Aquesta nit, mentre tornava a casa (a les dues), caminant contra una tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat
Malalta, al llit, llegeixo La vida lenta, Notes per a tres diaris, de Josep Pla. De Pla no en puc dir res que no hagin dit ja molts dels seus estudiosos, molt més preparats que no pas jo per parlar de la seva obra, la seva escriptura i la seva persona. No en sé prou. Però el que sí que puc fer, un cop més, és recomanar aquesta lectura fervorosament.
Sola a casa, amb el Nadal a tocar, només amb els sorolls que m’arriben del carrer, m’he sentit acompanyada, trista, enrabiada, identificada i a mil quilòmetres de distància de l’autor i del seu dia a dia. I també he rigut. Sí, un riure d’aquells còmplices, d’ara t’entenc i això m’ajuda a entendre’m.
Sovint Pla sembla molt enfadat amb o per alguna cosa, i la manera d’expressar aquest mal humor és tan perfecta, tan eficaç… Aquesta capacitat d’aconseguir posar en paraules sentiments tan viscerals, íntims, confusos, m’ha fet somriure i, fins i tot, riure. Aquest llibre és una joia per a tot els “planians”, per saber més de l’autor i conèixer més el seu món íntim, personal (les lectures, els amics, les converses, els amors, els viatges, el dia a dia), però també ho és per a qui encara tingui la immensa sort d’haver d’acostar-se a Pla i la seva obra per primera vegada.
Llegint aquestes Notes només aconsegueixes tenir més ganes de conèixer aquest personatge immens i contradictori i la seva extensa i contradictòria obra. Malgrat que són no uns diaris, sinó només les notes per a tres diaris, estan escrites amb una força, una precisió, una passió, que t’arrosseguen, et transporten i et fan demanar més. Pla parla de fins a quin punt li resulta feixuc, de vegades, escriure (que era la seva feina com a periodista):
La fatiga d’escriure pels diaris arribarà un moment que serà insuportable . Quan veig que a fora fa tan bon dia i jo estic amarrat, com un presidiari, a aquesta taula de la xemeneia, em desespero”
De la soledat, de com n’és de difícil fer-se gran:
Sento que m’he fet vell —que cada dia sóc mes vell . ¿Què viuré? ¿Tres anys? ¿Sis anys? No tindré temps de res.
També de la depressió, i de la terrible censura dificilíssima d’eludir:
La censura està insuportable. Em trobo en un moment de depressió irreparable. Potser seria hora de prendre una decisió i marxar. Aquest país és asfixiant. ¿Sobre què es pot parlar? No hi ha res a fer.
Però malgrat la presència constant de la depressió i la melancolia, també intueixes al llarg de les notes la presència d’un home vital que parla de l’amistat, dels negocis i del menjar, del beure i de l’amor, i del sol i la tramuntana i la seva felicitat al mas de Llofriu.
Sembla que Pla escrivia les notes just abans d’anar a dormir (de vegades tard a la nit, de vegades ja de matinada) per fer un repàs o un balanç de com havia anat el dia. Com que ara que arriba el final de l’any, potser és un bon moment per a tots nosaltres de fer un repàs o balanç de l’any que s’acaba, i reflexionar, com ho feia Pla, sobre què hem deixat enrere, què podem redreçar, què ja no som a temps i quins plans de futur tenim. La vida lenta pot ser una lectura ideal per a aquests dies de Nadal.
Prenem bona nota, Dina! Sigui matí, tarda o nit, Josep Pla serà sempre un mestre!
Una de les autores catalanes amb més èxit dels últims, la Sílvia Soler, anys torna i torna aviat!
