La Lourdes se’ns estrena al Nosaltresllegim amb un llibre… pràctic? Potser no es tracta tant de si és un llibre pràctic o no, però segur que el I jo, també em moriré?, de Xusa Serra, pot ser un llibre molt útil per a molts adults a l’hora de parlar amb criatures i adolescents sobre un tema força delicat. Aquí teniu el seu escrit!
La mort, tot i ser un tema del qual no es parla gaire i sobre el qual es tenen moltes temences i molts neguits, no deixa de ser una part de la vida, una part del cicle ineludible que suposa viure. Naixem per morir, tot i que aquesta idea no ens agradi.
La Xusa Serra, infermera formada en acompanyament a les malalties, el dol i la mort, ens mostra d’una manera didàctica i amable les diferents maneres d’afrontar un moment tan difícil en l’experiència vital, pels joves i adolescents especialment, i ens fa reflexionar sobre tot en la vida i en el que podem fer per estar al costat d’aquells que més ho necessiten quan perden algú important.
A través del seu escrit, l’autora ens deixa endinsar-nos en aquest tema per tenir un coneixement menys negatiu del que suposa la mort, i sobretot, de com encarar-la per poder fer un procés de dol adequat i fins i tot saludable. Moltes de les temences que tenim vénen heredades del hàbits que nosaltres mateixos com a adults hem viscut en la nostra vida. Però és important saber com acompanyar en el dol, sobretot amb els més menuts.
Aquest és un llibre per llegir-lo amb pausa, per reflexionar, per degustar en un ambient tranquil. Se’n poden extreure aprenentatges de vida que ens acompanyaran sempre i que faran que el nostre pas per aquest món pugui tenir un sentit més humà per acompanyar als que tenim al costat.
Aquest llibre és tot un descobriment per compartir, i una lliçó que ens aconsegueix treure més d’un somriure dolç, fins i tot en els relats aparentment més delicats i tristos. Podem aprendre molt de l’experiència de la Xusa Serra i de tots aquells que, d’una manera o altra, apareixen a les seves pàgines. Professionals com ella, que comparteixen la seva experiència i coneixements d’un tema tan delicat com el de la mort i el dol que l’acompanyen, són d’un gran valor i val la pena escoltar-los.
Prenem nota, Lourdes! Hi ha llibres que potser voldríem no haver d’agafar mai… però si cal enfrontar-se a una situació com aquesta val més tenir eines útils a les mans!
Títol: I jo, també em moriré?
Autor: Xusa Serra i Llanas
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-1839-3
Preu: 17€
A la contracoberta del llibre hi ha una cita de l’autora que diu el següent:
La literatura és una obsessió per a mi; si passa un dia sense que pugui escriure, em sento desgraciada.
M’ha semblat una cita molt pertinent per entendre el que aplega Tota aquesta gent d’Isabel-Clara Simó. És un llibre de narracions curtes. Però diverses en el fons i en el contingut.
La primera part és un conjunt de brevíssims retrats de “tota aquesta gent” que compon el paisatgenostre de cada dia. Quan dic brevíssims és exacte. Són retrats que amb prou feines arriben a una plana. Però que malgrat la concisió són molt eficaços a l’hora de presentar-nos tot tipus d’individus i situacions: des de la mestressa de casa insatisfeta fins al nen consentit, l’home insegur, el que es considera un mitja merda i és abandonat per la dona, el maltractador, la que busca sense èxit lligar, el pare que no s’adona de què va la pel·lícula dels seus fills, la iaia que té símptomes de demència senil… i així fins a 30! No gaire feliços o satisfets amb la seva vida, però segur que pots trobar entre ells algun cas conegut! Estan escrits com a monòlegs íntims que podrien ser perfectament representats en un “club de la comèdia humana” i on el denominador comú a tots ells és la infelicitat o la frustració vital.
La segona part són set contes, set històries ben diferents entre elles. Amb elements quotidians, ben descrits, però també amb elements màgics o fantàstics i en algun cas moralitzants. Algun es veu clarament que és fruit d’allò que és present cada dia a la societat d’avui com el de “Es regala pis”. D’altres, en canvi, semblen més antics.
La tercera part, “Le Cirque de la Terre”, és una pirueta curta i divertida de l’autora on descriu una desfilada caricaturesca de personatges de la societat catalana.
En acabar de llegir el llibre m’he imaginat l’autora escrivint aquestes narracions curtes el dia que no ha pogut dedicar-se a treballar d’una forma continuada escrivint alguna novel·la i que, per no sentir-se “desgraciada”, ens ha ofert en forma d’aquests breus retrats de gent. Com el pintor que, per falta de temps, si no pot muntar el cavallet, preparar els pinzells i obrir els tubs de pintura, agafa el seu bloc i un senzill llapis de grafit i amb pocs traços ens ha deixat un retrat excel·lent del paisatge humà contemporani i dels fracassos quotidians.
Un llibre útil per tots els Nosaltres que llegeixen en trajectes curts de transport públic, i molt necessari pels moltíssims seguidors de la Simó!
Títol: Tota aquesta gent
Autor: Isabel-Clara Simó
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-297-7276-0
PVP: 19,50€
La Maite Molina s’ha llegit els Contes que em van curar, de la Nadia Gulham i ens els explica per a tots Nosaltres:
Quan la Nadia tenia només 8 anys, l’explosió d’una bomba a casa seva, a Kabul, la va ferir greument. Mentre estava ingressada a l’hospital, la seva mare li explicava els contes que ara es recullen en aquest llibre i que s’havien transmès de forma oral, generació rere generació. Històries tradicionals afganeses que la Nadia recorda sovint com els Contes que em van curar.
Ja en el pròleg, la Nadia ens adverteix que potser els contes els trobarem “exòtics, però no pas del tot. Us faran recordar les rondalles que heu rebut dels vostres pares i avis”. I això, precisament, és el que m’ha passat a mi. A mesura que anava llegint cadascuna de les històries, cada cop em resultaven més familiars. Els contes de la Nadia m’han traslladat a les Rondalles Valencianes d’Enric Valor, un recull que em van regalar els meus cosins Pepe i Àngels, de Muro, i que em recorden la terra i els paisatges del meu pare. I això es deu a un fet que ens expliquen molt bé la Nadia i el Joan. I és que compartim unes arrels comunes i molt profundes, les indoeuropees, amb una diversitat cultural que cal preservar.
Tots els contes m’han fascinat, m’han descobert nous costums -allunyats de la nostra cultura-, o me n’han recordat de vells. Però em ve de gust fer-ne el tastet d’un en especial. Potser perquè segur que seria el preferit de les meves filles de gairebé 3 i 6 anys… potser perquè tots en coneixem el final: és el d’una noia molt bonica, que es deia Bibi Lol, la Noia Joia. Vivia amb la seva madrastra i les seves filles presumides. Com que feia les feines més dures de la casa, no tenia temps per anar polida i tothom la tenia per lletja. Us sona? Només us avançaré que, a més d’una sabata perduda a mitjanit, surten altres elements que no ens són tan pròxims com la vaca maca, un floc de llana que surt volant, una ogressa malvada o el gall que canta dalt de la teulada.
Aquests contes tenen molt bona pinta! Gràcies pel teu escrit, Maite. Ens llegim ben aviat al Nosaltres!
Títol: Contes que em van curar
Autor: Nadia Gulham
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-1829-4
Preu: 17,50€
La Cristina de Fortuny ens ressenya el nou llibre de la Iolanda Batallé… A veure què us sembla!
Quin secret amagues? Sí, aquell que vas prometre no dir a ningú… Va, no dissimulis, que segur que en guardes un!
No? Doncs, la Nora, la protagonista de la premiadanovel·la de la Iolanda Batallé, sí que n’amaga un, de secret… i no és la única. Era una nena quan va prometre no revelar res de res a ningú.
Vaja, ja ho he tornat a fer! He començat la casa per la teulada… Faré tot el que tu vulguis arrenca amb la Nora a dins d’un avió compartint, diguem-ne, alguna cosa més que el seient del costat… amb un atractiu jove que acaba de conèixer. I aquest serà el punt d’inflexió a la vida de la protagonista: aquest jove biòleg, en Nacho, serà qui aconsegueixi despertar-li el desig.
Però qui era la Nora abans d’aquesta escena? Ens trobem davant d’una dona d’uns quaranta anys, tímida i poc expressiva, dedicada a la pintura, i casada des de fa vint anys amb en Robert, a qui ha estat sempre fidel fins que viatja a Londres, on s’enamora del Nacho.
Com pot passar a la vida real, el despertar de l’amor colpejarà la seva vida. Tal i com diu la Nora: “una persona que no coneixem de res ens pot canviar la vida”. Com a pintora consolidada treballa en una nova exposició de quadres que mostraran el que sent, el que està experimentant…
El gir que suposarà el despertar de l’amor, la sensualitat i el sexe faran que la Nora se senti viva i amb ganes de decidir per sí mateixa qui és, i què és el realment vol fer a la vida d’ara endavant.
Aconseguirà alliberar-se del seu secret? Aconseguirà trencar amb la rutina del seu matrimoni convencional? La Nora és una supervivent. Vols saber-ne més? Aquí us deixem un petit tast:
El pensament se li’n va anar a les construccions de bambú: la més antiga a Manxúnira és de fa més de mil anys. Són unes construccions que aguanten de tot, es mouen amb la terra si hi ha terratrèmols. L’avi li parlava sempre de les estructures, no dels recobriments. Si l’estructura de bambú està ben feta és pràcticament eterna.
Teniu entre les mans un dels llibres més buscats i més firmats d’aquest Sant Jordi. Tanta gent no pot estar equivocada. Sens dubte, una bona lectura!
I vosaltres, Nosaltres, quin llibre us firareu i quin llibre regalareu?
Aquest any hem volgut fer una cosa especial de cara a Sant Jordi. Hem demanat a algunes de les editores -alerta! Són aquestes súper-dones a l’ombra que troben les perles que acabem llegint i a qui hem d’agrair unes quantes hores de lectura!- que comparteixin amb tots Nosaltres quin és “el seu Sant Jordi”.
També heu de saber que per elles és molt complicat fer-ho perquè, en el fons, és com fer-los triar entre el pare i la mare! O pitjor! Triar quina de les seves criatures prefereixen! Editen molts llibres que els agraden molt i els és molt complicat escollir!… però s’han armat de valor i de paraules i ens expliquen, a tots Nosaltres, quin és el seu Sant Jordi d’enguany.
La Berta Bruna, una de les mares del Nosaltresllegim i editora de Columna, Destino i Planeta en català, ens recomana que el 23 d’abril, després del passeig per la rambla, la compra de la rosa i el cop d’ull als llibres exposats, deixem anar els nostres desitjos. Sobretot, el Desig de xocolata de la Care Santos.
Sant Jordi és un dia especial, això no ho discuteix ningú. El llibre, la rosa… i aquest any no hi pot faltar la xocolata!
Després de llegir Desig de xocolata només tens ganes de recomanar-lo. Care Santos m’havia seduït amb les seves anteriors històries Habitacions tancades i L’aire que respires, i aquest Premi Ramon Llull tenia tots els ingredients per fer-me passar una bona estona. I així va ser.
Desig de xocolata és la història de tres dones, molt diferents, que viuen en segles diferents, unides per la xocolata. La seva relació és una xocolatera de porcellana blanca que passa per les seves mans. A partir d’una brillant estructura en tres actes i de la mà de les tres dones que tindran contacte amb el recipient, el lector fa un recorregut per la tradició xocolatera de Barcelona des de les més variades i complementàries perspectives: l’organització i funcionament del gremi de xocolaters durant el segle XVIII, la introducció de les màquines i enginys industrials per poder fabricar un producte de més qualitat al segle XIX, fins als processos químics per elaborar sabors insòlits i sofisticats propis de la cuina d’autor.
El llibre és una reconstrucció que va del present al passat aturant-se en els moments més interessants del pas de la xocolata per la ciutat de Barcelona. També és el reflex de tres èpoques i els tres relats comparteixen temes com les relacions de parella, el consum i fabricació de xocolata, la passió per l’òpera i algunes referències creuades que mantenen el fil argumental.
El lector no es podrà avorrir ja que al llarg de la novel·la hi trobem tres formes narratives que conviuen per donar forma a la història. Tres històries que es poden llegir de forma independent però que juntes resulten delicioses. La meva recomanació és fer-ho tal i com proposa l’autora, per ordre.
Pot una novel·la ser tan addictiva com la xocolata? Comproveu-ho nosaltres mateixos: si comenceu a llegir Desig de xocolata no la podreu deixar.
Recomanació de l’editor per aquest Sant Jordi. No fallareu!
Moltes gràcies, Berta pel teu escrit i bon Sant Jordi! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim!
Títol: Desig de xocolata
Autor: Care Santos
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Premis: Premi Ramon Llull 2014
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-9708-263-1
Preu: 21€
Més, més!! Qui més? Doncs tenim una altra de les editores de Columna, Destino i Planeta en català. En aquest cas qui ens recomana llibre és l’Ester Pujol, que també ha optat per un autor de casa que vam ressenyar fa molt poquet i que ha escrit un llibre de ficció que… a saber! Tenint en compte els personatges, podria haver estat d’Història!
Si el de la Berta Bruna era el Ramon Llull 2014, L’Ester se’n va, aquest Sant Jordi, de viatge amb el Premi Josep Pla 2014: Els ambaixadors, de l’Albert Villaró.
Pels que els agradin les novel·les d’aventures, d’espies, amb un rerefons històric i busquin divertir-se llegint una història que podria haver estat i no va ser.
Any 1949. Catalunya és independent des dels fets d’Octubre del 1934.
Els ambaixadors d’Albert Villaró, Premi Josep Pla 2014 (Destino), és una lectura que atrapa.
Parteix de la pregunta “què hauria passat si…” i Villaró s’imagina una Catalunya independent des de 1934. Ara que el debat sobiranista està tan present, aquesta novel.la d’història-ficció és un divertiment molt interessant. És una novel·la d’espies, d’aventures, en què l’autor es permet “petites venjances històriques” com la mort de Franco en un accident d’avió el juliol del 36.
S’ha dit que la novel·la és una “ucronia”, narrada amb gran sentit del ritme, amb molt d’humor i amb una punta de mala bava. Hi ha els “cameos” de personatges reals, com ara Josep Pla o Carrasco i Formiguera, a qui presenta com a President de la Generalitat enlloc de morir assassinat durant la guerra.
El protagonista és “Mossèn” Farràs, un seminarista del poble de Tor (Lleida), a qui li passen mil-i-una. Al llibre hi ha una barreja d’amistats, passions i traïcions curiosa, que el fa molt atractiu i permet somniar amb una Catalunya que hauria estat diferent.
En Lluís-Emili el va començar i no el va poder deixar anar quan va haver de ressenyar-nos-el… Et creiem, Ester!!
Llegiu-lo, que us ho passareu molt bé!
Títol: Els ambaixadors
Autor: Albert Villaró
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2014
Pàgines: 688
ISBN: 978-84-9710-240-7
PVP: 21,95€
Qui més, qui més… la tercera “Columnessa”!! La Pema Maymó també s’ha animat a triar una de les criatures que ha editat, ha fet el cor fort i ens ha escrit un text molt xulo amb la seva aposta i l’experiència que l’espera aquesta Diada de Sant Jordi!
Enguany viuré el meu vuitè Sant Jordi des de l’interior. Això no m’atorga cap altre mèrit que arribar un any més al final del dia amb els peus destrossats, el mòbil sense bateria i l’eufòria desfermada després de viure “El Millor Dia Laboral de l’Any”. Perquè Sant Jordi és l’esclat de tota la feina feta durant mesos i el vivim com una festa: és la nostra aposta per uns autors i uns títols concrets, la nostra tria pensant què voldrien llegir els lectors i què els podem oferir d’entre tots els originals que arriben a les nostres taules.
Enguany tenc un motiu extra per sentir-me afortunada i pensar que algú tindrà la sort de reviure el que jo ja he experimentat abans: he vist néixer el llibre 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó, d’en Jordi Mercader. Del llibre no en desvetllaré gran cosa perquè ja ho fan aquí i aquí millor que jo, però puc explicar el que se sent quan trobes la combinació perfecta entre temática, ritme literari i autor de fina ironia: quasi enamorament. Sí, sí, pot fer riure, però bé que vos passa quan anau a una llibreria i trobau el llibre perfecte, oi?! Idò des de l’altra banda també es viu i això és el que m’ha passat amb aquesta novel·la que barreja història i política i amor i idealisme, i que ho té tot perquè arribis a la darrera página pensant que has descobert una época de la Història de Catalunya poc tractada literàriament i que te l’han explicada d’una manera entretinguda i intel·ligent.
Si teniu pares, marits, amics o tiets que siguin amants dels títols amb rerefons polític, catalanistes convençuts, interessats en la figura de Jordi Pujol o lectors de novel·la històrica contemporània… en fi, lectors d’històries personals compromeses amb l’amor, els somnis o la pàtria, aquesta és la novel·la per regalar-los aquest Sant Jordi. Potser ells, com jo, aniran a dormir satisfets i feliços d’haver topat amb el llibre de Jordi Mercader.
Gràcies per la recomanació, Pema! I t’esperem més sovint al Nosaltresllegim!
Títol: 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó
Autor: Jordi Mercader
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-1815-7
Preu: 19,95€
I per acabar tenim una ficció internacional. I qui ens la recomana? D’això se n’ocupa la Dina de la Lama, editora de ficció internacional dels segells -atenta la companyia!- Empúries i Proa.
Ella ha optat per recomanar-nos un llibre que encara no us hem pogut explicar al Nosaltresllegim… de manera que, què més voleu? Informació de primera mà! La seva aposta per Sant Jordi és Els humans, de Matt Haig, Un fenomen literari mundial que per fi arriba a les nostres llibreries de la mà d’Empúries.
Aquí teniu el Sant Jordi de la nostra Empurienco-Proenca!
“Un humà és una forma de vida bípeda real d’intel·ligència mitjana, que viu una existència en gran mesura il·lusa en un planeta petit inundat d’aigua en un racó molt solitari de l’univers”. Així comença Els humans, de Matt Haig, un llibre tendre, amable, escrit amb molt d’humor i, sobretot, amb molt d’amor, sobre el fet de ser humans.
Un bon dia, un alienígena de Vonnadoria arriba a la Terra disposat a acabar amb la vida de qualsevol persona que hagi sentit a parlar de la solució a la hipòtesi de Riemann. Els alienígenes pensen que una informació com aquesta pot ser extremadament perillosa per l’Univers en mans dels humans, una espècie ignorant, primitiva, irracional i “caracteritzada per la violència i la cobdícia.”
Però a mesura que el vonnadorià, encarnat en el cos del desaparegut professor Andrew Martin, vagi coneixent més i millor els humans (la Isobel, la dona de l’Andrew , en Gulliver, el fill adolescent de la parella, els amics i coneguts del matemàtic finat, i la seva amant, una alumna del Fitzwilliam College) anirà analitzant les seves febleses, la seva força, la perseverança, la infinita capacitat d’estimar i de donar-ho tot pels altres, de gaudir, de riure, de plorar i, de mica en mica, canviarà d’opinió.
Amb passatges còmics (quan l’extraterrestre ha d’aprendre el llenguatge i els costums dels humans)…
“La dona em va dir que havia parlat amb la universitat. Allò sol ja no tenia gaire sentit. Com es podia fer, a veure?”
“- Tot s’arreglarà, Andrew. Això només és un entrebanc. T’ho prometo. De seguida tornaràs a estar com una rosa.
– Com una rosa? —vaig preguntar, francament alarmat.“
“Una vaca és un animal que viu a la Terra, un ungulat domesticat i multiús que els humans tracten com una botiga oberta les vint-i-quatre hores per obtenir menjar, piscolabis líquids, fertilitzant i calçat de disseny.”
… i emotius i més profunds a mesura que avança la novel·la, Els humans ens farà riure, somriure i pensar: és normal que el telenotícies parli gairebé exclusivament de guerres i diners, i passi per alt descobriments o investigacions? I dels ordinadors, quin ús en fem? Li dediquem prou temps als nostres o passem massa hores preocupats pel nostre èxit i la nostra feina? Quines coses ens importen realment a la vida? Ens ajudem prou els uns als altres? Llegim poesia? I escoltem música?
La visió incisiva i externa del vonnadorià ens permetrà acostar-nos a nosaltres mateixos amb una lupa a la mà i riure i reflexionar sobre qui som, què volem, quina vida fem, què pensem i com actuem.
I per acabar, aquí tenim uns quants consells de l’Andrew/àlien al seu “fill” Gulliver:
La vergonya és un llast. Treu-te-la de sobre.
La tecnologia no salvarà la humanitat. La salvaran els humans.
El sexe pot fer malbé l’amor però l’amor no pot fer malbé el sexe.
La teva vida tindrà 25.000 dies. Procura recordar-ne uns quants.
Si hi ha una posta de sol, atura’t a contemplar-la. El coneixement és finit. L’admiració és infinita.
Ets humà. T’interessen els diners. Però recorda que no et poden fer feliç perquè la felicitat no està en venda.
Ningú té mai tota la raó de res. Enlloc.
Tothom és una comèdia. Si algú es riu de tu és perquè encara no ha entès la farsa que és ell mateix.
El teu cervell està obert. No permetis que se’t tanqui.
Tens el poder d’aturar el temps. Fes-ho amb petons. O escoltant música.
Una paradoxa: les coses que no necessites per viure (llibres, art, cinema, vi i d’altres) són les coses que necessites per viure.
En algun moment passaran coses dolentes. Busca algú en qui recolzar-te.
L’alcohol al vespre ve molt de gust. Les ressaques al matí no tant. En un cert moment hauràs de triar: vespres o matins.
Obeeix el teu cap. Obeeix el teu cor. Obeeix el teu instint. De fet, obeeix-ho tot menys les ordres.
No pensis que saps. Sàpigues que penses.
La guerra és la resposta. A la pregunta equivocada.
Quan miris les notícies i vegis membres de la teva espècie que pateixen, no pensis que no hi pots fer res. Però sàpigues que no ho faràs mirant les notícies.
Leonardo da Vinci no era un dels vostres. Era un dels nostres.
Si penses que una cosa és lletja, torna-la a mirar. La lletjor només és un fracàs de la vista.
El fracàs és una il·lusió òptica.
Sigues curiós. Qüestiona-t’ho tot. Un fet present només és una ficció futura.
Tens sort de ser viu. Inspira i aprofita les meravelles de la vida. No donis mai per descomptat ni un pètal d’una flor.
Els humans és una novel·la que pot agradar molt als adolescents, per la seva immensa capacitat de qüestionar-se coses, i a tots aquells lectors que busquin entretenir-se amb un llibre diferent, poc convencional, i que hagin passat una bona estona amb novel·les com L’avi de 100 anys…
Té bona pinta, oi? I la Dina dóna bones referències de gustos! Amb aquest llibre sembla que quedareu bé!!
I vosaltres, Nosaltres, quin llibre us firareu i quin llibre regalareu? Expliqueu-nos-ho als comentaris!
I si voleu tenir el vostre llibre signat, doneu un cop d’ull a aquest pdf amb els horaris de les firmes de Sant Jordi!
En Josep Lluch és editor de Proa, Empúries i Pòrtic i li hem demanat que ens recomani un llibre per Sant Jordi. Dit i fet! En Josep se’ns estrena al Nosaltres ressenyant tot un Premi Sant Jordi d’un autor a qui li acaben de donar -poca broma!- el Premi Nacional de Cultura:
Ho he dit alguna altra vegada, però m’agrada repetir-ho: la literatura catalana està en un moment feliç. I la novel·la Dies de frontera de Vicenç Pagès Jordà és una de les expressions d’aquesta bonaventura literària. Per què ens agrada tant aquesta obra? Què té la història del Pau i la Teresa, aquesta parella normal i corrent de Figueres? Cada lector pot viure-ho a la seva manera, en funció de la implicació amb cada un dels personatges. Es tracta de dos individus que ja no són joves però que encara no se senten adults, que estan en trànsit, en una provisionalitat que abraça els àmbits afectiu, laboral i hipotecari.
En un camp semàntic semblant al trànsit que esmentàvem hi ha la frontera del títol, on les coses canvien o estan a punt de fer-ho. I al mig de la novel·la, com una fita central, un dels personatges comet una relliscada de conseqüències imprevisibles, un fet que ho canvia tot, perquè potser tot havia de canviar.
El narrador, que sobrevola totes les pàgines a una distància prudencial, guia el lector amb un ritme àgil, viu, a prova d’interrupcions telemàtiques. En cent capítols breus desplega un repertori de recursos narratius que no pretén impressionar el lector, però sí sorprendre’l, seduir-lo i oferir-li sempre nous punts de vista. Com quan Picasso no es pot estar d’afegir una nova perspectiva reveladora al mateix quadre.
El resultat és una lectura ameníssima, perquè l’experimentació de Dies de frontera juga sempre a favor del lector, i difícilment s’hauria pogut executar amb tanta naturalitat i eficàcia si l’autor no hagués escrit abans unes quantes novel·les ambicioses. Dies de frontera enganya, perquè fa somriure com una comèdia sense pretensions, però té la profunditat que només pot donar la lleugeresa. El jurat del Premi Sant Jordi va tenir ocasió de distingir una obra de primeríssim nivell d’un escriptor que acaba de rebre, en un moment dolç de maduresa creativa, el Premi Nacional de Cultura per tota una trajectòria.
Moltes gràcies pel teu escrit, Josep! I això de recomanar-nos llibres s’ha de repetir! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim.
Títol: Dies de frontera
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT
Premi Sant Jordi 2013
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-7588-473-8
Preu: 21,50€
La Montse Ortiz se’ns estrena al Nosaltresllegim amb un llibre de No ficció de la Patricia Gabancho. Es tracta de Les dones del 1714, un recorregut fascinant pel paper de les dones que van intervenir en els fets de 1714. Aquí teniu el seu escrit!
La historia de la humanitat ha invisibilitzat i silenciat les dones o, com a molt, els ha reservat un paper secundari, sovint, com a companyes d’herois. Les dones del 1714 és un reconeixement al paper de moltes dones que des de l’anonimat van existir, viure, patir i participar en un dels capítols més cruents de la nostra Història.
La periodista i escriptora Patricia Gabancho ens presenta, a través de capítols que es poden llegir de manera independent, set dones que passen a ser les protagonistes d’una història de la qual només recordem noms masculins (Villarroel, Moragues, Casanova), i alhora ens situa, a través de converses amb historiadors, historiadores o persones expertes que aporten rigor històric a la narració, en el context polític, social i cultural d’una Catalunya enmig d’una guerra que es dirigia des de diferents capitals europees: la Guerra de Successió o la “Guerra dels Catalans”, com també se la va acabar coneixent.
L’autora ens descobreix la vida de set dones, amb noms i cognoms, a través d’una tasca d’investigació dificilíssima per culpa de la manca d’informació i poca documentació existent. Així doncs, coneixem la reina Elisabet Cristina, la reina dels catalans que va deixar escrit “Mai podré estimar una altra nació com estimo la nació catalana” o a Marianna de Copons, la petita Mata-Hari catalana, que tot seduint a un coronel borbònic passava informació al bàndol austriacista. Coneixem també a l’abadessa del monestir cistercenc de Vallbona, Manuela Desvalls, que des de la seva discreta posició de religiosa va continuar donant aire a la resistència dels catalans després de la derrota de 1714 copiant papers, fent circular missatges i facilitant informació reservada, o la Magdalena Giralt, la vídua del general Moragues que no va aturar-se fins aconseguir recuperar el cap del seu marit.
Elles són només algunes de les dones que van tenir un paper important, a vegades determinant, en un dels esdeveniments més importants de la nostra història. Aquest llibre és doncs un petit homenatge a totes aquestes dones que la Història ha volgut silenciar i oblidar.
Moltes gràcies, Montse, per ressenyar-nos aquest llibre de la Patrícia Gabancho que, de ben segur, serà un dels llibres d’aquest Sant Jordi! Aquestes dones s’ho mereixen!
Títol: Les dones del 1714
Autor: Patrícia Gabancho
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-664-1834-8
Preu: 18,50€
Per començar, aquest llibre no és el que sembla. Si pel títol creieu o temeu que és un altre títol centrat en la hipòtesi sobre si Colom era català o genovès aneu errats.
L’enigma Colom de Maria Carme Roca és una molt bona novel·la històrica com ho són Els tres mosqueters, El roig i el negre, Guerra i Pau, Tirant lo Blanc,… És a dir, un personatge de ficció -en Guerau- que es troba enmig d’uns esdeveniments històrics reals i d’uns personatges reals, i que viu tota mena d’aventures de les quals haurem d’anar descobrint com se’n surt. O no…
Al llarg de l’apassionant lectura hi trobem l’almirall Colom, el rei Ferran II, Lluís de Santàngel, Bartomeu Cristòfor de Gualbes i Setantí, entre molts d’altres, jugant importants papers en l’agitada biografia de Guerau i, naturalment, en tot el joc d’intrigues i interessos que envolten la “descoberta” del Nou Món.
I atenció! Les cometes són una pista: ¿allò que va esdevenir el 12 d’octubre de 1492 va ser un descobriment? Res no és el que sembla, s’afirma més d’una vegada a L’enigma Colom.
I un altre personatge històric importantíssim és la ciutat de Barcelona de finals del segle XV. Escenari principal, que no únic, de les trifulgues de Guerau, és evocat reconstruint amb molta cura allò que era però situant-nos per tal que puguem identificar els llocs pel seu nom actual.
No he pogut deixar la lectura fins al final. Aquest llibre manté l’atenció i la tensió fins la darrera pàgina, la 436!
Però és que a més, després del final i durant trenta pàgines més, Roca ens posa al dia d’allò que al començament de la meva ressenya he dit que no és la novel·la: què és el que s’ha escrit i se sap sobre les dades que confirmen que Colom era català (cognom, bressol noble, llengua, cal·ligrafia, col·laboradors, topònims i religió), sobre el lloc on va néixer, els coneixements, la “descoberta”, l’estada a Barcelona, la falta de documentació i els personatges històrics que apareixen a la novel·la. Fins i tot una bibliografia per si volem ampliar coneixements…
Jo he agraït molt aquesta informació però insisteixo que la novel·la és molt interessant, amena i emocionant sense necessitat de saber res de tot això. I ja ho sabeu, a L’enigma Colom, res no és el que sembla!
La Clara s’ha llegit el Premi Ramon Llull d’enguany, el Desig de xocolata de la Care Santos, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:
Dins els objectes viuen històries i veus que les expliquen. De vegades, quan toco la xocolatera de porcellana blanca, em sembla que les escolto.
La novel·la de la Care Santos, guanyadora del Premi Ramon Llull 2014 narra la història de tres dones unides en el temps per la seva passió per la xocolata i que tenen con a vincle comú una xocolatera de porcellana blanca.
La història es divideix en tres parts, en ordre cronològic invers, des que el preuat objecte de porcellana es trenca, fins al moment de la seva fabricació. Aquest pretext enllaça els tres relats centrals de l’obra: tres dones amb vides prou allunyades entre sí, més enllà del gust per la xocolata.
D’aire costumista, Desig de xocolata arrenca a la Barcelona contemporània, coincidint amb la trencadissa de la preuada peça de porcellana. Actualment vivim una època de xocolates complexes i sofisticades, en què la seva elaboració ha esdevingut tot un art. La Sara, propietària d’una reconeguda botiga de xocolata és una dona que a la seva quarantena ho té tot: una bona posició econòmica i una família que s’estima. Malgrat tot, no se sent plenament satisfeta amb aquesta vida que viu i haurà d’enfrontar-se a un problema no resolt del passat.
La segona part ens trasllada a la Barcelona del s.XIX, on coneixem l’Aurora, filla d’una minyona d’una casa benestant. En aquest moment, la xocolata perd el seu caràcter artesanal per formar part del procés industrialitzador de Catalunya.
L’obra es tanca amb una Barcelona ambientada al segle XVIII, en els anys de la xocolata artesana. La de la Maria Anna és la història d’una noia que aspira a alliberar-se de l’encorsetament al qual la sotmeten els costums propis de l’època. La protagonista d’aquest tercer bloc és una xocolatera que s’enfronta tota sola al gremi en una època en què aquest era fonamentalment masculí, cosa que l’obliga a defensar els seus drets com a dona.
D’aquesta manera, l’autora ressegueix la tradició xocolatera de Barcelona, des del segle XVIII fins a l’actualitat, explicat amb voluntat d’emocionar i encomanar una passió que també és la seva. Destaca la fluïdesa narrativa de la Care Santos i com aconsegueix posar-nos a la pell de cadascuna de les protagonistes de la novel·la. També, el rerefons històric que s’amaga darrera de cada història, que ens aporta nombroses i interessants dades sobre la història de la xocolata. Es tracta, en definitiva, d’una obra senzillament deliciosa.
Moltes gràcies pel teu escrit, Clara! Estem molt contents que t’hagi agradat i no ho dubtis: t’esperem més sovint al Nosaltres!
Títol: Desig de xocolata
Autor: Care Santos
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Premis: Premi Ramon Llull 2014
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-9708-263-1
Preu: 21€
Situem-nos: som al 1949, Catalunya és una república independent d’Espanya des de 1934. El president és Manuel Carrasco i Formiguera; a Espanya mana una dictadura militar comandada pel General Sanjurjo (Franco mor el 1939 en un accident d’aviació segons la versió oficial). Europa i el món han patit una guerra que ha acabat el 1945 quan els Soviètics llencen “la” bomba sobre Hamburg (a Moscou mana Trotski, ja que Stalin ha mort a mans del seu jardiner). Els Americans, poc després, en llencen una sobre Yokohama. Abans hi ha hagut una guerra mal acabada -la Guerra de Ponent- quan Espanya intenta, sense èxit, recobrar Catalunya. També hi ha hagut invasió alemanya (i resistència) a Catalunya entre 1942 i 1945.
El 1949 a Madrid se celebra el primer Congrés Eucarístic després de la conflagració mundial. Vicente Juan Creix comanda la temuda policia del règim de Sanjurjo. I “Mossèn Farràs”, antic agent del servei secret de la República Catalana, inactiu i amagat des de fa tres anys, rep l’encàrrec d’afrontar i resoldre una gravíssima situació.
L’acció és trepidant. El capgirament de la història, que sabem que va passar realment, és molt reeixida. Hi ha humor, hi ha ironia, hi ha sarcasme, hi ha violència, hi ha sorpreses, un puntet de tendresa, subtils picades d’ullet.
La temptació de seguir explicant les mil i una facècies que es permet Albert Villaró és gran però no vull privar-vos del plaer d’anar-les descobrint!
He començat dient que la novel·la té 600 pàgines però és que al final hi ha un impagable DRAMATIS, de 81 pàgines més, amb 300 entrades. Però compte! També formen part del joc. Un parell d’exemples serviran per fer-me entendre:
ORTEGA Y GASSET, José
Madrid, 1883 -1940
Tot i que no va militar activament en política, Sanjurjo el va fer afusellar l’any 1940 perquè publicava articles llargs, incomprensibles i plens de cites i conceptes estranys. En el moment de signar la sentència de mort, el Generalíssim va manifestar la seva sorpresa en comprovar que es tractava d’una sola persona
BRONSTEIN, Lev Davidovitx, Lev Trotski
Ianovka, 1879 – Moscou, 1958
Quan ningú donava un ral pel seu futur, l’any 1938 va ocupar la secretaria general del PCUS per incompareixença forçada de Stalin. No va poder veure l’arribada del primer rus a la Lluna, el 1967, però com a mínim va tenir la deferència de batejar el mòdul lunar de la Soyuz II amb el seu nom. El seu nebot, el productor Samuel Bronston, no va voler fer mai la pel·lícula sobre la vida de l’oncle
Llegiu-lo, que us ho passareu molt bé!
Títol: Els ambaixadors
Autor: Albert Villaró
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2014
Pàgines: 688
ISBN: 978-84-9710-240-7
PVP: 21,95€
Uso de cookies
Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies
