Des que em vaig incorporar com a lectora per al Nosaltres, no m’havia tocat repetir escriptor, fins ara que m’han proposat la lectura de Les dones sàvies de la muntanya.
I és que repeteixo amb en David Martí amb qui em vaig estrenar amb El guerrer adormit. El que passa és que Les dones sàvies de la muntanya no té res a veure amb l’anterior publicació d’aquest escriptor, ja que en David Martí reprèn la temàtica de narrativa de ficció amb aires històrics que ja havia provat amb Les bruixes d’Arnes i La metgessa de Barcelona.
David Martí ha escollit de nou repetir amb personatges femenins que encarrilen les seves vides al voltant de professions que forçosament necessiten d’amplis coneixements del que ens dóna la natura, en el seu moment, les bruixes i una metgessa i ara, les trementinaires, dones que vivien al Pirineu amb un amplíssim coneixement de les plantes i altres fruits naturals que servien per a elaborar pomades, medicines o infusions que s’utilitzaven per guarir els mals que les persones dels pobles que recorrien podien patir.
Així, amb Les dones sàvies de la muntanya coneixem el viatge que la Dolors i la Sofia planifiquen, des del poble de Tuixent, a la serra del Cadí, fins al Delta de l’Ebre, un viatge que ha de servir per poder vendre els seus elaborats i dur els seus coneixements guaridors al llarg del territori català. Un viatge que, per ventura o per desgràcia, estarà ple de perills, de persecucions i de mals, però també vindrà acompanyat de bones coneixences que les ajudaran a encarrilar unes vides colpides per la rancúnia, l’avarícia i un destí del qual no podran escapar.
En la passada edició del certamen Barcelona Novel·la Històrica vaig veure que al programa d’actes hi havia una xerrada entre autors que debatien si es podia fer novel·la històrica fora de les grans èpoques que habitualment serveixen com a reclam per a aquest tipus d’obres. És a dir, si podíem classificar com a novel·la històrica les històries que no esdevenien a l’Edat Antiga o Mitjana. Penso que Tània Juste, igual que altres autors, ha demostrat que sí que és possible i que no cal recórrer a la Revolució Francesa, la Inquisició o el 1714 per narrar històries treballades i que requereixen igualment una bona feina de documentació per sostenir-les.
L’hospital dels pobres agradarà als barcelonins perquè se centra en un dels moments de la història artística més importants per la ciutat de Barcelona: el trasllat de l’Hospital de la Santa Creu i la construcció del que més endavant seria el seu substitut, l’Hospital de Sant Pau. Però també agradarà a qualsevol que se senti mínimament interessat en conèixer els fets que van ocórrer a la ciutat al llarg dels anys en què es desenvolupa aquesta construcció, entre el 1892 i el 1939, quan les tropes franquistes van aconseguir entrar a la ciutat comtal.
M’ha agradat trobar-me amb personatges als quals coneixia poc més que per saber que algun carrer o hospital del país porta el seu nom. Durant els esdeveniments que narra el llibre, la Tània Juste ens ajuda a conèixer el motiu pel qual es van guanyar l’honor d’aparèixer amb lletres majúscules a la història artística, cultural o mèdica del nostre país. Així doncs, personatges relacionats directament amb l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, com el doctor Josep Trueta o Manuel Corachán, o escultors com Eusebi Arnau o Pablo Gargallo, apareixen a la narració i ens ajuden a entendre com era la vida entre les famílies benestants i les no tan benestants a la ciutat de Barcelona. Una vida i un temps en el qual les aparences eren molt més importants que fins i tot les persones, en els quals semblar ser feliç passava per sobre dels sentiments i la manera de ser de cadascú, en els que una dona sense parella i embarassada era forçada a abandonar els seus fills si volia donar una mínima oportunitat de viure a la criatura que havia de néixer.
Tània Juste recupera a la seva tercera novel·la la temporalitat d’Els anys robats, publicada el 2012 i ambientada en els anys de la dictadura de Primo de Rivera i la República, però en aquesta ocasió se centra en mostrar-nos què va significar per a les famílies pobres de Barcelona que un hospital com el de la Santa Creu continués viu en l’ànima del que amb el temps seria un dels centres mèdics més importants del nostre país, tant per la innovació mèdica com pel patrimoni artístic.
He de reconèixer que quan em vaig posar amb No s’hi enterra cap traïdor vaig caure en la temptació fàcil de pensar “Ufff, un altre llibre sobre el 1714”. I sí, es tracta d’una novel·la més sobre els fets d’aquell any, però també he d’admetre que tot i l’oportunitat d’escriure i publicar aprofitant més o menys el moment, en Víctor Jurado ha sabut escriure una història que entra bastant bé.
La novel·la ens presenta en Pere, sabater de professió, i la seva família que es veu absorbida pels últims mesos de la guerra de successió a Barcelona. Ens situem poc abans de la batalla de l’11 de setembre, quan els barcelonins, primer els homes de més edat i més tard els fills varons adolescents van ser cridats a defensar la ciutat, en un dels setges més cruels que Barcelona havia patit mai.
Però en aquesta guerra, com en qualsevol altra, els que patien no eren només els soldats. Qualsevol persona es veia afectada i això és un dels temes que més clarament es veu en la història, on els joves fills de les famílies passaven en segons de ser estudiants adolescents, amb un futur i amb un ofici, a ser “homes” granats després de veure com els seus companys de classe, germans, amics i familiars queien morts pel foc de les granades o per la salvatge batalla al peu de les muralles.
No trobava en ell por ni ràbia, cap temor pel que pogués passar ni nerviosisme per si veuria, o no, la nit del dia següent; a la seva mirada no hi havia res. Ja no quedava res del seu aprenent (…) eren dos soldats de la Coronela de Barcelona que esperaven un destí que s’havia començat a escriure més d’un any enrere.
M’agradaria remarcar la última part de la novel·la perquè té una força descomunal. En aquesta última part es narren els fets dels dies previs a l’assalt de les tropes borbòniques als Baluards de Santa Clara i del Portal Nou, amb en Rafael de Casanova o Antoni de Villarroel planejant estratègies i dirigint els pocs efectius que quedaven a Barcelona aquells dies. La narració que fa en Víctor Jurado és àgil, viva, brutal… la podem viure gairebé com si estiguessim allí i podem patir com ho van fer els seus protagonistes, uns protagonistes que no són els que després queden per la posteritat (Villarroel i Casanova apareixen gairebé de passada), si no els mil·lers de ciutadans de Barcelona que van donar la seva vida per defensar una ciutat i unes creences que a dia d’avui encara són vigents.
Pensava en el que havien perdut, però sobretot en el que havien deixat de guanyar per haver defensat una causa que arribava al seu final (…) No podia evitar pensar en com acabaria tot, si moriria o sortiria viu de l’assalt final, si cremarien la ciutat o hi hauria una rendició de darrera hora que faria que tot tornés a la normalitat. La foscor engolia Barcelona i la duia a un somni del qual estava a punt de despertar. Arribava l’11 de setembre.
M’agrada molt com escriu en Francesc Puigpelat. Des que vaig llegir Roger de Flor que vaig decidir que intentaria seguir-lo.
Per tant, Els últims dies del General Prim, era una de les meves captures necessàries per aquesta tardor. I no m’ha decebut en absolut. A més, en un moment en què la causa de la mort del general Prim està a l’ordre del dia, què millor que descobrir qui era i per què va fer el que va fer, i que és el que el va conduir a morir?
Joan Prim i Prats, nascut a Reus, és un general condecorat de l’exèrcit espanyol que arriba a President del Consell de Ministres i que vol evitar, de totes totes, que els Borbons puguin tornar a tenir la corona espanyola després de la “revolució gloriosa” de 1868.
Per això maniobra, fa aliances contra natura, sacrifica la seva vida privada, s’enfronta als poders borbònics… Però l’època és confusa, amb canvis mundials i locals que passen molt ràpid i que transformen la societat. I és en aquest escenari on cal saber primer del tot si en Prim és un idealista que només vol el bé del seu país o si és que estem parlant simplement d’un arribista que el que vol és el poder. Aquesta pregunta és cabdal per entendre per què per a alguns calia que morís. I per aconseguir-ho molta gent estava disposada a col·laborar, encara que entre ells fossin acèrrims enemics.
Us perdreu una novel·la històrica que dóna claus per entendre per què les coses ara són com són? I si Prim hagués sobreviscut, les coses serien diferents?
Una novel·la ben escrita, ben documentada, que et permet passejar pels carrers del Madrid postrevolució i prerepública.
I conèixer qui tallava el bacallà aleshores i que el conflicte Catalunya – Espanya no és una invenció de TV3 que ens adoctrina: ja existia a l’època de la Guerra de Cuba.
Títol: Els últims dies del General Prim
Autor: Francesc Puigpelat
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-7588-462-2
Preu: 20€
Marc Capdevila ha triat un important passatge de la història artística de Catalunya com a fil conductor de la seva novel·la, la construcció de la portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll. Així és com ens situa al segle XII, en ple període romànic, durant el comtat de Ramon Berenguer IV i en ple apogeu de les abadies de Ripoll i Sant Pere de Rodes, clars exponents, juntament amb el conjunt de Boí, del romànic català, però sobretot, de l’escultura religiosa, concentrada a les portalades de les esglésies.
La bíblia de pedra no és només una narració sobre la construcció de la portalada de Ripoll, és també una història de misteri en la qual els personatges principals, la Violant (guaridora), n’Ermengol (pintor) i l’abat Gausfred, es veuen embolicats en mirar de descobrir el perquè de les estranyes morts de tres bagasses.
Però Capdevila no es queda aquí, perquè a través de la lectura podrem veure que darrera de la narració hi ha un gran treball de documentació. Podrem conèixer també l’estil de vida dels diferents estrats socials que convivien el segle XII, els costums, les lleis no escrites i aquelles que els més benestants anaven escrivint sobre la marxa, els drets dels més rics i els deures dels més pobres i, com no podia ser d’una altra manera, les injustícies socials que s’imposaven pel fet d’haver nascut en un lloc o en un altre sense tenir en compte el valor real de les persones.
Marc Capdevila s’uneix al grup d’escriptors que com Maria Carme Roca o Martí Gironell, entre d’altres, ens ajuden amb les seves obres a fer-nos una idea de com era la vida al nostre país uns quants segles enrere. La bíblia de pedra és la seva primera incursió en la novel·la històrica, però el 2007 ja va demostrar el seu potencial com a escriptor amb Aigua pudenta, novel·la que aquell mateix any va guanyar el premi Sebastià Juan Arbó.
I vosaltres, Nosaltres, quin llibre us firareu i quin llibre regalareu?
Aquest any hem volgut fer una cosa especial de cara a Sant Jordi. Hem demanat a algunes de les editores -alerta! Són aquestes súper-dones a l’ombra que troben les perles que acabem llegint i a qui hem d’agrair unes quantes hores de lectura!- que comparteixin amb tots Nosaltres quin és “el seu Sant Jordi”.
També heu de saber que per elles és molt complicat fer-ho perquè, en el fons, és com fer-los triar entre el pare i la mare! O pitjor! Triar quina de les seves criatures prefereixen! Editen molts llibres que els agraden molt i els és molt complicat escollir!… però s’han armat de valor i de paraules i ens expliquen, a tots Nosaltres, quin és el seu Sant Jordi d’enguany.
La Berta Bruna, una de les mares del Nosaltresllegim i editora de Columna, Destino i Planeta en català, ens recomana que el 23 d’abril, després del passeig per la rambla, la compra de la rosa i el cop d’ull als llibres exposats, deixem anar els nostres desitjos. Sobretot, el Desig de xocolata de la Care Santos.
Sant Jordi és un dia especial, això no ho discuteix ningú. El llibre, la rosa… i aquest any no hi pot faltar la xocolata!
Després de llegir Desig de xocolata només tens ganes de recomanar-lo. Care Santos m’havia seduït amb les seves anteriors històries Habitacions tancades i L’aire que respires, i aquest Premi Ramon Llull tenia tots els ingredients per fer-me passar una bona estona. I així va ser.
Desig de xocolata és la història de tres dones, molt diferents, que viuen en segles diferents, unides per la xocolata. La seva relació és una xocolatera de porcellana blanca que passa per les seves mans. A partir d’una brillant estructura en tres actes i de la mà de les tres dones que tindran contacte amb el recipient, el lector fa un recorregut per la tradició xocolatera de Barcelona des de les més variades i complementàries perspectives: l’organització i funcionament del gremi de xocolaters durant el segle XVIII, la introducció de les màquines i enginys industrials per poder fabricar un producte de més qualitat al segle XIX, fins als processos químics per elaborar sabors insòlits i sofisticats propis de la cuina d’autor.
El llibre és una reconstrucció que va del present al passat aturant-se en els moments més interessants del pas de la xocolata per la ciutat de Barcelona. També és el reflex de tres èpoques i els tres relats comparteixen temes com les relacions de parella, el consum i fabricació de xocolata, la passió per l’òpera i algunes referències creuades que mantenen el fil argumental.
El lector no es podrà avorrir ja que al llarg de la novel·la hi trobem tres formes narratives que conviuen per donar forma a la història. Tres històries que es poden llegir de forma independent però que juntes resulten delicioses. La meva recomanació és fer-ho tal i com proposa l’autora, per ordre.
Pot una novel·la ser tan addictiva com la xocolata? Comproveu-ho nosaltres mateixos: si comenceu a llegir Desig de xocolata no la podreu deixar.
Recomanació de l’editor per aquest Sant Jordi. No fallareu!
Moltes gràcies, Berta pel teu escrit i bon Sant Jordi! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim!
Títol: Desig de xocolata
Autor: Care Santos
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Premis: Premi Ramon Llull 2014
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-9708-263-1
Preu: 21€
Més, més!! Qui més? Doncs tenim una altra de les editores de Columna, Destino i Planeta en català. En aquest cas qui ens recomana llibre és l’Ester Pujol, que també ha optat per un autor de casa que vam ressenyar fa molt poquet i que ha escrit un llibre de ficció que… a saber! Tenint en compte els personatges, podria haver estat d’Història!
Si el de la Berta Bruna era el Ramon Llull 2014, L’Ester se’n va, aquest Sant Jordi, de viatge amb el Premi Josep Pla 2014: Els ambaixadors, de l’Albert Villaró.
Pels que els agradin les novel·les d’aventures, d’espies, amb un rerefons històric i busquin divertir-se llegint una història que podria haver estat i no va ser.
Any 1949. Catalunya és independent des dels fets d’Octubre del 1934.
Els ambaixadors d’Albert Villaró, Premi Josep Pla 2014 (Destino), és una lectura que atrapa.
Parteix de la pregunta “què hauria passat si…” i Villaró s’imagina una Catalunya independent des de 1934. Ara que el debat sobiranista està tan present, aquesta novel.la d’història-ficció és un divertiment molt interessant. És una novel·la d’espies, d’aventures, en què l’autor es permet “petites venjances històriques” com la mort de Franco en un accident d’avió el juliol del 36.
S’ha dit que la novel·la és una “ucronia”, narrada amb gran sentit del ritme, amb molt d’humor i amb una punta de mala bava. Hi ha els “cameos” de personatges reals, com ara Josep Pla o Carrasco i Formiguera, a qui presenta com a President de la Generalitat enlloc de morir assassinat durant la guerra.
El protagonista és “Mossèn” Farràs, un seminarista del poble de Tor (Lleida), a qui li passen mil-i-una. Al llibre hi ha una barreja d’amistats, passions i traïcions curiosa, que el fa molt atractiu i permet somniar amb una Catalunya que hauria estat diferent.
En Lluís-Emili el va començar i no el va poder deixar anar quan va haver de ressenyar-nos-el… Et creiem, Ester!!
Llegiu-lo, que us ho passareu molt bé!
Títol: Els ambaixadors
Autor: Albert Villaró
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2014
Pàgines: 688
ISBN: 978-84-9710-240-7
PVP: 21,95€
Qui més, qui més… la tercera “Columnessa”!! La Pema Maymó també s’ha animat a triar una de les criatures que ha editat, ha fet el cor fort i ens ha escrit un text molt xulo amb la seva aposta i l’experiència que l’espera aquesta Diada de Sant Jordi!
Enguany viuré el meu vuitè Sant Jordi des de l’interior. Això no m’atorga cap altre mèrit que arribar un any més al final del dia amb els peus destrossats, el mòbil sense bateria i l’eufòria desfermada després de viure “El Millor Dia Laboral de l’Any”. Perquè Sant Jordi és l’esclat de tota la feina feta durant mesos i el vivim com una festa: és la nostra aposta per uns autors i uns títols concrets, la nostra tria pensant què voldrien llegir els lectors i què els podem oferir d’entre tots els originals que arriben a les nostres taules.
Enguany tenc un motiu extra per sentir-me afortunada i pensar que algú tindrà la sort de reviure el que jo ja he experimentat abans: he vist néixer el llibre 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó, d’en Jordi Mercader. Del llibre no en desvetllaré gran cosa perquè ja ho fan aquí i aquí millor que jo, però puc explicar el que se sent quan trobes la combinació perfecta entre temática, ritme literari i autor de fina ironia: quasi enamorament. Sí, sí, pot fer riure, però bé que vos passa quan anau a una llibreria i trobau el llibre perfecte, oi?! Idò des de l’altra banda també es viu i això és el que m’ha passat amb aquesta novel·la que barreja història i política i amor i idealisme, i que ho té tot perquè arribis a la darrera página pensant que has descobert una época de la Història de Catalunya poc tractada literàriament i que te l’han explicada d’una manera entretinguda i intel·ligent.
Si teniu pares, marits, amics o tiets que siguin amants dels títols amb rerefons polític, catalanistes convençuts, interessats en la figura de Jordi Pujol o lectors de novel·la històrica contemporània… en fi, lectors d’històries personals compromeses amb l’amor, els somnis o la pàtria, aquesta és la novel·la per regalar-los aquest Sant Jordi. Potser ells, com jo, aniran a dormir satisfets i feliços d’haver topat amb el llibre de Jordi Mercader.
Gràcies per la recomanació, Pema! I t’esperem més sovint al Nosaltresllegim!
Títol: 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó
Autor: Jordi Mercader
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-1815-7
Preu: 19,95€
I per acabar tenim una ficció internacional. I qui ens la recomana? D’això se n’ocupa la Dina de la Lama, editora de ficció internacional dels segells -atenta la companyia!- Empúries i Proa.
Ella ha optat per recomanar-nos un llibre que encara no us hem pogut explicar al Nosaltresllegim… de manera que, què més voleu? Informació de primera mà! La seva aposta per Sant Jordi és Els humans, de Matt Haig, Un fenomen literari mundial que per fi arriba a les nostres llibreries de la mà d’Empúries.
Aquí teniu el Sant Jordi de la nostra Empurienco-Proenca!
“Un humà és una forma de vida bípeda real d’intel·ligència mitjana, que viu una existència en gran mesura il·lusa en un planeta petit inundat d’aigua en un racó molt solitari de l’univers”. Així comença Els humans, de Matt Haig, un llibre tendre, amable, escrit amb molt d’humor i, sobretot, amb molt d’amor, sobre el fet de ser humans.
Un bon dia, un alienígena de Vonnadoria arriba a la Terra disposat a acabar amb la vida de qualsevol persona que hagi sentit a parlar de la solució a la hipòtesi de Riemann. Els alienígenes pensen que una informació com aquesta pot ser extremadament perillosa per l’Univers en mans dels humans, una espècie ignorant, primitiva, irracional i “caracteritzada per la violència i la cobdícia.”
Però a mesura que el vonnadorià, encarnat en el cos del desaparegut professor Andrew Martin, vagi coneixent més i millor els humans (la Isobel, la dona de l’Andrew , en Gulliver, el fill adolescent de la parella, els amics i coneguts del matemàtic finat, i la seva amant, una alumna del Fitzwilliam College) anirà analitzant les seves febleses, la seva força, la perseverança, la infinita capacitat d’estimar i de donar-ho tot pels altres, de gaudir, de riure, de plorar i, de mica en mica, canviarà d’opinió.
Amb passatges còmics (quan l’extraterrestre ha d’aprendre el llenguatge i els costums dels humans)…
“La dona em va dir que havia parlat amb la universitat. Allò sol ja no tenia gaire sentit. Com es podia fer, a veure?”
“- Tot s’arreglarà, Andrew. Això només és un entrebanc. T’ho prometo. De seguida tornaràs a estar com una rosa.
– Com una rosa? —vaig preguntar, francament alarmat.“
“Una vaca és un animal que viu a la Terra, un ungulat domesticat i multiús que els humans tracten com una botiga oberta les vint-i-quatre hores per obtenir menjar, piscolabis líquids, fertilitzant i calçat de disseny.”
… i emotius i més profunds a mesura que avança la novel·la, Els humans ens farà riure, somriure i pensar: és normal que el telenotícies parli gairebé exclusivament de guerres i diners, i passi per alt descobriments o investigacions? I dels ordinadors, quin ús en fem? Li dediquem prou temps als nostres o passem massa hores preocupats pel nostre èxit i la nostra feina? Quines coses ens importen realment a la vida? Ens ajudem prou els uns als altres? Llegim poesia? I escoltem música?
La visió incisiva i externa del vonnadorià ens permetrà acostar-nos a nosaltres mateixos amb una lupa a la mà i riure i reflexionar sobre qui som, què volem, quina vida fem, què pensem i com actuem.
I per acabar, aquí tenim uns quants consells de l’Andrew/àlien al seu “fill” Gulliver:
La vergonya és un llast. Treu-te-la de sobre.
La tecnologia no salvarà la humanitat. La salvaran els humans.
El sexe pot fer malbé l’amor però l’amor no pot fer malbé el sexe.
La teva vida tindrà 25.000 dies. Procura recordar-ne uns quants.
Si hi ha una posta de sol, atura’t a contemplar-la. El coneixement és finit. L’admiració és infinita.
Ets humà. T’interessen els diners. Però recorda que no et poden fer feliç perquè la felicitat no està en venda.
Ningú té mai tota la raó de res. Enlloc.
Tothom és una comèdia. Si algú es riu de tu és perquè encara no ha entès la farsa que és ell mateix.
El teu cervell està obert. No permetis que se’t tanqui.
Tens el poder d’aturar el temps. Fes-ho amb petons. O escoltant música.
Una paradoxa: les coses que no necessites per viure (llibres, art, cinema, vi i d’altres) són les coses que necessites per viure.
En algun moment passaran coses dolentes. Busca algú en qui recolzar-te.
L’alcohol al vespre ve molt de gust. Les ressaques al matí no tant. En un cert moment hauràs de triar: vespres o matins.
Obeeix el teu cap. Obeeix el teu cor. Obeeix el teu instint. De fet, obeeix-ho tot menys les ordres.
No pensis que saps. Sàpigues que penses.
La guerra és la resposta. A la pregunta equivocada.
Quan miris les notícies i vegis membres de la teva espècie que pateixen, no pensis que no hi pots fer res. Però sàpigues que no ho faràs mirant les notícies.
Leonardo da Vinci no era un dels vostres. Era un dels nostres.
Si penses que una cosa és lletja, torna-la a mirar. La lletjor només és un fracàs de la vista.
El fracàs és una il·lusió òptica.
Sigues curiós. Qüestiona-t’ho tot. Un fet present només és una ficció futura.
Tens sort de ser viu. Inspira i aprofita les meravelles de la vida. No donis mai per descomptat ni un pètal d’una flor.
Els humans és una novel·la que pot agradar molt als adolescents, per la seva immensa capacitat de qüestionar-se coses, i a tots aquells lectors que busquin entretenir-se amb un llibre diferent, poc convencional, i que hagin passat una bona estona amb novel·les com L’avi de 100 anys…
Té bona pinta, oi? I la Dina dóna bones referències de gustos! Amb aquest llibre sembla que quedareu bé!!
I vosaltres, Nosaltres, quin llibre us firareu i quin llibre regalareu? Expliqueu-nos-ho als comentaris!
I si voleu tenir el vostre llibre signat, doneu un cop d’ull a aquest pdf amb els horaris de les firmes de Sant Jordi!
Per començar, aquest llibre no és el que sembla. Si pel títol creieu o temeu que és un altre títol centrat en la hipòtesi sobre si Colom era català o genovès aneu errats.
L’enigma Colom de Maria Carme Roca és una molt bona novel·la històrica com ho són Els tres mosqueters, El roig i el negre, Guerra i Pau, Tirant lo Blanc,… És a dir, un personatge de ficció -en Guerau- que es troba enmig d’uns esdeveniments històrics reals i d’uns personatges reals, i que viu tota mena d’aventures de les quals haurem d’anar descobrint com se’n surt. O no…
Al llarg de l’apassionant lectura hi trobem l’almirall Colom, el rei Ferran II, Lluís de Santàngel, Bartomeu Cristòfor de Gualbes i Setantí, entre molts d’altres, jugant importants papers en l’agitada biografia de Guerau i, naturalment, en tot el joc d’intrigues i interessos que envolten la “descoberta” del Nou Món.
I atenció! Les cometes són una pista: ¿allò que va esdevenir el 12 d’octubre de 1492 va ser un descobriment? Res no és el que sembla, s’afirma més d’una vegada a L’enigma Colom.
I un altre personatge històric importantíssim és la ciutat de Barcelona de finals del segle XV. Escenari principal, que no únic, de les trifulgues de Guerau, és evocat reconstruint amb molta cura allò que era però situant-nos per tal que puguem identificar els llocs pel seu nom actual.
No he pogut deixar la lectura fins al final. Aquest llibre manté l’atenció i la tensió fins la darrera pàgina, la 436!
Però és que a més, després del final i durant trenta pàgines més, Roca ens posa al dia d’allò que al començament de la meva ressenya he dit que no és la novel·la: què és el que s’ha escrit i se sap sobre les dades que confirmen que Colom era català (cognom, bressol noble, llengua, cal·ligrafia, col·laboradors, topònims i religió), sobre el lloc on va néixer, els coneixements, la “descoberta”, l’estada a Barcelona, la falta de documentació i els personatges històrics que apareixen a la novel·la. Fins i tot una bibliografia per si volem ampliar coneixements…
Jo he agraït molt aquesta informació però insisteixo que la novel·la és molt interessant, amena i emocionant sense necessitat de saber res de tot això. I ja ho sabeu, a L’enigma Colom, res no és el que sembla!
Crec que ja ho he comentat algun cop: sóc una gran aficionada a la lectura de novel·les de caire històric i, sovint, cada cop que sento que se’n publica alguna de nova, no m’ho penso gaire… De dret a la llibreria i cap a casa! La botiga vintage Astor Place de Stephanie Lehmann ha estat una repetició d’esdeveniments, lectura intensa i absorbent per acabar amb bon gust de boca. Mireu… Tinc sort. Pocs cops he plegat un llibre d’aquest estil!
Sobre aquesta novel·la, aquesta està ambientada en un període que, generalment, no acaba de ser un dels més utilitzats en aquest gènere, cosa que no entenc massa perquè mira que els inicis del segle XX poden donar de sí! Té dues protagonistes, l’Olive i l’Amanda, separades per un segle, intrínsecament unides per una vocació i amb una vida que, per aquells jocs del destí, es desenvolupa de forma més o menys paral·lela.
L’Amanda és la propietària d’una botiga de roba vintage que un bon dia, en fer l’inventari d’una dona que vol desprendre’s de la roba que ha guardat durant anys, es troba amb el diari de l’Olive. A l’Amanda, tot i que professionalment, no li va malament del tot, personalment es troba desorientada i eclipsada per una relació amorosa amb dubtós futur. Així doncs, l’encontre amb l’Olive, una jove filla d’una adinerada família de Nova York, serà tota una troballa, sobretot quan a mesura que avança en la lectura del seu diari, l’Amanda vagi descobrint com el món de seguretat que envolta l’Olive s’enfonsa ràpidament després de la mort del seu pare, en veure que unes quantes males decisions inversores l’han deixada arruïnada i sense el suport parental.
Les històries de l’Olive i l’Amanda són històries de dues dones que, cadascuna en el seu moment, decideixen lluitar pel seu futur i sortir endavant de la millor manera possible. A mi em va agradar més la de l’Olive (ho confesso), entre altres coses, perquè m’ha permés fer-me una idea de com de difícil podia ser viure i ser una dona el 1907, sense més ajuda que la que una mateixa podia crear-se. Perquè les lleis estaven pensades per homes i pels homes i una dona sense pare o sense marit no tenia dret a pràcticament res.
Un petit fragment per fer-vos-en una idea:
Qui fa totes aquestes normes sobre com s’han de comportar els homes i les dones? Déu? Parlo de la mateixa classe d’injustícia que permet als homes fumar als restaurants, llogar habitacions d’hotel sense que se’n qüestioni la moralitat, tenir feines més ben pagades i gaudir del dret a vot!
Nosaltres, estic segura que és una molt bona opció per Sant Jordi! Ja em direu què us ha semblat!
Situem-nos: som al 1949, Catalunya és una república independent d’Espanya des de 1934. El president és Manuel Carrasco i Formiguera; a Espanya mana una dictadura militar comandada pel General Sanjurjo (Franco mor el 1939 en un accident d’aviació segons la versió oficial). Europa i el món han patit una guerra que ha acabat el 1945 quan els Soviètics llencen “la” bomba sobre Hamburg (a Moscou mana Trotski, ja que Stalin ha mort a mans del seu jardiner). Els Americans, poc després, en llencen una sobre Yokohama. Abans hi ha hagut una guerra mal acabada -la Guerra de Ponent- quan Espanya intenta, sense èxit, recobrar Catalunya. També hi ha hagut invasió alemanya (i resistència) a Catalunya entre 1942 i 1945.
El 1949 a Madrid se celebra el primer Congrés Eucarístic després de la conflagració mundial. Vicente Juan Creix comanda la temuda policia del règim de Sanjurjo. I “Mossèn Farràs”, antic agent del servei secret de la República Catalana, inactiu i amagat des de fa tres anys, rep l’encàrrec d’afrontar i resoldre una gravíssima situació.
L’acció és trepidant. El capgirament de la història, que sabem que va passar realment, és molt reeixida. Hi ha humor, hi ha ironia, hi ha sarcasme, hi ha violència, hi ha sorpreses, un puntet de tendresa, subtils picades d’ullet.
La temptació de seguir explicant les mil i una facècies que es permet Albert Villaró és gran però no vull privar-vos del plaer d’anar-les descobrint!
He començat dient que la novel·la té 600 pàgines però és que al final hi ha un impagable DRAMATIS, de 81 pàgines més, amb 300 entrades. Però compte! També formen part del joc. Un parell d’exemples serviran per fer-me entendre:
ORTEGA Y GASSET, José
Madrid, 1883 -1940
Tot i que no va militar activament en política, Sanjurjo el va fer afusellar l’any 1940 perquè publicava articles llargs, incomprensibles i plens de cites i conceptes estranys. En el moment de signar la sentència de mort, el Generalíssim va manifestar la seva sorpresa en comprovar que es tractava d’una sola persona
BRONSTEIN, Lev Davidovitx, Lev Trotski
Ianovka, 1879 – Moscou, 1958
Quan ningú donava un ral pel seu futur, l’any 1938 va ocupar la secretaria general del PCUS per incompareixença forçada de Stalin. No va poder veure l’arribada del primer rus a la Lluna, el 1967, però com a mínim va tenir la deferència de batejar el mòdul lunar de la Soyuz II amb el seu nom. El seu nebot, el productor Samuel Bronston, no va voler fer mai la pel·lícula sobre la vida de l’oncle
Llegiu-lo, que us ho passareu molt bé!
Títol: Els ambaixadors
Autor: Albert Villaró
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2014
Pàgines: 688
ISBN: 978-84-9710-240-7
PVP: 21,95€
Sovint hi ha fets de la història del nostre país, ciutat o barri dels quals hem sentit a parlar als nostres pares o avis però que, per un motiu o per un altre, no hem arribat a conèixer mai prou bé. Els guardem a la memòria, emmagatzemats a la categoria de “batallites” familiars, però com que no ens pica prou la curiositat no els donem més importància fins que un dia un documental a la tele, una notícia al diari o un llibre ens els tornen a posar pel camí.
Això és el que m’ha passat a mi amb la quarta obra de Jordi Mercader, 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó. Tots sabem que el període del 1939 al 1975 va ser un dels més durs a Espanya i molts sabem que durant aquest període van sorgir personatges més o menys rellevants en la societat catalana, com l’alcalde Porcioles, el president Pujol o, ja cap al final, Salvador Puig-Antich. Personatges coneguts, alguns d’ells, per haver estat empresonats arrel de manifestar comportaments contraris al règim de Franco. El que passa és que sovint ens quedem en la generalitat dels fets.
En aquest cas, la novel·la se centra en els Fets del Palau, parant atenció en els esdeveniments que van començar amb la famosa frase de Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia, “Todos los catalanes son una mierda” en una parròquia de Barcelona en sentir l’homilia del capellà en català enlloc de llatí o castellà. Unes paraules que van generar actuacions reivindicatives contràries al règim franquista aprofitant una visita del dictador a Barcelona.
Així que, si qualsevol de Nosaltres té una mica de curiositat per saber com és que en Jordi Pujol va passar set anys a la presó abans de ser President de la Generalitat, és gairebé indispensable la lectura d’aquesta novel·la de Jordi Mercader. Això o aneu a la biblioteca, però us ben asseguro que llegir aquesta història és molt més divertit (sense desmerèixer el valor de les biblioteques!!).
Aquí teniu el booktràiler del llibre del Jordi Mercader.
Títol: 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó
Autor: Jordi Mercader
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-1815-7
Preu: 19,95€
Uso de cookies
Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies
Des que em vaig incorporar com a lectora per al Nosaltres, no m’havia tocat repetir escriptor, fins ara que m’han proposat la lectura de Les dones sàvies de la muntanya.
