Des de la Biblioteca d’Amposta ens han fet arribar aquest comentari de l’escriptor i membre del seu Club de Lectura “Cafè – Tertúlia”, l’Emigdi Subirats, que resumeix la vida de l’escriptor Jesús Moncada. Esperem que us agradi! A nosaltres ens ha encantat!

Més endavant us deixarem una ressenya d’algun llibre d’aquest escriptor tan estimat… sigueu pacients!

La desaparició d’un bon escriptor causa habitualment una enorme sensació de buidor i de tristesa en el món de les lletres amb majúscula, ja que s’endú amb ell tota una filosofia de pensament i una veu narrativa irrepetible. Aquest ha estat, malauradament, el cas d’en Jesús Moncada (traspassat el passat 13 de juny a causa d’una llarga malaltia), sense cap mena de dubte el literat ebrenc contemporani més universal. Fill de la històrica vila de Mequinensa, havia sabut com ningú altre combinar a la perfecció els aires localistes (tantes vegades criticats i menyspreats per la crítica urbana) amb l’universalisme més ben entens, aquell que mai no renega de les seves arrels i en canvi sap com arribar al públic més divers de qualsevol indret del planeta. Aquell petit poble (el seu) que va ser condemnat a passar a millor vida sota les aigües del pantà de Riba-roja, en nom del progrés i de la necessitat, gràcies a la seva brillant ploma i laboriositat, ha esdevingut un lloc mític en la literatura catalana i de retruc en la universal. Aquest exquisit retrat nostàlgic d’un temps feliç que ja no tornarà, que fou la seva obra mestra “Camins de Sirga”, es va convertir en l’eina d’acceleració d’una futura carrera literària que l’havia de situar a la veritable primera fila de les nostres lletres contemporànies. Amb el mestratge de l’inoblidable Pere Calders, i en la línia del Nobel Garcia Màrquez (tot i que ell ho negava), va crear un món màgic al voltant d’uns records d’infantesa que l’havien colpit i que no podien desaparèixer d’una manera absurda i arbitrària.

Durant aquests dies hem pogut llegir nombrosos comentaris d’elogi sobre la seva obra i personalitat. La gran majoria de crítics literaris es varen posar d’acord en destacar d’una manera especial la seva acurada metodologia, que el portava a la publicació de novel·les extremadament ben l’apartava de qualsevol mena d’improvisació amb el seu consegüent rebuig al xantatge del deadline. El seu savoir faire literari passava per una autoexigència monumental: l’obra ben feta no sap de rellotges ni de fronteres. La seva producció doncs va ser escassa, atès que ens feia esperar als lectors més de cinc anys en editar un nou relat. Consta únicament d’unes cinc novel·les, diversos contes i nombroses traduccions.

La seva participació pública tampoc no era gaire activa, donat que ell creia fermament en la idea que un escriptor s’havia de dedicar únicament a escriure i no convertir-se en un mediocre personatge mediàtic, els quals abunden avui dia. Aquestes premisses creiem que són lliçons i exemples essencials per a tot literat que vulgui fer el cim de la bona literatura.

No podíem passar per alt un altre aspecte transcendental del seu ideari personal: el fet que es considerava un escriptor català de Mequinensa. Tampoc aquí donava peu a les ambigüitats identitàries, que dissortadament amb massa freqüència acostumen a enterbolir les relacions entre els diversos escriptors dels Països Catalans, i posen barreres infranquejables a una mateixa cultura. En Jesús Moncada no s’aixoplugava doncs sota cap mena de paraigua regional, i esdevenia un escriptor nacional del nostre heterogeni i massa invertebrat país, que està mancat de personatges valents que d’una manera oberta trenquin fronteres i afronten la nostra realitat cultural amb plena normalitat. L’any passat va rebre la màxima distinció atorgada a un escriptor administrativament aragonès (tot i que ell mai no es definia amb aquest apel·latiu), que significativament per primer cop anava a parar a un autor que no feia ús de la llengua castellana; ben segur que hagués merescut passar a formar part del col·lectiu d’excelsos literats que han rebut el Premi d’Honor de les lletres catalanes, una distinció que hauria estat molt merescuda, i que hauria servit a més per a reivindicar en un primer ordre el bon treball literari que s’està realitzant en els darrers anys tant a la Franja de Ponent com a les Terres de l’Ebre.

L’adéu a en Jesús Moncada ens dol profundament com a lectors i ens fa molt mal com a conjunt nacional: la seva projecció internacional feia abandonar a la nostra literatura el paper de comparsa a què ens condemna la nostra pertanyença a un estat castellà i espanyolitzador. Les lletres ebrenques es troben un xic més orfes. Ja no disposem d’una de les grans plomes que varen convertir el nostre riu en un indret mític i literàriament inoblidable. El millor reconeixement no pot arribar d’altra manera que amb la lectura extensa d’una de les proses més amenes i exquisides de la nostra literatura nacional dels darrers anys, és a dir que en Jesús Moncada no pot caure en el pou de l’oblit.