Cap a la meitat de les 667 planes que té Un home que se’n va apassionant un dels entrevistats per l’autor li diu: “Ens ha costat molt, llegir-ho. Era com rosegar pedres”. S’estan referint a un episodi concret: el sumari del judici contra l’avi del que ho diu, afusellat el desembre de 1939. Però crec que es pot fer extensiu a tot el llibre de Villatoro i que val la pena deixar-hi la dentadura.

Què és aquest llibre? Moltes coses.

És el fruit del viatge d’un home, Vicenç Villatoro, a la recerca de les seves arrels, a través d’una exploració minuciosa de la peripècia vital del seu avi Vicente Villatoro Porcel, inclosa la condemna a mort, commutada tot i que sense comunicar-li-ho fins al cap de tres anys de presa la decisió.

El viatge és físic a través dels llocs per on es va moure i el van moure (Castro del Río, Tomelloso, Còrdoba, Burgos, Terrassa) a la recerca del que diuen els paisatges, els carrers, les pedres que han estat el testimoni d’aquella peripècia. I també en el temps, parlant amb persones que encara poden aportar informació de primera mà. O fills. O néts.

És el fruit de l’anàlisi de tota la documentació que ha pogut aplegar: els informes dels interrogatoris, les sentències, les cartes (poques),… Aquestes anàlisis, del text (estil, ortografia, errades en el contingut…), del tipus de paper, del tipus de lletra (cal·ligràfica o mecanogràfica), són, encara que sembli mentida, un dels punts més forts del llibre. I en té molts de punts forts.

Són igualment memorables les anàlisis de les fotografies, detallades, quasi policials. Sembla que no se li escapa res fins i tot del que no es veu però s’endevina (roba elegant però gastada, nens amb pentinats amb clenxa a l’esquerra,…) i especial atenció al que pot deixar entreveure el rostre, el lleu somriure.

També és, de tant en tant, un viatge introspectiu ple d’interrogants com ara un què hauria fet jo en el teu lloc?, i de reflexions sobre el Mal, sobre el terror, sobre l’ara i l’abans.

I un fresc terrible del que va ser la revolució i les seves atrocitats, la guerra, la revenja devastadora dels vencedors, en un lloc concret: un racó de la Campiña cordobesa anomenat Castro del Río. També es parla de les il·lusions viscudes de manera fugaç d’una minoria d’il·lustrats republicans a qui s’endú sense miraments la torrentada. Vicente Villatoro en fou un d’aquests.

Hi trobem reflexió sobre moltes més coses, sempre amb un gran esforç d’equilibri i de recerca de la veritat, sense caure en el parany de l’equidistància.

Fins i tot trobem una mena d’epíleg que ens transporta a la tràgica carambola de la riuada de 1962 que s’endú un noi de Castro i el seu fill, i que proporciona a Franco LA foto amb la vídua i la germaneta que va donar la volta al món.

Llibre indispensable per conèixer què va ser aquell període de la nostra història i reflexionar sobre quines cicatrius portem a sobre tots plegats d’aquell desastre. I per gaudir de l’estil treballat i elegant de Villatoro.

Insisteixo: indispensable