Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

Al vertigen, de Núria Perpinyà

alvertigen

@Ed_Empuries @Grup62

Llegir aquest llibre m’ha fet pensar en quan anava d’excursió, de petita, amb un grup de nanos. Sempre a Montserrat i sempre perdent-nos: era matemàtic. Tant era que anéssim cap a Sant Geroni o Santa Cecília: sempre ens perdíem. Suposo que formava part de l’excursió, de l’aventura i de l’edat.

Els muntanyencs que surten aquí són una altra cosa. Són esportistes d’èlit que no es conformen amb un entrepà de botifarra a la falda del Montseny. Aquesta gent trisca per l’Himàlaia com aquell qui passeja per la Rambla. Parlen de 5 mils, 7 mils i 8 mils, que són fites a l’abast d’uns quants privilegiats. Tot i així, per més preparació, entrenament, estudi de la zona que toca escalar i preparació del material que més convé, la muntanya és la muntanya i s’empassa la gent com si fossin caramels.

Al vertigen de la Núria Perpinyà, la història gira al voltant de la Irena Besikova, una russa solitària, amb un caràcter que tira cap a l’estar sonat i una passió desmesurada per escalar muntanyes. Com més difícils, millor. La Irena apareix un bon dia al refugi Quesler situat al cor dels Tammarians. No queda clar on es troba ben bé el paisatge i la vall dels Tammarians però es a Catalunya, això sí. La Irena arriba en un estat deplorable, més morta que viva i amb clars símptomes de congelació. Les pestanyes plenes de gel, la boca tancada amb una ratlla blanca, glaçada,… en fi: un desastre!

Al Quesler la rep en René, el guarda del refugi, que li dóna poc a poc la calor que el seu cos necessita, li treu amb tota la cura del món la roba que porta enganxada al cos com una segona pell, tan congelada com ella, amb compte de no emportar-se trossos de carn o de pell. Es veu que en casos de congelació és molt fàcil endur-se un dit de la mà treient els guants! El René salva la Irena i s’enamora d’ella com un boig, i ella decideix quedar-se als Tammarians a fer de guia d’alta muntanya. Fins aquí tot va més o menys bé… però dura poc la calma.

Al cap de poc temps, des de ciutat pugen un grup d’amics amb l’Eduard Tarreny, arquitecte de professió, al capdavant. D’entrada, això que els assignin una guia menuda, una doneta mes aviat poqueta cosa, no els fa gaire gràcia. Guapa i ben formada n’és molt però…. en cas que, Déu no ho vulgui, hi hagi algun contratemps estarà a l’alçada?

La Irena demostra als nois de ciutat que no cal que pateixin per res. No cal que busquin un homenot amb aspecte d’abominable home de les neus perquè els salvi. Ella soleta se’n surt fantàsticament.

L’Eduard Tarreny cada cop fa més viatges des de ciutat als Tammarians i sempre vol que la Irena sigui la seva guia. Al final, l’escalada és una excusa per veure-la, per estar amb ella i per enamorar-se l’un de l’altre per desesperació del pobre René. I també per a la desesperació de l’Eduard…

És una història d’amor grandiosa, d’amor a les muntanyes i d’amor d’uns homes cap a una dona.

És un gran mèrit que un llibre amb un decorat tan escàs -no sortim de la neu, els núvols, les muntanyes glaçades i un fred que pela- tingui un poder de seducció tan gran i que resulti tan atractiu i tan addictiu de llegir.

M’ha agradat, i molt! Tot i que si voleu saber que passa amb tot plegat…. toca posar-se l’anorac i vinga: a llegir!!

Aquí teniu el primer capítol en pdf i el booktràiler del llibre:

Títol: Al vertigen
Autor: Núria Perpinyà
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-9787-869-2
Preu: 20€

Share

Nous, d’Albert Mestres

nous

@Ed_62 @Grup62

Si normalment comentar poemes ja se’m fa difícil, en aquest cas, especialment. No sé si sabré trobar un comú denominador per explicar-nos alguna cosa que parli del conjunt de l’obra… Potser aquest element comú el trobaré en la forma més que no en el fons. Perquè els temes són diversos en aquest Nous: amor, mort, passió, família, enyor… i també un punt d’humor, especialment en la part final que es titula Taula Peròdica. Però si parem atenció a la forma, aquí sí que veurem que l’Albert Mestres sempre persegueix depurar la llengua fins a obtenir-ne una peça que ens faci estremir.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció és la manera que té d’encavalcar els sonets… Una idea, un mot, una frase del darrer tercet obre el quartet del següent sonet i aconsegueix una mena de fil d’ariadna que ens guia pel laberint d’idees del poeta.  Molt bonic, en definitiva!

No he volgut desvetllar-vos massa i per això no us copio sonets sencers, però sí alguns versos que m’han agradat. Confio que la tria us engresqui a voler-ne més!

Al final queda el do de les paraules,
la xarxa de so i significació
trenada a casa, al carrer o a les aules,

vehicle de mentides de saló
que silencia el ver per teixir faules
com de retaules en si de la visió.

Sóc una flama, prima, llarga flama
sóc migpartit, llançut i ple d’espines.
Per un cantó sóc llis com cegues nines,
per l’altre, aspror urticària que al cel clama.

Títol: Nous
Autor: Albert Mestres
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7181-7
Preu: 18€

Share

Com Àustria o Dinamarca, de Modest Guinjoan, Xavier Cuadras i Miquel Puig

comaustriaodinamarca

@Ed_Portic @Grup62

Aquest cop m’he de sincerar. He de confessar que no acostumo a llegir assaig. Hi ha gent que gaudeix, i molt, llegint-ne. Diu la Wikipèdia -que tot ho sap o almenys això és el que pretén- que és un gènere literari que ve de la didàctica i que vol ser un intent, una temptativa, una aproximació o una prova del tema que tracta. Això segons la Wikipèdia. Però hi estic bastant d’acord. Quan em toca llegir coses que no són novel·les o contes, acostumo a llegir informes mèdics, i aquest Com Àustria o Dinamarca. La catalunya possible, de Modest Guinjoan, Xavier Cuadras Morató i Miquel Puig ha estat un repte que m’han plantejat tres Doctors en Economia (poca cosa!).

El llibre parteix -i es titula- de l’afirmació que va fer Artur Mas davant del Cercle d’Economia el maig de 2013 (fa uns 5 mesos!) on va dir que si Catalunya fos independent seria com com Àustria i Dinamarca. I què fan aquests savis de l’Economia? Doncs es dediquen a posar fets, dades i números sobre el paper per mostar-nos si, efectivament, aquesta afirmació és vàlida.

Durant el llibre anem descobrint les comparacions que fan els autors amb diversos països d’Europa -Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Holanda, Suècia, i la-no-de-la-UE Suïssa- per veure quines característiques tenen i si, en cas d’una Catalunya independent, el nostre sistema econòmic i social es podria comparar al que tenen a tots aquests indrets.

La veritat és que el llibre podria ser alguna cosa així com un escrit de política-economia-ficció, però la gràcia rau en què es tracta d’una projecció amb tots els ets i uts (i totes les dades del món) de com seria el nostre sistema educatiu, sanitari, el sector de serveis, seguretat, tecnologia, funcionariat,… en resum, tot el que conforma un país fet i dret.

I la resposta a si és possible o no… quina creieu que deu ser? Aquí teniu un fragment de les conclusions del llibre:

No hi ha dubte que el sentiment independentista, a part de basar-se en aspectes emocionals té un fonament econòmic. Però aquest sentiment és més negatiu que positiu: té més clar de què vol fugir que cap a on vol anar. L’independentisme té arguments per justificar la necessitat de marxar però ha dedicat menys esforços a imaginar un model económic realista per al país que vol construir. Creiem que aquesta era una mancança important i que amb aquest llibre hem volgut contribuir a esmenar-la. (…)
No dubtem que la societat catalana es pronunciarà sobre el seu futur polític ben aviat. Amb aquest llibre hem intentat aportar elements perquè aquell dia la seva decisió sigui una mica més informada al voltant d’un punt que no sempre és fàcil de visualitzar: la Catalunya possible.

Nosaltres, jo l’he visualitzada. Creieu que és possible? És convenient que deixem de fugir i tinguem ben clar, no només on volem anar, sinó per quin camí volem anar i com ho hem de fer per fer-ho possible. Els autors d’aquest llibre ens en donen quatre pistes ben donades.

Títol: Com Àustria o Dinamarca
Autor: Modest Guinjoan, Xavier Cuadras i Miquel Puig
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Visions
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9809-262-2
Preu: 15,50€

Share

L’arquitecte dels somnis, de Teresa Roig

larquitectedesomnis

@Columna_Ed @Grup62

Haver nascut fa una pila d’anys en un pis modernista a l’esquerra de l’Eixample de Barcelona (ara Gaixample), haver donat classes d’Història i d’Història de l’Art (incloses visites amb alumnes a la Pedrera) i abans haver treballat durant vint anys a cent metres de la Casa Milà, passant-hi pel davant quatre vegades al dia, quan encara no hi havia japonesos, em converteix en un lector atípic però qualificat d’aquest llibre.

Temia trobar-me amb una tesi doctoral novel·lada -un totxo vaja- i no.

L’arquitecte de somnis de la Teresa Roig és un llibre distret, sovint divertit, ple d’anècdotes i xafarderies protagonitzades per tot un fris de personatges dels que van edificar -literalment- Barcelona entre finals del segle XIX i els primers anys de la postguerra dita civil amb ramificacions a Riudoms, terra natal de Gaudí, i l’Aleixar, bressol de Josep Guardiola, l’indiano que va fer els -molts- diners que permetrien construir la Pedrera.

Però no és només això. Està ben escrit. És molt remarcable l’ús de girs i expressions que eren ben vives fa cinquanta anys -o més- i fa goig de veure la traça i naturalitat amb què es posen en boca dels personatges. La tècnica narrativa està treballada: discontinuïtat cronològica, paràgrafs curts amb una frase final que, o bé rebla el clau o introdueix dubtes.

En qualsevol cas és una novel·la que funciona molt bé com a tal, malgrat la seva aparença de llibre sobre la història d’un edifici famós internacionalment. La història hi és i és prou rigorosa malgrat que al final l’autora escrigui una nota que ve a dir que totes les dades són verídiques… excepte algunes d’elles. O a l’inrevés.

I si busqueu una mica de morbo xafarder sabreu coses com que Gaudí va anar a la presó per entossudir-se a declarar en català en un interrogatori de la policia o que el Pere Milà -Perico- va muntar una productora de films pornogràfics -Royal Films- per a ús d’un rei Borbó -el Cametes- que anava sempre esverat.

Llegiu, apreneu i xaleu. Què més es pot demanar?

Aquí teniu la pàgina de l’autora i el primer capítol en pdf.

Títol: L’arquitecte dels somnis
Autor: Teresa Roig
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-664-1719-8
Preu: 19,90€

Share

El desertor en el camp de batalla, de Julià de Jòdar

@Ed_Proa @Grup62

Ostres, quina canya de llibre! A veure: per on començo?

El desertor en el camp de batalla, de Julià de Jòdar, hi trobem en Ximo Ximoi: un home gras. Un home molt i molt gras. La criatura se’n va als 310 kilos i la seva màxima il·lusió és sortir al Guinness dels rècords per haver assolit aquesta proesa.

En Ximo està assistit per la Farzana, una noia pakistaní fanàtica del té negre, i el peruà Emilio, silenciós i amargat a part iguals.

La Farzana i l’Emilio, cuiden, renten, perfumen i alimenten en Ximo. I quan ha de sortir per algun tipus d’acte… doncs vénen els bombers i el desplaçen amb una grua del terrat on està instal.lat al barri del Raval. Què? Què us sembla? Per començar no està malament, oi?

Pero és que n’hi ha més! Tenim en Salva Montoya, íntim amic d’en Ximo, que regenta una mena de deixalleria i que té tractes amb uns romanesos de moralitat dubtosa. En Montoya es un exsindicalista del ram de la química que té un fill sonat i xenòfob, i una néta que li té el cor robat. Les casualitats de la vida volen que la dolça Alícia, la néta del Montoya, s’enamori perdudament del Karim, que es fill d’un àrab que regenta una carnisseria al barri. Com és natural, aquest enamorament li senta com una patada al pare xenòfob de l’Alícia i no vol fer altra cosa que carregar-se el nano sigui com sigui.

Per acabar-ho d’arrodonir, de tant en tant, a en Ximo se li apareix en somnis l’Home Prim, un personatje creat per en Gabriel Caballero, un escriptor de segona que viu al soterrani del mateix edifici que en Ximo.

Nosaltres, amb aquesta barreja és impossible avorrir-se!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El desertor en el camp de batalla
Autor: Julià de Jòdar
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-418-9
Preu: 19,50€

Share

Senyoria, de Jaume Cabré des de l’òptica d’Andreu González Castro

senyoria

@Ed_Proa @Columna_Ed @Grup62 @jaumecabre47

L’Andreu González-Castro, coautor de Bon cop de falç! ens ha fet arribar aquest text del seu blog sobre una xerrada que va fer en Jaume Cabré sobre el seu llibre Senyoria.

Aquí el teniu:

El proppassat dilluns 7 d’octubre els dos grups de lectura de la biblioteca Francesc Pujols –i algun que altre espontani– van tenir la sort de comptar amb una presència excepcional: la de Jaume Cabré, autor de les meritòries Les veus del Pamano o Jo confesso. El pretext per portar-hi Cabré va ser la lectura que els dits grups havien fet de Senyoria, però el de Terrassa va depassar els objectius inicials de la xerrada en estendre’s sobre diversos aspectes de la creació literària tal com ell la concep.

Del caos a l’ordre

En el cas de Les veus del Pamano, que es va coure durant 7 anys, l’estímul va ser un edifici escolar abandonat al Pallars. Pel que fa a Fra Junoy o l’agonia dels sons, el gest d’un braç que li va recordar, potser, un hàbit. D’aquí va acabar sorgint la idea de crear una història en un monestir de monges i de fundar un orde religiós.

Pel que fa a Senyoria, es va gestar entre els anys 1986 i 1990. Com cada cop que afrontava la creació, ho feia sense cap idea, esquema ni història prèvia. Però “del fet de voler escriure van sortint artefactes que es converteixen en un personatge, en una història”.

L’espurna de Senyoria s’encén l’any 1985, quan es jutja i condemna dos jutges del franquisme, “època durant la qual la corrupció estava institucionalitzada i tapada”. Cabré s’apropa al personatge que en un primer moment considerava principal, un jutge, des d’un vessant humà i personal, no polític ni social. Com se sent algú que havia tingut tant poder sobre la vida de les persones (les pot privar de llibertat i decidir on viuran una temporada) i, tot d’un plegat, se’n veu privat? Cabré volia indagar en la vergonya i en la por que es coneguessin els delictes d’un jutge i per això va treballar el personatge durant mesos.

Escriure és rescriure: una epifania

Al cap d’un temps, com d’habitud, “no sabia com aniria el conjunt de la història. Tenia una caos total damunt la taula, un magma d’històries diferents. Com resituar-les?”.

Llavors va ser quan un cel de novembre li va donar la resposta. (Nota del periodista. El primer vers de Claudio Rodríguez ho va pronosticar amb rotunditat de mestre: “Siempre la claridad viene del cielo”.) Va decidir estructurar el llibre en tres fases o capítols: un per a Orió, el caçador; un altre per a les Plèiades, les víctimes, i un altre per a Plutó, el planeta –almenys fins l’any 2006 ho era– de la mort.

Cabré i Valéry

Pel que fa a la manera com acabar les novel·les, Cabré va fer una afirmació molt semblant a aquella de Valéry segons la qual el poema no s’acaba, sinó que s’abandona. “Tinc la sensació que les novel·les no les acabo, que les deixo que se’n vagin”.

Ara bé: tant el principi com el final de la novel·la estan rescrits més d’un cop. “En el començament sol ser-hi tot”.

Sobre els personatges

La clau dels bons personatges, segons Cabré, rau en el fet que puguin establir alguna relació amb el lector: pena, llàstima, simpatia… El fracàs és la indiferència. Un personatge ha d’afectar, que és tant com dir que ha d’interessar: fer content el lector, moure’l a rellegir per plaer, etc.

En el cas de Senyoria, en un estadi més avançat del procés d’escriptura, Cabré va deixar de sentir interès pel jutge i, en canvi, es va sentir més atret per una mirada: la del personatge d’un quadre del despatx del jutge. Un personatge que havia viscut a la Barcelona de finals del segle XVIII, un temps frontissa entre l’Antic Règim i el Romanticisme. Una època de transició, d’ebullició com l’actual, cansada però estimulant. Una època en què es va abandonant la perruca: Goethe en portava de jove; de gran, no. I de Napoleó tothom recorda la seva cabellera.

En el moment de triar el protagonista d’una història, l’autor s’ha de fer una pregunta: “em veig convivint-hi dos o tres anys (que després n’acaben sent sis)?”. Pel que fa al cas concret deSenyoria, Cabré va explicar que és “dur però interessant conviure amb algú sense escrúpols. Puc menysprear-lo, però no odiar-lo. Per no arribar a odiar-lo cal un aspecte que el redimeixi”. En aquesta novel·la va optar per fer que el protagonista fos un astrònom aficionat.

De la relació íntima entre criatura i creador neixen afirmacions tan curioses com aquesta: “Quan es va morir l’Andreu, i això que vaig ser jo qui ho vaig escriure, vaig estar una setmana molt afectat. Fins al punt que no podia escriure”.

Sobre versemblança i documentació

Cabré es va estendre sobre els perills de documentar-se de forma exhaustiva sobre una època determinada, una necessitat des del moment que es tria la Barcelona del segle XVIII. “Com més en saps, més t’adones que no en saps res”. El primer parany és oblidar que s’està escrivint una novel·la i convertir-se en historiador. “És molt maco un amor a primera vista”. El segon, que el lector noti la documentació. “El lector s’ha de submergir en la novel·la, no li hem de clavar bufetades. És el que es feia el segle XIX amb aquells «estimat lector». Quan el lector s’adona de les coses, malament”. S’ha de transportar el lector a una època sense massa explicacions “i que el lector curiós investigui, si vol”.

Val a dir que la tasca de documentació de Jaume Cabré no es limita a llegir obres sobre l’època triada, sinó també escrites en aquella època, així com a escoltar música del moment.

Ser exhaustiu, però, no desfà que l’autor no es pugui prendre alguna llicència. Es pot cometre algun error històric que no ho sigui de versemblança. A vegades cal triar, i Cabré ho va tenir clar a l’hora d’optar entre un capità general de Catalunya amb un nom anodí com Domingo Izquierdo o el mallorquí Pere Caro y Sureda-Valero y Maza de Lizana.

L’estil és l’home

Pel que fa al peculiar estil de Cabré (salts temporals o canvis de narrador dintre d’un paràgraf, o fins i tot dintre d’una mateixa frase), l’autor afirma que es va anar accentuant des deFra Junoy.

Per què utilitza aquest “narrador fos amb els personatges”? Cabré ho exemplifica amb una imatge: “Si ho veus, no pots deixar de fer-ho. Com l’escalador que veu un cim. Per què hi ha de pujar si després l’ha de baixar? Doncs hi puja.”.

La informació al lector

Un dels paranys clàssics que s’expliquen a qualsevol escola d’escriptura és el de la dosificació de la informació. Com dir el que ha de saber el lector i fer-ho en el moment adequat?

Segons Cabré, cal vetllar no només per la quantitat, sinó per la qualitat de la informació. Només es poden donar cartes falses si té sentit fer-ho. “Sempre hi ha d’haver respecte al lector i a l’esforç intel·lectual que suposa la lectura”. Una de les trampes habituals la va exemplificar Cabré amb una frase còmica: “L’assassí és el majordom”. En una novel·la ben escrita no pot passar allò d’algunes novel·les d’Hèrcules Poirot, quan es descobreix a l’escena final que el pare de la víctima havia treballat a la Índia amb el majordom.

Tants llibres i tan poc temps

Abans de les salutacions i les signatures de llibres a la trentena d’assistents, a instàncies d’aquests, Cabré va recomanar algunes lectures. En primer lloc, es va referir a La Ilíada iL’Odissea com a llibres que l’han impulsat més. Pel que fa a la poesia, que l’autor sovinteja i que presenta l’avantatge que no demana una immersió tan a fons com la prosa, va citar Ausiàs March i Petrarca. També es va referir a Guerra i pau i A la recerca del temps perdut. Pel que fa a autors més propers en el temps i en l’espai, va mostrar la seva predilecció perCamí de sirga (Jesús Moncada), Pedra de tartera (Maria Barbal), Ventada de morts (Pep Albanell) o Els colors de l’aigua (Isidre Grau).

Al final, aquest modestíssim escriptor li va regalar un exemplar de Bon cop de falç! perquè el regalés a alguna víctima. Cabré em va respondre amb cortesia i un somriure acollidor: “Així que tu ets l’Andreu González de Bon cop de falç? Dedica-me’l, que així m’obligaràs a quedar-me’l”. Amén.

Amén!

Títol: Senyoria
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-7588-330-4
Preu: 19,50€

Share

Ser o no ser catalans, de Toni Albà

seronosercatalans

@Columna_Ed @Grup62 @ToniAlba

La Victòria se’ns ha llegit el llibre Ser o no ser catalans, de Toni Albà. Aquí teniu la seva ressenya:

El llibre del Toni Albà, si us he de ser sincera, m’ha sorprès agradablement! Es coneguda “la ceba” que té aquest home però tampoc m’esperava que fos -com ho dic perquè no se m’enfadi ningú- “capaç” d’escriure un llibre com aquest.

Me’l puc imaginar fent burla del rei d’Espanya o del José Mourinho, però tenint en compte el primer cas més que el segon, tenia una idea d’ell com a “home ceba” més proper a la crítica més -per dir-ho d’alguna manera- punyent i basada en aquest tipus de burla.

Afortunadament, Ser o no ser catalans és un llibre molt més proper a l’assaig amb un aire d’humor. I sincerament, és d’agrair! El fet que Albà ens presenti tot un munt de fets relacionats amb la possibilitat o no que Catalunya pugui esdevenir (o no) un estat independent utilitzant dades objectives i que es poden buscar i trobar a tot arreu, però que ho faci amb un llenguatge, no només planer, sinó també divertit i coherent, fa que la lectura d’aquest assaig passi volant! El fil conductor, com bé va explicar en Jordi, és el monòleg de Shakespeare de Hamlet.

Ja sé que és un llibre que el llegiran els convençuts -jo en sóc una però no acostumo a llegir aquest tipus de llibres-, però és un llibre que pot llegir algú que necessiti arguments i que no sigui un llibre tirant a feixuc.

Sincerament, una molt grata sorpresa! És un llibre interessant i divertit. Ara només falta que Toni Albà es decideixi a escriure una novel·la amb la mateixa gràcia i ja tindrem un Safier català.

Ben vist!

Títol: Ser o no ser catalans
Autor: Toni Albà
Editorial: Columna
Col·lecció: No Ficció
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-1751-8
Preu: 17,90€

Share

L’arquitecte de somnis, de Teresa Roig

@ColumnaEdicions @Grup62

La Glòria Argemí se’ns estrena al Nosaltresllegim amb L’arquitecte de somnis que ha escrit la Teresa Roig.

Quan em va arribar el llibre a les mans vaig pensar que em trobaria la història de la construcció de la Pedrera però L’arquitecte de somnis aprofita aquesta obra mestra per relatar-nos la trajectòria vital i artística de l’arquitecte i ens endinsa en la moguda vida barcelonina de finals del segle XIX i principis del segle XX.

Amb un llenguatge planer i farcit de dites populars d’aquell temps, Teresa Roig ens va presentant els diferents personatges que es creuen a la vida d’Antoni Gaudí, tots ells en plena eufòria modernista. A partir d’uns personatges, d’un espai i d’un temps real, l’escriptora novel·la una història d’amors i desamors, de somnis i ambicions.

És un llibre molt adequat per a tots aquells lectors que vulguin conèixer com vivia la burgesia barcelonina, formada pels indians que van fer fortuna a ultramar i que retornaven a casa on, per netejar la seva consciència, feien obres culturals i de caritat, i també formades per les velles famílies aristòcrates reconvertides en fortunes industrials tèxtils.

Tot això amb una societat camperola que es reconvertia en industrial, el patiment de la classe obrera incipient que maldava per sobreviure i les petites alegries que aquests anaven a buscar als locals del Paral·lel.

Us recomano la lectura d’aquest llibre, entre ficció i realitat, per passar una bona estona llegint, aprendre una mica més sobre les joies que ens va deixar el mestre Gaudí i conèixer una nova vessant d’aquest arquitecte.

Té molt bona pinta això! Un altre dels Nosaltres (en Lluís-Emili) també se l’està llegint i aviat ens el ressenyarà. A veure què en pensa!

Aquí teniu la pàgina de l’autora i el booktràiler del llibre.

Títol: L’arquitecte dels somnis
Autor: Teresa Roig
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-664-1719-8
Preu: 19,90€

Share

La decisió de Manperel, de Jordi de Manuel

@ColumnaEdicions @Grup62 @JordidManuel

En Roger, que se’ns està consolidant com a un Nosaltres formidable s’ha cruspit La decisió de Manperel, de Jordi de Manuel Barrabín, en un tres i no res. Aquí teniu el seu escrit.

Quan vaig decidir posar-me a llegir La decisió de Manperel vaig pensar que una novel·la sobre matemàtics i matemàtiques potser em faria tornar boig, tenint en compte la meva poca experiència en l’àmbit dels números i les equacions. Doncs res més lluny de la realitat: aquest és un llibre que parla d’allò que més coneixem, o si més no, d’allò que més intentem conèixer: nosaltres mateixos.

Al Sr. Manperel, un brillant matemàtic, hi ha alguna cosa que l’empeny a anar-se’n a viure amb la seva mare i el seu gos a una estranya i solitària illa àrtica. Allà es trobarà endinsat en una espiral que és origen i final.

Jordi de Manuel ens explica la història d’en Manperel a través de paisatges blancs, amplis i silenciosos, com ho faria la càmera d’una pel·lícula de cinema d’autor, posant l’èmfasi en aquelles coses que ens ajudaran a endinsar-nos en la dinàmica vital del matemàtic, en el seu dia a dia, per poder comprendre la seva evolució envers un enigma que resultarà ser el motor de la novel·la.

Manperel transita per la seva vida com ho fa per sobre dels llacs gelats que poblen el paisatge de l’illa, amb la por insuportable de fer un pas en fals que el congeli per sempre. Aquest gèlid paisatge acabarà transformant-se a mesura que la decisió s’apropi, a mesura que l’enigma es resolgui i que el nostre matemàtic entri en acció… lentament però amb pas ferm i en companyia de part dels pobladors de l’illa, que actuaran com a àncora per sostenir la ment del nostre protagonista. Ens trobarem dins la complicada psique del matemàtic, amb els mateixos dubtes i anhels, i amb la mateixa sensació d’estar dins d’alguna cosa que va més enllà de la pròpia existència d’en Manperel.

Amb un llenguatge fi i eloqüent, Jordi de Manuel cou una novel·la contundent a foc lent, on el  desenllaç ens deixarà, com no podia ser d’un altre manera, gelats.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Aviat t’haurem de donar firma, Roger. I serà un plaer per a tots nosaltres!

Títol: La decisió de Manperel
Autor: Jordi de Manuel Barrabín
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-1761-7
Preu: 19,90

Share

Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll

@Ed_Proa @Grup62

Una bona novel·la per a començar bé el curs o la temporada

S’han acabat les vacances, comença una nova temporada i ens arriben novetats editorials molt interessants! Avui us parlo de Dos taüts negres i dos de blancs d’en Pep Coll.

Es tracta de la reconstrucció d’un cas real d’assassinat de tota una família de 4 membres -pare, mare i dues nenes, de catorze i deu anys-, masovers a Carreu (Pallars Jussà) i que es va produir l’any 1943. Aquesta matança esgarrifosa va commocionar a les poblacions de la zona i es va mantenir i s’ha mantingut encara en la memòria de la gent.

Setanta anys després, Pep Coll ens l’explica de forma novel·lada. Ha consultat arxius, ha entrevistat testimonis o familiars, ha visitat els escenaris (i ha fet les fotos per incloure-les al llibre). Ha introduït les dosis necessàries de ficció, per recrear diàlegs, situacions i personatges secundaris i finalment ha buscat la forma literària que tocava perquè ens enganxem a aquesta crònica en blanc i negre. Ha estructurat la narració a través de 19 capítols/personatges, actors directes o indirectes dels fets, de manera que aquests se’ns van narrant, completant i descrivint des de diferents punts de vista, amb detalls i circumstàncies de cadascú.

La novel·la no és una novel·la negra més de les que omplen les llibreries, amb tots els elements del gènere. Tampoc pretén crear suspens, encara que hi ha detalls (brutals) que es van completant a mesura que llegim. Hi ha una voluntat per part de l’autor de narrar uns fets quasi oblidats que tenen una particularitat notable i que és una altra característica destacable del cas: l’atroç matança va quedar impune. Els habitants de la zona van conviure amb els assassins sent conscients de que ho eren. La justícia franquista no va fer la seva feina i el procediment indagatori va estar farcit d’arbitrarietats i manipulacions. Perquè no hem d’oblidar que els fets es van produir el 1943, en el període més fosc de la immediata postguerra i amb un record encara molt viu de la Guerra. Aquelles muntanyes tan allunyades dels nuclis de població importants van ser front de batalla i per aquelles muntanyes encara hi quedaven restes de soldats i dels materials bèl·lics. El cementiri on són enterrades les víctimes té la tanca feta dels ferros de les trinxeres, per exemple, i la munició utilitzada en l’assassinat múltiple procedia de la que hi havia abandonada en el territori.

La novel·la és rica. No només ens explica una història commovedora, ens descriu també una situació social i política marcada per la guerra. I encara n’hi ha més. També ens parla d’un món, d’uns pobles, d’un treball (dur, molt dur) i d’una societat que ja han desaparegut. Aquest és un tema que ja ha estat protagonista en altres obres de l’autor. Un món que comença a modificar-se amb l’arribada de l’electricitat i continua amb la construcció de les carreteres, l’emigració de la gent i la presència del poder públic per repoblar de pins o de voltors un territori on les heures van cobrint les sòlides parets de pedra fins a fer-les desaparèixer als nostres ulls.

Pep Coll aixeca acta de tot això i ens ho deixa perquè en tinguem memòria. Val la pena llegir-lo.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Dos taüts negres i dos de blancs
Autor: Pep Coll
Editorial: Proa
Col·lecció: Raval – Proa
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-7588-407-3
Preu: 21€

Share