Arxiu de la categoria: Assaig

Filosofia per trempar, de Josep Ramon Casafont

La Bibiana, que feia molt de temps que no llegia res pel Nosaltres, ens ressenya Filosofia per trempar, de Josep Ramon Casafont. A veure què ens explica sobre aquest llibre de Filosofia!

Nois i noies del Nosaltresllegim, si passeu per les llibreries, hi trobareu “El llibre que tots els fans de la sèrie Merlí han de llegir!”. Weppaaa! Això no m’ho podia deixar perdre! Jo en sóc súperfan!! De fet, el dia que van venir a la meva escola (@escolavirolai) a fer-nos una xerrada vaig decidir que volia ser-ne LA súperfan! I, és clar, davant d’aquest llibre, m’hi vaig llançar de cap!

I aquí ve la sorpresa, perquè NO es tracta d’una novel·leta d’aquelles pensades per als seguidors de les pel·lis o les sèries en què et van explicant anècdotes del rodatge, tafaneries sobre els actors, rotllets d’uns i altres i aquesta mena de coses, no, no! Això va, de debò, de filosofia. Però no de la filo que entra (o no!) a la sele… aquí es tracta d’una orientació del món de la filosofia com el que es presenta a les classes del Merlí.

I és que, gràcies a la sèrie, hem estat uns quants els qui teníem ganes d’arribar a batxillerat per veure de què anava, tot plegat. Per si no la veieu, a cada capítol, els actors de Merlí ens fan un tastet d’algun dels grans autors de la història de la filosofia, explicats d’una manera molt planera… per a què s’entengui fàcil, vaja! I en el llibre Filosofia per trempar passa una mica el mateix. No està ordenat per autors, com sí que passa a la sèrie, en què cada classe va d’un filòsof, sinó per parts que equivalen a temes: Com ens relacionem, Quin sentit té tot plegat, Què sabem en realitat? … i així fins a sis. En el desenvolupament dels temes hi ha els textos dels fiòsofs i cites com ara de la Lady Gaga o de Woody Allen… com diu l’autor al principi, es tracta d’engegar el motor de la curiositat i posar-se a llegir.

El llibre ja us dic que entra molt bé, és divertit i fa passar la filo, com deia la Mary Poppins , “amb una cullerada de sucre”. Per exemple, el llibre és ple d’apartats (“Sabies que…?” i “Filosofades”) que són com joietes que després les dius amb la colla i et quedes amb tothom! A veure si no penseu que pot ser un bon tema de sobretaula comentar que “La creativitat es pot aprendre” d’una manera documentada?

Abans d’acabar, només em queda dir-vos que us recomano aquest llibre si us agrada Merlí i si us agrada pensar… I, parlant de pensar, una idea: hi he trobat molt poques referències a dones, en aquest llibre, i per això em pregunto… #onsónlesdones?

Potser les de la meva generació hi pensarem i canviarem el món! No us sembla una bona filosofia, no per trempar, sinó per ser felices?

Moltes gràcies pel teu escrit, Bibiana!!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Filosofia per trempar
Autor: Josep Ramon Casafont
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-2301-4
PVP: 16,90€

Share

El silenci en temps de soroll, d’Erling Kagge

Hem buscat la nostra lectora més silenciosa perquè ens ressenyi El silenci en temps de soroll, d’Erling Kagge i ens ha enviat això. Són notes mentals escrites en un paper. Perquè no necessiten ser llegides en veu alta… Així doncs: silenci i llegiu el que us explica la Mariona:

Us parlaré d’El silenci en temps de soroll.
Al subtítol hi diu L’aventura d’aïllar-se del món.
L’autor, Erling Kagge és explorador polar, escriptor, advocat i editor. També és noruec i pare de tres filles.
El llibre és petit, de tapa dura, de coberta blanca i detalls en tocs de verd.
A l’interior, 143 pàgines acompanyades d’imatges evocadores on hi predomina majoritàriament el color blanc. Es tracta d’aquells llibres que llegeixes amb cura de no embrutar-lo i guardes a la prestatgeria dels llibres bonics.
L’he llegit en silenci.
El silenci és el meu estat natural, i tenint en compte que els humans tenim menys capacitat de concentració que un peix de colors, costa d’entendre que hàgim permès que tot el que ens envolta sigui extremadament sorollós.
Kagge ens parla i alhora ens recorda que el soroll ens aparta de nosaltres. La vida és llarga i plena sempre i quan ens escoltem. Si vivim entretinguts, la vida es fa curta.
La majoria de coses no es poden explicar en paraules.
Kagge també ens explica que aprendre a conviure amb el silenci ens fa estar en pau amb nosaltres.
Vivim constantment a través d’activitat frenètica i soroll constant. Potser tenim por d’arribar a conèixer-nos millor.
ACTUALMENT, EL SILENCI ES POT CONSIDERAR UN LUXE tot i que no es pot quantificar econòmicament.
Aquells que aconsegueixen que els satisfaci l’experiència silenciosa descobreixen que vivim en l’època del Soroll; que el Silenci està amenaçat.
Molta gens us dirà que el silenci pot arribar a molestar. A Incomodar.
Jo us diré que les paraules poden trencar/esguerrar un bon moment.
La música no seria música sense el silenci. I el llenguatge?
La ciència ha demostrat que l’activitat neuronal és més intensa en els intervals de silenci que durant les notes.
Beethoven va compondre la novena, sord.
Cage composava a base de silencis.
El silenci al cinema s’utilitza per crear expectació.

Els que no disposem del do de la paraula, els que som més d’escoltar que de parlar, els que preferim veure-ho a protagonitzar-ho… celebrem cada pàgina d’aquest llibre.
A més, parlar sol no està ben vist.

Shhht!! Comenceu a llegir els primers capítols en pdf seguint aquest enllaç!

Títol: El silenci en temps de soroll
Autor: Erling Kagge
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Laura Segarra Vidal
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-297-7615-7
Preu: 16,90€

Share

Naomi Klein explica per què ‘No n’hi ha prou amb dir no’

El dimecres 8 de novembre molts dels lectors del Nosaltres van fer vaga però des del Nosaltres vam sentir-nos casi… obligats a no perdre’ns una oportunitat única: la presentació de No n’hi ha prou amb dir no, de Naomi Klein.

Quan fa -ja molts i- molts anys una autora brillant i jove ens va fer aturar de cop per revisar les nostres creences sobre el món de la publicitat i com aquesta anava més enllà del que ens pensàvem, quan va encunyar un terme per explicar-nos que ens prenen el pèl per amagar les vergonyes a base d’una doctrina del xoc,… bé, en resum: vam descobrir un dels estendards del que després es va convertir en el moviment del 15-M, de l’Occupy Wall Street, etc.

La qüestió és que després de tres llibres imprescindibles –No logo, La doctrina del xoc, Això ho canvia tot– volíem saber per què no n’hi ha prou amb dir no. I vam anar a la Casa del llibre perquè la Naomi Klein ens ho expliqués. I tot això, en el primer aniversari de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca!

El perquè del nom apareix, segons ens va dir l’autora quan, discutint amb Tsipras ella li va rebatre que no, que no n’hi ha prou amb dir que no, i que és el moment de portar a terme iniciatives perquè hi hagi canvis. ¿Canvis a on? A la política en sí, a la gestió dels conflictes, a problemes globals com el canvi climàtic, etc.

Aquí teniu la roda de premsa. Primer parla ella en anglès i després hi ha una -magnífica!- traductora que ho repeteix en castellà. Potser a la primera intervenció li falten 10 segons però el que no digui Klein ho dirà la traductora. – Molt i molt recomanble!!

Esperem que se senti tot prou bé i que gaudiu de la xerrada!

Us explicarem el llibre aviat!!

Aquí podeu començar a llegir “El full de ruta de Naomi Klein per resistir la doctrina del xoc de Trump i construir el món que necessitem”.

Títol: No n’hi ha prou amb dir no
Autor: Naomi Klein
Editorial: Empúries
Col·lecció: BIBLIOTECA UNIVERSAL EMPURIES
Traductors: Jordi Boixadós Bisbal | Mercè Santaularia Campillo
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-17016-23-4
Preu: 21€

Share

En Jordi Amat ens explica el seu llibre ‘Com una pàtria. Vida de Josep Benet’

Com bé sabeu, de tant en tant ho fem això: obrim la porta a un autor perquè ens expliqui el llibre que ha publicat i -oh, meravella!- ens diuen que sí.

Si sou seguidors habituals del Nosaltres sabeu que ja ens han fet cas en en Joan Maria Morros i Els Coixinets i en Josep Capsir i Els fills de l’Atlàntida. Aquest cop li hem obert la porta a en Jordi Amat, autor del Com una pàtria. Vida de Josep Benet que va ressenyar en Lluís-Emili. Aquí teniu en Jordi Amat examinant la maquinària de Com una pàtria.

La maquinària de Com una pàtria
– Jordi Amat

La redacció de Com una pàtria se’m va quedar encallada en aquell capítol. Encallada no un dia ni una setmana ni uns mesos. Anys. Entre l’escriptura del capítol dels anys de joventut confessional a Sant Andreu i el moment per fondre pàtria i fe al Montserrat de les Festes de l’Entronització va passar ben bé un lustre (durant el qual se’m va morir l’Albert Manent i en Josep Maria Castellet). Va ser com un parèntesi paralitzador. No me’n sortia. Era el capítol dels temps fosquíssims de la resistència. Del tram central de la dècada dels 40. Quan Josep Benet, amb vint-i-pocs anys i després de molta tristesa i grisosa incertesa, encarrilava el seu projecte vital: comprometent-se amb el catalanisme democràtic que pervivia a la clandestinitat –hores i hores amb Maurici Serrahima i Fèlix Millet, activisme vinculat al Front Universitari de Catalunya- havia trobat la salvació per un caràcter enfervorit i reclòs que s’aguantava per un fil primíssim d’estabilitat personal.

Això ara ho puc sintetitzar fàcilment, en tres línies, però em va costar entendre que aquesta podia ser la identitat narrativa sobre la qual, per fi, jo podria reconstruir completa la trajectòria del meu personatge.

Si no vaig desencaminat diria que la noció d’identitat narrativa la va formular el filòsof Paul Ricoeur. Me n’he fet una definició còmoda i simplificada. És aquesta. Hi ha elements de continuïtat de la nostra manera de ser i de fer, que coagulen durant la infantesa i l’adolescència o com a conseqüència d’una vivència crítica, a través dels quals sentim que es consolida la nostra identitat al llarg de la nostra existència. És un procés temporal, artificiosament causal, que ve a significar que jo sóc qui sóc perquè sóc qui vaig ser. És una interpretació del subjecte que és cosina germana d’una altra, la d’il·lusió biogràfica. Aquesta última és del sociòleg Pierre Bordieu. Sostenia Bordieu que els biògrafs, com que no podem reconstruir completa la vida del nostre biografiat ni conèixer-la mai prou i del tot, elaborem una il·lusió per donar coherència al seu relat biogràfic. Aquesta il·lusió és la identitat narrativa.

La meva il·lusió biogràfica de Benet, doncs, s’hauria de fondre amb tanta força com fos possible amb la seva identitat narrativa més profunda: una identitat que pendolava i pendolaria sempre entre la fragilitat personal i el compromís nacional. Intuït això, reconstruït aquell episodi de la seva vida en el seu context, vaig poder seguir endavant amb l’escriptura del llibre. No era una plantilla que fes servir maquinalment sinó que els fets l’imposaven a cada capítol. Només així, crec, el llibre podia mostrar Benet des de dins i explicar alhora la reconstitució del catalanisme al llarg de la postguerra. Si me n’he sortit o no, lector, ja és tota una altra cosa.

Moltes gràcies, Jordi! T’esperem ben aviat al Nosaltresllegim, sigui per parlar d’un nou llibre o perquè ens vulguis explicar algun llibre interessant!

Aquí teniu els primers capítols del llibre perquè pugueu començar a llegir aquesta biografia de Josep Benet que ha fet en Jordi Amat.

Títol: Com una pàtria. Vida de Josep Benet
Autor: Jordi Amat
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 584
ISBN: 978-84-297-7554-9
PVP: 21€

Share

La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt

L’Àngels Bassas, actriu i escriptora, torna al Nosaltresllegim després de que ja fa un temps parléssim del seu llibre Dóna’t.

 Va ser immediat! L’Àngels va veure la ressenya que havia fet la Mariona del llibre de la Siri Hustvedt i ens en va parlar molt bé. Vam proposar-li si volia parlar-ne ella, com a autora, al Nosaltres i aquí teniu l’escrit sobre La dona que mira els homes que miren a les dones que teníem poca estona després: una carta al Nosaltres i a la Siri Hustvedt.

Cal reconèixer que La dona que mira els homes que miren a les dones és un llibre dens, no gens fàcil de llegir, sobretot si no tens paciència o no ets perseverant.

Jo tinc la malaltia de ser una lletraferida que, a més, creu que als llibres se’ls ha de donar sempre l’oportunitat d’arribar fins al final; igual que en un espectacle de teatre no és bo marxar abans que s’acabi. Cal arribar al final del camí per valorar. No s’hi val desestimar o jutjar només pels primers capítols. Això ja ho fem massa a la vida actualment, immersos en l’estímul constant que no ens deixa aprofundir en res. I la Siri no ho posa fàcil, precisament, al principi del llibre. Una quantitat ingent d’informació sobre artistes i obres d’art als primers capítols pot desinflar un lector que no estigui avesat al món de l’art o simplement no li interessi.

Però quan t’endinses en el llibre i segueixes persistent, pàgina a pàgina, poc a poc comences el viatge hutsvedtià que et porta a reflexionar sobre la dona, el món de l’art, la ciència, i la vida en general. Sobretot quan t’interpel·la com a lector amb frases punyents, complexes i riques que et fan plantejar coses, que et fan pensar, que et fan sortir de la quotidianitat per submergir-te en la reflexió filosòfica profunda. Un bé escàs en els nostres temps.

Les grans dones es cotitzen menys que els grans homes?
Una obra d’art té sexe?
Vivim sota el prejudici de que la ment i la raó estan per sobre dels sentiments o les emocions?

Són algunes de les qüestions que Siri Hustvedt ens planteja com si estigués parlant amb nosaltres o acompanyant-nos en un somni. Com a escriptora i com a dona vaig sentir-me molt propera a Siri, vaig identificar moltíssimes de les coses que planteja i viu… Sobretot quan descriu a la perfecció el fenomen de la creació, una mena de procés entre la consciència real i l’estat subconscient del somni on els personatges sorgeixen gairebé més enllà de mi mateixa quan escric. Siri sent també això i ho explica de meravella.

Siri es pregunta i somia amb nosaltres, i al seu llibre comparteix vida i pensaments, i ens interpel·la de manera profunda. I per renunciar a la superficialitat cal ser molt valent. Aquest llibre ho és.

¿Les dones artistes necessitem una forta càrrega de “grandiositat” per fer front al sexisme incessant que arriba en forma de condescendència, por i prejudici?
Sí, Siri: diria que malauradament…encara és així.
Perquè sóc dona, sóc artista i ho he viscut en les meva pròpia pell.

I quan et llegia, Siri, pensava que tant de bo d’aquí uns anys, ja no hàgim d’escriure sobre la por sinó sobre el respecte mutu entre dones i homes, d’igual a igual.

Tant de bo, d’aquí uns anys, una dona forta, intel·ligent i guapa, ja no faci por, com ho fa ara, sinó que sigui un bé enriquidor al costat d’homes savis a qui no els calgui empetitir una dona per ser grans.

Àngels Bassas
Actriu i escriptora

Si voleu llegir La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt, en aquest link hi trobareu els primers capítols del llibre en pdf.

Moltes gràcies pel teu escrit, Àngels!! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim!! Sigui amb els teus llibres o amb els teus escrits!

Títol: La dona que mira els homes que miren a les dones
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7571-6
PVP: 21,50€

Share

La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt

La Mariona torna al Nosaltres per ressenyar-nos un llibre que interessarà a totes aquelles persones que vulguin llegir assaig. En aquest cas, un molt bon assaig sobre feminisme.

 Siri Hustvedt (Minnesota 1955) és una autora nord-americana llicenciada en Filologia anglesa per la Universitat de Columbia.

La dona que mira els homes que miren a les dones és un conjunt d’assajos sobre feminisme, art i ciència que aborda qüestions diverses des d’un punt de vista interdisciplinari.

No us deixeu convèncer per aquelles ressenyes que només destaquen en la biografia de l’autora el seu matrimoni amb Paul Auster. Siri Hustvedt no és només una escriptora; és una lectora culta, apassionada i molt empàtica. A banda de comptar amb estudis de filologia, ha cultivat la literatura, la filosofia, la història i el psicoanàlisis. A conseqüència de la lectura d’aquestes disciplines, ha profunditzat en el tema del feminisme, l’art i la ciència des d’àmbits que en principi no són els seus, com ara el biològic, el fisiològic, el neurològic i fins i tot el psiquiàtric. En aquest llibre intenta treure l’entrellat d’aquesta pluralitat de perspectives que li han interessat des de fa dècades.

En paraules de l’autora; les dues afirmacions centrals del llibre són:

Tot coneixement humà és parcial.

Ningú no se salva de la influència de la comunitat de pensadors o investigadors on viu.

El llibre,  s’organitza en dues parts. Citant l’autora:

La primera part del llibre inclou textos sobre artistes concrets. Investigacions sobre els biaixos perceptius que afecten que afecten els nostres judicis sobre art, literatura i el món en general

La introducció s’inicia amb cites atribuïdes a Pablo Picasso, Max Beckhmann i Willem de Kooning, on els tres vinculen la seva obra amb un sentiment vers les dones. L’amor i la irritació.

Són aquests els homes als quals es refereix Hustvedt en el títol del llibre?

El llibre no està basat en textos inèdits sinó que és un recull d’encàrrecs que ha rebut Hustvedt durant els últims quatre anys i que demostren l’immens interès que l’art plàstic desperta en l’autora.

En posteriors assajos hi veiem desfilar a Louis Bourgeois, Emily Dickinson, Anselm Kiefer, Susan Sontag, Pina Bausch i Pedro Almódovar, entre d’altres. Aquí és on demostra com l’art ha condicionat algunes escriptores o artistes plàstiques que han viscut en un entorn fortament masculinitzat.

La mateixa Louis Bourgeois; que es va fer famosa després d’anys d’obscuritat artística, tot i la lluita constant, afirmava que “el món de l’art és dels homes”.

Personalment, destaco una de les afirmacions que apareixen en el capítol dedicat a la coreògrafa Pina Bausch:

Una de les qualitats més notables d’una obra d’art reeixida és que no fa sentir la quantitat de feina que va caldre per realitzar-la.
(…)
Per a les dones sovint és millor ser gran. Els rostres vells no contenen l’amenaça dels desig eròtic.

A la segona part del llibre hi trobem xerrades en trobades amb experts i convencions acadèmiques on van convidar l’autora.

Hustvedt, que en general escriu de forma senzilla, sense floritures pròpies d’una novel·la, introdueix en aquest segona part, llenguatge complex que pot resultar poc familiar per als lectors no iniciats en la matèria.

Personalment, no estic massa familiaritzada en el discurs o la literatura feminista però he de dir que m’hi he sentit molt còmoda. Des del desconeixement, considero que no estem davant d’un discurs extremista a favor del feminisme. El que sí que hi he trobat és una complexitat difícil d’obviar. No tant per la radicalitat dels textos sinó per la quantitat de dades i informació interdisciplinari que aporta.

Es tracta de textos narrats des d’un punt de vista molt personal i subjectiu, des de l’experiència personal de l’escriptora. Tot, en conjunt, amb el suport de teories científiques i estudis.

La meva missió, si es pot dir que en tinc una, és molt senzilla: Espero que vosaltres, lectors, descobriu que bona part del que els llibres, els mitjans de comunicació i internet ens presenten com a veritats establertes, tant si són científiques com si no, de fet són qüestions obertes a revisions.

Queda molt de territori per explorar i tant de bo que Siri Hustvedt segueixi dedicant-hi esforços amb la saviesa que ha demostrat fins ara:

Tothom està d’acord que el consum continuat de menjar porqueria té efectes nocius. Què passa amb el consum diari d’estereotips mediàtics?

Si voleu començar a llegir La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt, cliqueu aquest link per donar un cop d’ull als primers capítols del llibre en pdf.

Moltes gràcies pel teu escrit, Mariona!! T’esperem aviat al Nosaltresllegim!!

Títol: La dona que mira els homes que miren a les dones
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7571-6
PVP: 21,50€

Share

Sobre la tirania, de Timothy Snyder

Tinc un amic molt fan dels còmics i les pelis de Batman a qui no li va agradar gaire la tercera adaptació que va fer Christopher Nolan de la figura del caballer més fosc de la Literatura contemporània. I no perquè després del Joker de Heath Ledger, el que feia de Bane -aquell tio de la màscara, el dolent- semblés un nebot calb de Hulk Hogan amb els problemes de respiració de Darth Vader.

No li va agradar la pel·lícula, especialment, perquè en veure algunes de les imatges dels dolents ocupant Gotham City hi va veure mala fe: ell hi veia recreacions del moviment d’Occupy Wall Street, un moviment que havia intentat canviar les coses.

Ara us explicaré què té a veure Batman amb Snyder, no patiu.

D’ençà d’aquell Ocuppy Wall de 2011 i aquella peli de 2012, a Estats Units i al món les coses han canviat però alguns diran que no tant. I es tracta d’això. Han canviat d’una manera diferent: Trump president, Le Pen en una segona volta, Brexit a la cantonada, ultradreta aflorant misteriosament per tot arreu, casos de corrupció encara més a tot arreu, atemptats terroristes a països que fins ara no havien patit aquests atacs… i una lleugera baixada de braços de la població indignada, bàsicament perquè ara està treballant a les institucions després de ser escollits per representar els indignats.

I els anomenàvem indignats perquè Stéphane Hessel va escriure un llibre que ens els definia: Indigneu-vos. Després ens va demanar compromís. Ara estem en el temps del No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris. Però també en el temps de Sobre la tirania, de Timothy Snyder.

Els llibres de Hessel eren valents i apel·ladors. El de Leiris era desafiant i encoratjador. El de Timothy Snyder és conscienciador i educador, però també apel·la a la valentia i el coratge dels ciutadans. Es tracta d’avisar, d’aprendre del passat, de fer veure que la tirania no surt del no res. Té processos, té motius, té vies de triomf i té respostes dels ciutadans que la porten al fracàs.

Quan Snyder, un dels intel·lectuals més reconeguts dels Estats Units es decideix a escriure Sobre la tirania està sentint el mateix que Leiris després del Bataclan. Després de la sacsejada, primer cal veure per què ha passat el que ha passat i, després, arreglar-ho enlloc de doldre’s de la trompada i prou. És una invitació a seguir caminant tenint en compte els sotracs que la història ens ha ensenyat que podem trobar en el nostre camí.

Aquest llibre, que en principi està escrit per a un públic nord-americà (per les referències intel·lectuals que fa a la constitució dels Estats Units, per com es refereix al “Nosaltres” quan parla de la primera persona del plural) és interessantíssim, d’entrada, per entendre millor uns Estats Units que no havien estat mai tan dividits; i després, perquè tot el que pot passar a l’altra banda de l’Atlàntic, pot passar aquí.

Aquestes 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX de què parla el subtítol són les 20 idees que Snyder, un intel·lectual indignat i preocupat per una Amèrica dividida, exposa per superar el fracàs que suposa que un individu com Trump sigui president. Els referents van des de la Grècia Clàssica i passen pels pares fundadors, l’Alemanya de Hitler, Txecoslovàquia o la Rússia actual, un país on les últimes eleccions lliures de veritat van ser fa més de 25 anys.

Sobten algunes de les lliçons que hem d’aprendre del segle XX que proposa Snyder, com ara Aprèn de la gent d’altres països i que acaben tenint un regust de “tingues el passaport en regla, no sigui que hàgim de fugir d’aquí perquè el món es torça”. I quan arqueges les celles, Snyder et respon a continuació: la Història ens demostra que no és una bajanada. Ni tenir el passaport en regla, ni tenir net l’ordinador de qualsevol cosa que et pugui suposar un compromís, ni llegir llibres per tal de tenir una veu i una opinió pròpia.

Així doncs -i tenint en compte el format del llibre, també-, aquest Sobre la tirania. 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX de Timothy Snyder és, com els de Hessel o el de Leiris, un llibre de consulta (i el preu hi ajuda!). Un llibre escrit per un savi que es dirigeix a tothom. Un llibre que cal llegir per no caure en errors que ja s’han comès o permès, sigui per desconeixença o per inacció.

Hi ha qui diu que després de mesos i mesos d’administració Trump, l’única manera de seguir l’actualitat als Estats Units és a través dels humoristes i Buenafuentes nordamericans perquè l’actual POTUS és tan… absurd?, que l’única manera de poder seguir el dia a dia és fent-ne mofa i befa.

I sobre aquest últim fet, i sobre el Batman… recordeu el discurs inaugural de Donald Trump com a president? Compartia paraules -una rera l’altra- amb Bane, el dolent del tercer Batman de Nolan. I la pregunta és: per riure o per plorar?

Potser el que cal és -després de riure o plorar- estar alerta i saber què podem aprendre sobre la tirania gràcies a la Història i Timothy Snyder.

Títol: Sobre la tirania.
Autor: Timothy D. Snyder
Editorial: Ediciones Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-9710-268-1
Preu: 19,50€

Share

La gran regressió. Un debat sobre el repte de reconduir la democràcia, de Diversos autors

La Núria Tatger se’ns estrena al Nosaltresllegim amb un llibre per valents! No tothom està interessat o és capaç de llegir llibres d’assaig com La gran regressió. Un debat sobre el repte de reconduir la democràcia. Encara que siguin llibres que expliquen coses menys feixugues del que creiem i que en qualsevol cas són molt i molt interessants! Coses que ens fan entendre millor el món on vivim. Aquí teniu l’escrit de la Núria:

Aquest llibre ens presenta, en 17 capítols escrits per diferents personalitats del món acadèmic i de la investigació -Zygmunt Bauman, Slavoj Zizek, Marina Garcés, Nancy Fraser, Santiago Alba Rico,…-, una sèrie d’arguments, d’explicacions, que intenten donar resposta a les preguntes que tants i tantes ens plantegem: com hem pogut arribar fins aquí? Com s’explica que Trump hagi guanyat les eleccions als EUA? Com pot ser que el PP, quan és provat que ha saquejat les arques públiques, continuï guanyant les eleccions i aferrat al poder? Què explica el creixement desmesurat de l’extrema dreta? On quedem com a humanitat, veient el tracte que dispensem als immigrants que fugen per salvar la vida?

Aquest llibre ens proporciona, des de diferents enfocaments i paradigmes, arguments i conceptes que ens poden ajudar a entendre com tot això ha arribat a passar.

El títol, La Gran Regressió, és d’allò més adequat. Al llegir-lo evoca aquesta sensació de procés, que si bé molts n’ubicarien l’inici a la crisi financera global del 2008, cal anar a buscar molt abans. I sense cap mena de pal·liatius, aquest llibre va documentant aquest retrocés que vivim, amb conseqüències també molt més bastes de les que encara avui podem sospitar.

Des de l’anàlisi dels perills de les eleccions, que si bé abans sustentaven la democràcia, ara la posen en perill, fins a la consideració de l’individu modern en termes de rendiment econòmic, on els perdedors en són culpabilitzats i castigats.

Des de la pèrdua d’identitat de l’esquerra tradicional fins a la necessitat de canviar i adoptar un nou paradigma per a poder explicar el nou context i reconduir-lo, el que passa avui dia no es un pas enrere fàcilment recuperable; és un canvi de les regles del joc que desmantellen el món tal i com l’entenem ara.

I cal estar documentat per a poder oposar-hi alguna resistència.

Què millor per documentar-se sobre aquest present -a vegades massa fosc- que un llibre amb les ments més brillants del nostre temps? Gràcies pel teu escrit sobre La gran regressió, Núria!! Ens tornem a trobar al Nosaltres aviat!!

Aquí podeu començar a llegir aquest conjunt d’articles (de fet, hi trobareu complet el primer article de Santiago Alba Rico!) que publica Empúries anomenat La gran regressió.

Títol: La gran regressió. Un debat sobre el repte de reconduir la democràcia
Autor: Diversos autors
Editorial: Empúries
Col·lecció: BIBLIOTECA UNIVERSAL EMPURIES
Traductor: Diversos autors
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-17016-07-4
Preu: 19,90€

Share

Cabòries des d’una galàxia ben llunyana, de Germà Bel

En Lluís, el nostre home de números i finances, va començar a aixecar els braços i a dir “Ep! Aquest el vull jo!” en saber que havíem rebut Cabòries des d’una galàxia ben llunyana, de Germà Bel. Aquí teniu el seu escrit.

Germà Bel és un reputat economista que ha compaginat en els últims quinze anys les activitats acadèmiques, polítiques i periodístiques. És catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona, i ha estat professor visitant a prestigioses universitats dels Estats Units. Fou diputat al Congrés dels Diputats pel Partit Socialista de Catalunya a principis de la dècada dels 2000, i més tard cap de llista de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament de 2015. En paral·lel, ha estat un col·laborador regular de diaris i revistes.

Cabòries des d’una galàxia ben llunyana és una selecció d’articles de Bel publicats des de l’any 2000, que permet recórrer de manera molt evident la triple trajectòria de l’autor. Des de la seva especialitat en economia, Bel reflexiona sobre aspectes com la globalització, la política territorial o la construcció d’infraestructures amb rigor acadèmic, claredat expositiva, i una eminent intenció pràctica.

Més enllà del valor de cada article, la lectura del llibre evidencia diverses característiques de l’autor, valuoses i que val la pena remarcar. En primer lloc, la posició de Bel en els seus articles és sempre empírica i pràctica, molt poc ideològica. Les seves propostes provenen de l’observació i de l’anàlisi, i es refereix en força articles a treballs acadèmics més profunds que han ajudat a construir el seu punt de vista.

En segon lloc, Cabòries des d’una galàxia ben llunyana destaca també per la transparència en l’exposició del punt de vista de l’autor, independentment dels consensos majoritaris del moment. Aquesta és una qualitat que pren encara més valor vista en retrospectiva. Bel parla de bombolla immobiliària a principis dels anys 2000 (quan tothom corria a comprar pisos perquè mai baixarien de preu), renega de la inversió en trens d’alta velocitat fins i tot abans que l’AVE arribés a Barcelona, o reclama una política agressiva de reformes durant els anys 2007-2008 (quan els ministres a Espanya tenien prohibida la paraula crisi i la culpa dels desordres financers era dels especuladors internacionals).

Germà Bel manté també la transparència i independència en els seus articles més recents. Defensa de manera molt convincent els beneficis del turisme a Barcelona, la inconveniència de construir infraestructures com el tramvia de la Diagonal o la línia 9 del metro, o la necessitat de contenir el creixement del deute públic. Bel no té problemes tampoc en corregir els seus punts de vista quan la realitat el desmenteix: és molt significativa en aquest aspecte l’explicació de la seva evolució política des del federalisme de principis dels anys 2000 -alguns articles del llibre, publicats en aquells anys, estan cosignats per Pasqual Maragall.

Finalment, en aquest compendi d’assajos, Bel demostra una profunditat cultural que va més enllà de l’economia. Busca les traces de l’actual hostilitat envers els creditors internacionals en poemes de Quevedo, relaciona tendències històriques passades amb conseqüències econòmiques actuals, i es desespera per la falta de debat crític a Espanya a causa del fracàs de la Il·lustració.

En resum, Cabòries des d’una galàxia ben llunyana és una contribució molt sòlida al debat polític i econòmic. Plantejar una discurs tan clar i brillant simplement a través d’una recopilació d’articles és una prova del talent de Germà Bel. Tant de bo el nivell -a l’acadèmia, a la política o al periodisme- fos sempre aquest.

Lluís, t’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Títol: Cabòries des d’una galàxia ben llunyana
Autor: Germà Bel
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9809-394-0
Preu: 17,90€

Share

De què parlo quan parlo d’escriure, de Haruki Murakami

Pel que he pogut anar observant entre amistats i crítica, Haruki Murakami és un d’aquells escriptors en què els seus seguidors i detractors es mouen en els extrems. O l’estimen incondicionalment o en reneguen del tot. I, per tant, n’hi ha que any rere any maleeixen els ossos del jurat que decideix el Nobel de Literatura i molts que se n’alegren que el japonès no passi un cop més de les posicions de finalista.

A mi em passa una cosa estranya amb els seus escrits. No aconsegueixo passar de les 30 primeres pàgines quan intento llegir la seva literatura més habitual (Tòquio Blues, entre d’altres) però m’agrada, i força, quan es dedica a parlar de la vida, com és el cas d’aquest De què parlo quan parlo d’escriure.

M’agrada el Murakami que parla d’ell mateix, de com pensa, del que pensa, de com s’enfronta a la carretera quan prepara una marató o de com és el procés que segueix quan es decideix a escriure una nova història.

Aquest Murakami íntim, que mira dins d’ell mateix, que toca de peus a terra em resulta fins i tot inspirador. Ja ho va ser quan explicava les diferents sensacions que tenia durant els quaranta-dos quilòmetres i cent-noranta-cinc metres de la reina de les curses -per culpa d’ell em vaig aficionar a córrer, i per culpa d’ell llegeixo sovint llibres que parlen de córrer-, però és que ara ho ha tornat a aconseguir parlant de com va començar a escriure, de què el va portar a pensar que seria millor persona escrivint que portant un bar a Tòquio, o de com s’enfronta a la temuda pàgina en blanc a la que tot escriptor tard o d’hora s’ha d’acabar enfrontant.

De què parlo quan parlo d’escriure resulta ser -sense voler-ho- un manual per a l’escriptor, però alerta! És un manual personal, basat en la seva pròpia experiència, en tot allò que a ell li ha funcionat fins ara.

Qualsevol és lliure de seguir la mateixa forma de fer i enfrontar-se al paper, però cal tenir present que cadascú viu, pensa i respon als estímuls que ens ofereix la vida de maneres diferents i personals. Per posar un exemple, per a l’escriptor, l’equilibri entre la part espiritual i física és fonamental. D’aquí el fet que busqui, en la forma que sigui, estones per a fer esport:

La força física i espiritual són com les dues rodes d’un carro. És quan totes dues estan ben equilibrades i funcionen bé que et condueixen en la direcció adequada i aprofiten la força motriu de la manera més efectiva.

I és que, de la mateixa manera que amb De què parlo quan parlo de córrer, les seves reflexions també són vàlides per a qualsevol persona que algun cop hagi pensat a dedicar-se a alguna activitat en la que cregui que pot sobresortir d’alguna manera.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir de què parla en Haruki Murakami quan parla d’escriure.

Títol: De què parlo quan parlo d’escriure
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Mas
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-17016-00-5
Preu: 19,90€

Share