He sentit dir, de boca de gent que no ho pot saber, que en els darrers moments de l’existència a les persones els passa la vida sencera per davant dels ulls. I és així com comença aquesta novel·la de la Diane Setterfield, centrada en els records.
Al llarg del llibre, el protagonista, en William Bellman, ens va explicant la seva història personal. La feina a la fàbrica de teixits familiar, la infantesa amb la seva mare, la vida amb la seva dona i els seus fills, però sobretot la influència que té la mort sobre ell.
I és aquí on entra un personatge misteriós que ell anomena Black i que sempre apareix en els enterraments dels seus éssers estimats. Però en Black és real? O és simplement producte de la seva imaginació? El pobre William Bellman està… com us ho diria? Està molt confós i es bolca totalment en la feina i en no tenir ni un instant lliure per pensar. L’obsessiona tenir tot el seu temps ocupat i és aquí quan les relacions personals queden a banda…
Una narrativa plena de brillants descripcions amb certes influències gòtiques, on les escenes de foscor i boira hi són presents sempre i ens fan plantejar com de prima i fràgil és la línia que separa els records que ens hem creat, de la realitat. Com saber si el que recordem és real? Què ens marca o ens queda a la ment i què oblidem sense ni tan sols parar-hi atenció? Per què ho fem? I sobretot, com condiciona la resta de les nostres vides?
Si voleu aprofundir en les incògnites que envolten els records, feu memòria i no us oblideu de llegir l’Home que perseguia el temps.
Moltes gràcies pel teu escrit, Judit! Farem memòria i no oblidarem el teu consell!
Tigres en un cel vermell, de Liza Klaussmann, és la història al llarg de 25 anys d’una família benestant, cultivada. Una història que comença al final de la Segona Guerra Mundial. Aquell període suposadament feliç perquè la Gran Guerra ja ha passat, i més tenint en compte que a Estats Units no ha causat els mateixos estralls que a Europa…
Cada capítol ens narra aquesta història a través d’un dels membres d’aquesta família però amb dues dones, cosines entre elles però pràcticament germanes, que esdevenen l’eix de la narració. La Nick i l’Helena han nascut i crescut a la zona aquella que tots deveu conèixer de Martha’s Vineyard… Sabeu quina és? Si, nosaltres, és la zona de la classe alta nord-americana. Els nostres protagonistes formen part d’una família que ben bé podria tenir el cognom Kennedy… Ja m’enteneu, oi?
Quan l’Helena es casa amb un “cantamanyanes” del món del cine se’n va cap a Califòrnia i és llavors quan les trobades amb la família es limiten a la mansió familiar: Tiger’s House.
A mesura que anem avançant en el relat d’aquest Tigres en un cel vermell, anem descobrint com creixen els fills de la Nick i l’Helena, com creixen també les envejes, les manipulacions,… i també com un assassinat no resolt i descobert en el seu moment pels fills de les nostres protagonistes ens portarà a anar descobrint, poc a poc però minuciosament, com viu aquesta classe alta americana des de mitjans dels anys 40 fins a finals dels 70.
El recurs que us he comentat abans que utilitza Klausmann per narrar la història, utilitzant tots els membres de la família m’ha recordat força en Lawrence Durrell i el seu Quartet d’Alexandria. En qualsevol cas, i recursos narratius a banda, em fa l’efecte que tots els amants de les novel·les situades en aquesta època i que gaudiu amb sèries com ara Mad Men (en aquest llibre no paren de beure i fer el burro amb les parelles!) us ho passareu molt bé amb Tigres en un cel vermell!
El nen, perquè es tracta d’un nen qui li dóna forma i textura al llibre, es diu Etgar. L’Etgar, el protagonista de Lolito, és insultantment jove, ximple, i inexpert. L’Edgar és un adolescent bàsic… No té més! Això sí, és un adolescent bàsic del nostre temps.
Si algú espera trobar-se algun tipus de relació amb la gran obra de Nabokov que va portar al cine Stanley Kubrick, que se n’oblidi, perquè això ni hi té res (o tant) a veure.
El nano en qüestió està absolutament penjat d’una novieta que és una mica fluixa de tot plegat, i especialment fluixa respecte al tema de la fidelitat que hauria de tenir-li al seu estimat, és a dir, l’Etgar.
Com que la mossa no acaba d’estar per la feina de l’amor, l’Etgar prova de solucionar els seus problemes i les seves diferencies a cops de puny, però no hi ha manera… l’amor se li rebota i fart de desenganys, fastiguejat de tantes desil·lusions, es prepara còctels de te amb grosella, amb whisky i amb Nesquik,… i no sé quantes marranades més que és capaç de empassar-se, per tal d’agafar coratge i així poder fer-se l’home.
La veritat és que la dieta que segueix aquest nano es… en fi, no tinc paraules.
En resum, amb més o menys fortuna, sí que és cert que acaba fent-se l’home, aquest cop davant d’una mestra d’escola entradeta en anys que cau rendida als seus peus, creient-se com si fos aigua de Maig totes les troles que l’Etgar li explica a través d’un xat. Una història d’amor del s.XXI…
Que fa un pèl de mal creure? Potser sí. Que sembla mentida que la mestra d’escola que està boníssima s’ho cregui i no dubti en cap moment? Mmmmm… potser sí. I què? Per això existeix la màgia, oi? Per fer-nos beure a galet!
Títol: Lolito
Autor: Ben Brooks
Editorial: Proa
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Ernest Riera Arbussà
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-9787-926-2
PVP: 17,50€
Al món editorial hi ha una sèrie d’escriptors afortunats als quals el cap els bull de tal manera que són capaços en poc temps d’inventar-se una història i en poc menys d’un any, presentar una novel-la que, amb tota seguretat, farà les delícies dels seus fans. Fa uns quants anys una servidora tenia aquesta mena de relació amb un tal John Grisham, però en la llista d’escriptors amb aquesta capacitat inventiva podem trobar grans autors de best-sellers com ara Ken Follet, Robin Cooke o Stephen King. Cadascun d’ells, en el seu gènere, són capaços de convertir cadascun dels seus escrits en top de vendes en bona quantitat de països.
A Mary Higgins Clark la consideren la reina del suspens i veient la seva extensíssima bibliografia alguna cosa de veritat deu d’haver bé per tenir aquesta qualificació, oi?
A Por de la veritat ens trobarem davant d’un misteri familiar, una història amagada en els records de la família de la Kate i la Hannah Connelly que farà reviure sentiments oblidats i secrets amagats anys enrere. La novel·la s’inicia amb una trobada a altes hores de la nit entre la Kate i en Gus Schmidt, un exempleat de Magnífiques Rèpliques d’Antiguitats Connelly, el negoci familiar d’en Doug Connelly, el pare de la Kate i la Hannah. Una trobada que acaba en tragèdia quan es produeix una forta explosió al magatzem d’antiguitats, deixant a la Kate en coma i provocant la mort d’en Gus. A partir d’aquest moment, un parell d’inspectors dels bombers i la policia començaran una investigació que haurà de resoldre uns quants dubtes, començant pels motius que la Kate i en Gus tenien per trobar-se a aquelles hores de la nit i continuant per les raons que hi podria haver per provocar l’incendi.
El cert és que és la meva primera trobada amb aquesta autora, així que si us hagués de dir si Por de la veritat és millor o pitjor que els seus altres llibres, ho tindria ben complicat. El que sí us puc dir és que és un d’aquells llibres que enganxen, que es llegeixen d’una revolada. Un d’aquells que jo qualificaria de lectura d’estiu, per anar llegint mica en mica, entre tapeta i tapeta. Ara que arriba el bon temps, quina millor excusa podeu trobar per regalar-vos aquesta nova història de la reina del suspens?
Títol: Por de la veritat
Autor: Mary Higgins Clark
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Traducció: Carles Andreu
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-297-7280-7
Preu: 20,50€
Sovint, quan ens plantem davant d’un gènere literari del qual no som lectors habituals, ens passa que en intentar fer una llista d’escriptors, ens trobem que amb prou feines som capaços d’anomenar quatre autors i, generalment, són els més coneguts. En el cas de la literatura de gènere de terror a mi em surten noms com Edgar Allan Poe, H.P. Lovecraft i, per descomptat, l’inevitable Stephen King.
En aquesta novel·la, ens trobem amb l’Eliza Cayne, una jove mestra de 21 anys que en pocs dies pateix la mort del seu pare. Davant d’un futur en què es veu a sí mateixa sense família ni amics que puguin ajudar-la, es decideix a abandonar Londres per anar a treballar com a institutriu de dos nens a Gaudlin Hall, al comtat de Norfolk. A la casa on va a treballar es trobarà amb uns nens que aparentment viuen sols, tot i que estan tutelats i vigilats pels treballadors de la casa, un jardiner, una cuinera i ella mateixa. Davant d’una sèrie de fets esfereïdors, L’Eliza haurà de lluitar per ella i els nens a qui ha de protegir, encarant-se als habitants d’un poble ofegat pels costums i unes normes socials que només buscaven mantenir les aparences.
Si algú espera una novel·la amb un assassí que va deixant morts pàgina rere pàgina, no heu de llegir Aquesta casa està embruixada, perquè la història és d’aquelles de les d’abans, a l’estil victorià, que ens porta a viure la narració envoltats per una boira espessa en un dia d’hivern atapeït de núvols. Ara, si el que us agrada són les històries intrigants, que mica en mica van revelant el misteri i on els personatges poden veure’s arrossegats per ànimes turmentades, creant aquella sensació d’intranquil·litat que sovint tant agrada, no us podeu perdre aquest novel·la que, a més, es llegeix en un sospir.
Per donar-vos alguna referència cinematogràfica i literària, es podria dir que Aquesta casa està embruixada és una barreja entre Rebecca i Jane Eyre, tot amanit amb referències a Dickens i les seves obres. És una bona combinació, oi?
Títol: Aquesta casa està embruixada
Autor: John Boyne
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traducció: Mercè Santaularia Campillo
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9787-930-9
PVP: 17,50€
És el primer cop que llegeixo un llibre de la sèrie del detectiu Anders Knutas. De fet, és el primer cop que llegeixo un llibre de la Mari Jungstedt, i tenint en compte que la novel·la negra és una de les meves debilitats, seré sincera: està molt bé!
És sabut per tots que la novel·la negra té diverses escoles, i que la nòrdica és tirant a tètrica, o si més no, té un punt macabre. L’Asa Larsson, el Jo Nesbo… tots tenen aquest component de granissat de sang que els uneix. En aquest cas però, amb la Mari Jungsted no hi he trobat aquesta sanguinolència que a vegades -a mi- em fa una mica de basarda. Hi ha sang però és prou “light” com per llegir-ho al metro sense fer cara de “ai, quina angúnia”.
El silenci doble tracta sobre un grup de gent que viu en una zona residencial que comparteixen un munt d’activitats com a comunitat -cuidar de les criatures, sortir a córrer, celebrar Nadals, etc.- i que a l’estiu passen tots junts (les tres parelles que protagonitzen el llibre) una part de l’estiu a l’illa del Faro, un lloc que potser us pot sonar perquè era un dels llocs on Bergman va filmar algunes de les seves pel·lícules.
Però vet aquí que de cop un matí es desperten… i en falta un! En Sam ha sortit a pintar? Passen les hores i res de res. Després d’avisar la policia, surten a buscar-lo i troben el seu cavallet i les seves pintures prop d’un penya-segat. A veure si endevineu què li ha passat? El troben però a més troben malferit un windsurfista que era a la zona però que va veure com algú empenyia la víctima cap avall…
A més, poc abans de la mort, la Stina, que es dedica a fer d’assistenta la criden per fer un vol fins a Bangkok… però després anem descobrint que ni Bangkok, ni estar de guàrdia a la feina, ni res de res. També ha desaparegut!
És aquí quan el nostre detectiu Knutas, amb la seva ajudant Karin Jacobson, haurà d’esbrinar, d’entrada, qui va llençar en Sam pel penya-segat i on dimonis és la Stina. El fet que la Stina estigui embarassada i que no sigui del seu marit serà el fil a partir del qual anirem descobrint i reconstruint aquestes festes que tenien… com us ho diria? Amb una mica de llibertinatge?
La veritat és que la Mari Jungsted aconsegueix que un llibre de 400 pàgines te’l ventilis en un moment perquè la trama atrapa, i atrapa de veritat. També m’ha agradat el perfil del nostre detectiu Knutas, encara que no és un Brunetti o un Montalbano, de qui pots arribar a conèixer més el menú del sopar que no pas el cas que està investigant. És un llibre de novel·la negra feta i dreta, més que de personatge.
Nosaltres, si voleu novel·la negra i marro, El silenci doble de la Mari Jungsted ha de ser a la vostra llista!
I vosaltres, Nosaltres, quin llibre us firareu i quin llibre regalareu?
Aquest any hem volgut fer una cosa especial de cara a Sant Jordi. Hem demanat a algunes de les editores -alerta! Són aquestes súper-dones a l’ombra que troben les perles que acabem llegint i a qui hem d’agrair unes quantes hores de lectura!- que comparteixin amb tots Nosaltres quin és “el seu Sant Jordi”.
També heu de saber que per elles és molt complicat fer-ho perquè, en el fons, és com fer-los triar entre el pare i la mare! O pitjor! Triar quina de les seves criatures prefereixen! Editen molts llibres que els agraden molt i els és molt complicat escollir!… però s’han armat de valor i de paraules i ens expliquen, a tots Nosaltres, quin és el seu Sant Jordi d’enguany.
La Berta Bruna, una de les mares del Nosaltresllegim i editora de Columna, Destino i Planeta en català, ens recomana que el 23 d’abril, després del passeig per la rambla, la compra de la rosa i el cop d’ull als llibres exposats, deixem anar els nostres desitjos. Sobretot, el Desig de xocolata de la Care Santos.
Sant Jordi és un dia especial, això no ho discuteix ningú. El llibre, la rosa… i aquest any no hi pot faltar la xocolata!
Després de llegir Desig de xocolata només tens ganes de recomanar-lo. Care Santos m’havia seduït amb les seves anteriors històries Habitacions tancades i L’aire que respires, i aquest Premi Ramon Llull tenia tots els ingredients per fer-me passar una bona estona. I així va ser.
Desig de xocolata és la història de tres dones, molt diferents, que viuen en segles diferents, unides per la xocolata. La seva relació és una xocolatera de porcellana blanca que passa per les seves mans. A partir d’una brillant estructura en tres actes i de la mà de les tres dones que tindran contacte amb el recipient, el lector fa un recorregut per la tradició xocolatera de Barcelona des de les més variades i complementàries perspectives: l’organització i funcionament del gremi de xocolaters durant el segle XVIII, la introducció de les màquines i enginys industrials per poder fabricar un producte de més qualitat al segle XIX, fins als processos químics per elaborar sabors insòlits i sofisticats propis de la cuina d’autor.
El llibre és una reconstrucció que va del present al passat aturant-se en els moments més interessants del pas de la xocolata per la ciutat de Barcelona. També és el reflex de tres èpoques i els tres relats comparteixen temes com les relacions de parella, el consum i fabricació de xocolata, la passió per l’òpera i algunes referències creuades que mantenen el fil argumental.
El lector no es podrà avorrir ja que al llarg de la novel·la hi trobem tres formes narratives que conviuen per donar forma a la història. Tres històries que es poden llegir de forma independent però que juntes resulten delicioses. La meva recomanació és fer-ho tal i com proposa l’autora, per ordre.
Pot una novel·la ser tan addictiva com la xocolata? Comproveu-ho nosaltres mateixos: si comenceu a llegir Desig de xocolata no la podreu deixar.
Recomanació de l’editor per aquest Sant Jordi. No fallareu!
Moltes gràcies, Berta pel teu escrit i bon Sant Jordi! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim!
Títol: Desig de xocolata
Autor: Care Santos
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Premis: Premi Ramon Llull 2014
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-9708-263-1
Preu: 21€
Més, més!! Qui més? Doncs tenim una altra de les editores de Columna, Destino i Planeta en català. En aquest cas qui ens recomana llibre és l’Ester Pujol, que també ha optat per un autor de casa que vam ressenyar fa molt poquet i que ha escrit un llibre de ficció que… a saber! Tenint en compte els personatges, podria haver estat d’Història!
Si el de la Berta Bruna era el Ramon Llull 2014, L’Ester se’n va, aquest Sant Jordi, de viatge amb el Premi Josep Pla 2014: Els ambaixadors, de l’Albert Villaró.
Pels que els agradin les novel·les d’aventures, d’espies, amb un rerefons històric i busquin divertir-se llegint una història que podria haver estat i no va ser.
Any 1949. Catalunya és independent des dels fets d’Octubre del 1934.
Els ambaixadors d’Albert Villaró, Premi Josep Pla 2014 (Destino), és una lectura que atrapa.
Parteix de la pregunta “què hauria passat si…” i Villaró s’imagina una Catalunya independent des de 1934. Ara que el debat sobiranista està tan present, aquesta novel.la d’història-ficció és un divertiment molt interessant. És una novel·la d’espies, d’aventures, en què l’autor es permet “petites venjances històriques” com la mort de Franco en un accident d’avió el juliol del 36.
S’ha dit que la novel·la és una “ucronia”, narrada amb gran sentit del ritme, amb molt d’humor i amb una punta de mala bava. Hi ha els “cameos” de personatges reals, com ara Josep Pla o Carrasco i Formiguera, a qui presenta com a President de la Generalitat enlloc de morir assassinat durant la guerra.
El protagonista és “Mossèn” Farràs, un seminarista del poble de Tor (Lleida), a qui li passen mil-i-una. Al llibre hi ha una barreja d’amistats, passions i traïcions curiosa, que el fa molt atractiu i permet somniar amb una Catalunya que hauria estat diferent.
En Lluís-Emili el va començar i no el va poder deixar anar quan va haver de ressenyar-nos-el… Et creiem, Ester!!
Llegiu-lo, que us ho passareu molt bé!
Títol: Els ambaixadors
Autor: Albert Villaró
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2014
Pàgines: 688
ISBN: 978-84-9710-240-7
PVP: 21,95€
Qui més, qui més… la tercera “Columnessa”!! La Pema Maymó també s’ha animat a triar una de les criatures que ha editat, ha fet el cor fort i ens ha escrit un text molt xulo amb la seva aposta i l’experiència que l’espera aquesta Diada de Sant Jordi!
Enguany viuré el meu vuitè Sant Jordi des de l’interior. Això no m’atorga cap altre mèrit que arribar un any més al final del dia amb els peus destrossats, el mòbil sense bateria i l’eufòria desfermada després de viure “El Millor Dia Laboral de l’Any”. Perquè Sant Jordi és l’esclat de tota la feina feta durant mesos i el vivim com una festa: és la nostra aposta per uns autors i uns títols concrets, la nostra tria pensant què voldrien llegir els lectors i què els podem oferir d’entre tots els originals que arriben a les nostres taules.
Enguany tenc un motiu extra per sentir-me afortunada i pensar que algú tindrà la sort de reviure el que jo ja he experimentat abans: he vist néixer el llibre 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó, d’en Jordi Mercader. Del llibre no en desvetllaré gran cosa perquè ja ho fan aquí i aquí millor que jo, però puc explicar el que se sent quan trobes la combinació perfecta entre temática, ritme literari i autor de fina ironia: quasi enamorament. Sí, sí, pot fer riure, però bé que vos passa quan anau a una llibreria i trobau el llibre perfecte, oi?! Idò des de l’altra banda també es viu i això és el que m’ha passat amb aquesta novel·la que barreja història i política i amor i idealisme, i que ho té tot perquè arribis a la darrera página pensant que has descobert una época de la Història de Catalunya poc tractada literàriament i que te l’han explicada d’una manera entretinguda i intel·ligent.
Si teniu pares, marits, amics o tiets que siguin amants dels títols amb rerefons polític, catalanistes convençuts, interessats en la figura de Jordi Pujol o lectors de novel·la històrica contemporània… en fi, lectors d’històries personals compromeses amb l’amor, els somnis o la pàtria, aquesta és la novel·la per regalar-los aquest Sant Jordi. Potser ells, com jo, aniran a dormir satisfets i feliços d’haver topat amb el llibre de Jordi Mercader.
Gràcies per la recomanació, Pema! I t’esperem més sovint al Nosaltresllegim!
Títol: 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó
Autor: Jordi Mercader
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-1815-7
Preu: 19,95€
I per acabar tenim una ficció internacional. I qui ens la recomana? D’això se n’ocupa la Dina de la Lama, editora de ficció internacional dels segells -atenta la companyia!- Empúries i Proa.
Ella ha optat per recomanar-nos un llibre que encara no us hem pogut explicar al Nosaltresllegim… de manera que, què més voleu? Informació de primera mà! La seva aposta per Sant Jordi és Els humans, de Matt Haig, Un fenomen literari mundial que per fi arriba a les nostres llibreries de la mà d’Empúries.
Aquí teniu el Sant Jordi de la nostra Empurienco-Proenca!
“Un humà és una forma de vida bípeda real d’intel·ligència mitjana, que viu una existència en gran mesura il·lusa en un planeta petit inundat d’aigua en un racó molt solitari de l’univers”. Així comença Els humans, de Matt Haig, un llibre tendre, amable, escrit amb molt d’humor i, sobretot, amb molt d’amor, sobre el fet de ser humans.
Un bon dia, un alienígena de Vonnadoria arriba a la Terra disposat a acabar amb la vida de qualsevol persona que hagi sentit a parlar de la solució a la hipòtesi de Riemann. Els alienígenes pensen que una informació com aquesta pot ser extremadament perillosa per l’Univers en mans dels humans, una espècie ignorant, primitiva, irracional i “caracteritzada per la violència i la cobdícia.”
Però a mesura que el vonnadorià, encarnat en el cos del desaparegut professor Andrew Martin, vagi coneixent més i millor els humans (la Isobel, la dona de l’Andrew , en Gulliver, el fill adolescent de la parella, els amics i coneguts del matemàtic finat, i la seva amant, una alumna del Fitzwilliam College) anirà analitzant les seves febleses, la seva força, la perseverança, la infinita capacitat d’estimar i de donar-ho tot pels altres, de gaudir, de riure, de plorar i, de mica en mica, canviarà d’opinió.
Amb passatges còmics (quan l’extraterrestre ha d’aprendre el llenguatge i els costums dels humans)…
“La dona em va dir que havia parlat amb la universitat. Allò sol ja no tenia gaire sentit. Com es podia fer, a veure?”
“- Tot s’arreglarà, Andrew. Això només és un entrebanc. T’ho prometo. De seguida tornaràs a estar com una rosa.
– Com una rosa? —vaig preguntar, francament alarmat.“
“Una vaca és un animal que viu a la Terra, un ungulat domesticat i multiús que els humans tracten com una botiga oberta les vint-i-quatre hores per obtenir menjar, piscolabis líquids, fertilitzant i calçat de disseny.”
… i emotius i més profunds a mesura que avança la novel·la, Els humans ens farà riure, somriure i pensar: és normal que el telenotícies parli gairebé exclusivament de guerres i diners, i passi per alt descobriments o investigacions? I dels ordinadors, quin ús en fem? Li dediquem prou temps als nostres o passem massa hores preocupats pel nostre èxit i la nostra feina? Quines coses ens importen realment a la vida? Ens ajudem prou els uns als altres? Llegim poesia? I escoltem música?
La visió incisiva i externa del vonnadorià ens permetrà acostar-nos a nosaltres mateixos amb una lupa a la mà i riure i reflexionar sobre qui som, què volem, quina vida fem, què pensem i com actuem.
I per acabar, aquí tenim uns quants consells de l’Andrew/àlien al seu “fill” Gulliver:
La vergonya és un llast. Treu-te-la de sobre.
La tecnologia no salvarà la humanitat. La salvaran els humans.
El sexe pot fer malbé l’amor però l’amor no pot fer malbé el sexe.
La teva vida tindrà 25.000 dies. Procura recordar-ne uns quants.
Si hi ha una posta de sol, atura’t a contemplar-la. El coneixement és finit. L’admiració és infinita.
Ets humà. T’interessen els diners. Però recorda que no et poden fer feliç perquè la felicitat no està en venda.
Ningú té mai tota la raó de res. Enlloc.
Tothom és una comèdia. Si algú es riu de tu és perquè encara no ha entès la farsa que és ell mateix.
El teu cervell està obert. No permetis que se’t tanqui.
Tens el poder d’aturar el temps. Fes-ho amb petons. O escoltant música.
Una paradoxa: les coses que no necessites per viure (llibres, art, cinema, vi i d’altres) són les coses que necessites per viure.
En algun moment passaran coses dolentes. Busca algú en qui recolzar-te.
L’alcohol al vespre ve molt de gust. Les ressaques al matí no tant. En un cert moment hauràs de triar: vespres o matins.
Obeeix el teu cap. Obeeix el teu cor. Obeeix el teu instint. De fet, obeeix-ho tot menys les ordres.
No pensis que saps. Sàpigues que penses.
La guerra és la resposta. A la pregunta equivocada.
Quan miris les notícies i vegis membres de la teva espècie que pateixen, no pensis que no hi pots fer res. Però sàpigues que no ho faràs mirant les notícies.
Leonardo da Vinci no era un dels vostres. Era un dels nostres.
Si penses que una cosa és lletja, torna-la a mirar. La lletjor només és un fracàs de la vista.
El fracàs és una il·lusió òptica.
Sigues curiós. Qüestiona-t’ho tot. Un fet present només és una ficció futura.
Tens sort de ser viu. Inspira i aprofita les meravelles de la vida. No donis mai per descomptat ni un pètal d’una flor.
Els humans és una novel·la que pot agradar molt als adolescents, per la seva immensa capacitat de qüestionar-se coses, i a tots aquells lectors que busquin entretenir-se amb un llibre diferent, poc convencional, i que hagin passat una bona estona amb novel·les com L’avi de 100 anys…
Té bona pinta, oi? I la Dina dóna bones referències de gustos! Amb aquest llibre sembla que quedareu bé!!
I vosaltres, Nosaltres, quin llibre us firareu i quin llibre regalareu? Expliqueu-nos-ho als comentaris!
I si voleu tenir el vostre llibre signat, doneu un cop d’ull a aquest pdf amb els horaris de les firmes de Sant Jordi!
Els que vam tenir la sort de veure i sentir el vell Andrea Camilleri quan va passar per Barcelona (i va omplir un teatre sense decepcionar-nos ni una mica) estàvem desitjant poder devorar un nou llibre de la sèrie Montalbano. Ha arribat El joc dels miralls i ha complert sobradament les expectatives.
A en Camilleri li agrada que les seves novel·les tinguin referents culturals externs que poden anar de Shakespeare a Ariosto. Aquesta vegada és un film d’Orson Welles: La dama de Shanghai, i en concret, la mítica escena que es desenvolupa en un espai ple de miralls on es repeteixen les imatges un munt de vegades i no sabem, ni nosaltres ni els protagonistes, quina és la que és real i quina és un reflex. El títol de la novel·la ve d’aquí i el paral·lelisme amb el thriller de Welles es limita a aquesta imatge que li ve al cap a l’inspector Montalbano a l’hora de resoldre un cas particularment embolicat.
També podríem pensar que la protagonista, la Liliana, estigués inspirada en la sensual Rita Hayworth vistes les memorables descripcions que en fa Camilleri. Només per aquestes ja paga la pena llegir El joc de miralls.
Aquesta vegada ens trobem amb un desconcertant seguit de petites bombes col·locades en llocs aparentment absurds, amb trets que disparats des de no se sap on ni per què, amb anònims sense cap ni peus, i amb el poc clar capteniment de la meravellosa Liliana.
I la màfia, que progressivament es va fent present amb lluites entre famílies pel control de determinats negocis que no us explicaré per no aixafar-vos la guitarra als que llegireu el llibre. Al final assistim, com era de preveure, al tràgic desenllaç que Montalbano no pot evitar.
I a més de tot això, els arancini que prepara la fidel Adelina, els cannoli que devoren els protagonistes, els indispensables rogers (molls) del “xiringuito” de l’Enzo. Justament un comentari casual de la cuinera del “xiringuito” sobre els plats mal rentats obre els ulls de l’inspector i el posa sobre la pista bona per, finalment, descobrir on és la imatge real i quines pistes són només miralls.
La traducció de Pau Vidal, excel·lent com sempre conservant l’humor i els girs sicilians amb la seva creativa versió al català.
Consell que m’agraireu: llegiu el llibre havent menjat bé prèviament ja que no el podreu deixar fins al final… i tot llegint us agafarà una gana irresistible!
Quan farem una trobada de fans de Camilleri-Montalbano per degustar arancini cuinats per algú que estigui a l’alçada de l’Adelina?
Alerta, Nosaltres! Torna el rat més honrat i cèlebre de l’extraràtica ciutat de Ratalona! Torna Geronimo Stilton amb Un Sant Jordi de bigotis, la segona part d’El llibre i la rosa el llibre de Sant Jordi ideal per als més petits de la casa.
El cosí del nostre protagonista, Martin Gala, té un atac de poesia! Un fervor recorre el seu cos ratolinesc i no para de dir versos amunt i avall… i no deixa en pau Geronimo Stilton! El famós director de l’Eco del Rosegador està a punt d’enviar-lo a pastar fang quan, de cop, rep una trucada de Ratèsia Ratalons de Ratmann, la directora de la Biblioteca de Barcelona, i com bé sabreu, al nostre heroi li tremolen els bigotis d’emoció cada cop que sent el nom, sent la veu o veu a aquesta preciosa rosegadora!!
I doncs? Doncs el fet és que Ratèsia convida a Geronimo a formar part del jurat dels Jocs Florals que se celebren a la ciutat per Sant Jordi, juntament amb Jaume Formatge, Dolors Gramàtica, Mató de la Gleva i la deliciosa Ratèsia Ratalons. I doncs? Doncs cap a Barcelona!
Geronimo Stilton torna a visitar Catalunya el dia de Sant Jordi amb Martin Gala fent nosa i menjant tot el que troba davant seu i, un cop arribats a la ciutat comtal haurà de resoldre un misteri relacionat amb el poeta i professor Mató de la Gleva que desapareix misteriosament!!
El ratolí més cèlebre de la literatura infantil de la nostra era ens explica en aquest Sant Jordi de bigotis aquest misteri que ha de resoldre, què són els Jocs Florals, què s’hi fa a Barcelona el dia 23 d’abril, i sobretot, quin és i ha de ser el valor de l’amistat.
Nosaltres, heus aquí el llibre més extraràtic que podreu trobar pels més petits aquest Sant Jordi! Paraula de Bou!… No queda tant bé com “Paraula de Stilton” però és veritat! Ah! I no us perdeu l’olor de rosa del llibre! Us enamorarà com Ratèsia enamora a Geronimo!
Títol: Un Sant Jordi de bigotis
Autor: Geronimo Stilton
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: GERONIMO STILTON
Traducció: David Nel·lo
Pàgines: 48
ISBN: 978-84-9057-386-0
PVP: 8,95€
La Donna Leon farà el pregó de Sant Jordi d’aquest any! I la veritat és que s’ho mereix perquè el seu recorregut i els seus llibres protagonitzats pel comissari Brunetti, sempre a la màgica ciutat de Venècia, són un referent de la novel·la negra i la Literatura contemporània.
En aquesta Mort entre línies, la Donna Leon ens planteja un nou cas del Brunetti, en aquest cas un robatori d’una biblioteca… però no llibres qualssevol: són llibres molt valuosos que formaven part de la biblioteca d’un personatge de la noblesa veneciana, el marit de la comtessa Morosini-Albani.
El robatori es descobreix el mateix dia que un estudiós nord-americà, en Joseph Nickerson, desapareix. A més, hi ha altres llibres que sí que segueixen a la biblioteca però als quals els falten algunes pàgines… sobretot mapes! En Brunetti comença a investigar el cas a la biblioteca, intentant localitzar un ex-capellà anomenat Aldo Franchini que es dedica a anar cada dia allà per llegir llibres molt antics i als quals només ell hi té accés. Poc després d’iniciar la investigació troben el cos d’aquest ex-capellà, que ha estat assassinat de forma violenta. En Brunetti es posa en contacte amb el germà del mort però al fer-ho no el descriu precisament com un ex-capellà gaire sant: era un estafador? Un mentider? Un penques? Un xantatgista?
El nostre protagonista haurà de descobrir quina és la relació que tenien l’estudiós nord-americà i aquest suposat ex-capellà, què ha passat amb aquest Joseph Nickerson i, sobretot, qui s’ha carregat aquest Franchini. Gràcies a l’ajuda del guardià de la biblioteca en Brunetti podrà anar estirant el fil d’una trama complicada que ens mostra les misèries humanes més… miserables. Fins on estan disposats a arribar aquests foscos personatges per tal de treure profit de la venda il·legal d’uns llibres que són extremadament valuosos?
Això no li servirà de res en aquest cas. No hi ha res a entendre. La gent roba aquests llibres per diners.
-Però… -va començar en Brunetti, però ella el va interrompre.
-Aquesta és l’única raó que motiva els lladres. Oblidi’s dels articles que parlen d’homes que pateixen una passió boja pels mapes, els llibres i els manuscrits: això són ximpleries romàntiques. Freud a la biblioteca. -Es va inclinar cap endavant i va alçar la mà, tot i que no calia, per captar l’atenció.- La gent roba llibres, mapes i manuscrits, i tallen pàgines soltes o capítols sencers perquè els poden vendre.
A en Brunetti no li va costar gens creure en la cobdícia com a mòbil per cometre un delicte, de manera que va preguntar, tranquil·lament:
-I qui els compra?
-Persones que volen coses boniques però a preus rebaixats.
-Està parlant de persones que vostè coneix?
-Probablement estic parlant de persones que vostè coneix -va respondre.
En aquesta Mort entre línies, la Donna Leon ens presenta una trama que potser és una mica diferent que altres llibres de la saga del comissari Brunetti però que, com sempre, garanteix una lectura trepidant i d’aquelles que enganxa de mala manera.
Nosaltres, la recepta d’aquest Sant Jordi té uns ingredients que no fallen mai: sang, Brunetti, Venècia i Leon. I en aquesta Mort entre línies, llibres! Què més voleu?
Títol: Mort entre línies
Autor: Donna Leon
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Núria Parés
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-297-7279-1
PVP: 18,50€
Uso de cookies
Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies
