Arxiu de la categoria: 2012

Deixa en pau el dimoni, de John Verdon

2 respostes

@Ed_Proa @Grup62

Nosaltres, l’estiu ha arribat fa unes setmanes i, a més de la calor i el protector solar, també tenim un nou llibre de John Verdon. Efectivament, en Dave Gurney torna a entrar a les nostres vides amb una tercera entrega i un nou cas.

Personalment, em succeeix una cosa curiosa amb els llibres de John Verdon, i és que sempre els començo en un tren i fent un viatge llarg. Casualitats de la vida, us ho prometo. Com a lectora compulsiva que sóc, si un llibre m’agrada no puc parar i, aquesta vegada, quan vaig baixar del tren, ja portava més de la meitat de Deixa en pau el dimoni.

Han passat sis mesos des de la finalització del cas que vam podem llegir a No obris els ulls, i en aquesta ocasió, emocionalment, no ens trobarem el Dave dels dos anteriors llibres. Una de les meravelles d’aquesta entrega és, precisament, la seva humanització, que fan que sigui un personatge més proper i més real del que ja ho era abans, i això és un factor que a mi m’ha agradat molt.

Si us heu llegit els dos anteriors llibres, estareu esperant un misteri, un cas per resoldre. En aquesta ocasió, tot començarà quan la Kim, filla d’una bona amiga del Dave, li demani assessorament amb un reportatge televisiu sobre els familiars de les víctimes del Bon Pastor, un assassí en sèrie de fa deu anys, i que té l’afegit de què és un cas que encara no s’ha pogut resoldre. Tot i les seves reticències inicials, en Dave s’acabarà endinsant en un cas que s’anirà complicant a mesura que vagi coneixent més totes les persones relacionades; les pistes que en el seu moment van ser decisives, potser van ser un parany i la desconfiança estarà sempre present.

No tot és el que sembla a Deixa en pau el dimoni, i amb un Dave en el seu pitjor moment personal, navegarem per una trama que atrapa, amb cadenes de televisió que es preocupen únicament pel morbo i l’audiència, una galeria de personatges molt diferents i que es recuperen d’una situació traumàtica. I darrera de tot això la Madeleine, que és, en la meva opinió, la persona més important i necessària dels tres llibres de John Verdon.

Si sabíeu què estava pensant i vau obrir els ulls, no ho penseu més i molesteu el dimoni. Crec que no us en penedireu.

Títol: Deixa en pau el dimoni
Autor: John Verdon
Editorial: Proa
Col·lecció: Beta
Pàgines: 480
ISBN: 978-84-7588-318-2
Preu: 19,95€

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

La honorable sociedad, de Dominique Manotti i DOA

1 resposta

@ElAlephEditores @Grup62

Caram, quina novel·la!! Si he de ser franca, reconec que abans no passi gaire temps tornaré a llegir aquesta La honorable sociedad de Dominique Manotti i DOA, perquè m’ha quedat la sensació de que alguna cosa se m’ha escapat.

En un pis fet pols de Paris es troben dos nois i una noia, ecologistes radicals que preparen en secret una operació que ha ser “la bomba”.

Un d’ells es un “hacker” que sap fer meravelles amb l’ordinador i aconsegueix introduir-se al portàtil de Benoît Soubise, empleat de la Comissió de l’Energia Atòmica.

El que passa és que tenen la mala fortuna de veure en directe l’assassinat d’en Soubise a través de la webcam piratejada. Aquest no era el tracte. Ara són conscients de que la seva integritat física penja d’un fil.

A partir d’aquí cadascun d’ells tira cap on pot per amagar-se, i la brutícia del poder i de la política comença a sortir a la superfície.

Es la novel·la negra amb gent més amargada i més dolenta que he llegit mai.

El perfil dels policies que porten el cas és sensacional. M’encanta com parlen, com es comuniquen, com poden ser tan breus i tan explícits alhora. Ningú no diu ni una paraula de més, i encara menys si ha de ser amable.

És bo. Molt bo… però li he trobat una pega, que és que hi surten massa personatges.

A l’estar escrit a quatre mans, sembla com si cada autor hagués tirat pel dret sense fer comptes en aquest sentit, i la veritat és que arriba un moment en el qual perds el nord.

Per això dic que no trigaré a rellegir-lo, per veure si les meves pròpies investigacions anaven ben dirigides o definitivament he perdut el cas.

Títol: La honorable sociedad
Autor: Dominique Manotti i DOA
Premis: Grand Prix de Littérature Policière 2011
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-1532-531-4
Preu: 21,90€

Share

Sense invitació, de Vicenç Villatoro

3 respostes

@Ed_Proa @Grup62

Em deia l’altre dia una de Nosaltres, la Fita, que els llibres de vegades els llegia en un ordre “desordenat”. Deia exactament: “és el que jo anomeno “cistell de cireres”, d’una cirereta primera, vas llegint les que van penjant”. Li vaig dir que algun dia li copiaria la metàfora, perquè em va agradar molt, així que, després d’aquest preàmbul, ja estic en condicions de plagiar-la. En aquest cas, el cistell el posa Proa i les cireres vénen a ser els exemplars de la col·lecció de poetes contemporanis en llengua catalana. He anat saltant de l’un a l’altre tal com anaven venint i ara m’he trobat en Vicenç Villatoro: quina delícia.

Sense invitació és un exemplar magnífic que us recomano tant si normalment llegiu poesia com si no. És fàcilment comprensible però no per això té una dosi de sensibilitat inferior a qualsevol autor més críptic. És un vers breu que construeix peces plenes de vida i de les contradiccions que aquesta vida li ha permès copsar de ben a prop a l’autor… Us en deixo algunes mostres, a veure si us encenc les ganes d’entrar, sense invitació, en aquest llibre que estic gairebé segura que us agradarà.

S’ofereix culpable per a tot.
Carrega el que calgui.
Professional. Bones referències.
Pagament, a crèdit
de vells pecats ja abandonats.
Preus sense competència.

Al cap i a la fi,
la condició que van posar a la dona de Lot
per sortir de la destrucció de Sodoma
és d’estricte sentit comú:
qualsevol perspectiva de felicitat
exigeix no mirar enrere.

Totes les paraules són, de fet, topònims.
Una frase sempre és un paisatge (i a l’inrevés).
Un diccionari, el mapa de la pàtria.

I, per acabar, una de les meves preferides:

Llegir. Mirar. Comprendre.
Sempre el mateix: la dèria
de no tenir-ne prou amb una sola vida,
de ser només un únic personatge.

Títol: Sense invitació
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-7588-207-9
Preu: 16,50€

Share

L’Arca de Babel, de Màrius Serra, amb il·lustracions de Marc Sardà

Deixa un comentari

@llibresjoves @grup62 @mariusserra

Avui, ho he sabut tard, ha sigut l’aniversari d’una amiga meva, la Gemma. Una noia amb una sensibilitat evidentíssima, amb una veu que és al·lucinant i una paciència amb les criatures a l’alçada només de la seva capacitat per seduir-les i fer-les creure tot just aixecant una cella. Bé, doncs, he pensat que em faria gràcia regalar-li un llibre i aquesta tarda n’hi he anat a comprar un. Com que primer m’he trobat la pila de les novetats per a infants m’hi he aturat – tot just fa dos mesos que ha tingut una criatura -, més per inèrcia que per altra cosa. La meva sorpresa ha estat que m’he firat allà mateix! Quan he fullejat L’Arca de Babel, d’en Màrius Serra, no me n’he pogut estar!

Un cop a casa, us confesso que me l’he llegit (sé que em perdonarà la gosadia!) i m’ho he passat d’allò més bé. A la coberta hi diu que és “a partir de 10 anys” i ja és això, perquè jo 10 anys els tinc, sí! Havia conegut en Màrius Serra (vegeu Verbàlia 2.0) en termes de no ficció i aquest petit conte m’ha semblat bonic, bonic i blísquiri. És intel·ligent, tendre i divertit. Emocionant, romàntic i blàscara… I un vici per als amants de la llengua!

Bé, espero que li llegeixi a la seva filla quan sigui una miqueta més gran, que entre ella i el pare (que es diu Alfred com el protagonista) li cantin algunes cançons del llibre, com ho van fer els cantaires de “Beceroles” a l’Auditori el curs 2010-11, i que tots plegats s’ho passin tan bé com m’ho he passat jo.

Per cert, al final hi ha un joc perquè les escoles que llegeixin el llibre a classe hi participin… Que bé que hi hagi mestres que facin llegir llibres com aquest!! Us deixo el vincle perquè n’estigueu al cas!

Títol: L’Arca de Babel
Autor: Màrius Serra
Il·lustrador: Marc Sardà
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: L’Odissea
Pàgines: 125
ISBN: 978-84-9932-803-4
PVP: 9,95€

Share

Les dones casades no parlen d’amor, de Melanie Gideon

3 respostes

@ColumnaEdicions @Grup62

Nosaltres, avui per primera vegada ens trobem amb dues interpretacions diametralment oposades d’un mateix llibre: Les dones casades no parlen d’amor, de la Melanie Gideon. D’una banda, la Lia ens va dir que no li va agradar gens. De l’altra, la Sònia s’estrena al Nosaltres amb un comentari que ens va enviar a nosaltresllegim@clickart.cat per recomanar-nos, precisament, aquesta novel·la.

Els publiquem els dos junts i així que cadascú tregui les seves pròpies conclusions, perquè una de les gràcies de la lectura és el debat posterior, oi?

Sònia

Hola! Tot i que fa dies que us vaig seguint, no m’he animat a escriure fins ara perquè en general no tinc gaire temps, però aquest any m’han donat les vacances al juliol i estic d’allò més relaxada: platja, piscina, becaines, cine, sèries… i llibres! Me n’acabo de llegir un que és molt divertit: Les dones casades no parlen d’amor, de la Melanie Gideon. Vaig riure tant, mentre me’l llegia! Jo sóc súperfan de Mujeres desesperadas i Sexo en Nueva York, i quan era a la llibreria preparant les lectures a posar a la maleta de seguida vaig pensar que aquesta seria la meva primera novel·la de l’estiu! No em vaig equivocar en l’elecció.

En general, tota ella és molt amena i fàcil de llegir perquè, a més, el que els va passant a les protagonistes enganxa. M’agradaria recomanar-vos un episodi que em va fer riure especialment: quan fan l’obra de teatre amb tot de nens disfressats d’oca! És que estava veient les meves amigues que tenen fills quan em parlen de les festes de final de curs… crec que els de les gandules de la platja encara se’n recorden de les meves riallades!

Bé, moltes gràcies per publicar aquest comentari i bones vacances quan us arribin  als qui encara no les estigueu fent!

Lia

Uf, toca ser sincera, feia temps que no llegia una novel·la tan ximpleta…

Ve a ser una barreja d’Esclaus de Nova York (que més voldria), Mujeres Desesperadas i Sexo en Nueva York…

Un grapat de dones de mitjana edat, es troben de tant en tant per explicar-se les seves misèries i les seves vides minúscules.

Pel mig, Facebook, Twitter, els xats, i els mails fan de protagonistes estel·lars perquè el grau d’addicció que tenen els personatges que hi surten és tan brutal que fa pena i tot.

Per postres trobo que no deixa de ser una còpia del llibre d’en Daniel Glattauer Contra el viento del norte, en el qual l’autor recrea una història d’amor via mail d’una forma diferent i original, cosa que en aquest cas… no es repeteix.

Perquè no tinc valor de tirar un llibre al foc com feia el Carvalho del Vázquez Montalbán, que si no…

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Les dones casades no parlen d’amor
Autor: Melanie Gideon
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 488
ISBN: 978-84-6641-516-3
PVP: 19,90€

Share

On voleu llegir llibres signats per en Federico Moccia? Contesteu i feu-ho realitat!

7 respostes

@labutxaca  @grup62

Nosaltres, des de Labutxaca ens han informat que tenen dos llibres fantàstics per regalar.

Però el que encara és més fantàstic –i no només fantàstic, sinó que a més és romàntic- és que estan signats pel seu autor, el bestsellser italià Federico Moccia.

És per això que des del Nosaltresllegim hem decidit convocar-vos perquè participeu i ens digueu…

Quin és el millor lloc per llegir els llibres durant l’estiu?

Feu el vostre comentari explicant-nos-ho i nosaltres enviarem les respostes a l’autor, qui decidirà quins són els dos que més li agraden. Un dels guanyadors s’emportarà un exemplar de Carolina s’enamora i l’altre guanyador un de Perdona però vull casar-me amb tu.

Signats per Federico Moccia!

Esperem les vostres respostes!

Share

Quan érem feliços, de Rafel Nadal

1 resposta

@Grup62 @EdDestino @ColumnaEdicions

Una crònica dolça i enyorada del passat

No és la primera vegada que es parla al Nosaltres del llibre de Rafel Nadal, Premi Josep Pla 2012. Antoni Pladevall va fer ja fa uns mesos una ressenya excel·lent i molt completa. Ara, quan estic llegint els llibres que em vaig comprar per Sant Jordi, li ha tocat el torn al llibre de Rafel Nadal, que he llegit amb delectació.

Quan érem feliços és una crònica dolça (el primer capítol el vaig llegir dues vegades per imaginar-me ben bé els dolços que s’hi descriuen) i enyorada de la infantesa de l’autor en el context d’una família molt nombrosa (amb onze germans!) amb pares i babos, en una Girona grisa i de pedra, en el barri vell, voltat d’esglésies i de la catedral, a la platja de La Fosca de Palamós, en el mas d’Aiguaviva i en el trist internat del Collell. Diuen que els psicòlegs americans cada cop donen més importància al lloc que ocupen els infants a la família. Ser el sisè deu donar, sens dubte, una possibilitat d’observar i de passar una mica desapercebut molt avantatjosa.

El llibre està dividit en set parts i cada una d’elles en capítols curts que unes vegades estan dedicats a persones concretes, a una anècdota determinada o a la descripció d’una festa o diada a Girona. La part dels antecedents familiars i els primers anys a Girona és la més llarga i minuciosa: ocupa quasi la meitat del llibre. I és una part que m’ha agradat molt. Alguns d’aquests petits capítols són magnífics: “La llibreta vermella”, per exemple, dedicada a la baba Teresa i els comptes que portava amb néts com el Rafel (un altre dia podríem reflexionar sobre les figures femenines, com ara l’estimada baba,  presents en la infantesa de l’autor).

En l’altra meitat del llibre dedica una major extensió als estius a La Fosca i per tant, a l’ambient de platja, les sortides a pescar i, de manera més breu, l’evocació dels treballs agrícoles i de les fruites i hortalisses del mas d’Aiguaviva on passaven pocs dies de setembre, que significaven el final de l’estiu. En aquests capítols de l’estiueig el perfum de la llibertat –tot i el conservadorisme moral i religiós d’uns pares de  l’Opus Dei-  es barreja amb les olors intenses del mar i del camp.

A continuació ve la part dura de la crònica, començant pels tristos records de l’inhòspit, fosc i fred internat del Collell on Nadal es va fent gran enmig d’un gran enyor de casa, de la baba, dels pares i de Girona, per culminar en les 20 pàgines que ell titula “La Tramuntana irromp en el paradís una nit de revetlla de Sant Pere” on  -aquí sense descripcions minucioses- sap transmetre’ns el drama que significa per a tota la família la desaparició d’en Toni al mar.

La  crònica del dinar de celebració dels 63 anys de casats dels pares amb tota la tribu dels Nadal és, sense dir-ho, l’epíleg del llibre i l’acte d’homenatge i agraïment de l’autor cap als seus pares.

Si llegiu el llibre, a banda de que segur, segur, que us farà evocar la vostra infantesa de manera espontània, us sorprendreu de descobrir com Rafel Nadal fa servir la llengua amb eficàcia i naturalitat al mateix temps que trobareu un riquíssim lèxic, de filiació gironina, per designar flors, arbres i plantes del jardí, pastissos, peixos, fruites, conreus, estris de pescar o estris de pagès.

Un bon llibre, sens dubte!

Títol: Quan érem feliços
Autor: Rafel Nadal
Editorial: Edicions Destino
Col·lecció: L’àncora
Premi Josep Pla 2012
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-9710-212-4
PVP: 20€

Destino acaba de publicar una edició especial de Quan érem feliços amb els recorreguts, els mapes, d’infantesa de l’escriptor i periodista gironí.

Share

Diari d’un mal any, de J. M. Coetzee

4 respostes

@Ed_62 @Grup62

No havia llegit mai cap llibre d’un Premi Nobel de Literatura. J.M. Coetzee va escriure Diari d’un mal any un cop guanyat el premi l’any 2003, per tant no forma part de l’obra que li va fer guanyar. No obstant, la qualitat deu ser la mateixa.

El llibre explica la història d’un escriptor (anomenat JC en el llibre) de 70 anys que viu en una gran ciutat australiana i que contracta una veïna, l’Anya, perquè li revisi uns assajos d’opinió que li han encarregat per fer un llibre anomenat Opinons fortes. De fet, però, també l’ha contractada perquè té 30 anys, està de bon veure i se n’ha encapritxat. També coneixem el punt de vista de l’Alan, la parella de l’Anya, un corredor de borsa, un triomfador, totalment oposat en tots els aspectes al escriptor.

El llibre està dividit en dos actes, les pàgines dels quals estan dividides en tres parts desiguals: a la part superior, la més gran, trobem les opinions de l’escriptor; a la del mig, la narració dels fets des del punt de vista del mateix escriptor; i a la part de baix, la narració complementària de la noia. Aquesta estructura t’obliga a pensar què llegiràs primer, ja que les tres parts no avancen en paral·lel. Us deixo que vosaltres mateixos trobeu la solució, però sí que us recomano que us llegiu les tres parts del primer acte abans de passar al segon.

No crec que el llibre sigui autobiogràfic, tot i que JC recorda sospitosament a J.M. Coetzee i tots dos viuen a Austràlia. Suposo que en els fragments de les opinions és Coetzee qui parla, i es fa escoltar. Demostra un grau de coneixements molt elevat en moltíssims camps diferents (sigui George W. Bush, Tony Blair, Guantánamo, terrorisme, l’anarquia, Maquiavel, turisme, la música,…), expressant sempre les opinions de manera clara, però sense ser dogmàtic. Les opinions són la part important del llibre, i ajuden a reflexionar sobre els temes dels quals parla, per veure si hi estem d’acord, o no, o només a mitges. Com a contrapunt, els fragments narratius ens expliquen què passa quan l’escriptor escriu i la noia llegeix les opinions, i els diàlegs i situacions que se’n deriven, narrades de manera senzilla (que no simple), fent-nos veure que, tot i dedicar-se a pensar, escriure i altres tasques “elevades”, les persones, alhora, viuen.

Títol: Diari d’un mal any
Autor: J. M. Coetzee
Premi Nobel de Literatura 2003
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-2976-041-5
Preu: 18,90€

Share

A la comisaria no le gustan los clubs de vacaciones, de Georges Flipo

1 resposta

@ElAlephEditores @Grup62

Ja vaig llegir el primer llibre de Georges Flipo de la comissària Lancier,  A la comisaria no le gustan los versos. Allà se’ns presentava la comissària Viviane Lancier, amb les seves fixacions i les seves manies. També ens presentava el tinent Monot, l’home elaborat, culte, jove i guapo de la policia francesa.

A A la comisaria no le gustan los clubs de vacaciones hi ha un assassinat a Rodes, en un club de vacances del qual n’és propietari el germà de l’exministre d’Interior francès. Per això envien la comissària Lancier a investigar l’assassinat. En principi hi ha d’anar amb el seu lloctinent, en Monot, a qui acaba agafant un “cert apreci” amb el temps. Però el jove lloctinent és reclamat des de la televisió i finalment hi ha d’anar amb en Willy Cruyff, també jove, també guapo, però esportista, atlètic i seductor.

I de nou apareixen tots els tòpics de la novel·la anterior. Tinc la lleugera sensació que el senyor Flipo deu ser una mica-força misògin perquè sinó no s’entén com pot fer un personatge femení amb tan poques virtuts i uns personatges masculins tan perfectes, joves i poderosos (sobretot físicament).

Com l’altra, és més aviat un guió de capítol de sèrie policíaca: girs argumentals, sospitosos que apareixen i desapareixen, morts que se sumen… I tot plegat en un lloc tancat, en una comunitat on l’assassí o assassins ha de ser algú de dins, detall que fa que tot sigui una mica més tens.

És una novel·la de tarda d’estiu al club de vacances. Ara, que jo no he anat mai a un club de vacances. Ni tan sols sé gaire què és. De manera que m’he hagut de fer una composició una mica arriscada, tipus “hotel turístic amb tot d’estrangers fent el pallasso”.

Uf, que no m’hi busquin! Jo sóc una asocial!

Títol: A la comisaria no le gustan los clubs de vacaciones
Autor: Georges Flipo
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-1532-535-2
Preu: 18’95€

Share

Una motxilla per a l’univers, d’Elsa Punset. En vols un exemplar aquest estiu?

3 respostes

Nosaltres, m’he llegit un llibre carregat d’optimisme: Una motxilla per a l’univers, de l’Elsa Punset. Aquesta noia ha heretat del seu pare, l’Eduard Punset, la capacitat de fer-nos entendre la ciència d’una manera tan agradable que sembla fàcil i tot (científics que freqüenteu el Nosaltres, perdoneu-me, però jo vaig deixar les mates a 2n de BUP). L’Elsa, aquestes “píndoles” científiques, les encamina a orientar-nos cap a la felicitat i el benestar amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Ja sabeu que a mi tots aquests temes d’autoajuda no m’acaben de fer el pes, però amb aquest llibre m’ho he passat d’allò més bé i us ho volia explicar. De debò,  que no és un llibre de “receptes miraculoses i màgiques per ser més feliços”, sinó més aviat una anàlisi que des d’un punt de partida absolutament empíric ens porta a reflexionar sobre què podríem fer per tenir menys pors, actuar amb més llibertat i creativitat i, en definitiva, trobar-nos millor. No em creieu? Doncs mireu quina “cita” us he preparat per llegir-la en veu alta:

Penseu en el que acabeu de llegir… ho heu fet bé? 😉

Curiós, oi, com ens enganya el cervell? Us engresqueu a seguir?

Títol: Una motxilla per a l’univers
Autor: Elsa Punset
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Àtrium
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9809-215-8
Preu: 19,90€

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share