És el primer cop que llegeixo un llibre de la sèrie del detectiu Anders Knutas. De fet, és el primer cop que llegeixo un llibre de la Mari Jungstedt, i tenint en compte que la novel·la negra és una de les meves debilitats, seré sincera: està molt bé!
És sabut per tots que la novel·la negra té diverses escoles, i que la nòrdica és tirant a tètrica, o si més no, té un punt macabre. L’Asa Larsson, el Jo Nesbo… tots tenen aquest component de granissat de sang que els uneix. En aquest cas però, amb la Mari Jungsted no hi he trobat aquesta sanguinolència que a vegades -a mi- em fa una mica de basarda. Hi ha sang però és prou “light” com per llegir-ho al metro sense fer cara de “ai, quina angúnia”.
El silenci doble tracta sobre un grup de gent que viu en una zona residencial que comparteixen un munt d’activitats com a comunitat -cuidar de les criatures, sortir a córrer, celebrar Nadals, etc.- i que a l’estiu passen tots junts (les tres parelles que protagonitzen el llibre) una part de l’estiu a l’illa del Faro, un lloc que potser us pot sonar perquè era un dels llocs on Bergman va filmar algunes de les seves pel·lícules.
Però vet aquí que de cop un matí es desperten… i en falta un! En Sam ha sortit a pintar? Passen les hores i res de res. Després d’avisar la policia, surten a buscar-lo i troben el seu cavallet i les seves pintures prop d’un penya-segat. A veure si endevineu què li ha passat? El troben però a més troben malferit un windsurfista que era a la zona però que va veure com algú empenyia la víctima cap avall…
A més, poc abans de la mort, la Stina, que es dedica a fer d’assistenta la criden per fer un vol fins a Bangkok… però després anem descobrint que ni Bangkok, ni estar de guàrdia a la feina, ni res de res. També ha desaparegut!
És aquí quan el nostre detectiu Knutas, amb la seva ajudant Karin Jacobson, haurà d’esbrinar, d’entrada, qui va llençar en Sam pel penya-segat i on dimonis és la Stina. El fet que la Stina estigui embarassada i que no sigui del seu marit serà el fil a partir del qual anirem descobrint i reconstruint aquestes festes que tenien… com us ho diria? Amb una mica de llibertinatge?
La veritat és que la Mari Jungsted aconsegueix que un llibre de 400 pàgines te’l ventilis en un moment perquè la trama atrapa, i atrapa de veritat. També m’ha agradat el perfil del nostre detectiu Knutas, encara que no és un Brunetti o un Montalbano, de qui pots arribar a conèixer més el menú del sopar que no pas el cas que està investigant. És un llibre de novel·la negra feta i dreta, més que de personatge.
Nosaltres, si voleu novel·la negra i marro, El silenci doble de la Mari Jungsted ha de ser a la vostra llista!
La Cristina de Fortuny ens ressenya el nou llibre de la Iolanda Batallé… A veure què us sembla!
Quin secret amagues? Sí, aquell que vas prometre no dir a ningú… Va, no dissimulis, que segur que en guardes un!
No? Doncs, la Nora, la protagonista de la premiadanovel·la de la Iolanda Batallé, sí que n’amaga un, de secret… i no és la única. Era una nena quan va prometre no revelar res de res a ningú.
Vaja, ja ho he tornat a fer! He començat la casa per la teulada… Faré tot el que tu vulguis arrenca amb la Nora a dins d’un avió compartint, diguem-ne, alguna cosa més que el seient del costat… amb un atractiu jove que acaba de conèixer. I aquest serà el punt d’inflexió a la vida de la protagonista: aquest jove biòleg, en Nacho, serà qui aconsegueixi despertar-li el desig.
Però qui era la Nora abans d’aquesta escena? Ens trobem davant d’una dona d’uns quaranta anys, tímida i poc expressiva, dedicada a la pintura, i casada des de fa vint anys amb en Robert, a qui ha estat sempre fidel fins que viatja a Londres, on s’enamora del Nacho.
Com pot passar a la vida real, el despertar de l’amor colpejarà la seva vida. Tal i com diu la Nora: “una persona que no coneixem de res ens pot canviar la vida”. Com a pintora consolidada treballa en una nova exposició de quadres que mostraran el que sent, el que està experimentant…
El gir que suposarà el despertar de l’amor, la sensualitat i el sexe faran que la Nora se senti viva i amb ganes de decidir per sí mateixa qui és, i què és el realment vol fer a la vida d’ara endavant.
Aconseguirà alliberar-se del seu secret? Aconseguirà trencar amb la rutina del seu matrimoni convencional? La Nora és una supervivent. Vols saber-ne més? Aquí us deixem un petit tast:
El pensament se li’n va anar a les construccions de bambú: la més antiga a Manxúnira és de fa més de mil anys. Són unes construccions que aguanten de tot, es mouen amb la terra si hi ha terratrèmols. L’avi li parlava sempre de les estructures, no dels recobriments. Si l’estructura de bambú està ben feta és pràcticament eterna.
Teniu entre les mans un dels llibres més buscats i més firmats d’aquest Sant Jordi. Tanta gent no pot estar equivocada. Sens dubte, una bona lectura!
Després de l’èxit obtingut en la trilogia Cançons per a Paula, l’autor sevillà Francisco de Paula Fernández, conegut sota el pseudònim Blue Jeans ha finalitzat la trilogia del Club dels incompresos.
Després dels intents de l’Alícia de trencar la relació amorosa del Raúl amb la Valèria amb l’ajuda involuntària de l’Alba i la posterior declaració d’amor en plena Plaça Major madrilenya del Raúl cap a la Valèria, trobem les noves aventures i misteris del Club dels incompresos.
Com a les anteriors novel·les de l’escriptor, aquest relat de Blue Jeans està farcit de referències actuals, com per exemple la música que escolten els adolescents d’avui en dia, els programes de televisió més seguits, etc. A més, l’estil de Francisco de Paula es apassionant i ràpid de llegir, raó per la qual entusiasma als joves que s’han endinsat a la seva lectura. Un autèntic fenomen! A més, si aquest Sant Jordi vau estar en alguna de les casetes on signava ja devíeu veure que aquest home no parava de firmar llibres!
L’any passat, van concedir el Premi Cervantes Chico a la trajectòria literària de l’escriptor sevillà. A més a més, aviat s’iniciarà el rodatge de la primera novel·la del club dels incompresos… o sigui que, si voleu poder dir allò de “és millor el llibre que la peli” ja sabeu què heu de fer!
Si heu llegit les anteriors novel·les de la trilogia, no us perdeu la darrera part, que de ben segur no us decepcionarà!!
I vosaltres, Nosaltres, quin llibre us firareu i quin llibre regalareu?
Aquest any hem volgut fer una cosa especial de cara a Sant Jordi. Hem demanat a algunes de les editores -alerta! Són aquestes súper-dones a l’ombra que troben les perles que acabem llegint i a qui hem d’agrair unes quantes hores de lectura!- que comparteixin amb tots Nosaltres quin és “el seu Sant Jordi”.
També heu de saber que per elles és molt complicat fer-ho perquè, en el fons, és com fer-los triar entre el pare i la mare! O pitjor! Triar quina de les seves criatures prefereixen! Editen molts llibres que els agraden molt i els és molt complicat escollir!… però s’han armat de valor i de paraules i ens expliquen, a tots Nosaltres, quin és el seu Sant Jordi d’enguany.
La Berta Bruna, una de les mares del Nosaltresllegim i editora de Columna, Destino i Planeta en català, ens recomana que el 23 d’abril, després del passeig per la rambla, la compra de la rosa i el cop d’ull als llibres exposats, deixem anar els nostres desitjos. Sobretot, el Desig de xocolata de la Care Santos.
Sant Jordi és un dia especial, això no ho discuteix ningú. El llibre, la rosa… i aquest any no hi pot faltar la xocolata!
Després de llegir Desig de xocolata només tens ganes de recomanar-lo. Care Santos m’havia seduït amb les seves anteriors històries Habitacions tancades i L’aire que respires, i aquest Premi Ramon Llull tenia tots els ingredients per fer-me passar una bona estona. I així va ser.
Desig de xocolata és la història de tres dones, molt diferents, que viuen en segles diferents, unides per la xocolata. La seva relació és una xocolatera de porcellana blanca que passa per les seves mans. A partir d’una brillant estructura en tres actes i de la mà de les tres dones que tindran contacte amb el recipient, el lector fa un recorregut per la tradició xocolatera de Barcelona des de les més variades i complementàries perspectives: l’organització i funcionament del gremi de xocolaters durant el segle XVIII, la introducció de les màquines i enginys industrials per poder fabricar un producte de més qualitat al segle XIX, fins als processos químics per elaborar sabors insòlits i sofisticats propis de la cuina d’autor.
El llibre és una reconstrucció que va del present al passat aturant-se en els moments més interessants del pas de la xocolata per la ciutat de Barcelona. També és el reflex de tres èpoques i els tres relats comparteixen temes com les relacions de parella, el consum i fabricació de xocolata, la passió per l’òpera i algunes referències creuades que mantenen el fil argumental.
El lector no es podrà avorrir ja que al llarg de la novel·la hi trobem tres formes narratives que conviuen per donar forma a la història. Tres històries que es poden llegir de forma independent però que juntes resulten delicioses. La meva recomanació és fer-ho tal i com proposa l’autora, per ordre.
Pot una novel·la ser tan addictiva com la xocolata? Comproveu-ho nosaltres mateixos: si comenceu a llegir Desig de xocolata no la podreu deixar.
Recomanació de l’editor per aquest Sant Jordi. No fallareu!
Moltes gràcies, Berta pel teu escrit i bon Sant Jordi! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim!
Títol: Desig de xocolata
Autor: Care Santos
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Premis: Premi Ramon Llull 2014
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-9708-263-1
Preu: 21€
Més, més!! Qui més? Doncs tenim una altra de les editores de Columna, Destino i Planeta en català. En aquest cas qui ens recomana llibre és l’Ester Pujol, que també ha optat per un autor de casa que vam ressenyar fa molt poquet i que ha escrit un llibre de ficció que… a saber! Tenint en compte els personatges, podria haver estat d’Història!
Si el de la Berta Bruna era el Ramon Llull 2014, L’Ester se’n va, aquest Sant Jordi, de viatge amb el Premi Josep Pla 2014: Els ambaixadors, de l’Albert Villaró.
Pels que els agradin les novel·les d’aventures, d’espies, amb un rerefons històric i busquin divertir-se llegint una història que podria haver estat i no va ser.
Any 1949. Catalunya és independent des dels fets d’Octubre del 1934.
Els ambaixadors d’Albert Villaró, Premi Josep Pla 2014 (Destino), és una lectura que atrapa.
Parteix de la pregunta “què hauria passat si…” i Villaró s’imagina una Catalunya independent des de 1934. Ara que el debat sobiranista està tan present, aquesta novel.la d’història-ficció és un divertiment molt interessant. És una novel·la d’espies, d’aventures, en què l’autor es permet “petites venjances històriques” com la mort de Franco en un accident d’avió el juliol del 36.
S’ha dit que la novel·la és una “ucronia”, narrada amb gran sentit del ritme, amb molt d’humor i amb una punta de mala bava. Hi ha els “cameos” de personatges reals, com ara Josep Pla o Carrasco i Formiguera, a qui presenta com a President de la Generalitat enlloc de morir assassinat durant la guerra.
El protagonista és “Mossèn” Farràs, un seminarista del poble de Tor (Lleida), a qui li passen mil-i-una. Al llibre hi ha una barreja d’amistats, passions i traïcions curiosa, que el fa molt atractiu i permet somniar amb una Catalunya que hauria estat diferent.
En Lluís-Emili el va començar i no el va poder deixar anar quan va haver de ressenyar-nos-el… Et creiem, Ester!!
Llegiu-lo, que us ho passareu molt bé!
Títol: Els ambaixadors
Autor: Albert Villaró
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2014
Pàgines: 688
ISBN: 978-84-9710-240-7
PVP: 21,95€
Qui més, qui més… la tercera “Columnessa”!! La Pema Maymó també s’ha animat a triar una de les criatures que ha editat, ha fet el cor fort i ens ha escrit un text molt xulo amb la seva aposta i l’experiència que l’espera aquesta Diada de Sant Jordi!
Enguany viuré el meu vuitè Sant Jordi des de l’interior. Això no m’atorga cap altre mèrit que arribar un any més al final del dia amb els peus destrossats, el mòbil sense bateria i l’eufòria desfermada després de viure “El Millor Dia Laboral de l’Any”. Perquè Sant Jordi és l’esclat de tota la feina feta durant mesos i el vivim com una festa: és la nostra aposta per uns autors i uns títols concrets, la nostra tria pensant què voldrien llegir els lectors i què els podem oferir d’entre tots els originals que arriben a les nostres taules.
Enguany tenc un motiu extra per sentir-me afortunada i pensar que algú tindrà la sort de reviure el que jo ja he experimentat abans: he vist néixer el llibre 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó, d’en Jordi Mercader. Del llibre no en desvetllaré gran cosa perquè ja ho fan aquí i aquí millor que jo, però puc explicar el que se sent quan trobes la combinació perfecta entre temática, ritme literari i autor de fina ironia: quasi enamorament. Sí, sí, pot fer riure, però bé que vos passa quan anau a una llibreria i trobau el llibre perfecte, oi?! Idò des de l’altra banda també es viu i això és el que m’ha passat amb aquesta novel·la que barreja història i política i amor i idealisme, i que ho té tot perquè arribis a la darrera página pensant que has descobert una época de la Història de Catalunya poc tractada literàriament i que te l’han explicada d’una manera entretinguda i intel·ligent.
Si teniu pares, marits, amics o tiets que siguin amants dels títols amb rerefons polític, catalanistes convençuts, interessats en la figura de Jordi Pujol o lectors de novel·la històrica contemporània… en fi, lectors d’històries personals compromeses amb l’amor, els somnis o la pàtria, aquesta és la novel·la per regalar-los aquest Sant Jordi. Potser ells, com jo, aniran a dormir satisfets i feliços d’haver topat amb el llibre de Jordi Mercader.
Gràcies per la recomanació, Pema! I t’esperem més sovint al Nosaltresllegim!
Títol: 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó
Autor: Jordi Mercader
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-1815-7
Preu: 19,95€
I per acabar tenim una ficció internacional. I qui ens la recomana? D’això se n’ocupa la Dina de la Lama, editora de ficció internacional dels segells -atenta la companyia!- Empúries i Proa.
Ella ha optat per recomanar-nos un llibre que encara no us hem pogut explicar al Nosaltresllegim… de manera que, què més voleu? Informació de primera mà! La seva aposta per Sant Jordi és Els humans, de Matt Haig, Un fenomen literari mundial que per fi arriba a les nostres llibreries de la mà d’Empúries.
Aquí teniu el Sant Jordi de la nostra Empurienco-Proenca!
“Un humà és una forma de vida bípeda real d’intel·ligència mitjana, que viu una existència en gran mesura il·lusa en un planeta petit inundat d’aigua en un racó molt solitari de l’univers”. Així comença Els humans, de Matt Haig, un llibre tendre, amable, escrit amb molt d’humor i, sobretot, amb molt d’amor, sobre el fet de ser humans.
Un bon dia, un alienígena de Vonnadoria arriba a la Terra disposat a acabar amb la vida de qualsevol persona que hagi sentit a parlar de la solució a la hipòtesi de Riemann. Els alienígenes pensen que una informació com aquesta pot ser extremadament perillosa per l’Univers en mans dels humans, una espècie ignorant, primitiva, irracional i “caracteritzada per la violència i la cobdícia.”
Però a mesura que el vonnadorià, encarnat en el cos del desaparegut professor Andrew Martin, vagi coneixent més i millor els humans (la Isobel, la dona de l’Andrew , en Gulliver, el fill adolescent de la parella, els amics i coneguts del matemàtic finat, i la seva amant, una alumna del Fitzwilliam College) anirà analitzant les seves febleses, la seva força, la perseverança, la infinita capacitat d’estimar i de donar-ho tot pels altres, de gaudir, de riure, de plorar i, de mica en mica, canviarà d’opinió.
Amb passatges còmics (quan l’extraterrestre ha d’aprendre el llenguatge i els costums dels humans)…
“La dona em va dir que havia parlat amb la universitat. Allò sol ja no tenia gaire sentit. Com es podia fer, a veure?”
“- Tot s’arreglarà, Andrew. Això només és un entrebanc. T’ho prometo. De seguida tornaràs a estar com una rosa.
– Com una rosa? —vaig preguntar, francament alarmat.“
“Una vaca és un animal que viu a la Terra, un ungulat domesticat i multiús que els humans tracten com una botiga oberta les vint-i-quatre hores per obtenir menjar, piscolabis líquids, fertilitzant i calçat de disseny.”
… i emotius i més profunds a mesura que avança la novel·la, Els humans ens farà riure, somriure i pensar: és normal que el telenotícies parli gairebé exclusivament de guerres i diners, i passi per alt descobriments o investigacions? I dels ordinadors, quin ús en fem? Li dediquem prou temps als nostres o passem massa hores preocupats pel nostre èxit i la nostra feina? Quines coses ens importen realment a la vida? Ens ajudem prou els uns als altres? Llegim poesia? I escoltem música?
La visió incisiva i externa del vonnadorià ens permetrà acostar-nos a nosaltres mateixos amb una lupa a la mà i riure i reflexionar sobre qui som, què volem, quina vida fem, què pensem i com actuem.
I per acabar, aquí tenim uns quants consells de l’Andrew/àlien al seu “fill” Gulliver:
La vergonya és un llast. Treu-te-la de sobre.
La tecnologia no salvarà la humanitat. La salvaran els humans.
El sexe pot fer malbé l’amor però l’amor no pot fer malbé el sexe.
La teva vida tindrà 25.000 dies. Procura recordar-ne uns quants.
Si hi ha una posta de sol, atura’t a contemplar-la. El coneixement és finit. L’admiració és infinita.
Ets humà. T’interessen els diners. Però recorda que no et poden fer feliç perquè la felicitat no està en venda.
Ningú té mai tota la raó de res. Enlloc.
Tothom és una comèdia. Si algú es riu de tu és perquè encara no ha entès la farsa que és ell mateix.
El teu cervell està obert. No permetis que se’t tanqui.
Tens el poder d’aturar el temps. Fes-ho amb petons. O escoltant música.
Una paradoxa: les coses que no necessites per viure (llibres, art, cinema, vi i d’altres) són les coses que necessites per viure.
En algun moment passaran coses dolentes. Busca algú en qui recolzar-te.
L’alcohol al vespre ve molt de gust. Les ressaques al matí no tant. En un cert moment hauràs de triar: vespres o matins.
Obeeix el teu cap. Obeeix el teu cor. Obeeix el teu instint. De fet, obeeix-ho tot menys les ordres.
No pensis que saps. Sàpigues que penses.
La guerra és la resposta. A la pregunta equivocada.
Quan miris les notícies i vegis membres de la teva espècie que pateixen, no pensis que no hi pots fer res. Però sàpigues que no ho faràs mirant les notícies.
Leonardo da Vinci no era un dels vostres. Era un dels nostres.
Si penses que una cosa és lletja, torna-la a mirar. La lletjor només és un fracàs de la vista.
El fracàs és una il·lusió òptica.
Sigues curiós. Qüestiona-t’ho tot. Un fet present només és una ficció futura.
Tens sort de ser viu. Inspira i aprofita les meravelles de la vida. No donis mai per descomptat ni un pètal d’una flor.
Els humans és una novel·la que pot agradar molt als adolescents, per la seva immensa capacitat de qüestionar-se coses, i a tots aquells lectors que busquin entretenir-se amb un llibre diferent, poc convencional, i que hagin passat una bona estona amb novel·les com L’avi de 100 anys…
Té bona pinta, oi? I la Dina dóna bones referències de gustos! Amb aquest llibre sembla que quedareu bé!!
I vosaltres, Nosaltres, quin llibre us firareu i quin llibre regalareu? Expliqueu-nos-ho als comentaris!
I si voleu tenir el vostre llibre signat, doneu un cop d’ull a aquest pdf amb els horaris de les firmes de Sant Jordi!
En Josep Lluch és editor de Proa, Empúries i Pòrtic i li hem demanat que ens recomani un llibre per Sant Jordi. Dit i fet! En Josep se’ns estrena al Nosaltres ressenyant tot un Premi Sant Jordi d’un autor a qui li acaben de donar -poca broma!- el Premi Nacional de Cultura:
Ho he dit alguna altra vegada, però m’agrada repetir-ho: la literatura catalana està en un moment feliç. I la novel·la Dies de frontera de Vicenç Pagès Jordà és una de les expressions d’aquesta bonaventura literària. Per què ens agrada tant aquesta obra? Què té la història del Pau i la Teresa, aquesta parella normal i corrent de Figueres? Cada lector pot viure-ho a la seva manera, en funció de la implicació amb cada un dels personatges. Es tracta de dos individus que ja no són joves però que encara no se senten adults, que estan en trànsit, en una provisionalitat que abraça els àmbits afectiu, laboral i hipotecari.
En un camp semàntic semblant al trànsit que esmentàvem hi ha la frontera del títol, on les coses canvien o estan a punt de fer-ho. I al mig de la novel·la, com una fita central, un dels personatges comet una relliscada de conseqüències imprevisibles, un fet que ho canvia tot, perquè potser tot havia de canviar.
El narrador, que sobrevola totes les pàgines a una distància prudencial, guia el lector amb un ritme àgil, viu, a prova d’interrupcions telemàtiques. En cent capítols breus desplega un repertori de recursos narratius que no pretén impressionar el lector, però sí sorprendre’l, seduir-lo i oferir-li sempre nous punts de vista. Com quan Picasso no es pot estar d’afegir una nova perspectiva reveladora al mateix quadre.
El resultat és una lectura ameníssima, perquè l’experimentació de Dies de frontera juga sempre a favor del lector, i difícilment s’hauria pogut executar amb tanta naturalitat i eficàcia si l’autor no hagués escrit abans unes quantes novel·les ambicioses. Dies de frontera enganya, perquè fa somriure com una comèdia sense pretensions, però té la profunditat que només pot donar la lleugeresa. El jurat del Premi Sant Jordi va tenir ocasió de distingir una obra de primeríssim nivell d’un escriptor que acaba de rebre, en un moment dolç de maduresa creativa, el Premi Nacional de Cultura per tota una trajectòria.
Moltes gràcies pel teu escrit, Josep! I això de recomanar-nos llibres s’ha de repetir! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim.
Títol: Dies de frontera
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT
Premi Sant Jordi 2013
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-7588-473-8
Preu: 21,50€
Els que vam tenir la sort de veure i sentir el vell Andrea Camilleri quan va passar per Barcelona (i va omplir un teatre sense decepcionar-nos ni una mica) estàvem desitjant poder devorar un nou llibre de la sèrie Montalbano. Ha arribat El joc dels miralls i ha complert sobradament les expectatives.
A en Camilleri li agrada que les seves novel·les tinguin referents culturals externs que poden anar de Shakespeare a Ariosto. Aquesta vegada és un film d’Orson Welles: La dama de Shanghai, i en concret, la mítica escena que es desenvolupa en un espai ple de miralls on es repeteixen les imatges un munt de vegades i no sabem, ni nosaltres ni els protagonistes, quina és la que és real i quina és un reflex. El títol de la novel·la ve d’aquí i el paral·lelisme amb el thriller de Welles es limita a aquesta imatge que li ve al cap a l’inspector Montalbano a l’hora de resoldre un cas particularment embolicat.
També podríem pensar que la protagonista, la Liliana, estigués inspirada en la sensual Rita Hayworth vistes les memorables descripcions que en fa Camilleri. Només per aquestes ja paga la pena llegir El joc de miralls.
Aquesta vegada ens trobem amb un desconcertant seguit de petites bombes col·locades en llocs aparentment absurds, amb trets que disparats des de no se sap on ni per què, amb anònims sense cap ni peus, i amb el poc clar capteniment de la meravellosa Liliana.
I la màfia, que progressivament es va fent present amb lluites entre famílies pel control de determinats negocis que no us explicaré per no aixafar-vos la guitarra als que llegireu el llibre. Al final assistim, com era de preveure, al tràgic desenllaç que Montalbano no pot evitar.
I a més de tot això, els arancini que prepara la fidel Adelina, els cannoli que devoren els protagonistes, els indispensables rogers (molls) del “xiringuito” de l’Enzo. Justament un comentari casual de la cuinera del “xiringuito” sobre els plats mal rentats obre els ulls de l’inspector i el posa sobre la pista bona per, finalment, descobrir on és la imatge real i quines pistes són només miralls.
La traducció de Pau Vidal, excel·lent com sempre conservant l’humor i els girs sicilians amb la seva creativa versió al català.
Consell que m’agraireu: llegiu el llibre havent menjat bé prèviament ja que no el podreu deixar fins al final… i tot llegint us agafarà una gana irresistible!
Quan farem una trobada de fans de Camilleri-Montalbano per degustar arancini cuinats per algú que estigui a l’alçada de l’Adelina?
La Donna Leon farà el pregó de Sant Jordi d’aquest any! I la veritat és que s’ho mereix perquè el seu recorregut i els seus llibres protagonitzats pel comissari Brunetti, sempre a la màgica ciutat de Venècia, són un referent de la novel·la negra i la Literatura contemporània.
En aquesta Mort entre línies, la Donna Leon ens planteja un nou cas del Brunetti, en aquest cas un robatori d’una biblioteca… però no llibres qualssevol: són llibres molt valuosos que formaven part de la biblioteca d’un personatge de la noblesa veneciana, el marit de la comtessa Morosini-Albani.
El robatori es descobreix el mateix dia que un estudiós nord-americà, en Joseph Nickerson, desapareix. A més, hi ha altres llibres que sí que segueixen a la biblioteca però als quals els falten algunes pàgines… sobretot mapes! En Brunetti comença a investigar el cas a la biblioteca, intentant localitzar un ex-capellà anomenat Aldo Franchini que es dedica a anar cada dia allà per llegir llibres molt antics i als quals només ell hi té accés. Poc després d’iniciar la investigació troben el cos d’aquest ex-capellà, que ha estat assassinat de forma violenta. En Brunetti es posa en contacte amb el germà del mort però al fer-ho no el descriu precisament com un ex-capellà gaire sant: era un estafador? Un mentider? Un penques? Un xantatgista?
El nostre protagonista haurà de descobrir quina és la relació que tenien l’estudiós nord-americà i aquest suposat ex-capellà, què ha passat amb aquest Joseph Nickerson i, sobretot, qui s’ha carregat aquest Franchini. Gràcies a l’ajuda del guardià de la biblioteca en Brunetti podrà anar estirant el fil d’una trama complicada que ens mostra les misèries humanes més… miserables. Fins on estan disposats a arribar aquests foscos personatges per tal de treure profit de la venda il·legal d’uns llibres que són extremadament valuosos?
Això no li servirà de res en aquest cas. No hi ha res a entendre. La gent roba aquests llibres per diners.
-Però… -va començar en Brunetti, però ella el va interrompre.
-Aquesta és l’única raó que motiva els lladres. Oblidi’s dels articles que parlen d’homes que pateixen una passió boja pels mapes, els llibres i els manuscrits: això són ximpleries romàntiques. Freud a la biblioteca. -Es va inclinar cap endavant i va alçar la mà, tot i que no calia, per captar l’atenció.- La gent roba llibres, mapes i manuscrits, i tallen pàgines soltes o capítols sencers perquè els poden vendre.
A en Brunetti no li va costar gens creure en la cobdícia com a mòbil per cometre un delicte, de manera que va preguntar, tranquil·lament:
-I qui els compra?
-Persones que volen coses boniques però a preus rebaixats.
-Està parlant de persones que vostè coneix?
-Probablement estic parlant de persones que vostè coneix -va respondre.
En aquesta Mort entre línies, la Donna Leon ens presenta una trama que potser és una mica diferent que altres llibres de la saga del comissari Brunetti però que, com sempre, garanteix una lectura trepidant i d’aquelles que enganxa de mala manera.
Nosaltres, la recepta d’aquest Sant Jordi té uns ingredients que no fallen mai: sang, Brunetti, Venècia i Leon. I en aquesta Mort entre línies, llibres! Què més voleu?
Títol: Mort entre línies
Autor: Donna Leon
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Núria Parés
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-297-7279-1
PVP: 18,50€
La Clara, amb pas ferm cap a la firma pròpia al Nosaltresllegim, ens ressenya el seu segon llibre per a tots nosaltres. Es tracta del Cent dies de felicitat, de Fausto Brizzi. Aquí el teniu:
Hi ha certs pensaments –de fet, els essencials- que acostumen a passar-nos totalment desapercebuts quan vivim immersos en la pròpia rutina. En Lucio Battistini, protagonista de Cent dies de felicitat, no n’és cap excepció: els seus dies semblen fotocòpies descolorides, fins que li comuniquen que està malalt i que li queden poc més d’un centenar de dies per morir.
Com és de suposar hi ha un abans i un després un cop s’assabenta de la terrible notícia. A partir d’aquí, els maldecaps del seu dia a dia passen a un segon pla, es relativitzen, i entra en un nou estat de consciència per mirar d’afrontar la crua realitat: té un tumor maligne al fetge de 6 cm (a qui anomena l’amic Fritz) i la seva vida ha començat un compte enrere de cent dies. En sentir que la seva vida s’esgota, experimenta tot tipus d’estats d’ànim que comparteix amb nosaltres: xoc, apatia, angoixa, estrès, obsessió, autocompassió… i felicitat. Battistini ens apropa la seva experiència a través d’un relat sincer, intimista i amb grans dosis d’un humor present a tota la novel·la, des de la primera fins a l’última pàgina.
El debut narratiu de Fausto Brizzi és brillant. Es treu de la butxaca un protagonista únic, un sogre vivaç, una família tendre, uns grans amics de la infantesa… i moltes, moltíssimes, rosquilles. Pot sorprendre una novel·la quan ja en coneixes el desenllaç? Es pot fer comèdia explicant que tot i que encara som prou joves tenim la mort a tocar? Després de llegir amb delit la novel·la de Brizzi us puc garantir que sí. El relat és dolç i amarg alhora, s’hi troben perles de saviesa i ens commou amb un mig somriure.
Cent dies de felicitat és tot un cant a la vida. En destaquen els tocs d’humor, la frescor i el ritme, que reprodueix talment els estats d’ànim del protagonista. És molt fàcil empatitzar amb l’entranyable Lucio, les seves peculiars reflexions i el món que l’envolta. Sí, m’agrada Lucio Battistini. La seva fixació pels inventors, les seves obsessives cerques a Google, les seves ocurrències… i resulta inevitable preguntar-se, igual com fa ell: què faríem si ens quedessin cent dies per morir? Què trobaríem a faltar de qui més ens estimem? Quin és el sentit de la vida? Potser sí, que és fer un mos a una rosquilla ben calenta…
A quina conclusió arribem amb tot plegat? Cal que assaborim cada segon de la nostra vida. “Perquè un dia sense riure és un dia perdut”.
Clara, sembla que això de llegir pel Nosaltres et provoca més d’un dia de felicitat! T’esperem ben aviat amb nous llibres.
Nosaltres, aquí teniu el primer capítol en pdf perquè pugueu gaudir una mica de la lectura del llibre de Fausto Brizzi.
Títol: Cent dies de felicitat
Autor: Fausto Brizzi
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Carles Sans Climent
Pàgines: 360
ISBN: 978-84-664-1847-8
Preu: 17,95€
Per començar, aquest llibre no és el que sembla. Si pel títol creieu o temeu que és un altre títol centrat en la hipòtesi sobre si Colom era català o genovès aneu errats.
L’enigma Colom de Maria Carme Roca és una molt bona novel·la històrica com ho són Els tres mosqueters, El roig i el negre, Guerra i Pau, Tirant lo Blanc,… És a dir, un personatge de ficció -en Guerau- que es troba enmig d’uns esdeveniments històrics reals i d’uns personatges reals, i que viu tota mena d’aventures de les quals haurem d’anar descobrint com se’n surt. O no…
Al llarg de l’apassionant lectura hi trobem l’almirall Colom, el rei Ferran II, Lluís de Santàngel, Bartomeu Cristòfor de Gualbes i Setantí, entre molts d’altres, jugant importants papers en l’agitada biografia de Guerau i, naturalment, en tot el joc d’intrigues i interessos que envolten la “descoberta” del Nou Món.
I atenció! Les cometes són una pista: ¿allò que va esdevenir el 12 d’octubre de 1492 va ser un descobriment? Res no és el que sembla, s’afirma més d’una vegada a L’enigma Colom.
I un altre personatge històric importantíssim és la ciutat de Barcelona de finals del segle XV. Escenari principal, que no únic, de les trifulgues de Guerau, és evocat reconstruint amb molta cura allò que era però situant-nos per tal que puguem identificar els llocs pel seu nom actual.
No he pogut deixar la lectura fins al final. Aquest llibre manté l’atenció i la tensió fins la darrera pàgina, la 436!
Però és que a més, després del final i durant trenta pàgines més, Roca ens posa al dia d’allò que al començament de la meva ressenya he dit que no és la novel·la: què és el que s’ha escrit i se sap sobre les dades que confirmen que Colom era català (cognom, bressol noble, llengua, cal·ligrafia, col·laboradors, topònims i religió), sobre el lloc on va néixer, els coneixements, la “descoberta”, l’estada a Barcelona, la falta de documentació i els personatges històrics que apareixen a la novel·la. Fins i tot una bibliografia per si volem ampliar coneixements…
Jo he agraït molt aquesta informació però insisteixo que la novel·la és molt interessant, amena i emocionant sense necessitat de saber res de tot això. I ja ho sabeu, a L’enigma Colom, res no és el que sembla!
La Clara s’ha llegit el Premi Ramon Llull d’enguany, el Desig de xocolata de la Care Santos, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:
Dins els objectes viuen històries i veus que les expliquen. De vegades, quan toco la xocolatera de porcellana blanca, em sembla que les escolto.
La novel·la de la Care Santos, guanyadora del Premi Ramon Llull 2014 narra la història de tres dones unides en el temps per la seva passió per la xocolata i que tenen con a vincle comú una xocolatera de porcellana blanca.
La història es divideix en tres parts, en ordre cronològic invers, des que el preuat objecte de porcellana es trenca, fins al moment de la seva fabricació. Aquest pretext enllaça els tres relats centrals de l’obra: tres dones amb vides prou allunyades entre sí, més enllà del gust per la xocolata.
D’aire costumista, Desig de xocolata arrenca a la Barcelona contemporània, coincidint amb la trencadissa de la preuada peça de porcellana. Actualment vivim una època de xocolates complexes i sofisticades, en què la seva elaboració ha esdevingut tot un art. La Sara, propietària d’una reconeguda botiga de xocolata és una dona que a la seva quarantena ho té tot: una bona posició econòmica i una família que s’estima. Malgrat tot, no se sent plenament satisfeta amb aquesta vida que viu i haurà d’enfrontar-se a un problema no resolt del passat.
La segona part ens trasllada a la Barcelona del s.XIX, on coneixem l’Aurora, filla d’una minyona d’una casa benestant. En aquest moment, la xocolata perd el seu caràcter artesanal per formar part del procés industrialitzador de Catalunya.
L’obra es tanca amb una Barcelona ambientada al segle XVIII, en els anys de la xocolata artesana. La de la Maria Anna és la història d’una noia que aspira a alliberar-se de l’encorsetament al qual la sotmeten els costums propis de l’època. La protagonista d’aquest tercer bloc és una xocolatera que s’enfronta tota sola al gremi en una època en què aquest era fonamentalment masculí, cosa que l’obliga a defensar els seus drets com a dona.
D’aquesta manera, l’autora ressegueix la tradició xocolatera de Barcelona, des del segle XVIII fins a l’actualitat, explicat amb voluntat d’emocionar i encomanar una passió que també és la seva. Destaca la fluïdesa narrativa de la Care Santos i com aconsegueix posar-nos a la pell de cadascuna de les protagonistes de la novel·la. També, el rerefons històric que s’amaga darrera de cada història, que ens aporta nombroses i interessants dades sobre la història de la xocolata. Es tracta, en definitiva, d’una obra senzillament deliciosa.
Moltes gràcies pel teu escrit, Clara! Estem molt contents que t’hagi agradat i no ho dubtis: t’esperem més sovint al Nosaltres!
Títol: Desig de xocolata
Autor: Care Santos
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Premis: Premi Ramon Llull 2014
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-9708-263-1
Preu: 21€
Uso de cookies
Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies
