Arxiu de l'autor: Cèsar

La dona que mirava la tele

2 respostes

Autor: Dolors Miquel
Títol: La dona que mirava la tele
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9787-645-2
Preu: 18 €

D’un temps ençà, la narrativa està experimentant canvis o, si més no, està apareixent un altre tipus de narració que sovint es caracteritza per l’absència d’un ordre cronològic i lògic, amb personatges incandescents i fugaços, en aparença més pendent d’aspectes formals que de fons i on es barregen diversos gèneres en un mateix text. L’expressió que més fortuna ha fet a l’hora de definir-la ha estat la de narració fragmentada. I aquí hem pogut conèixer un parell d’obres d’aquest tipus: El misteri de l’amor (vegeu El misteri…) i Dies feliços a la presó (vegeu Dies feliços…).

Doncs bé, avui us presento una altra lectura ben curiosa. Es tracta de La dona que mirava la tele, de la poeta catalana Dolors Miquel. Aquest llibre conté dues parts ben diferenciades però relacionades entre elles. La primera part és una llarga narració en vers -una altra mostra d’aquesta nova narrativa- que no actua com a poema sinó com una carta adreçada a la soprano Maria Callas, on l’autora dissecciona minuciosament el panorama televisiu dels darrers anys fent comentaris subjectius sobre informatius, culebrots, programes del cor, anuncis, documentals, concursos, famosos, etc., des del punt de vista crític i reflexiu d’una espectadora.

La segona part és un glossari de conceptes relacionats amb algun moment i espai televisiu concret dels esmentats al text en vers anterior, i que en molts casos equival a notes a peu de pàgina fetes amb una visió personal de l’autora.

Nosaltres, si pensàveu que no es podia fer literatura de la televisió actual, aquí teniu un exemple que potser no us deixarà indiferents. O potser sí.

Share

Dies feliços a la presó

3 respostes

Títol: Dies feliços a la presó
Autor: Martí Sales
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9787-245-4
Preu: 17.30 €

Feia temps que anava darrera d’aquest llibre, del qual m’havien parlat molt bé i alhora m’havien advertit que anés amb compte i el llegís amb cura, ja que els seus textos són, de vegades, difícils d’entendre. I aquest comentari em va engrescar per llegir-lo. I certament, crec que Dies feliços a la presó és un llibre diferent i singular dintre de la narrativa catalana actual. El seu autor és el jove barceloní Martí Sales, també poeta i cantant del grup punk Els Surfing Sirles.

Dies feliços a la presó no és una novel·la clàssica ni un llibre de relats breus ni de prosa poètica -tot i que de vegades ho sembli- sinó un conjunt de textos asimètrics sense gaire punts en comú entre ells, on l’autor s’ha dedicat a explorar i fins i tot transgredir aspectes formals de la prosa.

En aquests textos va apareixent tal diversitat de personatges subversius i inadaptats que alguns d’ells poden arribar a semblar irreals i onírics, així com la reflexió o el medi que habiten. Un medi escollit per l’autor, la presó, que com el conjunt del llibre es podria definir de metafòric, ja que segons el text que estiguem llegint aquesta presó podria ser el cos, la ment, la societat, la cultura, la família, etc.

Nosaltres, si voleu endinsar-vos dins de l’aventura d’una lectura diferent, fragmentada i, com diu la contraportada del llibre, de “64 textos espermàtics” us he de dir que Dies feliços a la presó és la millor manera de començar dita aventura.

Share

Converses amb mi mateix

2 respostes

Títol: Converses amb mi mateix
Autor: Nelson Mandela
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció Núm edició: 1
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-6641-312-1
PVP: 21.90€

Converses amb mi mateix, la darrera obra sobre Nelson Mandela, és un llibre ambiciós de no ficció que pretén descobrir i donar a conèixer als seus lectors -i ho aconsegueix- aspectes tant íntims i desconeguts de Mandela com la seva lletra a les cartes escrites des de la presó, i de les quals aquest llibre conté còpia d’alguns dels manuscrits originals, o la manera i el to de parlar en privat en el seu dia a dia amb familiars i amics.

El cos del llibre, que comença amb un pròleg de l’actual president dels EEUU, Barack Obama, està compost per cartes, articles, reflexions i diversos passatges de la vida de Nelson Mandela que destil•len les seves opinions i idees però també els seus sentiments, sensacions, anhels i, en definitiva, el seu tarannà i la seva personalitat d’home polític, de pensament i de pau però alhora d’acció i d’inconformisme.

La selecció i ordenació de tot aquest material, que es trobava dispers i fragmentat en molts casos, s’ha pogut fer gràcies a les cartes de la presó de Robben Island, a dues col•leccions de converses gravades, a les llibretes on escrivia abans de ser empresonat i a l’esborrany d’una seqüela inacabada de la seva autobiografia Long Walk to Freedom.

Per tal de tenir una dimensió més humana i propera de Nelson Mandela i d’aquest llibre, us faig cinc cèntims d’unes paraules seves: “A la vida real, no tractem amb déus, sinó amb éssers humans ordinaris com nosaltres mateixos: homes i dones plens de contradiccions, que són estables i inconstants, forts i dèbils, famosos i infames”.

Una de les diverses lectures que es poden extreure de Converses amb mi mateix és que tot i la rellevància internacional de Nelson Mandela, aquesta no deixa de ser la història d’un presoner que volia i lluitava per ser un home lliure.

Postdata: Nosaltres, donades les dates en que ens trobem, Converses amb mi mateix pot esdevenir un bon regal de Reis.

Share

País de llops

2 respostes

Títol: País de llops
Autor: Xavier Vernetta
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 245
ISBN: 978-84-8256-952-9
Preu: 19.90 €

Aquesta novel·la em va entrar pels ulls, vull dir que em va agradar la fotografia en blanc i negre de la coberta. I així va ser com la vaig agafar i la vaig fullejar una mica i no m’ha decebut, ben al contrari l’he trobat molt interessant i entretinguda.

País de llops, de l’escriptor Xavier Vernetta, se situa vint-i-cinc anys després del final de la Guerra Civil a Barcelona i els seus voltants. Al principi, l’autor ens presenta una amalgama de personatges, tots ells de diferents estatus social i econòmic, que comparteixen una mateixa informació i objectiu, tot i que amb matisos. I a mida que avança la novel·la es va descobrint la relació que hi ha entre tots ells i de com, a vegades sense conèixer-se, les seves vides estan relacionades, en alguns casos pel passat i en d’altres pel present.

Els lectors anem desenredant aquesta teranyina de relacions i interessos  gràcies a articles periodístics i a les anotacions diàries de dos d’aquests personatges, a més de pel gruix del cos narratiu de la novel·la que trobo està molt ben pensat i exposat per l’autor.

Doncs sí, Nosaltres, no penseu que aquest és un més dels molts llibres escrits sobre la Guerra Civil, sinó que és una mostra de com actuava una part significativa de la societat d’aleshores -anys seixanta- i que fa bona aquella idea filosòfica, que de ben segur i de manera intencionada recull el títol, de que l’home és un llop per a l’home.

Share

A la ciutat d’or i argent

3 respostes

Títol: A la ciutat d’or i argent
Autor: Kenizé Mourad
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 414
ISBN: 978-84-297-6735-3
Preu: 19.90 €

A la ciutat d’or i argent no és una novel·la històrica però ho és, no és una novel·la romàntica però sí, no és una biografia però també. I aquest mèrit el té l’autora, la periodista francesa Kenizé Mourad, que narra, d’una manera novel·lada però verídica, la insurrecció del poble indi enfront de l’imperialisme britànic a mitjan s. XIX. I centra tot l’interès en la persona de Hazrat Mahal, la reina (begum) de l’estat d’Awadh amb capital a Lucknow, la ciutat d’or i argent.

De bon principi, la narració entrellaça la història de la revolta i resistència índia contra els anglesos (angrez) i la història de la forja de la reina Hazrat Mahal. I gràcies al sentit narratiu de l’autora, l’argument no esdevé una successió de batalles sinó que, a més, aconsegueix mantenir l’atenció del lector amb l’aflorament d’un amor clandestí, els pensaments i reflexions dels protagonistes -escrits en cursiva- i la inclusió de dades històriques i articles periodístics reals de l’època.

Tots aquests aspectes fan de A la ciutat d’or i argent una novel·la interessant i de lectura agradable. Si no he tingut prou Nosaltres, us deixo amb l’últim paràgraf que de ben segur us obrirà les ganes de llegir-la:

“La petita Muhammadi, la poetessa del Chowq, l’esposa enlluernada de Wahid Alí Xa, la jove regent, l’amant apassionada, la sobirana clarivident, la cap de guerra intrèpida, Hazrat Mahal, va ser una aparició fulgurant en la Història. Va traçar el camí de l’alliberament de l’Índia.”

Share

El secret del meu turbant

2 respostes

Títol: El secret del meu turbant
Autor: Nadia Ghulam i Agnès Rotger
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 316
ISBN: 978-84-664-1320-6
Preu: 20 €
Premi Prudenci Bertrana 2010

Em van venir ganes de llegir aquest llibre després de veure per la tele i llegir a alguns diaris diverses entrevistes fetes a les seves autores,  la Nadia Ghulam i l’Agnès Rotger. I és que El secret del meu turbant, és un llibre escrit a quatre mans per la Nadia, una jove afganesa que ens explica com va ser la seva vida a l’Afganistan, i l’Agnès, una periodista catalana.

Considero El secret del meu turbant un llibre valent i sincer, com també ho és la Nadia, que en primera persona i d’una manera molt generosa comparteix amb els lectors la seva vida. Així coneixem com amb vuit anys es va cremar la cara i part del cos per culpa d’una bomba que va esclatar a casa seva durant la guerra civil afganesa dels anys noranta. També com va decidir fer-se passar per un noi -imagineu-vos el perill que això comporta en una societat governada pels talibans-  per poder treballar i ajudar la seva família, i com se les va arreglar per poder compaginar les dues vides sent Nadia i Zelmai alhora. També ens parla de l’amistat, de l’amor, de la religió i del fanatisme religiós, dels canvis socials que es van produint i, sobretot, de les ganes d’aprendre que sempre va tenir i de les ànsies de llibertat per poder tornar a ser ella mateixa. I de com, finalment, pot viatjar a Occident mitjançant una ONG per poder-se operar a Barcelona.

Crec que es poden fer dues lectures d’El secret del meu turbant, una social i una altra personal, amb el fil conductor compartit de la doble vida a la que va haver de fer front la Nadia de vegades amb resignació, de vegades amb ràbia però sempre amb valentia i esperança.

Nosaltres, aquest és un llibre que commou, dur de pair per moments i que no us deixarà indiferents però que, afortunadament, té un final feliç. Animeu-vos, que val la pena.

Share

El primer dia de les nostres vides

4 respostes

Títol: El primer dia de les nostres vides
Autor: Teresa Roig
Editorial: Proa
Col·lecció: Beta
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-7588-179-9
Preu: 15.50 €
Premi Roc Boronat 2010

El primer dia de les nostres vides és la tercera novel·la de la jove igualadina Teresa Roig, guanyadora del Premi Roc Boronat 2010 convocat anualment per l’ONCE Catalunya.

Així d’entrada us he de dir que a mi m’ha agradat molt. És una novel·la de caire psicològic, amb pocs personatges dels que anem coneixent, a mida que avança la història, les seves vides, els seus problemes, les seves dèries, els seus pensaments, els seus sentiments i, en definitiva, per què actuen de la manera que ho fan. I l’estructura de la novel·la -barreja de records i present- fa que el motiu dels comportaments dels dos protagonistes, el Daniel i l’Helena, ho esbrinem cap al final. I mentrestant anem coneixent dos perfils humans molt diferents i allò que fan durant un dia després de trobar-se per casualitat en el metro.

Són dos personatges que pertanyen a móns diferents, d’edats desiguals, amb un passat difícil i un present en comú per l’atzar. Ell és fràgil, dubitatiu, prudent, se sent culpable. Ella és decidida, descarada, imprudent, fa bons aquells versos de Gil de Biedma que diuen Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde / como todos los jóvenes, yo vine / a llevarme la vida por delante.

Nosaltres, us recomano la lectura d’El primer dia de les nostres vides, una novel·la sensible, interessant, de les que quan l’acabes et quedes rumiant una estona. I a més us plantejo una pregunta per a què tingueu un altre al·licient per llegir-la: Creieu que la relació que s’estableix entre el Daniel, un home madur, i l’Helena, una noia jove, és una relació d’amants o patern filial?

Share

Sukkwan Island

7 respostes

Títol: Sukkwan Island
Autor: David Vann
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 169
ISBN: 978-84-9787-674-2
Preu: 18 €

Sukkwan Island és la primera novel·la de l’escriptor d’Alaska David Vann. Ha estat molt ben rebuda tant als EEUU com a França i, sincerament, després d’haver-la llegit no m’estranya, ja que la considero un tros de novel·la on els lectors trobem comportaments humans de diferent naturalesa, reflexions, remordiments, actes irracionals, tragèdies, sentiments, inseguretats, records, amors, desamors, injustícies, incomprensions, etc. I tot això ens ho mostren només dos personatges, un pare i un fill, en Jim i en Roy. Fantàstica, de debò.

Jim, un home inestable emocionalment i que ha fracassat en dos matrimonis, decideix donar un gir dràstic a la seva vida i convenç el seu fill Roy, amb qui feia temps que no tenia una relació fluïda, per anar-se’n a viure durant un any a una illa llunyana de difícil accés on s’ha comprat una cabana de fusta. Les primeres setmanes les passen arreglant la cabana, caçant i construint un cau per guardar els aliments, però amb el pas del temps, la monotonia de l’aïllament i les inestabilitats emocionals d’en Jim comencen les divergències i discussions entre pare i fill, fins arribar a la mort d’en Roy. A partir d’aquest moment, tota la segona part de la novel·la adquireix un to dramàtic, malenconiós i angoixant per part d’en Jim on es reflecteix tot allò que he enumerant a les primeres línies i que es pot resumir com a sentit de culpabilitat.

Un migdia, anant en el metro cap a la feina, mentre llegia la novel·la i participava de tot el procés psicològic que pateix en Jim, vaig escoltar a dues senyores que conversaven i una li va dir a l’altra: “Algunas veces es peor el remedio que la enfermedad.” I vaig pensar que aquesta expressió era la moralitat exacta de Sukkwan Island. I es que en Jim entra dins d’una espiral de voler fugir cap endavant i d’irracionalitat que no el portarà a bon port.

Nosaltres us recomano de totes totes aquesta lectura, una petita novel·la quant a volum però molt gran en intensitat i qualitat.

Share

No era lluny ni difícil

1 resposta

Títol: No era lluny ni difícil
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-181-2
Preu: 15 €

El darrer poemari de Joan Margarit, No era lluny ni difícil, està fet des de la talaia de la saviesa adquirida per l’experiència acumulada durant una llarga i intensa vida, i fixant la perspectiva en un retrovisor gairebé autobiogràfic, amb molts poemes escrits en primera persona i fent referència a espais, persones i vivències fàcilment identificables amb l’autor. Uns poemes que parlen d’alguns dels binomis universals com la joventut i la vellesa; la vida i la mort; el passat i el present -hi ha poc futur en aquests poemes-; la felicitat i la tristesa; l’amor i el desamor. I tots aquests binomis tenen un denominador comú que és el gran tema d’aquest llibre, el pas del temps i com ens adaptem i com ens reconeixem les persones, en aquest cas Joan Margarit, a les darreries de la vida. Hi ha uns versos del poema L’explicació que així ho expressen: “Uns quants records és tot el que ara em queda / per explicar-me a mi mateix / que és en l’amor on m’he deixat la vida.”

Joan Margarit té la gran virtut de dir fàcil el que és difícil, de manera que el lector entén tot el que l’autor vol i necessita expressar. No és la seva una poesia enrevessada i plena d’imatges i símbols obscurs, sinó que és una poesia intel·ligent, subtil i transparent, escrita en vers però que alhora pot ser  llegida perfectament en prosa, gairebé com si fossin petites històries.

És cert que els poemes de No era lluny ni difícil estan impregnats de la malenconia i la nostàlgia que provoca la vida ja viscuda i els seus records, però de ben segur que aquest no serà l’últim poemari de Joan Margarit, un poeta que encara té moltes coses que explicar-nos en els seus poemes.

Un poema que m’ha agradat molt i que crec sintetitza molt bé l’ànima del llibre és el que té per títol Un lloc i diu així:

No era lluny. Tampoc no era difícil.
El que és lluny i difícil és la costa
que deixo enrere i no veuré mai més.
Un desastre innocent guarda silenci
en aquest mite d’un passat inútil.
Que és brutalment inútil.
Tant, que és com si fos fals. Brutalment fals.

El lloc que ara m’envolta és mar endins.
És un lloc trist, però de veritat.
Hi arriba un vent lleuger que s’obre pas
des de l’ahir duent-me aquell bellíssim
Ploreu, ploreu que, com el mar, ressona
en el “Cant del Retorn”. Estem perduts.

Share

Les terres promeses d’en Barril -Premi Sant Joan 2010- una novel·la interessant

3 respostes

Títol: Les terres promeses
Autor: Joan Barril
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-297-6716-2
Preu: 19.50 €
Premi Sant Joan 2010

Les terres promeses és la darrera novel·la -publicada només fa uns dies- del periodista i escriptor Joan Barril, guanyadora del 30è Premi Sant Joan Unnim.

Amb Les terres promeses Joan Barril ha volgut apropar-nos als lectors una al·legoria entre les revolucions col·lectives i les individuals, fer-nos reflexionar sobre com les voluntats dels pobles i també les de les persones poden canviar de la nit al dia quan s’han de prendre decisions importants in situ.

Robert Miranda és un progre madur barceloní que decideix abandonar els despatxos polítics per dedicar-se al blanqueig de capital a les Illes Caiman. I en un dels viatges queda atrapat a l’aeroport de Cayo Tendido per un retard de l’avió, fet que el portarà a conèixer dues dones, la Laura Figueras i la Lucía, una senyora gran cubana acompanyada del seu home, Sam, diminutiu de Santiago. I la senyora Lucía aprofita l’estada a la sala d’espera de l’aeroport per explicar-los-hi una altra situació semblant que va viure l’any 1958 just abans del triomf de la revolució cubana, on va conèixer una sèrie de persones desorientades per la situació que es vivia a Cuba i que esperaven un avió per fugir dels guerrillers, i entre els quals es trobava Santiago Castro, germà petit dels Castro de tota la vida i que va estudiar als EEUU i va fer fortuna com a agent de borsa.

El cos central de la novel·la és precisament la història de Santiago Castro, els seus orígens familiars, el rol que li havien destinat els seus pares dintre de la família i el paper que volien els seus germans revolucionaris que tingués al futur govern de Cuba. I és en aquest punt on esdevé el més gran exercici de voluntat i de llibertat personal de tota la novel·la.

Durant tota la història l’autor, mitjançant la narració de la senyora Lucía, pretén crear un aura de misteri al voltant del personatge de Santiago -sota el meu parer no ho aconsegueix- que desvetlla al final de la novel·la d’una manera poc sorprenent, ja que durant la narració els lectors tenim temps de sobres per fer càbales i descobrir-ho. No obstant, val a dir que Les terres promeses és una novel·la interessant que es llegeix bé i on podem aprendre aspectes de la història de Cuba del s.XX, i que tracta els temes de les decisions personals i de les llibertats individuals d’una manera comprensiva i no dogmàtica, sent aquest l’espai on es troben les veritables terres promeses, els desigs de cadascú.

Share