Arxiu anual: 2011

La comunicadora ens parla de Pedra de Tartera al TNC!

1 resposta

Avui he tingut el privilegi de poder assistir a la pre estrena de Pedra de tartera.Pedra de Tartera

He vist la Maria Barbal, emocionada, i jo també m’he emocionat. Vaig conèixer la Maria que ja havia aconseguit una gran acollida pels lectors i per la premsa amb la seva primera novel·la. Vam treballar juntes coincidint amb la publicació del llibre País íntim, i vaig poder conèixer la Maria persona. Jo havia llegit Pedra de tartera, era una lectura recomanada a l’escola, va ser un dels llibres que em va agradar de joveneta, que em va animar a llegir més, que em va enganxar i em va despertar el gust per la lectura. No sabia que després preparia un pla de comunicació per una nova novel·la de la Maria, i que més endavant vindria l’èxit d’Alemanya, molts moments compartits…
Avui he vist Pedra de tartera al TNC i només puc recomanar-la. He reviscut aquells dies que la llegia, estirada al llit, abans d’anar a dormir. Emotiva i senzilla, l’obra recrea els personatges i les situacions que la Maria va crear en aquest llibre que tampoc puc deixar de recomanar.
Ja ho vaig dir en un comentari fa temps, mai és tard per poder gaudir d’una bona novel·la!

Share

L’Arqueòleg

4 respostes

Títol: L’Arqueòleg (De Montserrat a Terra Santa perseguint un somni)
Autor: Martí Gironell
Editorial: Columna Edicions (Col·lecció Clàssica)
Pàgines: 378
Primera edició: novembre del 2010
ISBN: 978-84-664-1311-4
Preu: 21,50 euros

Després de l’inesperat èxit del seu primer llibre El Pont dels Jueus, Martí Gironell va publicar La Venjança del Bandoler (llibre que no he llegit), que malgrat aconseguir el premi Néstor Luján de novel·la històrica, tinc la sensació que no va aconseguir els mateixos èxits ni mediàtic ni de vendes.

Amb L’Arqueòleg, Martí Gironell, ens relata amb una barreja de realitat i fabulació les aventures del monjo montserratí Bonaventura Ubach, que l’any 1910 va deixar l’abadia benedictina per a emprendre un viatge cap a Terra Santa i Mesopotàmia amb la finalitat d’aplegar informacions que li permetessin il·lustrar una edició de la Bíblia en català, contrastar les Sagrades Escriptures amb els seus escenaris reals i adquirir diversos i importants materials per a donar contingut al que seria el Museu de l’Orient Bíblic del monestir de Montserrat que es va fundar un any després, és a dir, l’any 1911.

El llibre és una interessant descripció del viatge del monjo Ubach i de les vivències, tradicions i costums que s’hi va trobant durant la seva visita per les terres del pròxim Orient. Però com passava, sota el meu parer, amb El Pont dels Jueus, aquest llibre esdevé una mica superficial, vull dir amb això, que no aconsegueix atrapar el lector; no aconsegueix aquella agradable sensació de no poder deixar-lo de llegir i on les situacions resten una mica inacabades i amb manca de poder de seducció.

Sigui com sigui,  si en les seves pròximes obres, és capaç de polir aquestes mancances d’estil, Martí Gironell, pot arribar a ser un dels principals autors històrico-mediàtics en la nostra llengua.

Share

Carolina s’enamoccia

Deixa un comentari

Títol: Carolina s’enamora
Autor: Federico Moccia
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 867 ]
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-6641-331-2
PVP: 18,50€

That’s amore és una cançó que canta Dean Martin i m’ha vingut al cap just quan he començat a escriure aquest comentari…

Segurament no és una ocurrència massa encertada, perquè en Dean Martin no apareix a la novel·la ni de bon tros!! En Federico Moccia és bo posant música en les seves novel·les -molt!- i sempre acompanya les escenes més intenses amb música molt ben escollida, però no recordo que en cap cas hagi recorregut als crooners nordamericans dels cinquanta… I doncs, per què he triat aquesta música? Més encara, per què estic jo parlant d’una novel·la d’una noia de tretze anys i mig (en fa catorze mentre es desenvolupa la trama) quan jo ja en fa vint-i-cinc que els vaig deixar enrere? Doncs, si teniu uns minutets, us ho explico.

Vaig conèixer en Moccia amb Perdona si et dic amor, deu fer uns tres anys. Amb franquesa us confessaré que per iniciativa pròpia mai no hagués arribat a aquest autor, perquè la comèdia romàntica no és exactament el meu gènere preferit, però per circumstàncies de feina m’he trobat tots els seus llibres entre les mans, i, a poc a poc, l’he anat coneixent. I gaudint!

Amb Carolina s’enamora, en Moccia torna a la història de la noia que s’enamora, però la noia en qüestió és una mica més jove que en les anteriors novel·les, perquè – com us deia al principi – tot just està a punt de fer els catorze. En una mena de flashback ens explica com és la relació amb les seves amigues més íntimes, amb els companys de classe, amb la família (especialment rellevants són el germà de vint i els avis) i, no cal dir, amb els nois que li agraden. N’hi ha un, en Massi, que és l’autèntic objecte del desig de la noia. Es coneixen, es perden de vista i… haureu de llegir la novel·la per saber què passa, però ja us avanço que no és tan ensucrat com podria semblar a priori.

M’ha semblat una història distreta, d’aquelles que et llegeixes després d’un dia una mica agobiat i et permeten desconnectar, evadir-te i pensar que la vida és bella… en certa manera com la cançó del Dean Martin! Per cert, el llibre surt a la venda el proper dimarts 25; a veure si a les cues inicials per comprar-lo hi ha el Casillas i la Carbonero, jeje…

Share

Vida i miracles d’Odell Kraus

2 respostes

La Silvia ens comenta Vida i miracles d’Odell Kraus, de Josep Pastells Mascort. Llegiu, llegiu…

Títol: Vida i miracles d’Odell Kraus
Autor: Josep Pastells Mascort
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-9787-683-4
PVP: 16.00€

El primer que em va agradar d’aquest llibre va ser el nom tan original que apareixia en el títol: Odell Kraus. De seguida que vaig començar-lo, vaig descobrir que aquesta originalitat també arribava als seus pares, Bertram i Erika Kraus. Tenien un caràcter tan discret que els seus veïns de Girona, província on s’havien instal·lat després de marxar d’Alemanya, especulaven dia i nit què passava a Can Mascort, la masia on vivien. De cara al públic era una parella molt oberta i compromesa amb la comunitat però mai deien ni una paraula de la seva vida íntima, ni tan sols ho van fer quan va néixer el seu fill.

Odell, un pèl-roig alt i gros, ens mostra al llarg de tota l’obra les seves peculiaritats i manies, els seus propòsits i les seves ferotges ganes de tastar totes les dones que li passen pel davant. Aquesta obsessió pel sexe és, probablement, el tema més recurrent del llibre i un ham per tots aquells als que us agradin les històries carregades d’erotisme.

Però la novel·la va més enllà i ens mostra secrets que havien restat ocults durant molt de temps, misteris que cremen, veritats que ho justifiquen tot. Aquests ingredients es barregen amb les dificultats amoroses, amb la vida de parella i formen un còctel atractiu i additiu. Així que… te’l deixaràs perdre?

Share

La dona que mirava la tele

2 respostes

Autor: Dolors Miquel
Títol: La dona que mirava la tele
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9787-645-2
Preu: 18 €

D’un temps ençà, la narrativa està experimentant canvis o, si més no, està apareixent un altre tipus de narració que sovint es caracteritza per l’absència d’un ordre cronològic i lògic, amb personatges incandescents i fugaços, en aparença més pendent d’aspectes formals que de fons i on es barregen diversos gèneres en un mateix text. L’expressió que més fortuna ha fet a l’hora de definir-la ha estat la de narració fragmentada. I aquí hem pogut conèixer un parell d’obres d’aquest tipus: El misteri de l’amor (vegeu El misteri…) i Dies feliços a la presó (vegeu Dies feliços…).

Doncs bé, avui us presento una altra lectura ben curiosa. Es tracta de La dona que mirava la tele, de la poeta catalana Dolors Miquel. Aquest llibre conté dues parts ben diferenciades però relacionades entre elles. La primera part és una llarga narració en vers -una altra mostra d’aquesta nova narrativa- que no actua com a poema sinó com una carta adreçada a la soprano Maria Callas, on l’autora dissecciona minuciosament el panorama televisiu dels darrers anys fent comentaris subjectius sobre informatius, culebrots, programes del cor, anuncis, documentals, concursos, famosos, etc., des del punt de vista crític i reflexiu d’una espectadora.

La segona part és un glossari de conceptes relacionats amb algun moment i espai televisiu concret dels esmentats al text en vers anterior, i que en molts casos equival a notes a peu de pàgina fetes amb una visió personal de l’autora.

Nosaltres, si pensàveu que no es podia fer literatura de la televisió actual, aquí teniu un exemple que potser no us deixarà indiferents. O potser sí.

Share

… i destrueix la Terra!

5 respostes

Títol: El joc de Déu
Autor: Salvador Macip
Editorial: Bromera
Pàgines: 221
ISBN: 9788498247121
PVP: 15.95€

Què se n’ha fet, dels renecs genuïnament catalans? Quan jo era petita el meu avi deia sovint el XX de Déu (substituïu XX per qualsevol nom que us vingui al cap) i això volia dir que determinada cosa no acabava de rutllar com tocava. I si la cosa era definitivament fatal s’hi podia casar, donant la fórmula: em caso en el XX de Déu. Si eres a prop, allò era un senyal inequívoc que calia fer-se fonedís com més aviat millor.

Tot aquest preàmbul, estimats nosaltres, ve perquè quan vaig saber el títol de la nova novel·la d’en Salvador Macip, El joc de Déu, vaig pensar que el joc devia venir o ser de Déu –en sentit literal- però potser també hi havia alguna cosaemprenyadora en ell… Bé, doncs, no sé si l’autor comptava amb aquest sentit, però certament el joc de Déu té tela marinera.  I si no que li expliquin a en Sherman… Ups, m’adono que estic començant el comentari per la finestra. Anem al principi.

Us imagineu un científic incorpori, capaç de viatjar en el temps, que té com a distracció espiar dones famoses de la història mentre es banyen i es fa dir Déu; una rica, guapa i ambiciosa hereva anomenada Vivian Bentley i en Sherman Comet, un pèssim estudiant interessat exclusivament a lligar-se-la, salvant la Terra de la destrucció? Doncs en Macip sí! En aquesta galeria, a més, hi ha afegit un xèrif, en Travis, que no és precisament James Bond…

Amb aquestes cartes, i l’ajut de la ciència, l’autor ens ha muntat un joc distret, divertit, fàcil de llegir i enginyós fins al final. Són 222 pàgines que m’han acompanyat al bus, al tramvia i a les sales d’espera i no han deixat d’emetre sempre el mateix missatge: llegeix-me, llegeix-me… I, és clar, la paraula de Déu s’ha d’obeir encara que, com veureu, el joc que té preparat per als personatges sigui inquietant… per casar-s’hi vaja!

Share

Pa negre, la guanyadora dels Gaudí!!

2 respostes

Títol: Pa negre
Autor: Emili Teixidor
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 832 ]
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-0374-0
PVP: 22,50€

He vist el lliurament de premis i, sí, finalment fins i tot la millor pel·lícula ha estat Pa negre.

Es mereixia una gran adaptació, aquest grandíssim text, i sembla ser que ja comença a reconèixer-se més enllà de la recaptació. Des de nosaltresllegim estem molt contents, especialment perquè l’Emili Teixidor s’ha tornat a posar de moda (si és que mai ha deixat d’estar-ho!!).

Felicitats!

Share

El último paciente del doctor Wilson

3 respostes

L’Ivan, que ja ens va parlar de Fora de Sèrie (vegeu Un fora…) ens comenta El último paciente del doctor Wilson, de Reyes Calderón. Llegiu, llegiu…

Títol: El último paciente del doctor Wilson
Autor: Reyes Calderón
Editorial: Planeta
Col·lecció: Autores Españoles e Iberoamericanos
Pàgines: 488
ISBN: 978-84-08-09482-1
PVP: 20.50 €

Una novel·la de misteri i assassinats on l’autora s’endinsa en la ment del criminal per racionalitzar la justificació del seus actes. Només la curiositat científica té suficient pes per intentar  donar una explicació a certes atrocitats i és un pes real solament en un context literari.

Personalment m’ha enganxat, tan en el relat dels esdeveniments relacionats amb la investigació com en les cavil·lacions de l’assassí. Una història que et va portant per diferents camins que semblen apuntar a un final definitiu però que van tancant portes per deixar una sola sortida resolta amb la intriga i la tensió pròpia del gènere.

Share

La princesa de Jade

5 respostes

Títol: La princesa de Jade
Autor: Coia Valls
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 858 ]
Pàgines: 360
ISBN: 978-84-6641-119-6
PVP: 20.00€
Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica

Voleu saber què amaguen aquests ulls tan encisadors de la portada? Dons haureu de llegir-vos el llibre! Només avanço que descobrireu un món on la fantasia no té límits. Un relat on amor, fortuna i exotisme impregnen un camí de pols i saviesa.

La princesa de Jade se situa l’any 551 d. C. Justinià, emperador de Constantinoble, després de la mort de la seva esposa Teodora, organitza una expedició a la recerca del descobriment d’un dels béns més apreciats, la seda.

Rashnaw, Tistrya, Xenos i el seu fill, juntament amb monjos nestorians, viuran un viatge ple de secrets i sorpreses. Tres dones marcaran el seu camí. La primera, Teodora, prostituta i posteriorment emperadriu de Constantinoble. La segona, Najaah, filla del desert, i Yù, una jove princesa de la dinastia Liang que viu empresonada entre l’engany.

Una història basada en fets reals reconstruïts en una ficció de tres parts, on ens presentaran cadascuna de les protagonistes, les quals canviaran els somnis i el destí dels expedicionaris.

Us deixo un petit fragment de La princesa de Jade on ens parla d’una de les gran incògnites, el jade:

“S’ha d’estar avesat a la contemplació de la bellesa per diferenciar el jade d’un simple còdol de riu. Us podria dir que infon vigor, elegància, puresa. Però no n’hi ha prou mirar-la amb els ulls, cal entretenir-se a rescatar-ne l’aspecte misteriós.”

Share

Mhhh… vins i llibres, una gran combinació

1 resposta

Un altre Albert ens explica una lectura “amb pràctica inclosa” d’aquest Nadal…

Títol: Presumeix de vins en 7 dies
Autor: Meritxell Falgueras i Febrer
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-664-1299-5
PVP: 17,95 €
Quan algú et regala una ampolla de vi i et deixa anar un suggeridor tu prova-la i veuràs… et trobes davant el mateix convit que em va llençar la Montse (vegeu Presumeix de…). I a partir d’aquí… no us ha passat mai que o bé perquè esperes una ocasió especial o la millor companyia no l’obriu? Doncs bé, he estat prop d’un mes entre llegir el llibre -es llegeix ràpid tranquils- i el comentari a mig fer. I que consti que recordatoris no m’han faltat. Posant la televisió la Meritxell en una entrevista amb el Carles Flavià; el cap d’any tastant un Can Feixes Reserva especial del 2000 (si aneu al celler de Gelida us el recomanaran) o bé llegir a la revista del barri de Sants una entrevista al pare de la Meritxell parlant del Celler i el món del vi.
Però centrem-nos en el llibre. És de lectura ràpida i amena. Presenta ordenadament els diferents apartats al voltant del vi sense donar res per sabut i recollint anècdotes, imatges o referències culturals que envolten el món del vi i que l’il·lustren molt bé cada explicació. Unit a això es perceben dues coses: la passió pel vi que transmet i l’interès pedagògic d’afavorir l’aprenentatge recollint els principals dubtes o conviccions sobre el vi i els termes principals que van apareixent a cada pàgina en un vocabulari.
I per últim uns quants girs al voltant del títol. Presumir? L’autora ja ens deixa en algun moment un “no fer el fatxenda” per a aquells que fent girar la copa intenten semblar el que no són, però alhora la cultura del vi, com la de la música, la lectura… encara es belluga entre el plaer autèntic de qui el gaudeix i l’aparença socialment ben vista de qui queda bé dient que ha llegit l’escriptor de moda o té el darrer cd d’un tenor jove però ja de refutada fama. Què té la paraula set dies que ens atrau tant? m’he d’aprimar en set dies, autoajudar en set dies, ser l’empresari ideal o aprendre a lligar en aquest període de temps. Així que, perquè no fer-la servir pel vi per tal que els futurs acòlits es deixin seduir per ell?
Share