Quan em van encarregar que llegís aquest llibre per a tots Nosaltres m’ho temia tot. I m’ho temia tot i tot dolent. Era allò d’anar pensant “mare meva, la que t’ha tocat”. M’imaginava alguna cosa així com ara una versió Sylvia Maxwell de l’Associació dels Incompresos del Francisco de Pedro. Ja m’enteneu: novel·la romàntica adolescent però força picantona (o massa picantona per l’edat que els pertoca a les protagonistes). Però no. Res a veure. En absolut.
I és que resulta que -i Martí, això t’ho has d’aplicar més a tots els aspectes de la vida!- encara no li havia mirat el cul al llibre per veure l’argument, que vaig descobrir que m’havia equivocat de mig a mig.
Va ser començar a llegir i adonar-me que m’havia enganxat de mala manera a un psicothriller del Lluís Llarg centrat en un assassí en sèrie que va a buscar dones de mala vida que treballen a les carreteres secundàries de les comarques de Catalunya. La novel·la no està situada exactament a un lloc concret de Catalunya però sabem que és aquí. És una espècie de Catalunya ficcionada!
En aquest llibre ens trobem amb tres dones protagonistes que “fan” la carretera secundària i que, miraculosament han aconseguit escapar d’un assassinat terrible però sí que han superat una tortura prèvia a base d’escoltar Joan Manuel Serrat durant 80 hores seguides amb privació de son a base d’electrodes a les ungles falses.
Les tres dones es diuen Jessica però són de llocs molt diferents: són la Jessica “La Rusa”, que és d’Alcobendas però és tenyeix de ros; la Jessica “La Morena”, que és del Baix Ebre i rossa natural però que es tenyeix els cabells; i finalment la Jessica “La Argentina”, que és de Xile. Són tres lluitadores. I són molt del Barça.
Serà gràcies a aquestes tres dones que la inspectora Miquela Martina Pola anirà seguint la pista de les ments més pertorbades i més fans del Serrat de Catalunya. I del Madrid.
Un complex i retorçat seguit de pistes basats en la poesia de Patrick Dominó i el mind-thinking del Pablo Conejo ajudaran a aquesta inspectora d’homicidis amant del vermut del diumenge sense check-in al foursquare a buscar un individu molt passat de voltes. Molt passat de voltes i del Madrid.
Sincerament, no m’esperava un final com el del llibre. D’una macabritat tan bèstia. Des de l’últim llibre potable de Houellebecq -d’això fa molt de temps- que no em sacsejaven tant uns quants paràgrafs junts. Bé, potser el paper del Frenadol sí que m’afecta, però és un altre tipus de literatura. Aquí hi ha encara més mocs i també més sang. Molta sang. I molta mala llet i música terrorífica.
Només diré tres conceptes: Abraham Mateo, Iron Maiden i José Mourinho.
Vosaltres sabreu on us fiqueu…
Títol: Les dones de la Secundària
Autor: Lluís Llarg
Editorial: Emporion
Col·lecció: Narrativa – Fora de catàleg
Pàgines: 435
ISBN: 978-84-9787-890-6 i dos números més
Preu: Aquest escrit i aquesta coberta no tenen preu!
