Aquesta cita és una de les petites joies que se senten al vídeo de presentació de Les desventures d’un llibre vagabund, de Paul Desalmand. Mireu-lo, mireu-lo per anar fent boca, que ben aviat el tindrem per aquí!!!
Títol: Menjar bé en família per menys de 9€ – Les millors receptes per menjar sa i gastar poc
Autor: Pep Nogué
Editorial: Columna
Col·lecció: Cuina
Pàgines: 231
ISBN: 978-84-664-1113-4
PVP: 15,95€
Ja us vaig comentar a la meva presentació que m’encanten els llibres de cuina. I, per això, quan vaig veure el llibre Menjar bé en família per menys de 9€ a la llibreria del costat de casa, no vaig dubtar a comprar-me’l. En aquests temps de crisi, un llibre com aquest no s’ha de deixar passar! A més, si ve de la mà del Pep Nogué, excel·lent gastrònom, conegut per molts pel seu espai “Menjar per un euro” al programa de TV3 “Vacances pagades” i tot un gurú en el món blocaire, és una compra obligada.
El llibre conté més de 150 receptes per fer cada dia, amb ingredients que gairebé tots tenim al nostre rebost, o que trobem fàcilment als mercats, i amb tècniques culinàries de les de tota la vida. I és que, de vegades, el més senzill pot ser el més exquisit.
Així, al llibre hi ha receptes clàssiques que es fan a totes les cases, com el trinxat de col i patata, els espinacs a la catalana o les mongetes amb botifarra de perol esparracada, però també hi trobem plats més innovadors i sorprenents, com el caneló de salmó fumat amb amanida d’enciams, salsa de iogurt i herbes fresques, els farcells d’humus de cigrons i espinacs amb salsa de sèsam o la rajada amb puré cremós de moniatos i emulsió de mandarina, per exemple.
El llibre és, doncs, una molt bona recopilació de receptes sanes, fàcils de fer i barates, que ens ajudarà molt a planificar els menús per a tota la família sense haver de repetir plats i sense passar-nos hores i hores davant dels fogons. És, en definitiva, tota una ajuda per als pares i mares (i, per què no, per a aquells que encara no ho són però que els agrada menjar bé i barat) que no tenen temps per pensar en noves receptes que sorprenguin als més petits (què ràpid s’avorreixen!), però que no volen renunciar al plaer de degustar plats sans i saborosos. Molt recomanable!
Us deixo una entrevista amb l’autor a RTVE
Em dic Cristina i ho confesso: sóc una addicta als llibres de cuina. En tinc tants a casa que de vegades penso que no sé si viuré tants dies com per fer totes les receptes que recullen aquests llibres. I és que m’agrada cuinar, però, sobretot, fullejar els llibres i imaginar-me a casa envoltada dels colors i olors dels diferents ingredients mentre veig els somriures dels meus fills i la meva parella esperant que els sorprengui amb els plats més variats.
Però no només de pa viu l’home ni de llibres de cuina visc jo. En general, m’agrada molt llegir i per la meva professió (sóc periodista) he de fer-ho força i sobre temàtiques ben diferents. Però, quan puc triar, em decanto sobretot per novel·les actuals i pels clàssics de la literatura. Això sí, les lectures que no fallen mai i són presents cada dia a la meva vida són els contes i els llibres infantils. I és que els meus tres fills exigeixen la seva ració diària de literatura!
Bé doncs, després d’aquest tastet sobre mi espero que, a poc a poc, ens anem coneixent més alhora que compartim les nostres lectures. Fins aviat!
Títol: Push
Autora: Sapphire
Editorial: Labutxaca
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9930-055-9
PVP: 8,95 €
Ho he fet al revés. Mai no acostumo a llegir-me un llibre del qual se n’ha fet una pel·lícula si abans l’he vista. Però amb Push ho he fet al revés. I la veritat és que, sorprenentment, n’estic molt satisfeta.
Precious és una noia grassa, pobra, gairebé analfabeta i negra. Té disset anys, dos fills i una mare que no només es beneficia del seu subsidi i del seu cos, sinó que també la maltracta físicament i psicològica.
La seva història m’ha captivat completament. Sapphire, l’escriptora, ha creat un personatge amb veu pròpia que se’ns mostra tal qual és, sense adorns, i que utilitza un llenguatge sense embuts.
L’adaptació cinematogràfica obvia molts aspectes del llibre, com és lògic, però aquest cop, probablement ha estat per la crítica que podrien despertar certes escenes que en el llibre apareixen relatades detalladament. Aquest fet m’ha sorprès, ja que no pensava trobar-les.
L’argument i la forma en què està escrit el llibre fan que acompanyis la Precious en el seu difícil trajecte. La vida de la protagonista comença en el mateix moment que la fan fora de l’escola i coneix la Blue Rain , professora de la nova institució a la qual haurà d’assistir. Allà podrà descobrir que potser no està sola i que la vida, a voltes, també et pot somriure encara que per dins trobis motius per seguir plorant…
Et conmourà. Et despertarà sentimens de ràbia, compassió i potser alegria… però de ben segur que el que no farà serà deixar-te indiferent.
Per si t’he despertat l’interès, aquí tens més informació sobre “Push: Based on the novel by Sapphire”, la pel·lícula, on podras escoltar una entrevista del director i de la protagonista.
I no et perdis l’entrevista a Sapphire!
Títol: Cartes que sempre he esperat
Autora: Maria de la Pau Janer
Editorial Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 400
ISBN: 9788497081979
PVP: 21,50 €
Gran part del que llegeixo és llegit al tren. Amb aquesta novel·la, Cartes que sempre he esperat, a les mans perdia totalment les ganes que arribés la meva parada. Tancant el llibre de mala gana, em preguntava el perquè d’aquesta fascinació per les històries que amaguen les petites coses (llibres, cartes, pintures) i que també té en Lluís, un dels protagonistes de la novel·la.
Quines històries hi ha darrera les cartes que no arriben al seu destí? Què ens podria explicar un home gran dels veïns d’un bloc de pisos on ha viscut tota la vida? Aquesta pintura ens captiva… Com deu ser la vida de l’artista que l’ha pintada i de la seva família? Hi ha grans històries darrera de tot allò que ens envolta: en les converses entretallades que escolto a mitges mentre em prenc el cafè, o en el rostre enigmàtic que veig diàriement a classe i per algun motiu em crida l’atenció per primera vegada. Només esperen ser explicades abans que es perdin, quan siguin llençades al foc com cartes no reclamades, i desapareguin amb la memòria dels que es queden, o quan es deteriorin com el talent de l’artista incapaç de superar l’abandó…
En Lluís viu amb la por de no poder salvar alguna d’aquestes històries. Marcat pel record d’una mare que va passar mitja vida esperant una carta que va arribar, ja tard, en un tràgic moment, farà tots els possibles perquè les cartes que la Paula escriví a la Martina no es perdin com la seva història.
Perquè algunes històries mereixen romandre una mica més. I jo miro de seguir allargant-les tant com puc abans d’arribar a la meva parada de tren…
Maria de la Pau Janer presenta en vídeo Cartes que sempre he esperat.
Em dic Anna i no recordo quan vaig començar a estimar la lectura, ni m’imagino que mai pugui deixar de fer-ho.
La literatura és la meva passió però no la meva professió. No puc dir que me’n penedeixi, senzillament la vida m’ha portat per un altre camí: el de les ciències aplicades. No ha estat un camí gens fàcil. La universitat estava lluny i cada dia em passava en total quatre hores al tren. Tampoc puc dir que em sàpiga greu; durant els trajectes llegia molt i recordo haver acabat llibres llarguíssims en pocs dies (els que més recordo són Els miserables i El nom de la rosa però n’hi va haver molts més). Crec que des d’aleshores tinc tendència a jutjar els llibres en funció de la capacitat de resistir un viatge en tren: “Aquest em va cansar quan encara anava per Badalona”, “Aquell em va fascinar tant que em va fer passar la meva parada i quasi acabo a Vic”…
Actualment treballo de fisioterapeuta mentre estudio Teoria de la Literatura i Literatura Comparada amb penes i treballs. Estic contenta de tenir la possibilitat de comunicar-me amb altre gent a qui també agradi tant llegir. I encara no tinc carnet de conduir, així que seguiré llegint.
Títol: No volies karate, Stilton?
Autor: Geronimo Stilton
Editorial: Destino
Pàgines: 108 + un manual de karate
ISBN: 978-84-92671-97-7
PVP: 7,95€
Segons m’ha dit la meva filla, així és com es presenta sempre aquest ratolí periodista que escriu llibres. I quan faig servir aquest verb, escriure, és a consciència! Jo el vaig veure fa dos anys per Sant Jordi signant llibres a El Corte Inglés! I com que era hora de classe, el pobre “ratolí” només tenia a la cua pares, mares, avis, àvies, tiets i tietes! I ell allà, suant estòicament la cansalada (bé, en el seu cas, el gruyère!).
Al gra! Ja us deia l’altre dia que m’havia compromès a llegir-me’n un per comentar-lo i aquí està! A casa no s’ho acabaven de creure que, de debò, l’hagués llegit, però us puc garantir no només que ho he fet, sinó que mentre ho feia m’ho he passat prou bé.
Jo havia acompanyat la meva filla en la lectura d’En el reino de la fantasía i Regreso al reino de la fantasía (ens els van regalar en castellà) però no havia estat el mateix perquè, al seu costat, la lectura feia salts freqüents fins que trobàvem (o tornàvem) a les pàgines amb olors… Ara que he estat tota sola davant d’aquest No volies karate, Stilton? he anat seguint el fil i he pogut gaudir d’alguns matisos tipogràfics que tenen ganxo -les paraules s’escriuen amb una tipografia o una altra segons la situació, l’estat d’ànim, etc; fins i tot poden dibuixar formes o tenir diferents colors- o veure com el Geronimo fa ús de la reiteració en un estil que podria ser el d’una novel·la convencional, gosaria dir.
En qualsevol cas, crec que he entès millor que l’Stilton s’hagi guanyat un 9 (vegeu El fred i la lectura); si fins i tot jo he rigut amb les cares de l’adversari al combat, un tal Músculs Abonyegaratolins...
Per mil formatgets de bola, no em direu que no té història!
I per si us ha interessat… aquí us deixem més obres de l’escriptor, que n’hi ha un munt!
Quin cangueli al Kilimanjaro! | El descobriment d’Amèrica | El somriure de Mona Ratisa
I no us perdeu aquest fragment dels dibuixos animats que es van estrenar a Bèlgica el setembre del 2009, esperem que properament també els puguem veure a casa nostra!
Avui la meva filla m’ha enxampat amb l’Stilton i s’ha sorpès; li he dit que tenim una juguesca entre mans i, quan se n’ha recordat, ha fet cara de pòker o sigui que sospito que m’han deixat penjada… (vegeu El fred i la lectura). En tot cas, ha servit perquè ens poséssim a llegir juntes i, en acabat, parléssim de lectures.
“- A tu, què és el que més t’agrada, de llegir?” li he dit. I ella, molt tendra, m’ha dit que era estirar-se al llit amb mi i fer-ho plegades, perquè jo li faig molt el pallasso amb les veus.
Després m’ho ha preguntat ella i li he dit que a mi els qui em fan el pallasso amb les veus són els personatges, perquè, si me’ls imagino amb força, sembla que em parlen… I que, tot i que no hi ha res millor en el món que llegir amb ella, anar escoltant què diu aquella gent que s’amaga dins dels llibres també m’agrada molt.
Definitivament, trobo que veure el món a través dels ulls dels altres és allò que més m’interessa la lectura. I, aquesta descoberta vital, m’agrada més fer-la a través dels autors que il·luminen fonts de bellesa, com deia el José Agustín Goytisolo
“y si eres creador lleva hasta el límite
de la locura a tu imaginación
para que al menos tu egocentrismo alumbre
nuevas fuentes de horror o de belleza”
I tu, per què llegeixes? Ens ho expliquem aquí mateix?
Títol: Des de la tenebra. Un descens al cas Alcàsser
Autor: Joan M. Oleaque
Editorial: Empúries
Col•lecció: Empúries Narrativa
Pàgines: 267
ISBN: 8475968759
PVP: 13,00€
Terrorífic. Aquesta és la paraula que em ronda pel cap quan llegeixo la narració de les xiquetes d’Alcàsser. Penso que no pot ser real però, per desgràcia, ho és. Des de la tenebra. Un descens al cas Alcàsser descriu la monstruosa història de tres adolescents d’Alcàsser, violades, torturades i assassinades per un degenerat el novembre de 1992. Joan Maria Oleaque aconsegueix relatar la crueltat dels fets i el ressò mediàtic posterior, deixant al descobert el circ de la tele. El periodista revela informació que no havia sortit a la llum amb una gran tensió narrativa, sense caure mai en l’espectacle i la vulgaritat.
L’espectre d’Antonio (l’assassí) em provoca nàusees. La planta baixa dels Anglès (la família d’Antonio) és com la boca del llop. Una boca infectada per la droga, la delinqüència i la violència. Antonio va créixer en un ambient hostil i pobre. La seva mare treballava nit i dia per poder alimentar els seus set fills però era una dona sense caràcter. El seu pare era, en canvi, un borratxo en un camí accelerat i sense retorn; la mort. Però, tot i que Antonio i els seus set germans es van criar en el mateix ambient, no tots van mostrar el mateix grau de violència i d’inadaptació a la societat. I em pregunto, fins a quin punt el nostre entorn intervé en la nostra forma de ser i fer?
Què creieu vosaltres? Jo penso que les persones som imperfectes. I és la nostra imperfecció el que ens fa ser humans. Les nostres debilitats, les nostres limitacions… A vegades tenim certa tendència a pensar que estem cridats a fer el bé. No ens enganyem. L’ésser humà s’equivoca, comet errors i, sovint, fereix a les persones que més s’estima.
Espero que no us hagi donat molt la murga amb les meves reflexions! Recomano el llibre per als qui tenen sang freda!
Títol: Aurora Boreal
Autora: Åsa Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 360
ISBN: 978-84-664-1114-1
PVP: 18,50€
Diuen que és la nova reina de la novel·la negra, que va mantenir a Stieg Larsson despert durant tota una nit o que és una de les millors escriptores del gènere. El cas és que Åsa Larsson no ha deixat indiferent el món literari.
Quan Aurora Boreal va caure a les meves mans, vaig pensar que la recent estrenada fama tenia molt a veure amb el cognom de l’escriptora. Compartir-lo amb el de l’escriptor revelació del moment t’obre, si més no, alguna porta. Ara però, crec que la fama l’ha aconseguida per mèrits propis.
L’escenari que ha escollit l’escriptora per la seva primera novel·la és la ciutat de Kiruna (ciutat on va créixer), situada al nord de Suècia. Jo no hi he estat mai, però me la imagino tal com la descriu ella: freda i fosca. I la protagonista, Rebecka Martinsson, sembla la persona perfecta per habitar aquest paratge: seriosa, aparentment inalterable i amb un temperament digne d’admiració. Åsa Larsson no només comparteix ciutat amb ella, sinó també professió: totes dues són advocades.
He de confessar i confesso que Aurora Boreal em va captivar des de les primeres pàgines. Després d’ajornar la lectura per diverses raons, me l’he acabada en 4 dies. Un cop es comença a desenvolupar l’acció, no pots parar de passar pàgines per intentar esbrinar què s’amaga darrera la següent. Les descripcions, el llenguatge senzill, la trama i els entranyables personatges semblen formar part dels ingredients perfectes per l’èxit obtingut.
La història transcorre en només set dies. Els set dies posteriors al macabre assassinat del predicador més famós de la ciutat. Un escenari esborronador només apte per als estómacs més preparats.
Així doncs, que me’n dieu? Esteu preparats per acompanyar la Rebecka en la seva aventura?
I per saber-ne més… un reportatge a Qué leer
