El proppassat dilluns 7 d’octubre els dos grups de lectura de la biblioteca Francesc Pujols –i algun que altre espontani– van tenir la sort de comptar amb una presència excepcional: la de Jaume Cabré, autor de les meritòries Les veus del Pamano o Jo confesso. El pretext per portar-hi Cabré va ser la lectura que els dits grups havien fet de Senyoria, però el de Terrassa va depassar els objectius inicials de la xerrada en estendre’s sobre diversos aspectes de la creació literària tal com ell la concep.
Del caos a l’ordre
En el cas de Les veus del Pamano, que es va coure durant 7 anys, l’estímul va ser un edifici escolar abandonat al Pallars. Pel que fa a Fra Junoy o l’agonia dels sons, el gest d’un braç que li va recordar, potser, un hàbit. D’aquí va acabar sorgint la idea de crear una història en un monestir de monges i de fundar un orde religiós.
Pel que fa a Senyoria, es va gestar entre els anys 1986 i 1990. Com cada cop que afrontava la creació, ho feia sense cap idea, esquema ni història prèvia. Però “del fet de voler escriure van sortint artefactes que es converteixen en un personatge, en una història”.
L’espurna de Senyoria s’encén l’any 1985, quan es jutja i condemna dos jutges del franquisme, “època durant la qual la corrupció estava institucionalitzada i tapada”. Cabré s’apropa al personatge que en un primer moment considerava principal, un jutge, des d’un vessant humà i personal, no polític ni social. Com se sent algú que havia tingut tant poder sobre la vida de les persones (les pot privar de llibertat i decidir on viuran una temporada) i, tot d’un plegat, se’n veu privat? Cabré volia indagar en la vergonya i en la por que es coneguessin els delictes d’un jutge i per això va treballar el personatge durant mesos.
Escriure és rescriure: una epifania
Al cap d’un temps, com d’habitud, “no sabia com aniria el conjunt de la història. Tenia una caos total damunt la taula, un magma d’històries diferents. Com resituar-les?”.
Llavors va ser quan un cel de novembre li va donar la resposta. (Nota del periodista. El primer vers de Claudio Rodríguez ho va pronosticar amb rotunditat de mestre: “Siempre la claridad viene del cielo”.) Va decidir estructurar el llibre en tres fases o capítols: un per a Orió, el caçador; un altre per a les Plèiades, les víctimes, i un altre per a Plutó, el planeta –almenys fins l’any 2006 ho era– de la mort.
Cabré i Valéry
Pel que fa a la manera com acabar les novel·les, Cabré va fer una afirmació molt semblant a aquella de Valéry segons la qual el poema no s’acaba, sinó que s’abandona. “Tinc la sensació que les novel·les no les acabo, que les deixo que se’n vagin”.
Ara bé: tant el principi com el final de la novel·la estan rescrits més d’un cop. “En el començament sol ser-hi tot”.
Sobre els personatges
La clau dels bons personatges, segons Cabré, rau en el fet que puguin establir alguna relació amb el lector: pena, llàstima, simpatia… El fracàs és la indiferència. Un personatge ha d’afectar, que és tant com dir que ha d’interessar: fer content el lector, moure’l a rellegir per plaer, etc.
En el cas de Senyoria, en un estadi més avançat del procés d’escriptura, Cabré va deixar de sentir interès pel jutge i, en canvi, es va sentir més atret per una mirada: la del personatge d’un quadre del despatx del jutge. Un personatge que havia viscut a la Barcelona de finals del segle XVIII, un temps frontissa entre l’Antic Règim i el Romanticisme. Una època de transició, d’ebullició com l’actual, cansada però estimulant. Una època en què es va abandonant la perruca: Goethe en portava de jove; de gran, no. I de Napoleó tothom recorda la seva cabellera.
En el moment de triar el protagonista d’una història, l’autor s’ha de fer una pregunta: “em veig convivint-hi dos o tres anys (que després n’acaben sent sis)?”. Pel que fa al cas concret deSenyoria, Cabré va explicar que és “dur però interessant conviure amb algú sense escrúpols. Puc menysprear-lo, però no odiar-lo. Per no arribar a odiar-lo cal un aspecte que el redimeixi”. En aquesta novel·la va optar per fer que el protagonista fos un astrònom aficionat.
De la relació íntima entre criatura i creador neixen afirmacions tan curioses com aquesta: “Quan es va morir l’Andreu, i això que vaig ser jo qui ho vaig escriure, vaig estar una setmana molt afectat. Fins al punt que no podia escriure”.
Sobre versemblança i documentació
Cabré es va estendre sobre els perills de documentar-se de forma exhaustiva sobre una època determinada, una necessitat des del moment que es tria la Barcelona del segle XVIII. “Com més en saps, més t’adones que no en saps res”. El primer parany és oblidar que s’està escrivint una novel·la i convertir-se en historiador. “És molt maco un amor a primera vista”. El segon, que el lector noti la documentació. “El lector s’ha de submergir en la novel·la, no li hem de clavar bufetades. És el que es feia el segle XIX amb aquells «estimat lector». Quan el lector s’adona de les coses, malament”. S’ha de transportar el lector a una època sense massa explicacions “i que el lector curiós investigui, si vol”.
Val a dir que la tasca de documentació de Jaume Cabré no es limita a llegir obres sobre l’època triada, sinó també escrites en aquella època, així com a escoltar música del moment.
Ser exhaustiu, però, no desfà que l’autor no es pugui prendre alguna llicència. Es pot cometre algun error històric que no ho sigui de versemblança. A vegades cal triar, i Cabré ho va tenir clar a l’hora d’optar entre un capità general de Catalunya amb un nom anodí com Domingo Izquierdo o el mallorquí Pere Caro y Sureda-Valero y Maza de Lizana.
L’estil és l’home
Pel que fa al peculiar estil de Cabré (salts temporals o canvis de narrador dintre d’un paràgraf, o fins i tot dintre d’una mateixa frase), l’autor afirma que es va anar accentuant des deFra Junoy.
Per què utilitza aquest “narrador fos amb els personatges”? Cabré ho exemplifica amb una imatge: “Si ho veus, no pots deixar de fer-ho. Com l’escalador que veu un cim. Per què hi ha de pujar si després l’ha de baixar? Doncs hi puja.”.
La informació al lector
Un dels paranys clàssics que s’expliquen a qualsevol escola d’escriptura és el de la dosificació de la informació. Com dir el que ha de saber el lector i fer-ho en el moment adequat?
Segons Cabré, cal vetllar no només per la quantitat, sinó per la qualitat de la informació. Només es poden donar cartes falses si té sentit fer-ho. “Sempre hi ha d’haver respecte al lector i a l’esforç intel·lectual que suposa la lectura”. Una de les trampes habituals la va exemplificar Cabré amb una frase còmica: “L’assassí és el majordom”. En una novel·la ben escrita no pot passar allò d’algunes novel·les d’Hèrcules Poirot, quan es descobreix a l’escena final que el pare de la víctima havia treballat a la Índia amb el majordom.
Tants llibres i tan poc temps
Abans de les salutacions i les signatures de llibres a la trentena d’assistents, a instàncies d’aquests, Cabré va recomanar algunes lectures. En primer lloc, es va referir a La Ilíada iL’Odissea com a llibres que l’han impulsat més. Pel que fa a la poesia, que l’autor sovinteja i que presenta l’avantatge que no demana una immersió tan a fons com la prosa, va citar Ausiàs March i Petrarca. També es va referir a Guerra i pau i A la recerca del temps perdut. Pel que fa a autors més propers en el temps i en l’espai, va mostrar la seva predilecció perCamí de sirga (Jesús Moncada), Pedra de tartera (Maria Barbal), Ventada de morts (Pep Albanell) o Els colors de l’aigua (Isidre Grau).
Al final, aquest modestíssim escriptor li va regalar un exemplar de Bon cop de falç! perquè el regalés a alguna víctima. Cabré em va respondre amb cortesia i un somriure acollidor: “Així que tu ets l’Andreu González de Bon cop de falç? Dedica-me’l, que així m’obligaràs a quedar-me’l”. Amén.
