@labutxaca @Grup62

Quan ens va arribar La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre, de Naomi Klein, vam pensar en la Montserrat Arbós, col·laboradora del diari Ara. Aquí teniu el seu escrit!

Llegia a la premsa que les jubilacions forçoses dels millors professionals mèdics que està fent el govern de la Comunitat de Madrid en nom de l’estalvi salarial i el sagrat compliment del dèficit només tindran un beneficiari: la sanitat privada, que ja hi ha aconseguit també la gestió de sis hospitals i un bon nombre de centres d’assistència primària. Diu Naomi Klein al seu llibre que, des de mitjan anys setanta, “[Milton] Friedman i els seus poderosos seguidors havien estat perfeccionant precisament aquesta estratègia: esperar una crisi o una commoció de grans dimensions per vendre peces de l’Estat a actors privats mentre els ciutadans encara s’estaven recuperant del xoc, i tot seguit transformar aquestes ‘reformes’ en canvis permanents”.

Vagi per endavant que no crec gaire en les teories conspiratives: no m’acabo d’imaginar que la crisi econòmica actual sigui el resultat d’una operació premeditada, calculada i perfectament dissenyada per empobrir mitja Europa (i enriquir unes poques butxaques). Però és que a La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre no hi trobarem especulacions ni assajos teòrics sobre confabulacions mundials, sinó un retrat precís i implacable de l’estol de països on els acòlits de Friedman han aconseguit anar imposant el seu model de relacions econòmiques, la seva visió del capitalisme, és a dir, la reducció dels serveis públics a la mínima expressió.

Certament, moltes de les coses que s’expliquen al llibre no són pas noves. Acadèmics de la talla de Tony Judt -poc sospitosos de l’apassionada militància antiglobalització amb què s’identifica a Klein- havien exposat abans el fracàs de la socialdemocràcia a defensar el seu model de distribució de la riquesa i protecció social davant l’abassegadora propagació de la doctrina neoliberal. Però una de les coses que cal agrair a la periodista canadenca és la claredat amb què exposa les maneres com s’aconsegueix aquesta propagació, com es difuminen les fronteres entre el poder polític i el poder econòmic i financer en benefici mutu. Ja se sap: rescats bancaris a costa de l’erari públic, privatitzacions a mida, consells d’administració al gust, etc.

I en aquesta recerca exhaustiva d’exemples, al costat de les conegudes aliances entre els nois de l’Escola de Chicago i les dictadures xilena i argentina, o entre els oligarques i la classe política ex-comunista russa i el mercadeig de les institucions financeres internacionals al sud-est asiàtic, l’autora destapa altres misèries menys públiques però tan greus, com la de la neteja de la Nova Orleans sacsejada per l’huracà Katrina, el renaixement turístic de Sri Lanka després del tsunami o la renúncia dels homes de Mandela a lluitar per una economia socialment justa i èticament responsable, per citar-ne algunes.

L’immens valor periodístic del text és que al costat d’un volum aclaparador de documentació, Naomi Klein ens convida a converses amb ciutadans anònims, activistes socials, polítics i economistes per entendre de primera mà què volia dir Friedman quan parlava de “tractaments de xocs econòmics”.

En el moment en què es va publicar, La doctrina del xoc va cridar l’atenció, sobretot, per la relació directa que l’autora estableix entre por i desordre social i neoliberalisme econòmic. Res de nou, tampoc: el nazisme ja va descobrir com n’és de fàcil i com en pot arribar a ser, d’útil, governar a través del terror. No seré jo qui li discuteixi que els experiments amb electroxocs per dominar la ment humana que la CIA va apadrinar als anys cinquanta, les desaparicions a l’Amèrica Llatina, la matança de Tiananmen o les tortures a Abu-Graib són etapes d’una mateixa estratègia capitalista. Que ho decideixi el lector.

Al cap de sis-centes pàgines i una dosi d’indignació considerable, prefereixo quedar-me amb la crida final a no perdre la memòria ni caure en la confusió, precisament, per no deixar-nos arrossegar a l’estat de xoc. Se m’acut pensar que si hagués conegut la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca l’hauria posat com a exemple a les conclusions. De fet, al seu compte Twitter, Ada Colau diu “No tenim por”.

Títol: La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre
Autora: Naomi Klein
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 744
ISBN: 978-84-9930-591-2
Preu: 11,95