Arxiu de la categoria: 2012

Ara que estem junts, de Roc Casagran

@ColumnaEdicions @Grup62

Ara que estem junts, de Roc Casagran, explica la separació de dos germans bessons a causa de l’esclat de la Guerra Civil.

Segurament molts de nosaltres hem llegit moltes històries que pretenien explicar la Guerra Civil, i alguns de nosaltres les hem llegides per intentar entendre-la.

Aquesta guerra va ser complicada per tots els qui la van viure, els d’un bàndol i els de l’altre. I va ser la causant de trencaments dins de moltes famílies. Aquesta història n’explica un, el del Tian i el Tòfol, dos germans bessons i el dels seus pares.

També s’hi explica la història de la mare, la Carmeta, que com la majoria de dones, es va quedar sola, sense el marit. Ella també, com moltes altres, va haver de marxar del país per no arriscar-se a perdre la vida. I ho va fer cap a França, on va acabar al camp de concentració d’Argelers.

La vida al camp ens arriba a través del germà que es queda amb la mare, el Tòfol, en una narració que adreça al seu germà, de qui està lluny i que no els ha acompanyat a causa de la malaltia que pateix.

La narració del Tòfol és crua, però aporta un punt innocent que resta dramatisme a la desgràcia que estan patint.

Personalment, la lectura m’ha colpit i afectat més del que qualsevol altra història ho podia fer, ja que el meu avi matern també va estar al camp de concentració d’Argelers.

Vaig tenir la sort de tenir els avis a casa durant la meva infància i el començament de l’adolescència però, lamentablement, l’avi no em va explicar mai les seves vivències al camp. Mai en parlava. L’àvia, anys després de la seva mort, en feia algun comentari, però mai vaig mostrar interès a conèixer-ne més detalls. No sabeu com me’n penedeixo, ara.

Com diu un personatge de la novel·la, cal que la gent que ha viscut una guerra en parli, que ho expliqui, que faci que les futures generacions no se n’oblidin. Ja que, com diu: “sense història som un arbre sense arrels, sense memòria, només som sorra fràgil de la platja”, com la sorra de la platja d’Argelers.

La lectura d’aquesta història, doncs, m’ha permès conèixer i entendre una mica més l’avi. La seva ideologia política i, en definitiva, la seva vida. Ha fet que entengués una mica més aquesta part de la història que tenim una mica oblidada, i ha omplert un bocí del meu cor que tenia buit, sense saber-ho.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Ara que estem junts
Autor: Roc Casagran
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-6641-508-8
Preu: 16’95€

Share

Passar comptes. Dietari de records III

Títol: Passar comptes. Dietari de records III
Autor: Oriol Bohigas
Editorial: Edicions 62 – @Ed_62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-2976-883-1
Preu: 22,50€

L’any 1989, l’il·lustre arquitecte Oriol Bohigas va iniciar la publicació de les seves memòries en un dietari de records on Combat d’incerteses (1989) era el primer volum, centrat en la seva infantesa i joventut. Més tard va publicar el segon volum que comprenia la seva maduresa: Dit i fet (1992). I finalment, aquest any publica Passar comptes, la novel·la que ens ocupa i que abraça el període que comprèn des de mitjans de 2007 fins a mitjans de 2011.

Narrat, doncs, en forma de dietari, el Sr. Bohigas ens relata de forma crítica i minuciosa la realitat social, cultural i política d’aquests anys en què la crisi i el poder polític colpegen una Catalunya de canvis. Amb un estil directe i contundent en forma d’entrades diàries, ens endinsem en el seu dia a dia per observar les modificacions urbanístiques, culturals i les decisions polítiques que marquen el nostre país.

Aquest dietari està carregat d’opinions personals sense pors a retrets; opinions que a vegades manquen en aquesta societat on expressar-se obertament cada cop costa més. El Sr. Bohigas doncs, expressa allò que sent en veure tot el que l’envolta, i tot i que, sent sincera, a mi els diaris no em fan gaire el pes, s’ha de reconèixer la qualitat d’una obra que diu exactament allò que vol dir.

El recorregut, doncs, per aquest període d’anys, resulta indubtablement interessant, combinant aspectes de diversos àmbits amb el dia a dia personal d’un home que va ser clau amb la seva contribució en els Jocs Olímpics de 1992, sobretot en la recuperació de la façana marítima de la ciutat, o amb la construcció de la nostra estimada Vila Olímpica, entre d’altres molts projectes.

Share

Barcelona cau, de Valentí Puig

Títol: Barcelona cau
Autor: Valentí Puig
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-7588-278-9
PVP: 17€

Un parell de comentaris positius apareguts en aquest mateix blog han estat determinants a l’hora de decidir-me a llegir Barcelona cau. Un d’ells va ser la bona crítica d’en José Luis que va merèixer aquesta obra del mallorquí Valentí Puig en el moment de ser comentada al Nosaltres; el segon va ser el comentari de la Montserrat Brau envers la possible complementarietat d’aquest llibre amb el Memòria d’uns ulls pintats, la sorprenent per magnífica primera obra literària d’en Lluís Llach.

Barcelona cau és un llibre que descriu amb molta força els dies immediatament anteriors a la caiguda de la Barcelona republicana en mans de l’exèrcit feixista del general Franco i de les primeres hores en què aquesta ciutat en particular, i Catalunya en general, ja eren sota la bota del dictador.

La força descriptiva del que passava a Barcelona en aquells moments anteriors a la debacle és tan forta que la coneguda com a Ciutat Comtal esdevé, crec, la protagonista principal del llibre, mentre que els personatges que hi surten, fins i tot els més importants, esdevenen personatges secundaris.

Valentí Puig ens explica perfectament com en aquells dies convulsos a la ciutat de Barcelona, i en les darreres hores de la legalitat republicana a la ciutat de Figueres, encara hi havia temps per estimar, pel sexe, per jugar i fins i tot per assistir a cerimònies espiritistes.

I també cal ressaltar com l’autor sap fer-nos avinent el dramatisme de la fugida republicana vers terres administrativament franceses.

En aquest llibre coneixerem en Víctor, un curiós personatge que és alhora membre del serveis d’informació de la República (SIM) i quintacolumnista (una mena d’agitador a favor dels revoltats), i que dins d’aquest ambient bèlic i de guerra i llibertats perdudes, encara té temps per enamorar-se d’una jove prostituta anomenada Patrícia que té un paper important en el desenllaç d’aquesta obra que no m’estic de recomanar tant si hom ha llegit o no l’esmentat llibre d’en Lluís Llach.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Els anys robats, de Tània Juste

Títol: Els anys robats
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna edicions
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-6641-446-3
Preu: 19,50€

Hi ha llibres que només veure’ls saps que seran especials, i això és exactament el que em va passar quan Els anys robats va caure a les meves mans. No només és la portada amb aquesta fotografia que et convida a recordar una altra època, ni la promesa de la contraportada de que viuràs un moment que ja coneixes… és molt més que això. És l’emoció que s’amaga darrera de cada pàgina, l’esperança que diposites en cada paràgraf i finalment el desig de que tot acabi com tu vols. Els anys robats és moltes vides en una sola veu, en una sola història, la d’en Josep Savall, un jove mecànic d’aviació de la República durant la Guerra Civil Espanyola que durant una revetlla de Sant Joan coneix la Rosa.

En Josep sap que la Rosa serà l’amor de la seva vida només veure-la, però l’inici de la seva relació es veu interromput per una guerra que tot just acaba de començar. Una guerra que els portarà a tots dos per camins que no s’esperen. En Josep, per la seva condició de mecànic, és enviat a un dels camps d’aviació des d’on surten cap al front tots els avions que lluiten per salvar una Barcelona cada cop més ocupada. Una Barcelona on viuen totes les dones de la seva vida: la mare, les germanes i sobretot, la Rosa. A mida que avança la guerra, el destí el portarà a viure situacions que mai havia imaginat, a conèixer persones que per sempre més guardarà al seu record, i finalment, acabarà allà on no s’espera.

Carregada d’emocions i minuciosament escrita, els detalls es van succeint en una novel·la que pots viure tal i com van viure els nostres avantpassats. És una historia documentada a consciència doncs la Tània Juste, autora d’aquesta joia, ha basat els fets que descriu en totes aquelles persones que en el seu moment van viure la Guerra Civil primer, i la Segona Guerra Mundial després. Aquelles persones que poden ser els nostres avis.

No deixeu de llegir-la. Personalment, mentre ho feia m’ha semblat estar asseguda amb els avis mentre aquests m’explicaven com era la seva vida, el seu dia a dia, sota una Guerra. És una lectura, sense cap mena de dubte, apassionant.

Si en voleu fer un primer tast, podeu llegir el primer capítol aquí.

Share

Retrat de l’artista que ja no és adolescent (amb perdó de James Joyce)

Títol: Perquè la vida no basta. Trobades amb Miquel Barceló
Autor: Michael Damiano
Editorial: Empúries
Col·lecció: Biblioteca Universal Empúries
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-9787-744-2
Preu: 21’90€

Michael Damiano és  un jove escriptor nord-americà que com a treball universitari va estudiar Miquel Barceló i la seva pintura. A partir d’una beca concedida, de contactes personals i d’una mica de sort coneix l’artista i aconseguirà viure i veure’l de la vora (a Ginebra, París i Malí) i, el que és més destacat, llegir, consultar i treballar els dietaris que Miquel Barceló fa anys que va fent, on hi ha anotades les seves vivències, lectures, reflexions, experiències, acompanyades de dibuixos, apunts ràpids i esquemes de projectes de pintures. D’aquests dietaris n’hi ha algun de publicat en català (el Quaderns d’Àfrica) i en francès, però la majoria són inèdits.

Perquè la vida no basta és, per tant, un llibre biogràfic on Damiano, a més de recollir testimonis de persones pròximes a Barceló, amics, antics amics, examants, enemics, col·laboradors, comissaris d’exposicions i galeristes, ha tingut accés a un univers tan personal com els dietaris i ha estat als seus tallers i l’ha vist treballar en directe, cosa poc freqüent perquè, tal com ens explica en el llibre, Barceló necessita la solitud per a crear.

Com que l’autor “segueix” durant un any i mig a Barceló, organitza el llibre segons els llocs geogràfics per on es mou el pintor durant els anys 2008 i 2009: Ginebra, Mallorca, Barcelona, Nova York, Malí, París, Vietri sul Mare i Venècia, al mateix temps que reconstrueix l’itinerari biogràfic i artístic des dels inicis a Mallorca fins a Gogolí (Malí), descrivint amb detall processos creatius llargs i complexos com el de la cúpula al Palau de les Nacions de Ginebra, que Barceló treballà durant el 2007 i el 2008, o el mural de la capella de Sant Pere a la Seu de Palma, que va ser realitzat entre 2002 i 2005.

Un treball tan proper fa descobrir a Damiano ben aviat com de seductor és Miquel Barceló, i com sovint es manifesta amb dues cares ben diferents, una de freda i recelosa, davant dels desconeguts o defensant la seva independència i la seva necessària solitud a l’hora de crear, i una de càlida i amable, ”seductora i embriagadora” que influirà en l’autor:

“… Miquel Barceló havia estat per a mi un tema d’estudi acadèmic del tot inassequible. Més tard va passar a ser una figura present en la meva vida, algú gairebé intimidant a qui venerava i, en certa mesura, idealitzava. A mesura que progressava en la meva investigació, em va sorprendre descobrir les seves debilitats i deficiències personals. Però, una vegada acceptades, em van fer veure’l com una persona real, algú a qui podia entendre malgrat la seva complexitat i les seves contradiccions, o potser precisament com a resultat d’això. Malgrat tot, no puc dir que l’arribés a veure com algú normal. Alhora que he arribat comprendre la humanitat d’en Miquel, també he apreciat que no és com la resta.” p. 341

I sí, Barceló és una personalitat artística particular, portadora d’una inquietud creativa tal que el porta a llegir de manera compulsiva, mirar obres d’art d’estils anteriors, viatjar a racons impensables d’Àfrica o l’Himàlaia, bussejar al mar, tornar a Mallorca… per tal d’extreure’n tot allò que li permetrà enriquir la seva creativitat. I també ho fa amb les persones que l’envolten.

“… malgrat la seva intensíssima experiència de la vida, hi ha en ell una profunda inquietud. Encara sent la necessitat d’anar més enllà, de crear un altre món -el de la seva pintura- . perquè, per a ell, la vida per ella mateixa no basta” p. 342

Quan l’any 2009 es va presentar al Caixafòrum de Barcelona l’exposició La solitude organisative, 1983 – 2009, em va fascinar l’obra de Barceló. Des dels primers quadres de joventut, fins els anomenats “quadres blancs”, les aquarel·les africanes, els bodegons, les ceràmiques,… i també em va semblar inusual el disseny del catàleg amb l’empremta de l’artista. El llibre de Damiano m’ha servit per entendre molt més Barceló i la seva pintura i procediments creatius, satisfer la meva curiositat i tafaneria per l’artista i, alhora, estimular el meu desig de veure algunes de les seves grans obres com la capella de la catedral de Mallorca o la cúpula de Ginebra.

Share

#50Anys d’Edicions 62. Quina il·lusió i quin orgull!

Els qui aneu seguint el nosaltres ja sabeu que tinc una certa tendència a parlar de les coses que em passen i relacionar-les amb els llibres. Avui no serà una excepció! Porto dies que després de deixar la nena a l’escola escolto la ràdio i em deprimeixo: començo a estar cansada de les crisis, els rescats, les pòlisses i el desànim. Per sort, de tant en tant sento discursos com el d’en Puyal en el Català de l’Any i revifo. Digueu-me ingènua, però sentir a dir que no hem de perdre el coratge i que val la pena mirar d’excel·lir en la feina quotidiana m’anima a seguir endavant. Espero que a nosaltres també, perquè si no pensareu que a què ve tot aquest preàmbul!

Edicions 62 · 50 anys amb tu Bé, doncs, ve a què avui a les 12 he tingut la sort d’assistir a la roda de premsa que s’ha celebrat al Teatre Goya de Barcelona en ocasió dels 50 anys de vida d’Edicions 62. Hi havia en Josep Maria Castellet, l’Ester Pujol, la Pilar Beltran i en Xavier Mallafrè presentant els actes que tindran lloc en ocasió de l’aniversari (han anunciat una exposició per principis d’octubre a la Biblioteca Jaume Fuster que fa molta patxoca!) i, sobretot, parlant de trajectòria i línia editorial. Ha estat interessantíssim. De fet -i ara ve quan ho lligo amb el que us deia al principi- per a mi ha estat un acte d’orgull sorgit gràcies a la feina dels altres. Els escolto i em reconec molt afortunada d’haver nascut en un país on hi havia i hi ha gent treballadora, amb criteri i un punt de bogeria. Una “assenyada rauxa” suficient com per fundar l’any 62 una editorial en català, no per tractar de receptes de cuina, de festes majors i trobades de puntaires o, a tot estirar, de literatura catalana estrictament (que és més o menys el concepte provincià que en Castellet ha acceptat que al règim no li hagués importat massa), sinó de literatura catalana i internacional, clàssica i contemporània, de tots els gèneres i temes, i d’una enciclopèdia que va posar les bases de la normalització lèxica en tots els camps, també els científics i tècnics…

Nosaltres, els valenciansMemòries confidencials d'un editorD’aquella iniciativa en som hereus i és gràcies a ella que avui tenim a l’abast un catàleg digne d’elogi: 2.079 autors, entre els quals 47 premis Nobel, i prop de 5.000 títols editats, amb vendes que en molts casos superen els 150.000 exemplars. Però el més important trobo que no són les xifres, sinó els grans moments que hem passat plegats amb en Salvador Espriu, la Mercè Rodoreda, en John Le Carré, en Gabriel Ferrater, en Narcís Oller, la Montserrat Roig, en Jordi Coca, en Baltasar Porcel, en Jaume Fuster, la Doris Lessing, en Pere Calders, la Carme Riera, en Sergi Belbel, l’Antonio Tabucchi, en Vicenç Villatoro, l’Andrea Camilleri, en Miquel Martí i Pol, en John Irving, en David Grossman, en Terenci Moix, en Paul Auster… per no parlar del més venut de tot el catàleg, Manuel de Pedrolo. Edicions 62 ens els ha portat a la casa de la memòria i allà els preservem. Personalment, crec que mai no estaré prou agraïda a l’editorial per possibilitar que, el dia que els vaig conèixer, tots parlessin català!

Edicions 62

Per cert, i ara que parlem de records, us proposo un joc per a la memòria. A veure si entre tots nosaltres reunim tres generacions de lectors de Mecanoscrit del segon origen. És un llibre de 1974, així que seria divertit trobar  algú que ara en tingui entre 55 i 60, un segon lector que estigui entre els 35 i els 40 i algú que ara no passi dels 20 i tots hagin descobert l’obra en la joventut. Podríem comparar els tres comentaris? Us faria gràcia rellegir-la amb la perspectiva de l’edat actual?

———————————

mecanoscrit del segon origenJa tenim força comentaris per publicar-los la setmana vinent, però en volem més!! Els esperem a nosaltresllegim@clickart.cat. Animeu-vos, que serà un exercici curiós de fer…

Share

L’imperi ets tu, de Javier Moro

Títol: L’imperi ets tu
Autor: Javier Moro
Premis: Premi Planeta 2011
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-9708-237-2
Preu: 21’50€

Osti nois, això sí que és un Planeta de premi! I mai millor dit! Bé, segons el meu criteri! Com a mínim, a mi m’ha semblat una novel·la de gamma alta. Excel·lent.

Fent una mica d’història, Jo confesso que abans de llegir L’imperi ets tu només tenia coneixement del Javier Moro per l’anterior llibre que li vaig llegir, Pasión India,… i la veritat? Res a veure.

Val a dir que l’autor té certa tendència al barroquisme, al tirabuixó, al recargolament. És amant de les atmosferes denses, les cortines de vellut vermell i les passions desaforades. No és que aquest llibre estigui exempt d’aquesta tendència tan poc “cool”, però trobo que tot plegat queda de conya, encaixa i té sentit, sense excés d’edulcorants i almívar.

És una novel·la històrica tremendament rigorosa i ben documentada. Vet aquí que…

Joan de Bragança o “Joan el Clement” com l’anomenaven els seus vassalls, va assumir la regència quan la seva mare, la reina Maria de Portugal, va ser declarada incapaç de governar a causa de la seva alienació mental. Però no era un home apte per regnar i ho va fer a contracor. Obligat.

Indecís, tímid, indolent, poruc, poc per no dir gens il·lustrat, feia el que bonament podia amb l’agravant d’haver de vigilar de ben a prop la seva dona, la Carlota Joaquima, capaç de provocar un cop d’estat per tal d’assumir la regència.

No eren un matrimoni ben avingut. La veritat és que es tenien un recel, una desconfiança i un odi mutu, que tela marinera.

Això que us he explicat fins ara seria una mica la introducció per anar fent boca, però el plat fort de la novel·la recau en la figura d’en Pere I, fill d’en Joan i la Carlota Joaquima, convertit en emperador del Brasil, el país mes gran d’Amèrica del Sud a l’edat de 23 anys.

La vida d’en Pere va ser una autèntica bogeria des que va arribar a Brasil, juntament amb la seva família, fugint de la seva Lisboa natal, amb només 9 anyets. Però el nano ja apuntava maneres, no com el “murri” del seu germà Miquel, envejós, dolent com una mala cosa, pastat a sa mare.

En Joan és excèntric, li agrada banyar-se despullat, barrejar-se amb la gent que treballa a Palau, fer coses amb les mans, encara que això es consideri feina d’esclaus. I sobretot, sobretot, més que res en aquest món, el que li agrada de veritat són les dones. I sense mesura!!

Quan arriba el moment, li busquen dona per tal de crear noves aliances, tal i com es feia abans, (i potser ara també). L’escollida es la Leopoldina d’Àustria, una noia de físic normalet, però amb una formació espectacular: cultivada, amant de la música, la lectura, els minerals… La pobra Leopoldina deixa l’ordre, la pulcritud de l’Imperi austríac, per trobar-se amb un fangar, un país sumit en la més gran de les misèries, on el tràfic d’esclaus és a l’ordre del dia. La pobra noia al·lucina.

Mereix una menció apart la figura de la Domitila de Castro: una brasilenya ardent, tremenda, dolça, carinyosa i ambiciosa, que fa que en Joan perdi l’oremus i les bones maneres anant-li al darrera per les seves formes sinuoses.

Jo crec que amb això ja podeu anar fent boca. És un llibre que té de tot: una mica de safareig, una mica de baralles i borratxeres de joventut, amor i venjança i molta, molta història explicada d’una manera que… més amena impossible!

Gaudiu-lo!!

Share

Joc de trons

Títol: Joc de trons (1)
Autor: George R.R. Martin
Adaptació: Daniel Abraham
Il·lustracions: Tommy Patterson
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Comic Books
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-9932-804-1
Preu: 14’96€

“L’hivern s’acosta’, diuen els Stark. Tot i que ara es fa difícil d’imaginar-s’ho ja que, a primers de juny, el que s’acosta és la calor de l’estiu, i a passos de gegant! La frase, però, sona amenaçant, i més tenint en compte que la diu la família que regna a Hivèrnia, el país que es troba més al nord dels set regnes, on la neu i el gel són una constant!

Avui no us parlaré del llibre original de George R.R. Martin, ni de la sèrie de televisió que la cadena HBO està produïnt, sinó de l’adaptació al còmic de la novel·la que Daniel Abraham i Tommy Patterson fan per Dynamite Entertaintment a Estats Units, publicat aquí per Estrella Polar, cosa que em fa molta il·lusió, ja que és el primer còmic que recomano per al NosaltresLlegim! I tothom sap que m’encanten els còmics (i si no ho sabeu, llegiu la ressenya de Ciutat d’Espies)! Aquest primer volum comprèn els 6 primers còmic-books de la sèrie americana, i segons he llegit a la wikipèdia, el primer llibre s’adaptarà en 24 comic books.

No he llegit el llibre ni he vist la sèrie de televisió: he llegit el còmic sense cap idea preconcebuda, a part de què tothom m’ha dit ‘la història està molt bé, enganxa molt’,… però m’han fet una estranya recomanació: que no agafi gaire apreci als personatges perquè l’autor tendeix a matar-los sense cap mena de mirament, per molt principals o ben caracteritzats que siguin, en pro de l’avenç de la trama. Amb aquest bagatge, emprenc la lectura del còmic, pendent de tot.

L’adaptació és molt fidel al llibre, sense deixar-se gaire detalls. Haver de fer una adaptació al còmic d’una obra en prosa de tantes pàgines no és una tasca fàcil, ja que has d’agafar-ne l’essencial, convertir els esdeveniments que es poden escriure i descriure profusament en text en la millor combinació de text i imatges possible, aprofitant al màxim els recursos que el medi gràfic del còmic proporciona. Crec que aquesta adaptació, sense haver llegit l’original, se’n surt força bé, ja que la història se segueix fàcilment i els personatges tenen unes personalitats reconeixibles, amb quatre pinzellades de guió i uns quants diàlegs ben col·locats.

A nivell gràfic, el dibuix de Tommy Patterson és clar, explica el que ha d’explicar i facilita la distinció dels personatges entre sí, sobretot fent servir un recurs senzill però efectiu: els personatges d’una mateixa família tenen el mateix color de cabell. Fa servir la tècnica de la ‘tinta digital’, és a dir, escaneja el llapis directament i el tracta amb l’ordinador, ennegrint-lo en llocs i virant-lo a color en d’altres. Això, juntament amb una paleta de colors molt rica i variada i un tractament molt pictòric donen un resultat molt plàstic, amb un cert aire fotogràfic, tot i no ser fotorrealista en absolut. Penseu que és un còmic de fantasia medieval; en aquest context el concepte de ‘realisme’ està molt sobrevalorat.

Doncs res, ara a esperar que surti el segon volum (de quatre) adaptant el llibre Joc de Trons, que ja m’he quedat amb ànsia de saber com continua la història, a veure si s’acosta aquest hivern que diuen i hem de treure la bufanda i els guants de l’armari! Ja us ho aniré explicant…

Share

El verano de los juguetes muertos

Títol: El verano de los juguetes muertos
Autor: Toni Hill
Editorial: Grijalbo
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-253-4783-2

Hèctor Salgado, argentí, inspector de policia, resident a Barcelona, un home… tranquil?

A l’Hèctor el conviden a reposar uns quants dies lluny de casa perquè l’últim cas que ha portat li ha fet perdre el cap. Li ha fotut una pallissa a una mena de xaman, que es dedica tant a les cataplasmes com a la prostitució de nenes africanes, que gairebé el mata.

Però no és només això. Com si fos un capítol recent de C.S.I., aquí hi ha dues històries que se solapen l’una amb l’altra.

Per una banda, l’Omar, el xaman aquest que us deia, i per un altra en Marc, un xaval de 19 anys que aparentment “cau” des d’una finestra de casa seva durant la revetlla de Sant Joan mentre està de festa amb els seus dos millors amics.

En la fracció d’un segon passem del Raval més cutre i miserable al Sant Gervasi més fi, més immaculat i més net.

Camells de pa sucat amb oli, caps de porc enviats com si fossin bombons, embarassos no desitjats, situacions al límit… tot això en una Barcelona que veu, escolta i calla.

Arriba un moment en el qual a l’Hèctor tot se li gira d’esquena. Sort que té bons amics. El que passa és que quan hi ha un, dos, tres cadàvers pel mig, amb l’amistat no n’hi ha prou.

Aquesta és una novel·la de polis original, diferent de les moltes d’aquest gènere que he llegit darrerament.

Sí, té 370 pàgines. Però com a pista només puc dir-vos que quan veus que s’acaba, que s’acaba, que ja gairebé no queda paper… El suspens continua intacte.

Mola o no mola?

Share

Com és això que passa amb les novel·les romàntiques? El cas del Marc Levy

Títol: La química secreta de les trobades
Autor: Marc Levy
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-6641-518-7
Preu: 20’50€

Nosaltres, m’acabo de llegir la darrera novel·la del Marc Levy, La química secreta de les trobades, i -com sempre em passa amb aquest autor francès supervendes- m’he distret d’allò més. És una lectura amena, que tracta d’una perfumista de Londres, l’Alice, que, en els anys 50, consulta per casualitat una vident en una fira; serà ella qui li plantegi un destí enigmàtic: l’home de la seva vida li acaba de passar per darrere, però si el vol conèixer haurà de trobar sis persones més abans i haurà de viatjar a Istanbul. A tot això, ella té una colla de quatre amics íntims i un veí més aviat corcó…

Bé, fins aquí l’argument, perquè a poc més que expliqui ja em passo. Tècnicament, el llibre es divideix en tres parts clares, dues de narrades i una d’epistolar (no us dic ni des d’on ni entre qui), i segurament us cridarà l’atenció en totes elles la minuciositat amb què es descriuen les olors. Recordeu El perfum? Doncs a mi m’hi ha fet pensar! No per la trama, eh? Sinó per les constants referències a l’olor de les coses, molt plàstica i ben treballada. És precisament una de les coses que més m’ha agradat de La química secreta de les trobades, la vivesa de les imatges d’aromes. En Marc Levy s’acosta a les coses d’una manera molt immediata i atractiva, la veritat.

Però més enllà de parlar de la trama o l’ús del llenguatge, el que avui volia demanar-vos és si a vosaltres també us passa que quan arribeu al final d’una novel·la romàntica us queda el cos estranyament trasbalsat. A mi sí. Així com la novel·la negra quan l’acabo ràpidament passo a una altra cosa, amb els drames i les novel·les romàntiques estic més estona amb aquella sensació de dir “ai, com els deu anar, ara?”. No ho sé. Digueu-me bleda o que sóc de l’època de La casa de la pradera, però em passa. I no estic parlant de Literatura, eh? Parlo de qualsevol tipus de novel·la d’aquest gènere que estigui prou ben escrita com perquè m’hagi permès conèixer una mica els personatges… Digueu-me: sóc una fava o és més comú que no em penso? Espero els vostres comentaris mentre escric a Columna, a veure si poden pressionar en Levy per a una segona part!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share