Arxiu de la categoria: Biografies i memòries

Res no s’oposa a la nit, de Delphine de Vigan

6 respostes

@Ed_62 @Grup62

La Liane i en George són els pares d’una prole molt extensa: tenen 9 fills i els tenen pràcticament un rere l’altre. L’organització d’una família tan extensa per força ha de tenir un punt caòtic. Els pares, ja per sí mateixos son excèntrics, diferents.

El cas és que entre tots aquest fills, sobresurt amb llum pròpia la figura de la Lucile: una nena d’una bellesa excepcional, fora del que és comú. De fet, tots el nanos són prou guapos, però la Lucile és un cas apart. És diferent en tots els sentits. Ja de ben petita fa la seva contribució a l’economia familiar fent de model per revistes i espots publicitaris. Però en el pla de la vida, del dia a dia, la nena no és gens feliç.

Durant de la novel·la anem coneixent el caràcter de cada germà, les baralles inevitables, els torns per anar al lavabo i dutxar-se. Les vacances, les sobretaules, els jocs d’infantesa i l’entrada a l’adolescència; i mica en mica anem assistint al desmembrament, a la caiguda irreparable d’una gran estructura… que semblava tan i tan forta, i tan indestructible.

El llibre sencer és un homenatge a la figura de la Lucile escrit per la seva filla quan ella ja no hi és. Aquesta absència li permet parlar sense embuts i deixar testimoni (amb permís de la família) de com va ser en realitat la vida de la seva mare i dels seus germans. Hi ha coses molt grosses, secrets inconfessables, autèntiques animalades que poc a poc van deixant al descobert la veritat d’una família que, aparentment sembla molt feliç i molt naïf, però que no. Que no! Ni parlar-ne!

És un llibre espès, intens, d’un magnetisme seriós i “tremendo”. M’ha fer patir bastant, però encara m’ha agradat més.

Títol: Res no s’oposa a la nit
Autor: Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-2976-970-8
Preu: 19,90€

Share

El cor del senglar, de Baltasar Porcel

1 resposta

@Ed_62 @Grup62

Encara, com qui diu, no s’havia assecat la tinta de la meva última ressenya sobre Memòries confidencials d’un editor quan em cau a les mans El cor del senglar, una novel·la de Baltasar Porcel, justament esmentada per J.M. Castellet en aquestes Memòries… ¿Què esperava trobar-me? Una novel·la desafiadorament política, mereixedora de la petita polèmica que segons Castellet havia despertat en no rebre un premi per qüestions no artístiques sinó ideològiques. ¿Què m’he trobat? Un text personalíssim que al mateix temps descriu i és un retorn a l’origen.

Descriu un retorn a l’origen perquè tots els personatges que apareixen a la novel·la tenen una cosa en comú: estan marcats per una experiència de la qual mai es van recuperar del tot i a la qual voldrien tornar, o que precisament consistia en un retorn forçat, en una fugida. Relacionat amb tots aquells episodis hi ha Baltasar Guillem, oncle de Baltasar Porcel, i autèntic protagonista inoblidable d’aquesta obra. Entre la resta de personatges hi trobem barrejades persones reals i d’altres llur existència depèn només de la màgia de la narrativa; entre els primers, a més de familiars i amics de l’escriptor, hi trobem a Camilo José Cela, Joan Miró i Llorenç Villalonga en alguns dels seus moments més quotidians i íntims.

És un retorn als orígens de l’escriptor perquè, amb El cor del senglar, Porcel tanca un cicle literari i també personal. Aquesta és una novel·la catalogada com a ficció però podria ser considerada perfectament una autèntica biografia amb totes les seves característiques.

D’una manera o d’una altra, tots nosaltres vivim amb una mena d’inquietud, amb una veueta dins nostre que ens diu que, per molt endavant que tirem, sempre tindrem pendent un viatge, un retorn. Des de L’Odissea, la literatura s’ha ocupat d’intentar plasmar aquest viatge. Per a Odisseu, l’objectiu, la llar on tornar, és Ítaca; per a Baltasar Porcel són les Cases Velles, a Andratx, a Mallorca, i a totes les històries que es troben enterrades en els seus nombrosos racons plens de fantasmes. Espero de tot cor que Porcel, que ens va deixar fa tres anys, hagi realitzat alguna mena de retorn definitiu i que hagi trobat aquelles Cases Velles que ell i el seu oncle recordaven.

Si tot va bé, ben aviat jo també faré un petit viatge. Si tot segueix anant bé tornaré a casa en un parell de dies i aquest retorn significarà un nou origen per mi, per aquells que m’acompanyen en el meu viatge, i per a algú que tot just començarà el seu.

Bon estiu a tots i llegiu força!

Títol: El cor del senglar
Autor: Baltasar Porcel
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-2976-348-5
Preu: 19,95€

Nosaltres, ens hem assabentat que aquest algú que comença el seu viatge amb l’Anna Velasco es diu Maria.

Benvinguda entre nosaltres!

Share

Memòries confidencials d’un editor. Tres escriptors amics, de J.M. Castellet

1 resposta

@Ed_62 @Grup62

Un editor entre línies

Fer anys no és mai fàcil. Especialment amb un número com cinquanta! El passat és ja molt extens i per primera vegada te n’adones de fins a quin punt et marca el present; pel que fa al futur, tot i que comença a fer por, s’espera amb més curiositat que amb ànsia. Així, crec, es deu sentir Edicions 62, que acaba de complir mig segle.

Si li poguéssim preguntar a una editorial com porta això de fer-se gran —en el seu cas no només d’edat sinó també de dimensions tenint en compte la gran incorporació que va portar-la a esdevenir Grup 62 fa 6 anys— ens respondria amb una veu molt semblant a la de J. M. Castellet i ens explicaria moltes de les coses que ell mateix ens explica a Memòries confidencials d’un editor.

Però no us deixeu enganyar pel títol, no hi ha en aquest llibre cap informació que mai pugui haver estat considerada confidencial. A la meitat del llibre, de fet, l’autor comenta amb un parèntesi que la “secretivitat” (sic) en una editorial catalana no va més enllà d’intentar amagar les pròpies “xacres conjunturals.” Ara bé, durant la lectura d’aquestes pàgines m’he adonat d’una cosa: quan llegeixes unes memòries o una autobiografia passa el mateix que quan escoltes una bona i complicada peça musical: les notes més interessants són precisament les que no és toquen.

No és que el text que he tingut a les mans no sigui en general molt exhaustiu, o que les descripcions de diverses situacions, escriptors i col·laboradors concrets no siguin extremadament detallades —de fet, en un parell d’ocasions, aquestes últimes freguen l’homoerotisme—; és que els que ens estimem la literatura una fracció del que se l’estima Castellet (és humanament impossible fer-ho tant com ell) però no hi tenim la implicació professional ni personal que hi té ell, no podem evitar trobar-hi certes omissions quasi tant interessants com el que hi ha escrit en aquest llibre.

Per exemple: per què l’autor en les vàries pàgines que dedica a un viatge a Caracas per assistir a un congrés de literatura iberoamericana amb prou feines anomena (i molt de passada) un parell d’autors? És potser inconvenient explorar massa la figura de tots aquells autors del Boom latinoamericano, la majoria dels quals van escriure sols, lluny dels seus països d’origen, i que van acabar triomfant sense cap ajut? Estarien una mica ressentits amb la figura de l’editor després de veure com les editorials no només es beneficiaven de l’èxit popular adquirit sinó que atribuïen el mèrit a una bona estratègia comercial? No són aquestes qüestions una mica més rellevants que no pas si el vol anava amb retard o no?

Un tema interessant que Castellet sí que explora (i amb molta habilitat) és l’essència de la cultura catalana i com hi trobem intrínsecament barrejades qualitat artística, ideologia política i amistat, i com aquestes sempre es troben en un fràgil equilibri. Està plasmat magistralment en la part dedicada a Baltasar Porcel on la concessió d’un important premi literari a Porcel divideix al jurat entre els que hi estan en contra per motius polítics i els que hi estan a favor per motius d’amistat. Aparentment, la qualitat literària no té tant de pes en l’equilibri com les altres dues.

Pel que fa al retrat dels altres dos artistes, Salvador Espriu i Montserrat Roig, només es poden definir com a profundament entranyables. Són el millor i el més emotiu d’un llibre ple de personatges descrits des del cor.

Em quedo amb una frase que podria ser perfectament lapidària: “Per la resta, continuarem fent llibres, que per això ens paguen.” Doncs bé, continueu fent-ne que nosaltres continuarem llegint.

Títol: Memòries confidencials d’un editor. Tres escriptors amics.
Autor: J. M. Castellet
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-297-6938-8
PVP: 22,50 €

Share

Passar comptes. Dietari de records III

1 resposta

Títol: Passar comptes. Dietari de records III
Autor: Oriol Bohigas
Editorial: Edicions 62 – @Ed_62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-2976-883-1
Preu: 22,50€

L’any 1989, l’il·lustre arquitecte Oriol Bohigas va iniciar la publicació de les seves memòries en un dietari de records on Combat d’incerteses (1989) era el primer volum, centrat en la seva infantesa i joventut. Més tard va publicar el segon volum que comprenia la seva maduresa: Dit i fet (1992). I finalment, aquest any publica Passar comptes, la novel·la que ens ocupa i que abraça el període que comprèn des de mitjans de 2007 fins a mitjans de 2011.

Narrat, doncs, en forma de dietari, el Sr. Bohigas ens relata de forma crítica i minuciosa la realitat social, cultural i política d’aquests anys en què la crisi i el poder polític colpegen una Catalunya de canvis. Amb un estil directe i contundent en forma d’entrades diàries, ens endinsem en el seu dia a dia per observar les modificacions urbanístiques, culturals i les decisions polítiques que marquen el nostre país.

Aquest dietari està carregat d’opinions personals sense pors a retrets; opinions que a vegades manquen en aquesta societat on expressar-se obertament cada cop costa més. El Sr. Bohigas doncs, expressa allò que sent en veure tot el que l’envolta, i tot i que, sent sincera, a mi els diaris no em fan gaire el pes, s’ha de reconèixer la qualitat d’una obra que diu exactament allò que vol dir.

El recorregut, doncs, per aquest període d’anys, resulta indubtablement interessant, combinant aspectes de diversos àmbits amb el dia a dia personal d’un home que va ser clau amb la seva contribució en els Jocs Olímpics de 1992, sobretot en la recuperació de la façana marítima de la ciutat, o amb la construcció de la nostra estimada Vila Olímpica, entre d’altres molts projectes.

Share

Retrat de l’artista que ja no és adolescent (amb perdó de James Joyce)

1 resposta

Títol: Perquè la vida no basta. Trobades amb Miquel Barceló
Autor: Michael Damiano
Editorial: Empúries
Col·lecció: Biblioteca Universal Empúries
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-9787-744-2
Preu: 21’90€

Michael Damiano és  un jove escriptor nord-americà que com a treball universitari va estudiar Miquel Barceló i la seva pintura. A partir d’una beca concedida, de contactes personals i d’una mica de sort coneix l’artista i aconseguirà viure i veure’l de la vora (a Ginebra, París i Malí) i, el que és més destacat, llegir, consultar i treballar els dietaris que Miquel Barceló fa anys que va fent, on hi ha anotades les seves vivències, lectures, reflexions, experiències, acompanyades de dibuixos, apunts ràpids i esquemes de projectes de pintures. D’aquests dietaris n’hi ha algun de publicat en català (el Quaderns d’Àfrica) i en francès, però la majoria són inèdits.

Perquè la vida no basta és, per tant, un llibre biogràfic on Damiano, a més de recollir testimonis de persones pròximes a Barceló, amics, antics amics, examants, enemics, col·laboradors, comissaris d’exposicions i galeristes, ha tingut accés a un univers tan personal com els dietaris i ha estat als seus tallers i l’ha vist treballar en directe, cosa poc freqüent perquè, tal com ens explica en el llibre, Barceló necessita la solitud per a crear.

Com que l’autor “segueix” durant un any i mig a Barceló, organitza el llibre segons els llocs geogràfics per on es mou el pintor durant els anys 2008 i 2009: Ginebra, Mallorca, Barcelona, Nova York, Malí, París, Vietri sul Mare i Venècia, al mateix temps que reconstrueix l’itinerari biogràfic i artístic des dels inicis a Mallorca fins a Gogolí (Malí), descrivint amb detall processos creatius llargs i complexos com el de la cúpula al Palau de les Nacions de Ginebra, que Barceló treballà durant el 2007 i el 2008, o el mural de la capella de Sant Pere a la Seu de Palma, que va ser realitzat entre 2002 i 2005.

Un treball tan proper fa descobrir a Damiano ben aviat com de seductor és Miquel Barceló, i com sovint es manifesta amb dues cares ben diferents, una de freda i recelosa, davant dels desconeguts o defensant la seva independència i la seva necessària solitud a l’hora de crear, i una de càlida i amable, ”seductora i embriagadora” que influirà en l’autor:

“… Miquel Barceló havia estat per a mi un tema d’estudi acadèmic del tot inassequible. Més tard va passar a ser una figura present en la meva vida, algú gairebé intimidant a qui venerava i, en certa mesura, idealitzava. A mesura que progressava en la meva investigació, em va sorprendre descobrir les seves debilitats i deficiències personals. Però, una vegada acceptades, em van fer veure’l com una persona real, algú a qui podia entendre malgrat la seva complexitat i les seves contradiccions, o potser precisament com a resultat d’això. Malgrat tot, no puc dir que l’arribés a veure com algú normal. Alhora que he arribat comprendre la humanitat d’en Miquel, també he apreciat que no és com la resta.” p. 341

I sí, Barceló és una personalitat artística particular, portadora d’una inquietud creativa tal que el porta a llegir de manera compulsiva, mirar obres d’art d’estils anteriors, viatjar a racons impensables d’Àfrica o l’Himàlaia, bussejar al mar, tornar a Mallorca… per tal d’extreure’n tot allò que li permetrà enriquir la seva creativitat. I també ho fa amb les persones que l’envolten.

“… malgrat la seva intensíssima experiència de la vida, hi ha en ell una profunda inquietud. Encara sent la necessitat d’anar més enllà, de crear un altre món -el de la seva pintura- . perquè, per a ell, la vida per ella mateixa no basta” p. 342

Quan l’any 2009 es va presentar al Caixafòrum de Barcelona l’exposició La solitude organisative, 1983 – 2009, em va fascinar l’obra de Barceló. Des dels primers quadres de joventut, fins els anomenats “quadres blancs”, les aquarel·les africanes, els bodegons, les ceràmiques,… i també em va semblar inusual el disseny del catàleg amb l’empremta de l’artista. El llibre de Damiano m’ha servit per entendre molt més Barceló i la seva pintura i procediments creatius, satisfer la meva curiositat i tafaneria per l’artista i, alhora, estimular el meu desig de veure algunes de les seves grans obres com la capella de la catedral de Mallorca o la cúpula de Ginebra.

Share

Bodas en casa

1 resposta

Títol: Bodas en casa
Autor: Bohumil Hrabal
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-1532-507-9
PVP: 14,96€

Bodas en casa és moltes coses alhora. Per un cantó, és una autobiografia en tercera persona ja que l’autor, Bohumil Hrabal, explica la seva vida posant-se a la pell de la seva dona Eliska i parlant amb la seva veu. Aquest recurs li permet descriure’s des de fora, d’una manera descarnada i sense cap mena d’endolciment ni autocomplaença i, a la vegada, mostrar-nos l’interior de la dona amb qui es va casar, amb una vida tan intensa com la seva pròpia.

D’altra banda, també és la crònica d’un lloc i d’una època: la Praga de després de la Segona Guerra Mundial i dels conflictes i les relacions entre els partidaris del règim de Hitler i dels procomunistes. Com que la República Txeca (llavors Txecoslovàquia) està al costat d’Alemanya, va estar involucrada en plena guerra.

També és una trilogia perquè recull 3 obres: Bodas en Casa, Vita Nuova i Terrenos Yermos.

També és un exercici estilístic: Hrabal no separa els diàlegs de la narració amb guionets ni signes de puntuació, obligant al lector a estar molt atent a què llegeix per identificar els diàlegs únicament pel context. Això encara s’intensifica més en la segona obra del llibre, Vita Nuova, on desapareixen tots els signes de puntuació excepte els punts suspensius!

M’ha agradat conèixer les peripècies d’aquesta parella tan poc convencional i de les altres persones que van viure, crear, destruir, parlar, estimar, ballar, menjar i, sobretot, beure, en aquesta meravellosa ciutat de Praga. Gràcies a aquest llibre continuen vivint, creant, destruint, parlant, estimant, ballant, menjant i, sobretot, bebent. Visca els nuvis!

Share

Una forma de vida, d’Amélie Nothomb

1 resposta

Títol del llibre: Una forma de vida
Autor: Amélie Nothomb
Editorial: Empúries
Col·lecció: Anagrama/Empúries
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-9787-768-8
PVP: 15,29€

En Pablo s’ha llegit Una forma de vida, d’Amélie Nothomb i ens n’ha fet la ressenya. Aquí la teniu:

Aquest llibre té com a protagonista una noia, l’Amélie, que rep cartes i missives d’un soldat nord-americà que li va explicant –i això ho sabem des de la primera pàgina, pràcticament- que pateix un transtorn alimentari. Tots els horrors que ha patit a la guerra, tots els combats, els morts, la misèria humana que ha viscut l’ha acabat afectant de tal manera que l’única cosa que pot fer és menjar. I ho fa contínuament. No pot parar de menjar i menjar.

Immediatament, l’autora del relat –i també coprotagonista- s’interessa per l’estat d’aquest soldat i mantenen durant tot el llibre una llarga i i intensa correspondència. A més, entre missiva i missiva, Amélie Nothomb va pensant sobre els perquès d’aquesta guerra a l’Iraq on està destinat en Melvin –el soldat- i també entra en una espècie d’espiral reflexiva sobre el consumisme, la nostra societat, la condició humana i com ens relacionem amb allò que és a d’altres països…

Un parell de coses que heu de saber sobre aquest llibre: la primera és que es tracta d’un relat terriblement amè, que es llegeix molt ràpidament; i l’altra és que el final no us deixarà indiferents. Amélie Nothomb ha aconseguit, sigui com a personatge o com a autora, fer un llibre de ficció on ella forma part del relat i que tracta temes que no són els més habituals en les meves lectures, però que han aconseguit que m’hi enganxi, i molt.

Share

Els Pets retratats

2 respostes

Títol: Els Pets retratats
Autor: Lluís Gavalda
Editorial: Columna
Col·lecció:
Pàgines: 175
ISBN: 978-84-6641-449-4
Preu: 24,50€

L’Anna, que és súperfan d’Els Pets, s’ha llegit (i mirat amb molta atenció!) Els Pets retratats del Lluís Gavalda i ens n’ha fet la ressenya. És d’aquells llibres que quan els obres… sonen bé i fan bona olor!

En aquest llibre podem veure l’evolució de la història d’Els Pets durant els seus vint-i-cinc anys d’història. És una mostra en forma de reportatge fotogràfic, acompanyat per petites explicacions fetes pel mateix Lluís Gavaldà, de diverses coses i moments del grup.

En primer lloc, les sessions de fotos que han patit durant tota la seva història com a grup, què els ha agradat més o menys, i on es pot veure molt fàcilment l’evolució d’aquests anys, i com s’han anat fent grans com a grup i persones.

En segon lloc, les peripècies que han aguantat en els diferents desplaçaments cap als concerts (i en aquest cas massa fotos dels diferents viatges que han fet a Mèxic).

A part, també hi trobem una mostra dels altres Pets que no són tan o gens coneguts per la majoria dels fans: Les llufes i col·laboradors musicals d’alguns concerts.

A Els Pets retratats també hi trobem què és el que passa darrera dels escenaris: com es preparen i què fan per passar els nervis d’abans d’un concert.

I finalment, i el que més ens agrada als fans, a part de conèixer tot el que fa possible que gaudim de cançons i espectacles que ens semblen irrepetibles, els concerts: fotos que ens porten records d’alguns dels concerts on hem pogut assistir. I amb una mica de sort, entre el públic, hi hem acabat sortint.

Un àlbum de fotos i records dels vint-i-cinc anys d’història d’un dels nostres grups preferits: Els Pets.

Aquí us en deixem el vídeo!

.

Share

Memòries III – De la bonança a un repte nou

3 respostes

Títol: Memòries – De la bonança a un repte nou (1993-2011)
Autor: Jordi Pujol
Editorial: Proa
Col·lecció: Fora Col·lecció
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-7588-258-1
Preu: 23,50€

El títol de les memòries del President Pujol diuen que s’acaben el 2011 però en realitat arriben fins el 2003, que és quan el President Pujol es va retirar de la primera línia política. Tot i això, com que hi ha constants referències a èpoques posteriors (i un epígraf, i unes quantes entrevistes, i un programa del Jordi Évole, entre d’altres), Pujol també parla de temes més actuals.

El primer volum de les memòries d’en Jordi Pujol servien per saber qui és, què volia i per què ho volia com ho volia el President Pujol. El segon volum, en canvi, ens presentava què havia fet i com ho havia fet. Què havia costat i què havia generat.

El tercer, Memòries – De la bonança a un repte nou (1993-2011), per contra, és un llibre de valoració.

Valoració, no tant de fets acomplerts sinó de les persones amb qui ha coincidit el President com a cap de Govern (González, Aznar, Zapatero…), les situacions que ha viscut (cas GAL, corrupció socialista, Pacte del Majestic, segona legislatura d’Aznar amb majoria absoluta, Govern Tripartit a Catalunya…),i les que ha viscut ja com a expresident (reunions amb primeres figures de partits del Govern, trucades de personatges claus de la política europea actual com Angela Merkel…).

I com en els llibres anteriors de Memòries, n’hi ha que en surten ben parats, n’hi ha que en surten malparats i n’hi ha que no surten, directament. Així, tot i que arriba a simpatitzar amb González, considera que Aznar és un xulo (quina sorpresa, oi?) però un xulo amb paraula, mentre que Zapatero és fum i paraules, sense cap mena de substància i sense paraula. Tampoc és cap sorpresa, en realitat.

I del Tripartit? Què en diu del Tripartit i dels qui el van conformar? En Maragall i en Carod surten, certament. I de l’Estatut? Per què pensa que es va impulsar l’Estatut? La valoració que el President fa de l’Estatut és molt dura. Però no tant pel seu contingut sinó pels motius que creu que van impulsar Maragall i Carod a reclamar un nou Estatut: motius personals i tàctics, no estratègics. I això no és precisament positiu.

Després de valorar com queda el País després de set anys de Tripartit i dels governs socialistes, Pujol ens pinta els seus “mapes”: els mapes educatius, els mapes industrials i, el principal, el mapa humà. El del País que ha imaginat i que pensa. I el País que creu que tenim, en un moment clau: o ens decidim ara o ja no tindrem temps per decidir-nos, perquè no serem res per decidir.

El President Pujol fa anys que està retirat de la política en actiu, però fa uns dies que està més actiu que mai en política. Per tant, cal saber per què. I les Memòries ens ajuden a entendre aquest perquè.

Share

Jo, Steve Jobs

1 resposta

Títol: Jo, Steve Jobs
Autor: George Beahm
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-6641-481-4
Preu: 10,95€

En Marc és l’home més Apple que tenim. Sembla que estigui esponsoritzat per aquesta empresa. També pel Barça –és per això que també li passem els llibres culés-, però sobretot per l’empresa de la poma mossegada. És per això que quan va arribar aquest llibre, no ho vam dubtar!

Jo, Steve Jobs, de George Beahm, és un llibre que recull un munt de cites del creador d’Apple en moments molt concrets i importants de la seva vida. Una de les coses que més m’ha agradat és que hi trobareu de tot. No només hi tenen cabuda les qüestions relacionades amb la informàtica, sinó que també hi ha el pensament d’aquest senyor pel què fa al treball en equip, la competitivitat, la manera de fer les coses, (molt i molt sobre) l’art i (molt i molt) sobre el disseny.

El llibre recull, breument, les petites picabaralles que va tenir també amb Bill Gates, i amb els individus que quan va arribar el moment, el van fer fora de la seva pròpia empresa:

“L’únic problema que té Microsoft és que no tenen gust. I ho dic seriosament, en el sentit que no se’ls acudeixen idees originals i no aporten gaire cultura als seus productes. Em sembla molt bé el seu èxit… en gran part se’l mereixen. El que no m’agrada gens és que en realitat fabriquen productes de tercera”

Grans perles, sens dubte.

El que no es pot negar és que Steve Jobs era un geni, però també era un individu summament “sobrat”:

“Nosaltres no fem màrqueting ni contractem consultors (…). Simplement fem productes excel·lents”

En resum, que aquest llibre recull les millors frases de, segurament per actitud, el Mourinho de la informàtica. Això sí, amb “jogo bonito” i fent servir els dits per moure les coses en una pantalla.

Share