un vídeo on l’autora participa en el programa L’hora del lector del canal 33 i un vídeo on Ramis llegeix un fragment del seu llibre. També us enllaço una entrevista al programa El secret del dia de Catalunya Ràdio. Espero que ho disfruteu tant com jo!
Títol: Des de la tenebra. Un descens al cas Alcàsser
Autor: Joan M. Oleaque
Editorial: Empúries
Col•lecció: Empúries Narrativa
Pàgines: 267
ISBN: 8475968759
PVP: 13,00€
Terrorífic. Aquesta és la paraula que em ronda pel cap quan llegeixo la narració de les xiquetes d’Alcàsser. Penso que no pot ser real però, per desgràcia, ho és. Des de la tenebra. Un descens al cas Alcàsser descriu la monstruosa història de tres adolescents d’Alcàsser, violades, torturades i assassinades per un degenerat el novembre de 1992. Joan Maria Oleaque aconsegueix relatar la crueltat dels fets i el ressò mediàtic posterior, deixant al descobert el circ de la tele. El periodista revela informació que no havia sortit a la llum amb una gran tensió narrativa, sense caure mai en l’espectacle i la vulgaritat.
L’espectre d’Antonio (l’assassí) em provoca nàusees. La planta baixa dels Anglès (la família d’Antonio) és com la boca del llop. Una boca infectada per la droga, la delinqüència i la violència. Antonio va créixer en un ambient hostil i pobre. La seva mare treballava nit i dia per poder alimentar els seus set fills però era una dona sense caràcter. El seu pare era, en canvi, un borratxo en un camí accelerat i sense retorn; la mort. Però, tot i que Antonio i els seus set germans es van criar en el mateix ambient, no tots van mostrar el mateix grau de violència i d’inadaptació a la societat. I em pregunto, fins a quin punt el nostre entorn intervé en la nostra forma de ser i fer?
Què creieu vosaltres? Jo penso que les persones som imperfectes. I és la nostra imperfecció el que ens fa ser humans. Les nostres debilitats, les nostres limitacions… A vegades tenim certa tendència a pensar que estem cridats a fer el bé. No ens enganyem. L’ésser humà s’equivoca, comet errors i, sovint, fereix a les persones que més s’estima.
Espero que no us hagi donat molt la murga amb les meves reflexions! Recomano el llibre per als qui tenen sang freda!
Uso de cookies
Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies
Per aquest Sant Jordi, com que és un tema que em toca de ben a prop (vegeu Guardians…), recomano a tots els meus amics periodistes (i no periodistes!) el llibre Se sabrà tot, de Xavier Bosch. Qui millor que un exdirector de l’Avui per explicar-nos com es gestiona el poder de la comunicació. Se sabrà tot treu a la llum molts “draps bruts” del periodisme. Un llibre que mostra la corrupció de la política dins dels mitjans de comunicació, tan importants avui dia. Si voleu conèixer aquest món tan “pervers” no dubteu a regalar per Sant Jordi un llibre de premi!
preguntant-me quin llibre li compraré per Sant Jordi i he arribat a la conclusió que el millor que li escau és La pressa del temps, de Maria Barbal. La Montse no ha deixat de dir meravelles sobre aquest llibre (vegeu Temps…). “Aquest és un llibre com els vins del Priorat, que l’has d’obrir, deixar reposar, tenir-lo una estona en boca abans d’empassar-lo i trobar-hi els matisos… Un llibre de grandíssima expressió, complexitat i generositat d’emocions”. Després de llegir aquesta recomanació, no hi ha cap dubte que encertaré amb la decisió! Tot s’ha de dir que, de pas, caurà a les meves mans…
