Títol: Retrat d’un assassí d’ocells
Autor: Emili Teixidor
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9930-326-0
Preu: 10,95€
És temps d’anar a la platja i jo, com cada estiu, realitzaré el meu ritual particular: m’estaré barallant amb les onades fins que les meves mans comencin a arrugar-se, després m’estiraré a la tovallola fins que estigui prou seca i, a continuació, formaré una muntanyeta de sorra sota el meu cap, m’embotiré una gorra de manera que m’aparti el sol dels ulls però que no quedi xopa d’aigua de mar i llegiré fins que la calor m’obligui a tornar a l’aigua.
No cal dir que, si voleu emular-me i portar llibres a la platja, haureu de deixar a casa les vostres primeres edicions de luxe signades i recórrer a sofertes i pràctiques edicions de butxaca. De moment, recomano de Labutxaca el Retrat d’un assassí d’ocells de l’Emili Teixidor que segurament us sonarà més com a autor de Pa negre per la seva famosa adaptació cinematogràfica que, per cert, està també en gran part basat en Retrat d’un assassí d’ocells. Jo vaig conèixer l’obra de Teixidor fa molt més temps, però. Aleshores, quan vaig llegir El crim de la hipotenusa, una de les moltes novel·les juvenils d’intriga de l’autor, tenia una mica menys de la meitat dels anys que tinc ara. No us deixeu enganyar pel títol: no calia saber matemàtiques per a resoldre el misteri… Per a resoldre el misteri de la meva edat sí que us en caldrà perquè no us la penso dir.
Llegint Retrat d’un assassí d’ocells he tornat moltes vegades a aquell moment entre la joventut i la infantesa, quan es viu, en paraules de l’autor, “al mateix cor del misteri i de l’ambigüitat”. La veu d’en Tori ens transporta gradualment a una època —la postguerra— i a un instant vital —l’inici de l’adolescència— ple de preguntes però amb poques respostes que han de ser escoltades d’amagat i que provoquen més desconcert que cap altra cosa. La narració és un trencaclosques de records llunyans però gravats amb foc a la memòria: discussions tràgicament inoblidables entre uns familiars i mentors que ens provoquen uns sentiments contradictoris, converses espiades sobre crims que ens toquen de molt més a prop que no voldríem, relats des del cor d’un fugaç company de classe amb qui establirem un lligam que no assimilarem del tot fins molts anys més tard, confessions colpidores d’una mare agonitzant… Poc a poc anem passant de ser espectadors “discretament interessats” (també paraules de l’autor) a compartir l’esclat de sentiment, ràbia i frustració que s’apodera del cor del jove protagonista. Les peces del trencaclosques van encaixant fins que queda un producte ben rodó: quasi tots els misteris són aclarits (encara que no resolts) i al final una conclusió sobre l’amor i la justícia que ho resumeix tot. És la fi de la infantesa, i també de la nostàlgia.
Mentre tanco definitivament el llibre, espero que la seva ombra no m’hagi deixat una marca blanca enmig del bronzejat. El meu cos ja ha sofert prou canvis des de que vaig llegir la meva primera novel·la d’Emili Teixidor.
Ja no som nens.
