Títol: El Joc de l’Àngel
Autor: Carlos Ruiz Zafón
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 672
ISBN: 978-84-9708-187-0
Preu: 24,50€
Fans del Zafón esteu de sort! Si vàreu viure intensament les aventures de David Martín, protagonista d’El Joc de l’Àngel, ara les podreu viure en directe des de Puigcerdà, gràcies a la “Ruta literària Zafón“.
La ruta literària segueix estrictament el mateix recorregut que fa el protagonista de la novel·la quan arriba a Puigcerdà. La trajectòria s’inicia a l’estació de Renfe de Puigcerdà, continua per l’Hotel del Llac i pels voltants de L’estany i segueix posteriorment per Villa San Antonio i el Passeig de Rigolisa, per acabar al Passeig dels Enamorats.
No us preocupeu per perdre-us ja que el recorregut estarà degudament marcat i senyalitzat amb columnes de granit polit, de grans dimensions, en les quals hi haurà unes plaques metàl·liques amb els textos al·ludits a la trama de la novel·la.
Aquest recorregut complementarà els dos que ja hi ha a Barcelona relacionats amb Zafón: La Barcelona màgica, del best seller L’Ombra del Vent, i la ruta d’El Joc de l’Àngel.
Si alguns de nosaltres teniu canalla, és molt possible que a hores d’ara estiguin, com la meva filla, de colònies d’estiu. Això vol dir, entre d’altres coses, més silenci a casa per llegir i també més estones perdudes mirant el calendari a veure quan tornen, oi? Bé, doncs, jo aquesta tarda no m’he pogut estar d’anar-li a buscar un regalet: tenia ganes que quan torni a casa es trobi una cosa que li faci il·lusió per ajudar a oblidar les tardes de piscina amb els amics, però també -no ens enganyem- de distreure-la perquè passi d’explicar-me les novetats de 100 a 50 paraules/segon, que ja serà un què!
Un company m’ensenyava l’altre dia un llibre preciós per a la seva filla, Com construir les teves joguines, i vaig pensar que era una bona idea (per cert, ja li he demanat a veure si ens explicarà què tal) així que he anat a una llibreria del centre de Barcelona on hi treballa una llibretera que desprèn llum mentre repassa les prestatgeries seguint les instruccions de nens i pares, a la recerca del títol més adequat. L’he vista ajupida, endreçant uns àlbums il·lustrats, i li he demanat ajuda perquè m’aconsellés un llibre bonic, bonic, bonic per a la reina de la casa!
Primer m’ha portat cap a les novel·les, però per a un “cop d’efecte” jo buscava una cosa més colorista i, ohhhhh, quantes novetats! De bruixes, de fades, d’aventures, d’art, de manualitats, de novel·la negra i fins i tot de literatura medieval! Tot per a un públic infantil i amb 0% d’ingredients carrinclons!! Saníssim, vaja!
L’única cosa que no té aquesta llibreria són carretons per carregar tots els títols que m’han agradat, així que he hagut de controlar-me (he sentit una veu interior que, curiosament, s’assemblava a la del director de la meva oficina de La Caixa). Finalment, he decidit que ens acostarem al’Andy Warhol amb un lllibre d’art i a les bruixes amb un exemplar que ens permeti esperar, amb un mínim de calma, unes Princeses que sé que han de “desembarcar” al setembre… però no ens avancem als esdeveniments, que hi haurà temps de parlar-ne!
Per cert, he convidat la Laura a ser, també, nosaltres… Si s’anima, estic segura que al·lucinarem! Però ja sabeu que no cal que us convidem, formalment, oi? Passeu, passeu a ser un de nosaltres!
Títol: L’últim home que parlava català
Autor: Carles Casajuana
Editorial Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 202
ISBN: 978-84-9708-194-8
Preu: 20€
La recent i incomprensible sentència del Tribunal Constitucional Espanyol que dictamina que el coneixement de la llengua catalana no pot ser un deure; i jo em pregunto, si a Catalunya no pot ser considerat un deure a on ho pot ser, a Jamàica???, m’ha fet recordar aquest llibre del mediàtic diplomàtic Carles Casajuana.
Qui dels que ens estimem i utilitzem en la nostra vida quotidiana l’idioma català, no ens hem preguntat mai pel seu futur i si algun dia, esperem que llunyà, acabarà per desaparèixer empesa per la força de la llengua castellana???
En aquest llibre Carles Casajuana ens confronta dos escriptors. Un en llengua catalana (Miquel Rovira) que es pregunta com serà l’últim parlant en català; i un altre que es guanya la vida escrivint en castellà (Ramón Balaguer) que considera que el primer es víctima d’estranys prejudicis i que no n’hi ha per a tant.
El llibre està escrit en un estil força desenfadat en què es barregen situacions dignes de les històries policíaques, situacions de mobbing immobiliari i d’altres d’un pujat to sexual. Tot plegat el converteix en un llibre amè i interessant de llegir, tant pels que ens preocupem per l’esdevenidor de la nostra llengua com per aquells que sols busquen passar unes estones divertides a l’hora de llegir.
Malgrat que no sigui una estricta novetat en considero molt recomanable la seva lectura.
Òbviament, una vegada el tenia a les meves mans, vaig llegir-lo, gairebé devorar-lo tal i com tantes vegades he fet amb els seus àlbums: estirat al llit.
És cert, i ja ho havia comentat, que la qualitat dels últims guions havia disminuït, però, com els fans d’un grup musical que saben que tot i que fan el millor que poden els últims discs ja no són les meravelles d’antuvi, continuen gaudint del nou material i de l’antic, així fem els fans del llogaret gal que resisteix ara i sempre a l’invasor.
El llibre no ens narra unes aventures com d’habitud sinó, amb més o menys gràcia esdeveniments el voltant del cinquantè aniversari dels nostres herois. Gairebé el podríem considerar com una successió de petites tires còmiques curtes que de vegades recuperen l’esplendor irònic d’antuvi i que d’altres aconsegueixen treure’ns un somrís. Ens permet recordar totes les aventures conviscudes al veure aparèixer tots els vells amics coneguts i trobats durant aquests cinquanta anys d’experiències irrepetibles i viure alguna de nova (el text del turisme és deliciós).
Títol: Les hores soterrades
Autora: Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 232
EAN: 9788429766608
PVP: 18 €
Ja vaig comentar quan parlava de Tota una vida (vegeu Com es fa…) que no sé gairebé res sobre actualitat ni sobre història. És un secret vergonyós (bé, ja no tan secret) i que fins ara he mantingut més o menys amagat, sortint del pas a base de referències a fets històrics relativament ben triats i als seus efectes en la societat. Com m’ho he fet? Amb el canal Documania? Amb les novel·les de Ken Follett? En part sí; però sobretot gràcies a la literatura francesa.
Fa algunes setmanes la Montse ens recomanava una nova edició de Les flors del mal(vegeu Les flors…) que va ser, indiscutiblement, el principal tret de sortida de la modernitat (l’únic que li podria fer ombra és també gal; parlo de Flaubert). La modernitat acaba amb la Primera Guerra Mundial, la qual dóna lloc al moviment surrealista, nascut també a França. La Segona donà lloc a un moviment molt menys conegut però igual de representatiu del moment vital d’aleshores: el Nouveau Roman. Després vindrien el Maig del 68 i una revolució artística (sobretot a nivell teòric) força difícil de descriure… Però, per sobre de tots els moviments, cal seguir escrivint.
Ara ja s’han acabat les revolucions, franceses o de la mena que siguin. Quan una jove vídua, mare de tres fills, pateix un assetjament moral totalment injustificat per part del seu cap, el que farà serà seguir agafant el metro cada dia per anar a treballar, cada hora que passa més esgotada psicològicament; quan un metge d’urgències domiciliàries senti que la seva parella, de qui està bojament enamorat, no li correspon, la deixarà sense esperar res més que un “gràcies per tot” com a resposta. No hi ha rebel·lió possible ni forces per intentar-ho. I malgrat tot, tots dos mantindran l’esperança de què les seves vides puguin canviar. És una esperança que no té cap raó de ser, especialment en una capital com París, saturada per un tipus de solitud urbana que la ciutat ha estat perfeccionant durant vora dos segles.
I han de ser també els francesos els més indicats per plasmar aquests temps mancats de justícia i de sentit. Perquè encara que ells, com la resta del món, s’hagin vist obligats a enterrar els seus sentiments per a sobreviure dins una societat cada vegada més desnaturalitzada, encara són capaços de descriure magistralment aquests sentiments. Les hores soterrades és el relat d’un dia però també d’un moment i d’una trajectòria. Els seus protagonistes són tan representatius d’aquest moment històric de crisi i de conflictes irresolubles que espanta.
Títol: Retrum
Autor: Francesc Miralles
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: L’Illa del Temps
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-9932-105-9
PVP: 17′95€
Nosaltres, s’acosten les festes dels Pàl·lids a Barcelona! El proper divendres 9 de juliol esdevindrà The Retrum Show, una festa on tindreu el privilegi de gaudir dels concerts de les bandes Plou, Nikosia, Somne, entre d’altres i, a més, l’autor Francesc Miralles firmarà llibres! Les entrades es vendran a la mateixa sala al preu de 4€ per als Pàl·lids (aneu preparant la roba negra amb algun detall morat), i 6€ per al públic general. A més, els que vingueu amb maquillatge blanc i els llavis pintats de morat rebreu, a més, un petit regal Retrum.
The Retrum Show tindrà lloc el 9 de juliol a la discoteca DEMONIX, a l’Avinguda Fabregada 91 (L’Hospitalet), per a més informació consulteu aquí. El show començarà a les 20:00 i s’allargarà fins la mitjanit. Les entrades es vendran a la mateixa sala.
Pels qui no pugueu gaudir de la festa a Barcelona, The Retrum Show també la trobareu a Madrid, el dia 10 de juliol a AMSALA, c/Rio Miño 3, posterior, junt al Metro Hopsital de Móstoles.
Tal i com ens va prometre la Núria, aquí teniu les fotografies de la festa dels Pàl·lids que es va celebrar a Barcelona! A jutjar pel que ens explicava “Quina passada!!! No sé quan fèia que no m’ho passava tant bé, “un subidón” i per les fotografies, va ser extraordinari!
Títol: Sota la pell
Autor: Llorenç Capdevila
Editorial: Proa
Col·lecció: A Tot Vent [Núm 539 ]
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-8256-932-1
PVP: 17,50€
La novel·la Sota la pell, d’en Llorenç Capdevila s’acaba talment com jo he titulat aquest comentari. Enmig de les seves 197 pàgines hi podem llegir diàlegs com aquest entre el protagonista -en Pau, un escriptor en hores baixes- i el seu amic periodista -Virgili-:
-Els escriptors sempre sembla que gasteu molta noblesa i honestedat… Però un pot creure que feu com les putes, perquè us veneu la intimitat, i la feu pública, a canvi de diners, d’èxit, de reconeixement…
-Pitjor és el cas dels periodistes -vaig contraatacar-, que sovint oferiu el talent, és a dir, el cul, a causes estúpides, a ideologies oficials, o a la correcció política que us marca la direcció del diari…
-Evidentment! (…) D’una forma o altra tots el fem, el paper de puta… Ho veus? Tots tenim, en certa manera, un paio greixós donant-nos pel darrere… digue-li gerent, cap de secció, agent, editor, lector, client director o com et surti de la fava… És un peatge inevitable!
-Potser sí… (…) Però aleshores haurem de concloure que això de la vocació, en qualsevol ofici, no és més que una fal·làcia…
Ja ho veieu, un llenguatge sense embuts per parlar de l’assassinat d’una prostituta a l’Eix Transversal, sí, però també per retratar amb molt poquetes pinzellades perdedors, supervivents, persones que, com Orfeu, baixen a l’infern i… us haureu de llegir la novel·la per saber si s’hi queden! Jo, sincerament us dic, us recomano que ho feu. És una novel·la dura, sense concessions lèxiques ni argumentals, que, com anuncia la contraportada, no és només una novel·la negra sinó que ens brinda una ocasió per a la introspecció en els personatges, per arribar-los sota la pell.
A més, l’autor fa ús -que no abús- d’una fórmula molt interessant: el pas de l’estil indirecte al directe “sense més explicacions”. Us en dono un exemple:
El consum de Tranquimazín s’havia reduït a una pastilla molt de tant en tant i el metge m’havia dit que estava molt content de com evoluciones, Pau, això ja ho tenim gairebé superat…
Potser el millor que us puc dir per animar-vos a llegir aquesta novel·la és que m’ho he passat malament, en alguns moments, molt malament… que bé!
Us deixem un vídeo on Llorenç Capdevila ens parla de la seva nova novel·la, Sota la pell, i una entrevista a l’autor al diari Regió 7.
Voleu gaudir d’una bona lectura vora el mar? Ara ho podeu fer a El último chiringo (situat entre la platja d’Ocata-El Masnou). Gràcies al seu programa literari, podreu escoltar bona literatura acompanyada d’una cervesa en un lloc idíl·lic i acollidor.
Maria Barbal es va guanyar fa temps un lloc dins del món de les lletres catalanes amb obres com Càmfora o Mel i metzines, i un pedestal a Nosaltres llegim. En aquest bloc de lectura n’hem dit grans virtuts. La Montserrat va comentar La pressa del temps; “Aquest és un llibre com els vins del Priorat, que l’has d’obrir, deixar reposar, tenir-lo una estona en boca abans d’empassar-lo i trobar-hi els matisos… Un llibre de grandíssima expressió, complexitat i generositat d’emocions.” I com aquest, molts més (vegeu Temps sense…, He conegut…, Neva…)!
Enguany fa 25 que es va publicar Pedra de tartera, la primera novel·la de l’escriptora de Tremp, que s’ha convertit en un clàssic de la literatura catalana. Els 300.000 exemplars venuts acrediten la projecció del llibre, també fora de les nostres fronteres, ja que la traducció a l’alemany ha sobrepassat els 100.000 exemplars venuts des del març del 2007. Després de l’èxit de la traducció a l’alemany, s’acaba de publicar en anglès, i pròximament en italià.
A més, Pedra de Tartera s’adaptarà al teatre, per segona vegada, amb la primera coproducció duta a terme entre el Teatre Nacional de Catalunya i el Celler d’Espectacles amb actors lleidatans.
Des de Nosaltres llegim esperem que l’èxit de l’autora segueixi en augment, sense presses, és clar!
Us deixem un vídeo on Maria Barbal parla de Pedra de tartera.
Títol: Una hereva de Barcelona
Autor: Sergio Vila-Sanjuán
Editorial: Ediciones Destino
Pàgines: 298
ISBN: 978-84-9710-135-6
PVP: 19€
Voleu un retrat de la Barcelona de principis del segle passat, dels anys 10 i 20?
Voleu conèixer alguns dels protagonistes de la història del nostre país?
Aquí teniu Una hereva de Barcelona!
Això sí, poseu-vos unes ulleres d’aquestes de 3D com les que ens posem per anar últimament al cinema, ja que aquesta història està narrada des d’un punt de vista molt marcat, és una història explicada per un advocat conservador catòlic i monàrquic, per una persona clarament de dretes.
És per això que us recomano abans de girar cap pàgina, us fiqueu les ulleres, i deixeu volar la imaginació a través de les descripcions que l’autor ens ofereix, però fent ús de les ulleres 3D us permeteu veure els altres costats de la història, d’acord?
Si és amb aquest pacte de 3D us diré que aquesta novel·la històrica o història novel·lada, és la primera que ens ofereix el periodista Sergio Vila-Sanjuán, i ha estat elaborada a partir d’uns esborranys personals que va trobar del seu avi al despatx del seu pare.
Així doncs, l’autor ha agafat aquests papers i ens presenta aquesta història de la Barcelona de les dècades 10 i 20 del segle passat, des dels temps de la monarquia d’Alfons XIII, fins a l’inici de la Guerra Civil Espanyola, passant evidentment per la dictadura de Primo de Rivera i per la República.
Un viver d’històries. Una època convulsa per les injustícies socials, per la política remoguda, pels moviments obrers, per la por a perdre la cadira, el poder, la fortuna i, altres, la vida.
Pablo Vilar – nom que fa evident que es tracta de l’avi de l’autor -, n’és el protagonista i cronista. Ens narra els seus anys de joventut, les seves relacions personals, professionals, socials i polítiques, els seus pensaments, les seves creences, la seva ideologia, i a l’hora, ens fa un retrat de Barcelona, de l’època, dels esdeveniments socials i culturals, dels fets que van marcar la història del nostre país.
Una etapa molt marcada per la violència i la confrontació, els moviments obrers, el sindicalisme i l’anarquisme, en contraposició amb la burgesia, els industrials i l’aristocràcia.
Quan tanques les 298 pàgines et poses a pensar en: què és la justícia social? el fi justifica els mitjans? es pot pal·liar els atemptats de l’esquerra amb els assassinats de la dreta? la violència no comporta més violència? i el diàleg? i els acords? Val la pena lluitar pels nostres ideals? Si l’objectiu és posar per damunt de tot i de tothom que les nostres idees són les més bones, quin és el límit en aquesta lluita?
Com a punt final us diré que, i amb tots els respectes cap a l’autor i la seva família, crec que és una novel·la que el que pretén, és deixar un bon nom al protagonista, com si els que tenen la consciència tranquil·la pel que van fer o varen deixar de fer ens haguessin de demostrar ara fins on va arribar el canvi de camises.
Us deixem amb un vídeo on el periodista ens presenta Una hereva de Barcelona.
Uso de cookies
Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies
Títol: El Joc de l’Àngel
