A sobre d’escriure molt bé, en David Nicholls és simpàtic!!
www.btvnoticies.cat
Bé, ja sabeu que jo sóc defensora d’Un dia, o sigui que espero que aquesta entrevista us acabi d’animar!!!
Títol: Un dia
Autor: David Nicholls
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 504
ISBN: 9788466412315
PVP: 20.00€
Títol: Messi. La història del noi que s’ha convertit en llegenda
Autor: Luca Caioli
Editorial: Labutxaca
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9930-149-5
PVP: 7.95 €
L’Adagio, “el noi atrapat en el temps blaugrana”, ens ha recomanat un llibre, seguint la línia, sobre Messi, la història del noi que s’ha convertit en llegenda . La veritat és que aquí som molt aficionats als blaugrana i sempre tenim un espai per a parlar-ne!
Messi, escrit per Luca Caioli, és un recull de la vida del jugador, des del moment de néixer fins a dia d’avui. Caioli recopila un seguit d’entrevistes a persones properes al futbolista. Amb elles descobrim aspectes íntims del jugador, així com algunes anècdotes personals. A més, l’edició de la butxaca incorpora quatre capítols inèdits que relaten tots els moments de glòria viscuts pel futbolista durant el 2009, com el Barça de les sis copes i l’atorgament de la Pilota d’Or al millor futbolista de l’any.
Us en deixo un fragment perquè com veieu, l’humilitat forma part de l’èxit d’aquest noi:
“Quan torna a Rosario, vol venir a passejar per aquí, per l’avinguda de San Martín, amb el seu cosí Emmanuel. Quan li diem que no ho pot fer, perquè la gent del barri es torna boja quan el veu, i no li deixarien fer ni dues passes, es posa de mal humor. No ho entén, s’enfada. A Barcelona, ell va a El Corte Inglés amb les lambes i la roba d’esport. Ronaldinho moltes vegades se’n reia i li deia que era boig de sortir a passejar així. No ha pres conciencia de qui és. Per això, ser famós, firmar autògrafs o fer-se fotos amb els aficionats no li pesa. Algunes nits, quan torna a casa després de molt temps o quan vaig a veure’l, m’estiro al seu costat al llit. Parlem, li acaricio els cabells, li explico coses i li dic mig en broma: “El que donarien moltes noies per ser aquí, així, al teu costat”. Ell posa una cara estranya i em diu: “No diguis ximpleries, mamà”.
L’altre dia a la sobretaula parlàvem amb un grup d’amics sobre l’arribada del mundial de futbol. Va ser una de les dones qui va dir que des del seu punt de vista el futbol seguia sent “cosa d’homes” i que la majoria de dones que ella coneixia eren incapaces, potser no de seguir un partit important, però sí d’empassar-se dia sí, dia també, un matx de seleccions com ara Paraguai o Corea del Nord…
D’aquí, amb una mica d’ajuda d’un excel·lent gintònic, vam passar als llibres. Jo vaig preguntar, no amb certa malícia, si creien que és possible fer una analogia i es podrien separar els llibres entre per a homes | per a dones.
Si voleu que us digui la meva opinió, sempre m’ha fet molta ràbia pensar que novel·les com ara Perdona però vull casar-me amb tu són “per a senyores” (o senyoretes!!) i en canvi Els secrets del Barça és “per a senyors”, per dir-ne només un parell d’exemples.
Jo m’ho vaig passar molt bé llegint el Viatge d’anada i tornada i és fulboler 100% (ADN Barça, com diuen ara) i, en canvi, amb una novel·la romàntica d’escocesos d’aquelles de 700 pàgines que em vaig llegir fa dos anys més per devoció per per afició, vaig acabar avorrida com una ostra…
M’ho hauria de fer mirar o això que hi ha lectures per a homes o dones és una ximpleria monumental? Què en penseu, nosaltres?
Per cert, tinc curiositat per saber on posaria Angelology, la meva amiga…
Li preguntaré sobre el sexe dels àngels!
Avui tenim un comentari d’El Clan de l’Ós de les Cavernes, de Jean Marie Auel. Ens l’envia en Natxo, del blog SEMIREA. Llegiu, llegiu…
Títol: El Clan de l’Ós de les Cavernes
Autor: Jean Marie Auel
Editorial: Labutxaca
Pàgines: 640
ISBN: 978-84-92549-23-8
PVP: 11,00€Una de les vessants científiques que més m’ha atret sempre és l’evolucionisme i més concretament la vessant antropològica. És per aquest motiu que sempre havia tingut moltes ganes de llegir la saga Els Fills de la Terra, però per uns motius o d’altres mai acabava a les meves mans.
Afortunadament, n’Aleix, padrí de la Raquel, decidí regalar-li el primer llibre de la saga pel seu vint-i-unè aniversari. No puc negar que vai’ pensar que seria un llibre que a ella li agradaria (com així fou) i que, òbviament, a mi també; perquè no podem obviar que tota la comunitat científica va reconèixer els mèrits de les novel·les, profusament i de forma científicament documentades.
La història de la primera novel·la, El Clan de l’Ós de les Cavernes, s’inicia quan la nostra protagonista, l’Ayla, una petita Homo sapiens, viu un terratrèmol en el que perd la seva família, tot el seu clan. Començarà a vagarejar fins ésser trobada per un clan d’Homo neanderthalensis.
Hem de tenir present que aquestes dues espècies cohabitaren el planeta, però no tenim proves fefaents ni de convivència pacífica (tot i els somnis d’alguns i les “esperances” a Lagar Velho, per exemple) o conflictiva. [Fa poc sortia un article a Science parlant de les reminiscències del genoma neandertal en el nostre].Aquest és l’inici de la novel·la i, tot i que se’m fa difícil, tractaré de no desvetllar gaire del que succeeix; el millor que us puc dir és: llegiu-la. La història ens mostrarà els aspectes de la vida dins del Clan, viurem el seu dia a dia, les relacions interpersonals, la jerarquització, els processos d’aprenentatge, la seva vivència de les creences… En definitiva, a mesura que anem llegint serem plenament aquesta Ayla que creix i descobreix com és la vida, com viu un clan neandertal. I al mateix temps, veurem les diferències que existien entre els nostres avis i els nostres tiet-avis.
(…)
Si voleu seguir llegint, passeu-vos per SEMIREA.
Títol: El sentit de la ficció: Itinerari privat
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: La Mirada [Núm 14 ]
Pàgines: 127
ISBN: 978-84-8256-870-6
Preu: 14€
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
Amb aquest títol, Jaume Cabré (Barcelona, 1947) – autor de la novel·la Les veus del Pamano (vegeu també Les veus… i Recuperem…) que hem pogut veure no fa massa com a minisèrie de TV3 i que ha estat doblement premiada en la 16a edició del Shanghai Festival, amb el Premi d’Or TV Film i al Millor Guió -, ens regala les seves reflexions personals sobre el llenguatge literari.
Cabré és professor de literatura i escriu novel·les, contes i guions. Aquest cop, però, ens ha escrit un assaig de literatura peculiar, on reflexiona sobre el seu propi procés creador i ens dóna els seus coneixements pràctics. Ens obre les portes de la seva cuina d’escriptor!
Ell mateix ens diu que en aquest llibre, reeditat després de 10 anys, és on explica com escriu i ens confessa que no sap ben bé per què escriu. És un llibre sobre la seva experiència com a escriptor.
No ens dóna una manera de fer novel·les, ni un mètode, ni un sistema general, perquè no n’hi ha, simplement ens fa un recorregut personal pels conceptes literaris. Reflexiona sobre les traves socials que es troben els escriptors: s’ha de tenir en compte els lectors potencials? I els crítics? Cal originalitat o creativitat? Cal seguir les modes, les novetats?. Ens parla del to, l’estil, la documentació (ben cosida): el com i el perquè, i dels processos d’edició i publicació.
Diu entre altres coses: “sóc novel·lista perquè visc, ja que la novel·la, per a l’escriptor, és deixar degotar la vida en paraules”. En això justifica l’evolució de les novel·les d’un mateix escriptor, diu que al llarg dels anys vas fent novel·les diferents perquè tu mateix vas canviant. Per tant, ens diu que l’escriptura és una eina d’autoconeixement, i que el novel·lista viu la novel·la, mentre escriu, ja que se submergeix en el món que crea.
Potser no ens fa un assaig 100%, però sí que ens dóna consells sobre literatura, i en especial, la literatura de ficció. Expressa que el poder de la ficció és que la novel·la és una metàfora: la literatura és una metàfora global de la vida.
Això sí, ens assegura dues coses: la primera, que un escriptor cal que tingui clar què vol que sigui la seva obra, ja que és el resultat final del creador; i, la segona, que la bona actitud, és buscar la profunditat: no escriure per escriure, sinó escriure textos necessaris, ja que sinó no val la pena. Per ell, escriure és un acte vital, profund, espiritual i artístic.
Com que “nosaltres llegim”, i per tant, tots els que esteu aquí sou lectors, us deixo amb la frase: “Un escriptor no pot deixar mai de ser lector: un lector és un escriptor en potència”. Ja sabeu! Qui sap si un dia d’aquests es desperta el vostre instint creatiu!!
Us deixem el facebook de Jaume Cabré.
Avui és el dia d’en Jaume Cabré. L’he vist al TN, des del Palau de la Música, recollint el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes amb tota la solemnitat que mereix l’ocasió.
Realment és una persona a qui paga la pena llegir i escoltar amb deteniment, perquè quan ho fas aprens tantes coses, sobre literatura! Demà la Geòrgia ens en comenta un llibre amb deteniment; no us el perdeu! De moment, us deixem amb un vídeo.
Títol: Espiral
Autor: Manuel Baixauli
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 125
ISBN: 978-84-8256-102-8
Preu: 17 €
Aquesta setmana va arribar com a novetat a la biblioteca on treballo aquest llibre de relats, Espiral, de l’escriptor i pintor valencià Manuel Baixauli. El vaig agafar perquè fa un parell d’anys vaig llegir la seva novel·la L’home manuscrit i em va agradar molt, és d’aquelles lectures en les que has d’estar atent, que conviden a una reflexió.
I en certa mesura, Espiral també és una lectura d’aquest tipus. És un recull de relats molt breus rescrits per l’autor -va ser la seva òpera prima amb la que va guanyar el Premi Ciutat de Badalona l’any 1998- que té com a fil conductor, però no l’únic, la mort vista des de diferents perspectives i els miralls, o espills, com a joc o recurs per mostrar records i reflexions.
Trobareu a Espiral relats onírics, altres de fantàstics, altres amb un final que us sorprendran. N’hi ha d’altres, els més breus, que dóna la sensació que estiguis llegint petits poemes en prosa. Tots ells formen una petita obra unitària amb molt de suc; són petits tasts literaris que us deixaran tan bon regust que voldreu repetir. Com a primer tast us recomano a continuació l’últim relat que dóna títol al llibre, Espiral:
Perdut en el desert llis, infinit, veus, al lluny, una immensa caragola. T’hi acostes, a poc a poc. Només s’ouen els teus passos i, si t’atures, el batec del teu cor. Quan per fi hi arribes, et plantes davant la colossal obertura. Sents remor d’ones. Guaites, sense por, al buit. Com tots els qui vingueren abans, com tots els que vindran, ets vertiginosament aspirat per l’espiral i ingresses, per sempre, a l’oceà de l’oblit.
Meravellós, oi? No em vull oblidar de fer una última menció a l’epíleg del llibre. Consisteix en un diàleg entre l’autor que va escriure l’òpera prima i l’autor que ha reescrit els relats, un joc de miralls fantàstic! No us ho perdeu.
Us deixem amb un vídeo on l’escriptor Manuel Baixauli llegeix un fragment del seu llibre Espiral.
Títol: El primer dia
Autor: Marc Levy
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 847 ]
Pàgines: 456
ISBN: 978-84-664-1271-1
PVP: 20’50€
Fa uns quants dies us deia que m’anava a llegir El primer dia, la darrera novel·la d’en Marc Levy (vegeu El primer dia que… ) i ara ja us puc dir que l’he acabada.
Després de parlar amb la meva tieta sobre el Levy (vegeu Totes les coses que no ens vam dir) he d’admetre que l’ADN de la meva família no acaba de connectar massa amb aquest autor. Hem estat mirant la web i crec que deu ser un tipus simpàtic. A més, en aquest llibre hi he trobat valentia en el final (que deixa amb el lector amb el cor encongit i ben intrigat) però la narració no m’ha acabat de commoure, no he acabat de patir amb les aventures d’aquests personatges.
Amb tot, m’ha semblat una lectura agradable, d’aquelles que t’acompanyen a la tauleta de nit i et fan passar una bona estona, distreta i que et deixarà dormir sense maldecaps. Us explico una mica l’argument? Doncs mireu, un noi i una noia llestos com ells sols i aventurers fins al moll de l’os entren d’una manera absolutament casual a la recerca d’una clau per entendre l’origen de l’univers, a causa de la qual es veuen amenaçats per una trama internacional fosca i fins i tot criminal.
Que per què a França és un autor supervendes? Penso que la resposta hem de trobar-la en què aquests personatges, aquestes aventures per tot el món, combinen igual de bé amb un Ricard que amb un Café au lait… és a dir, qualsevol hora sembla bona per obrir El primer dia, llegir-ne un parell de capítols i evadir-se amb aquell toc de glamour i estil.
Us deia que us comentaria si m’havia agradat més Un dia o El primer dia (entre Nosaltres, quan arribeu al final de les dues veureu que hi ha alguna coincidència més enllà del títol) i el primer que cal aclarir és que són ben diferents. Jo, particularment, amb quedo amb el primer. Ai, sembla que m’ha quedat ambigu i això no és ortodox, però avui us demano l’esforç que llegiu entre línies, perquè un dia, és un dia, o no?
Aquest matí he llegit una notícia a El Periódico sobre el llibre digital, El sector editorial posa en marxa la venda d’e-books i m’ha fet pensar que jo encara no en tinc, de llibre digital… Seré una lectora-dinosaure? Digueu-me MontserraT-Rex!
Bromes a banda, li trobo el seu què, al tema del llibre electrònic, en primer lloc ocupa poquet espai, és ordenadíssim… i a sobre no agafa pols i no hauria d’esternudar mai més entre llibres grogosos! D’altra banda, el paper em permet mesurar visualment per on vaig de la lectura (aquell assassinat quan encara et queden “dos dits de pàgines” ja et fa estar alerta perquè segurament en vindran més…) i té aquella cosa gairebé fetitxista, tàctil.
Ja veieu que estic feta un mar de dubtes… què en penseu, vosaltres, del llibre electrònic? És la revolució que necessita la literatura per captar “nova clientela” o és un altre giny de la llarga llista dels que estan arraconats en els altells més desavinents de les cases? I encara més, els llibres electrònics que es comercialitzen ara majoritàriament, els textos, són autèntics llibres electrònics o hem d’esperar una nova literatura multimèdia que exploti tots els recursos que ofereixen els nous dispositius?
Bé, ja sabeu que esteu convidats a dir la nostra!!
Avui en Jordi ens porta un llibre perico. Després de moltes referències culés aquí al Nosaltres, tenir un comentari blanc-i-blau és enriquidor!
Titol: Seixanta Anys en Blanc-i-Blau (Records de Sarrià)
Autor: Enric Verdet
Editorial: Blanc i Blau Edicions
1a edició: abril del 2010
Pàgines: 228
Preu: 17 eurosL’Enric Verdet és un advocat barceloní que amb aquest llibre ens convida a compartir tots els seus records i vivències com a seguidor i soci del RCD Espanyol de Barcelona que s’inicien l’any 1949 quan en companyia del seu pare (seguidor del Barça), va assistir a l’enyorat per tots els pericos camp de l’Avinguda de Sarrià (aleshores carretera), a un partit en què l’equip català s’enfrontava al Real Madrid.
El llibre recull els records de l’autor des de l’esmentat 1949 fins al 20 de setembre de 1997, any en què es va produir la demolició de l’anomenada “bombonera de Sarrià” i esdevé una eina imprescindible per a qualsevol soci i seguidor de l’Espanyol, principalment per als més joves, que vulgui conèixer històries, anècdotes i curiositats que potser desconeix envers la història més que centenària del seu club.
L’autor ens dóna l’oportunitat de llegir i saber quina és la seva opinió sobre el que significa ser de l’Espanyol, sobre la seva catalanitat, els seus signes distintius, etc.
Només un retret personal al Sr. Verdet i és que quan tracta l’entorn polític del club, i es refereix als socis i seguidors que fan compatible la militància perica amb la seva ideologia política independentista, ho fa referint-se al “més ranci dels independentismes”. Tanmateix no tracta amb el mateix to, jo diria que despectiu, als grups i elements que manipulen el nom del club i l’utilitzen matusserament per a exhibir el seu espanyolisme polític.
Jordi Príncep
Juny del 2010
