Títol: La caçadora de cossos
Autor: Najat El Hachmi
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-6641-226-1
Preu: 20,50€

Estimats nosaltres, és aquesta una de les vegades en què no sé ben bé què dir-vos.

Després de llegir-me La caçadora de cossos, de la Najat El Hachmi, no sé si us he de comentar que és una novel·la transgressora, dura, crua i explícita sexualment o bé que estem davant d’una versió de la Ventafocs a la moderna, relatada amb tots els ets i uts, però que… Bé, una cosa sí que tinc clara: no m’agradaria explicar-vos-la massa, perquè jo crec que és d’aquelles narracions que val la pena que el lector vagi descobrint per ell mateix.

Sí que us puc dir que hi ha dues parts claríssimes des del punt de vista estilístic (podríem separar-ne fins i tot una tercera) gràcies a les quals destapem la protagonista en cos i ànima. És indubtable que l’autora domina el llenguatge amb tanta precisió que les imatges que descriu es fan paleses d’una manera inconfusible, brutal, feridora en alguns episodis… fa parlar la noia sense embuts a través d’un camí tortuós que ella mateixa descriu així:

Em sentia ben bé d’aquesta manera: palplantada davant d’un bufet lliure variat i els ulls que m’anaven d’un plat a l’altre amb ganes de tastar-los tots i tement que no tingués prou lloc per encabir un pessic de cadascun d’ells.

Un dels episodis que m’ha agradat més es el d’El Panjabi. Des del meu punt de vista, és d’aquells en què la Najat mostra un talent fora de sèrie en la creació plàstica a través del llenguatge. Us n’he volgut copiar el darrer paràgraf:

(…) Fruita amb sal era desconcertant. A mi m’agradava menjar coses que no hagués tastat abans, però fruita amb sal era massa estrany. En un plat marró de vidre hi va posar unes quantes pakores: ¡esto picar un poco! I la llengua li tornava a espetegar, ràpida, quan feia la te. Jo, fora de l’excitació, amb ell ja no sabia què fer-ne. Preguntar el nom? Preguntar la procedència? Edat? Jo el que volia era follar i em sentia cada cop més incòmoda dins d’aquella casa que m’ofegava de plàstic. Fins que va començar a menjar i va treure de la nevera una ampolla de quètxup. Esto bueno con pakora. I la erra sonava molt diferent però a mi el desencant ja m’havia arribat, el desencant de veure sucar un plat tan exòtic en una cosa tan vulgar com el quètxup.

Potser una cosa sí que tinc clara que us puc dir: si aquest Sant Jordi voleu parlar d’amor i de sexe, de roses i d’orgasmes, de mirades i de suor, aquest és el llibre!