Arxiu de l'autor: Montserrat Brau

Quant a Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

I això és un Príncep? Eps, que és només el títol del llibre!!

Títol: I això és un príncep?
Autor: Prunella Bat
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Escola de princeses
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9932-222-3
PVP: 7’95€

Aquests dies he tingut ocasió de llegir una novel·la infantil molt xula: I això és un príncep? de la Prunella Bat. Com que la meva filla s’estava llegint Una corona per a la Vicky de la mateixa col·lecció -ja li he demanat que ens l’expliqui-, doncs jo em vaig engrescar amb el segon volum. Us confesso que m’agrada llegir el mateix que la meva filla. No només per estar al cas de les seves coses i mirar de comprartir-les, sinó també perquè amb la literatura infantil acostumo a passar-m’ho d’allò més bé.

Aquest cas no va ser una excepció! La Vicky i el ventall de personatges que viuen en aquesta Escola de princeses són ben divertits. D’una banda hi ha les bledes assolellades que volen ser princeses – les Superfantàstiques – són rosses, envejoses, riques… en definitiva, súpers! De l’altra hi ha els personatges “alternatius” en aquest món tan superficial, les Quatre Fabuloses: unes amigues una mica esbojarrades que no renuncien a viure aventures tot i estar estudiant al Princess College. En aquest cas, el misteri consisteix a esbrinar quina és l’extranya criatura que es deixa veure en els llocs més inesperats, sembrant el pànic entre les noies de l’Escola.

Vicky, a l'escola de princeses

El títol, quan el vaig llegir em va fer gràcia. Considerant com està el debat polític aquesta tardor vaig pensar que havia de resoldre qualsevol possible malentès des del principi i advertir que “això” forma part del títol del llibre… Ara que, ben mirat, després d’haver-me llegit a cal dentista un Hola antic amb el casament de la princesa de Suècia, trobo que m’hagués pogut estalviar l’aclariment…

Però deixem-nos de princeses de sang blava i tornem a les de tinta rosa!

Si teniu nenes a casa, els podeu recomanar que entrin a la pàgina web (escoladeprinceses.cat) i, mentre ho fan,  aprofiteu per veure la trilogia d’El senyor dels anells, per exemple. Teniu tranquil·litat garantida durant mooolta estona!!

Share

En Paulo Coelho, els àngels, les valquíries i jo tenim una relació difícil

Títol: Valquíries
Autor: Paulo Coelho
Editorial: Proa
Col·lecció: Paulo Coelho [Núm 0 ]
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-8256-948-2
Preu: 17,00€

Ara que ja ens anem coneixent us ho puc dir, em considero una persona poc donada a creure en res que no pugui ser demostrat de manera empírica. Digueu-me descreguda, si voleu, però en general sóc de les que on altres hi veuen cops de sort jo hi veig probabilitat.

Bé, doncs, amb aquesta premisa, us preguntareu “què fa la Montserrat llegint Coelho“? Ai, doncs jo us diria “coses de la feina” però segur que ell afirmaria amb rotunditat “coses dels àngels”. Perquè precisament d’això va aquest llibre, d’àngels.

Es tracta d’un relat autobiogràfic en què Paulo Coelho i la seva dona s’endinsen al desert a la recerca del seu àngel de la guarda. L’escriptor brasiler va marcar-se la meta de veure (sí, sí, he dit veure) el seu àngel i per aconseguir-ho va estar més d’un mes fent exercicis al desert dels Estats Units. Precisament allà és on coneix les Valquíries, unes dones decidides i amb un alt component espiritual que volten pel desert predicant i donen títol al llibre.

Que què m’ha semblat? Doncs com que entre nosaltres no hi pot haver secrets, us confessaré que l’he trobat un relat 100% Coelho, és a dir, molta màgia, molts misteris, molta transcendència, molt de Déu… M’interessa personalment? No. Crec que és un llibre recomanable? Sí. Però no per a qui vulgui passar una estona distreta, per això crec que hi ha moltíssimes novel·les millors, sinó per a aquells lectors que busquen respostes a dubtes existencials. Per a aquells milions de lectors a qui Paulo Coelho dóna llum en el camí obscur que és la vida.  Alguns ens conformem amb il·luminar-lo amb làmpades de baix consum, però si us agrada pensar en solucions “de més alta volada”, Valquíries us encisarà.

En un cas o un altre, us deixo amb unes altres Valquíries, igualment encisadores…

Share

Una barreja entre El Codi da Vinci i el Coelho

Títol: L’última resposta
Autor: Francesc Miralles i Àlex Rovira
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits [Nro 91 ]
Pàgines: 384
EAN: 9788429763676
PVP: 19,50€

Aquest matí esmorzo amb el Francesc, un “lector de tren”, és a dir, un bon amic que aprofita les poques estones lliures que li queden per gaudir de la lectura i, no cal dir, algunes de les més llargues són les que, amablement, li brinda Renfe. Coindidim en què pocs fan tant per al foment de la lectura a casa nostra com aquesta empresa i Adif!

Bé, doncs, em comenta que el darrer llibre que s’ha llegit és L’última resposta, d’en Francesc Miralles i l’Àlex Rovira. De tots dos n’hem comentat diversos textos (vegeu “Nosaltres”…, Atenció…, En temps de crisi…) gràcies als quals sabem que són dos autors ben valorats per nosaltres. Segons em comenta el Francesc, F.X per als amics, L’última resposta no n’és una excepció. Diu que en Xavier i la Sarah, els dos protagonistes, es dediquen a resseguir la biografia de l’Einstein a partir del moment en què, després de guanyar el Nobel, deixa de publicar. Per què? Quina és la resposta a aquesta aparent sequera intel·lectual del físic que ha passat a la història, entre d’altres, per treure’ns, burleta, la llengua? Jo li he preguntat, a l’F.X, l’he convidat a esmorzar i l’he amenaçat fins i tot a tacar-li de cafè amb llet la seva estimadíssima col·lecció de novel·la gràfica, però no hi ha hagut manera. Ni així he aconseguit arrencar-li quin és el secret que amaga aquesta novel·la que ell ha definit tal com resa el títol d’aquest comentari: una barreja entre El codi da Vinci i el Coelho. M’he hagut de conformar en què m’animés a llegir-la perquè seria una bona manera d’aproximar-me a la vida d’un científic a ritme de thriller trepidant, en el més pur estil “bestsellero“.

Bé, doncs, ja us podeu imaginar que no m’he carregat els Marvel de l’F.X, o sigui que estic in albis i encomanada d’aquell neguit que en Miralles ja em va fer passar amb El llegat de Judes. Einstein, això sí que és un tema de màxima gravetat!!!

Share

“Perdurar en la memoria de quienes nos aman es la mejor forma de paraíso que se puede concebir”

Títol: Esperadme en el cielo
Autora: Maruja Torres
Editorial: Destino | Premi Nadal 2009
Col·lecció: Áncora y Delfín
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-233-4131-3

Maruja TorresFa tot just un parell de setmanes vaig agafar amb ganes el Nadal 2009, Esperadme en el cielo, de la Maruja Torres. Coneixia els textos de l’autora pels articles al diari i, darrerament, pel seu blog, que segueixo amb interès des que va publicar-lo, ara bé, admeto que mai no n’havia llegit una novel·la. Potser per això, la lectura d’aquestes no arriba a dues-centes pàgines em va atreure: si eren tan entretingudes com els textos curts de la Maruja, segur que m’ho passaria bé! La sorpresa va ser que no m’ho vaig passar bé, no… m’ho vaig passar molt bé!

Es tracta d’un relat esbojarrat en què la Maruja Torres puja al Més Enllà i, acompanyada dels seus amics Terenci Moix i Manolo Vázquez Montalbán (junt amb els seus gossos), recrea a l’Eternitat el Barri on tots tres van créixer i que, segons l’autora diu “nunca expulsamos de nosotros”.  Aquesta és només l’excusa d’un argument oníric, on se succeeixen escenes decorades amb tot luxe de detalls (majoritàriament extrets del cine) durant les quals els tres comenten passatges de les seves vides i, alhora, lluiten perquè la Maruja no acabi “muerta-muerta” i pugui tornar a baixar a la terra.

Explicat així sembla que aquesta novel·la no hagi de passar d’una mena de relat menor de l’autora, però hi ha molt més. Crec que no és massa agosarat imaginar que l’autora va aprofitar la porta que li ofereix la literatura per mirar enrere en la seva vida i elaborar una mena de d’autobiografia parcial, en un moment de profunda pena per l’absència dels dos amics que van morir el mateix any.

Emmig de paràgrafs coloristes i sumptuosos s’hi amaguen reflexions colpidores sobre la mort, l’amistat, la buidor que deixen les absències… i els records. El tema ve de lluny i ha donat per a molt. En Jorge Manrique deia allò de “que aunque la vida perdió dejónos harto consuelo su memoria”; a Eva Luna (novel·la de què parlàvem en un comentari fa uns dies), la Isabel Allende fa que la mare li digui a la filla “la gente sólo se muere cuando la olvidan. Si puedes recordarme siempre estaré contigo”… Però tal com el desgrana la Maruja Torres pren tota una nova dimensió: una proximitat gairebé visual, com si miressis una pel·li d’aquelles que quan t’aixeques de la butaca estàs una llarga estona recreant els diàl·legs; una possibilitat de reconciliar-se amb aquests records perquè el dolor sigui suportable.

Em vaig acabar la novel·la al cotxe, de camí cap al sud, i el meu marit, que conduia, em va preguntar “què tal?”. Jo, eixugant-me els ulls li vaig dir “una anada d’olla… tan bonica!”.

Share

El tiempo entre costuras

Títol: El tiempo entre costuras
Autor: María Dueñas
Editorial: Temas de Hoy
Col·lecció: TH Novela
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-8460-791-5
PVP: 22.00 €

Em deixeu que avui em posi una mica nostàlgica?

Recordo perfectament el soroll que feia la màquina de cosir que tenia la meva àvia. Una Singer de l’any de la tos, que ella feia rodar molt ràpidament amb els peus mentre amb les mans orientava la direcció de la roba amb una destresa gràcies a la qual semblava que tot plagat fos tan fàcil. Jo berenava al seu costat i la mirava com si en el pujar i baixar de l’agulla m’hi anés mitja vida. Vaig veure fer la mateixa operació a la meva besàvia i a la meva mare. Posteriorment, he vist cosir la meva sogra i la meva cunyada, totes elles dones pacients, empeses per la il·lusió de qui sap que aquella feina donarà un fruit, que de les mans en sortirà alguna cosa bona.  Malauradament, de cap d’elles no he estat capaç d’aprendre més enllà de cosir-me un botó. Tanmateix, m’han deixat un pòsit d’admiració per la costura. M’agrada veure cosir encara que no en tingui ni idea i, encara més, m’agrada recordar la cara que feia la meva àvia quan veia que les meves vores s’assemblaven perillosament a les costes del Garraf. Crec que la constatació que la seva néta era nul·la per a les labors la va portar a tolerar les meves llargues hores de lectura a la fresca, en estius com aquest, mentre ella, sí, cosia o feia ganxet. Ens fèiem una companyia silenciosa però íntima.

Potser és per això que aquest títol, El tiempo entre costuras, em va cridar l’atenció. Després del rotllo familiar que us he deixat anar com a introducció, no em voldria allargar massa en l’argument, perquè si no ens trobararan a tots nosaltres deshidratats i enganxats a la rodeta del ratolí, o sigui que només cinc cèntims. Una aprenent de modista de Madrid s’enamora com una bleda just abans de la Guerra Civil i, després d’uns esdeveniments inesperats, va a parar a Tànger, on deixa de ser una simple “extra” per alçar-se com a protagonista indiscutible de la seva pròpia vida.

La trama, dita així, no sembla gran cosa, però és que penso que si explico més us l’espatllaré. I és una novel·la que no mereix ser espatllada. És, senzillament, preciosa. Els protagonistes (la majoria femenins), els secundaris, els ambients, la trama, el marc històric, el lèxic… tot està treballat amb una naturalitat que, com quan cus qui en sap, sembla fins i tot fàcil.

L’he prestada a la meva cunyada i a la meva sogra amb la certesa que mai no podré donar-los un cop de mà amb l’agulla, però potser sí amb alguna recomanació literària… De fet, totes dues ja l’han llegida i n’han gaudit tant com jo.

Si voleu obrir boca, us deixo amb el blog de la María Dueñas, l’autora.

Share

Angelology a Icat FM

Títol: Angelology
Autor: Danielle Trussoni
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 656
ISBN: 978-84-664-1273-5
PVP: 21’90€

Acabo de sentir que en Jordi Cervera, d’IcatFM parlava d’Angelology i he pensat que us faria gràcia llegir-ne el text. Podeu trobar més comentaris a la pàgina de l’Icat (que m’agrada molt, per cert!)

Una història de lluites amb àngels. És la segona novel·la de Danielle Trussoni, “Angelology“.

Àngels cruels a “Angelology”, de Danielle Trussoni

L’editorial Columna publica “Angelology”, la segona novel·la de la nord-americana Danielle Trussoni, que ha traduït Rosa Borràs.
Nascuda l’any 1973 a Wisconsin, Trusssoni va debutar l’any 2006 amb “Falling Through the Earth”, que va rebre la consideració de ser un dels deu millors llibres de l’any segons el prestigiós rotatiu “The New York Times”. Amb aquest aval es va abocar a escriure aquest llibre, un thriller especial d’aquests molt americans, que semblen fets utilitzant una fórmula química o matemàtica i que, malgrat tot, funcionen força bé amb el públic.
L’Evangeline descobreix una carta datada l’any 1943 que la porta cap a un món que desconeixia, en conflicte entre la societat dels angelòlegs i els nefilim, els descendents de la fusió entre àngels i humans, uns éssers amb dues qualitats destacables: la seva gran bellesa i una crueltat fora límits. Un tema força de moda, la lluita d’àngels i humans, que es belluga per geografies i escenaris dels Estats Units i de la vella Europa. La bona acollida del llibre ha fet que l’autora ja estigui treballant en una seqüela d’aquesta història.
Angelology“, de Danielle Trussoni. Publica l’editorial Columna.

Share

He llegit el premi llibreter 2010 per a “altres literatures” i estic d’acord en un 50% amb el que diu la coberta

Títol: Olive Kitteridge
Autor: Elizabeth Strout
Editorial: El Aleph Editores
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-7669-931-7
Preu: 20,00€

Avui mateix m’he acabat de llegir Olive Kitteridge, un llibre de Pulitzer que ha guanyat el Premi Llibreter d’enguany. He volgut encapçalar aquest comentari afirmant que estic d’acord amb la meitat de la frase del Publishers Weekly que hi ha a coberta: “fàcil de llegir i impossible d’oblidar”. No crec que sigui fàcil de llegir en absolut, ara bé, n’he recomanat la lectura molts amics lectors perquè la descoberta d’aquesta autora m’ha semblat, efectivament, impossible d’oblidar i molt gratificant intel·lectualment. Miraré d’explicar-me.

L’obra està formada per tretze relats que tenen un denominador comú: a tots hi surt l’Olive Kitteridge. Així, quan acabes el llibre que du el seu nom, l’has coneguda gràcies a allò que ella mateixa ha explicat en primera persona però també gràcies al paper que aquesta mestra d’un poble de la costa est nordamericana ha jugat en altres persones que són protagonistes o secundaris dels relats.

Així doncs, al llarg de les 324 pàgines l’autora ens va pintant petites o grans pinzellades d’un retrat d’una gran profunditat psicològica, amb un grau de detall que sembla mentida, ja que enlloc no hi ha grans paràgrafs dedicats a escriure com és, ella. La coneixem per les petites coses que ens diu i per les que no ens diu, pels diàlegs amb el fill, per les converses amb una amiga, per les reflexions del marit, pels records d’alguns exalumnes, per les rutines en què ens fa participar…I tot gràcies a episodis que es tanquen en ells mateixos, deixant una certa sensació d’aïllament humà enrere.

No m’ha semblat fàcil perquè he tingut la impressió de girar en un carrussel al voltant de l’Olive. De vegades era ben bé a l’eix i veia els altres personatges girar al voltant i altres vegades era jo, lectora, qui acompanyava algun dels personatges que estaven vorejant el perímetre.

Sí que m’ha semblat inoblidable perquè, arribat al final, he conegut una persona des de dins i des de fora, amb totes les contradiccions humanes, de convivència difícil però – al cap i a la fi – vital. M’he subratllat un paràgraf en què el narrador ens explica com ella, ja madura, pensa en el seu marit i arriba a la conclusió que va tenir sort de no haver-lo deixat: “Jamás había tenido un amigo tan leal, tan bueno, como su marido”. I, tot seguit, afegeix: “Recordó que durante toda su vida en común hubo veces en que sintió una soledad tan honda que, en una ocasión, no hacía tantos años, mientras se empastaba una muela, la dulzura con que el dentista le había vuelto la barbilla con sus suaves dedos le había parecido una atención de una ternura casi insoportable”. Cuantes coses de la vida d’una parella s’expliquen amb aquest detall, oi?

Olive Kitteridge, en definitiva, em mereix una valoració similar a la de la bona cuina tecnoemocional: des del meu punt de vista necessita d’una aproximació cerebral per acabar oferint una gran recompensa per a l’ànima.

Share

Afanyeu-vos que hi ha tarda de cinema de franc per veure El diari de la Carlota!

Ahir ho deia la Marta i, si ella ho diu, és que va de debò!! (vegeu El gran llibre de la Carlota):

Què us semblaria anar al cinema a veure El diario de Carlota sense pagar? Si la vostra resposta és: on i quan, llavors l’únic que heu de fer és comentar aquest post i explicar per què voldríeu anar al cinema. Els 25 primers comentaris rebran una entrada gratuïta per anar als CINEMES GIRONA de Barcelona (Girona, 175) a veure El diario de Carlota.

De moment la Júlia ja ha aconseguit una entrada, però en tenim 22 més, o sigui que afanyeu-vos perquè ben aviat ens puguem posar en contacte amb vosaltres a través del correu electrònic!!!

Ens veurem al cine  i de franc! (bé, és un dir, perquè no sé si quedaria massa bé que jo m’apuntés per aconseguir l’entrada… buffffff! quina ràbia! hi hauré d’anar pagant!) -ostres, semblo el Nuñez de Crackòvia!-.

JA TENIM ELS PRIMERS GUANYADORS!!

Felicitats a tots i totes!! Ja ens explicareu, eh?

Share

Reservem un espai a la llibreria… el 2013 s’acosta!

Nosaltres, no sé si esteu al cas que l’any 2013 Proa publica la biografia definitiva d’en Salvador Espriu, elaborada per l’Agustí Pons.

Si penseu “Eureka, ja era hora”, seguiu llegint. Si no, us podeu estalviar aquest comentari, perquè us espera un elogi incondicional d’aquesta iniciativa!!

La notícia ens la fan arribar des del departament de comunicació del segell i, no cal dir que els ho agraïm d’allò més. La nota de premsa conté cites com aquestes:

“Des de fa tres mesos, Agustí Pons, que anteriorment ha signat les biografies de figures com Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany o Néstor Luján, ha començat la tasca de recerca i recopilació d’informació. (…) De les primeres conclusions del seu treball, Agustí Pons destaca que «Espriu no va ser un autor malaguanyat, ja que va poder desplegar tot el seu projecte literari i va poder influir de la manera que volia influir». «Tenia una altíssima vocació literària i volia posar potes enlaire la literatura catalana del moment, tal com en aquell moment feien Lorca, Dalí i Buñuel amb la cultura castellana», conclou.”

Com que el treball compta amb el suport de La Caixa, s’hi diu:

“Respecte del projecte biogràfic engegat, Agustí Pons afirma que «només amb espònsors es pot treballar a nivell professional», i explica que «les biografies el que fan és fixar personatges en l’imaginari col·lectiu: crear figures històriques».”

I tot això està molt bé, perquè garanteix la qualitat de l’obra, però el que a mi em fa més feliç és que d’aquí a 2 anys en farà cent que va néixer el poeta i la meva filla (que ja en tindrà 13!) i jo podrem compartir la primera biografia que llegirem plegades, poemaris en mà, per acostar-nos a Sinera juntes. ” (…) No estimo / res més, excepte l’ombra / viatgera d’un núvol.”

Estarà bé encetar-ho amb una obra feta amb aquest rigor…
Ah, i que nosaltres ho veiem!

Share

Necessitava una bona sorpresa per a la meva filla!

Si alguns de nosaltres teniu canalla, és molt possible que a hores d’ara estiguin, com la meva filla, de colònies d’estiu. Això vol dir, entre d’altres coses, més silenci a casa per llegir i també més estones perdudes mirant el calendari a veure quan tornen, oi? Bé, doncs, jo aquesta tarda no m’he pogut estar d’anar-li a buscar un regalet: tenia ganes que quan torni a casa es trobi una cosa que li faci il·lusió per ajudar a oblidar les tardes de piscina amb els amics, però també -no ens enganyem- de distreure-la perquè passi d’explicar-me les novetats de 100 a 50 paraules/segon, que ja serà un què!

Com construir les teves joguinesUn company m’ensenyava l’altre dia un llibre preciós per a la seva filla, Com construir les teves joguines, i vaig pensar que era una bona idea (per cert, ja li he demanat a veure si ens explicarà què tal) així que he anat a una llibreria del centre de Barcelona on hi treballa una llibretera que desprèn llum mentre repassa les prestatgeries seguint les instruccions de nens i pares, a la recerca del títol més adequat. L’he vista ajupida, endreçant uns àlbums il·lustrats, i li he demanat ajuda perquè m’aconsellés un llibre bonic, bonic, bonic per a la reina de la casa!

Primer m’ha portat cap a les novel·les, però per a un “cop d’efecte” jo buscava una cosa més colorista i, ohhhhh, quantes novetats! De bruixes, de fades, d’aventures, d’art, de manualitats, de novel·la negra i fins i tot de literatura medieval! Tot per a un públic infantil i amb 0% d’ingredients carrinclons!! Saníssim, vaja!

L’única cosa que no té aquesta llibreria són carretons per carregar tots els títols que m’han agradat, així que he hagut de controlar-me (he sentit una veu interior que, curiosament, s’assemblava a la del director de la meva oficina de La Caixa). Finalment, he decidit que ens acostarem al’Andy Warhol amb un lllibre d’art i a les bruixes amb un exemplar que ens permeti esperar, amb un mínim de calma, unes Princeses que sé que han de “desembarcar” al setembre… però no ens avancem als esdeveniments, que hi haurà temps de parlar-ne!

Per cert, he convidat la Laura a ser, també, nosaltres… Si s’anima, estic segura que al·lucinarem! Però ja sabeu que no cal que us convidem, formalment, oi? Passeu, passeu a ser un de nosaltres!

Share