M’agrada la novel·la negra i havent llegit el Headhunters estava molt ben predisposada a afrontar les -alerta, que no són poques- 550 pàgines d’El ninot de neu de Jo Nesbø. Aquest senyor en sap molt! I tot el que escriu veig que enganxa de mala manera!
L’inspector Harry Hole, que s’està convertint en un dels meus herois-antiherois preferits, es veu involucrat personalment en la investigació d’uns assassinats especialment cruels que van acompanyats d’una mena de ritual: la presència d’un ninot de neu al lloc dels fets, sempre amb la primera nevada -que sol coincidir amb les eleccions americanes quan és l’any que toca-. El nostre protagonista, en Harry, va descobrint que, a més, ell és el destinatari d’aquest macabre joc de pistes que el va desafiant a treure’n l’entrellat.
En Jo Nesbø no m’ha defraudat. En absolut. L’he trobada millor i tot que Headhunters. El ritme de la narració t’obliga a seguir llegint encara que no vulguis. I això, Nosaltres, no és del tot habitual a dia d’avui, oi? Com a mínim, a mi no em passa.
Això sí, us ho confesso: he passat una miqueta de por… però estic molt satisfeta d’haver consumit unes quantes -unes quantes!- hores amb aquesta lectura. Espero la pel·li, que es farà, segur. A la de Headhunters hi sortia el guapot de Joc de Trons, aquí… fem una travessa?
Aquest llibre és això que a Twitter en diuen un #mustread!
Aquí teniu el primer capítol en pdf, el booktràiler del llibre i l’entrevista a l’autor on parla sobre El ninot de neu.
Títol: El ninot de neu
Autor: Jo Nesbø
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-7588-417-2
Preu: 21€
Cobdicia, luxúria, poder, traició, enveja, crim… Si us dic aquests noms i ara us faig endevinar el títol de la novel·la que he llegit, molts de nosaltres contestareu Joc de trons. Doncs fred, fred. No ens enganyem, per més que HBO i companyia ens vulguin fer creure el contrari, no hi ha res que no puguem trobar en els clàssics i, a aquestes alçades, estic convençuda que John Williams pot considerar-se un clàssic; August ho és definitivament.
Aquesta novel·la, a més, desplega un tema clàssic per excel·lència: la història d’Octavi des de la mort de Juli Cèsar fins a la seva pròpia. Però no ens deixem enganyar per les aparences, perquè aquí “clàssic” no és sinònim de “com sempre”. John Williams proposa una trama vital i la desenvolupa de manera cronològica, però els punts que creen aquesta costura que és la vida del personatge els dónen diferents autors. Així, són diverses les veus que -en general a partir de cartes- conformen el relat que ens permet entendre d’una manera polièdrica no només qui era Octavi August, el primer Emperador de Roma, sinó també com eren els qui l’envoltaven: Júlia -la filla-, Lívia -la segona dona-, Homer, Virgili, Marc Antoni… Ep, tot des de la ficció, que ja ho adverteix l’autor en les primeres pàgines!
He llegit aquesta novel·la després que l’Albert i la Fita l’hagin comentada aquí i me n’hagin fet venir ganes. Gràcies, gràcies pel gran consell! Com diu una amiga meva, #perlamordedéu llegiu-la també i gaudiu-ne a doll perquè és d’aquelles obres que compensen amb escreix. Us en deixo un fragment que crec que us pot acabar d’engrescar…
El poeta contempla el caos de l’experiència, la confusió de l’atzar i els reialmes incomprensibles de la posssibilitat; és a dir, el món on tots vivim amb tanta familiaritat i que pocs ens molestem a examinar. El fruit d’aquesta contemplació és el descobriment, o la invenció, d’un petit principi d’harmonia i d’ordre que es pot aillar del desordre que l’enfosqueix, i el sotmetiment d’aquest descobriment a les lleis poètiques que a la fi el fan possible.
És una obra fantàstica de BD (Bande Dessinée, el còmic franco-belga) que us encantarà, tant si ja heu llegit les novel·les de Stieg Larsson, o les adaptacions al cinema, com si és el vostre primer contacte amb la història. En aquest cas, com m’ha passat a mi, més que un contacte ha estat un impacte sec, dur i contundent, directe al plexe solar, dels que et deixen panteixant una bona estona, taquicàrdic perdut.
Sí, és així de bo.
Durant 124 pàgines (2 àlbums francesos) coneixem els personatges de la família Vanger, el Mikael Blomqvist i, sobretot, qui pren (amb ungles i dents) el centre d’atenció de cada escena en què apareix: la Lisbeth Salander, la reina punk de la funció. La seva personalitat és magnètica, extrema, agressiva, perillosa… una femme fatale en cuir i tatuatges i, a la vegada, molt més profunda.
L’adaptació de la història feta per Sylvain Runberg està molt ben aconseguida. S’entén tot el qué passa i t’atrapa de principi a final, i té el punt just de diàleg perquè la trama avanci i coneguis els personatges i les seves motivacions i actituds. Sense haver llegit el llibre he entès tot el que hi passava, encara que he hagut de mirar enrera alguna vegada per revisar detalls que m’havien passat per alt.
Però on realment el còmic és excels, xiripitiflàutic, kamehàmic… és en el dibuix del català Josep Homs. El seu estil personal i únic destil·la qualitat per tots els costats: des de les expressions facials dels seus personatges, el seu llenguatge corporal, únic per cadascun d’ells, els seus escenaris realistes i espectaculars, i el domini del color, digital però amb una sensibilitat pictòrica i narrativa fora de tota mida. I no només ho dic jo!
Ahir (10 d’octubre) vaig anar a la presentació del còmic organitzada pels editors Fanbooks (català) i PlanetadeAgostini Cómics a l’Institut Français de Barcelona, on Toni Guiral va fer una fantàstica ponència sobre la BD franco-belga, i (tot i no ser-hi en persona) vam sentir per telèfon el mateix Josep Homs, que ens va explicar detalls de la producció del còmic.
En Josep Homs va explicar-nos que va fer un viatge a Estocolm on va conèixer el guionista, que viu allà, i van fer una ruta per tota la ciutat, recorrent les localitzacions que sortirien posteriorment al còmic. També va explicar-nos que, degut a l’alt ritme de treball que va haver de fer, el segon llibre l’està adaptant el també gran dibuixant Man, adaptant-se al seu estil, mentre ell ja està treballant en l’adaptació del tercer llibre.
Vaig prendre notes del què va dir en Toni Guiral del treball d’Homs, i aquí us ho resumeixo:
Sap dibuixar de tot, ja que té una base de dibuix al natural.
Les seves expressions facials transpiren veritat, siguin exagerades o subtils.
El llenguatge corporal dels seus personatges és molt ric, sempre estan fent alguna cosa.
Els seus escenaris, ja siguin exteriors com interiors estan molt treballats, amb la referència de la realitat com a base.
La seva composició de vinyeta és molt bona, buscant la millor manera de narrar.
La diagramació de la pàgina és la clàssica de la BD francesa (de 6 a 12 vinyetes) cosa que li permet explicar més.
El color l’aplica entonant sempre, agafant un color de base per cada escena i entenent que la llum és diferent depenent de si és artificial o natural. També és un color narratiu, que potencia (ja sigui subtilment o de manera evident) el to de la vinyeta i la pàgina.
Un dels assistents al acte era Pere Olivé, que va treballar amb Guiral a Planeta i també coneix Homs i el seu treball, i va fer una altra aportació respecte la manera de treballar el color. Va dir que Homs parteix de la física per fer el color, basant-se en la descomposició de la llum, i aconsegueix uns colors vius i nítids, al contrari que molts altres dibuixants, que parteixen de la química (suma de pigments sobre la superfície del paper), cosa que fa que els colors se’ls opaquin i embrutin.
Bé, aquí s’acaba la crònica de l’acte de l’altre dia i també la ressenya del còmic que ens ocupa, que espero que us enganxi amb la seva brutalitat i bellesa.
Paraula de Nosaltres!
Aquí teniu el booktràiler del còmic!
Títol: Millenium 1. Els homes que no estimaven les dones
Autor: Josep Homs, Sylvain Runberg i Stieg Larsson
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: Comic Books
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-15745-27-3
Preu: 18,95€
Lolle, la protagonista de Mu! de David Safier, descobreix que a tot el col·lectiu que es troba en el camp d’internament els espera una mort imminent. Aleshores, amb l’ajuda d’un italià al qual ha auxiliat quan estava malferit, decideix fugir del camp i mira d’arribar al país on podran viure en pau.
El que passa és que la Lolle és una vaca i l’italià un gat.
La fugida l’emprèn acompanyada de tres vaques més -la Hilde, la Ravetó i la Susi- i el toro Champion.
De tant en tant s’encomanen a Naia, la deessa vaca creadora de l’univers (la lluna és un formatge fet amb la llet de Naia), la traça de la qual posen en dubte quan tot surt malament. Fins i tot arriben a pensar si realment existeix Naia tal i com diuen les cançons sagrades.
Els passa de tot: hi ha conflictes interns per gelosies, hi ha amors poc correspostos, sortides de l’armari, embarassos inesperats, crisis de lideratge… També hi ha un gos borni una mica demoníac i omnipresent, i incomptables aventures i dificultats, ja que no és fàcil per a un grup de vaques passar inadvertides i agafar vaixells i avions per tal d’anar a parar a l’Índia on segons el gat -que tot ho sap i és una mica hippy- ningú no es menja les vaques.
Des de les faules d’Isop a l‘Animal Farm d’Orwell, passant pels Bambis, Dumbos i productes diversos de Pixar, assimilar el comportament de col·lectius d’animals als humans funciona sempre. I amb les dosis adequades d’humor, crítica, tendresa i moments emocionants de suspens encara més. Això és exactament el que trobem en aquesta nova aportació de David Safier al gènere.
Llegint-lo sabreu què vol dir gaudir com una vaca i reflexionar com una persona.
Trobo que en la literatura, com en el futbol, hi ha dos tipus de persones: els artistes i els mediocres.
En el primer grup hi ha els qui van al primer toc i els qui aguanten la pilota als peus fins que han creuat el camp i ho fan tot ells. El tiquitaca vs el contraatac.
Personalment, m’ha semblat que en Jaume Cabré és dels primers entre els primers; és a dir, dels que juguen a explicar-nos poc i anar donant veus a uns i altres, perquè ens posem en situació nosaltres a partir de l’acció que va juxtaposant-se. És el Xavi de la literatura. O el Xavi és el Cabré del futbol!
Perquè gaudeixes molt veient com, des del mig del camp, l’acció flueix al ritme que marquen els timbals del narrador, sense aturar-se però amb prou temps i precisió com perquè puguem aplaudir des de la grada i quedar-nos amb la boca oberta, embadalits i pensant que hi ha artistes que fan malabarismes impossibles per a nosaltres.
Ai, nosaltres, pobres mortals, que només podem aplaudir i demanar-ne més…
Aquesta novel·la té una estructura circular, teixida com un claustre amb els arcs entrellaçats, com una cançó que es canta en cànon. Les històries de I el ressò de les muntanyes, de Khaled Hosseini, protagonitzades per personatges molt ben dibuixats, van succeint-se de manera que anem trobant els que hem conegut en altres capítols i descobrint què és el que la vida els ha reservat. I sempre amb un recorregut que travessa el temps com el dia o com les arcades o com la vida: creix, culmina i es fon cedint el pas a una nova història, a un personatge que tot just havíem entrevist en capítols anteriors.
Que l’epicentre de tot plegat sigui un poblet perdut entre muntanyes a l’Afganistan fa arrelar les històries però, com sol passar… com més locals, més universals.
Hi trobem el pas del món rural desproveït de tot contacte amb la vida moderna a la construcció de complexos turístics, de pobles de nova planta sense arrels en el passat. Només un arbre tallat que va veure passar Gengis Khan és el testimoni d’un món desaparegut.
Coneixem les històries de persones plenes de contradiccions, d’alegries, de frustracions, de fets terribles que les marquen per tota la vida. Anem, de la mà de Hosseini, saltant en el temps i l’espai: l’Afganistan, Paris, Kabul, la costa oest dels Estats Units, Grècia… I el sempre present Afganistan.
Hosseini ens fa el favor de tancar el llibre en un moment alt de l’arcada, podem acabar amb una certa esperança que aquesta vegada no assistirem a la melancolia del crepuscle ja que el sol encara regna a l’horitzó. Com els nens del poema de Blake que donen el títol al llibre:
“Està bé, està bé, jugueu fins que la llum s’esfumi
I en acabat torneu a casa a dormir”
Els nens brincaren, cridaren, rigueren,
I ressonaren en les muntanyes.
Nurse’s song del llibre Songs of innocence (1789)
Al booktràiler, Hosseini ens diu que ha conviscut uns quants anys amb aquests personatges i que ara els comparteix amb nosaltres, lectors. I que espera que els estimem, apreciem i que signifiquin alguna cosa a les nostres vides.
Doncs bé, jo no els oblidaré. Llegir aquest llibre és un regal.
Aquí teniu el primer capítol en pdf i en Khaled Hosseini parlant sobre I el ressò de les muntanyes:
Títol: I el ressò de les muntanyes
Autor: Khaled Hosseini
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7104-6
Preu: 20€
Sovint penso que la tasca dels professors quan fan la llista de lectures obligatòries d’un curs és molt més delicada que no ens pensem. Tots els nois i noies d’una etapa educativa llegint la mateixa cosa, tots alhora. Bé, doncs, modestament em permeto fer una aportació per si a algú li interessa: Els dies sense fam. Aquesta novel·la autobiogràfica de la Delphine de Vigan, de qui diversos nosaltresja heu comentat No i jo, Unes poques hores per descriure el món i Res no s’oposa a la nit, em penso que és la lectura idònia per a les noies que entren en aquella etapa en què l’anorèxia pot ser un camí cap a l’autodestrucció.
La Laure, protagonista de l’obra, és una noia de 19 anys que ens explica en primera persona com, després d’arribar als límits del seu propi cos, passa tres mesos ingressada en un hospital per recuperar-se. No és una novel·la de llagrimeta. Senzillament, és una novel·la crua.
Es mirava al mirall sense veure’s, es felicitava per les arrugues, per la magror, com per una victòria. El cos que s’enfonsa i sembla poder enfonsar-se fins a l’infinit. No podia imaginar el patiment que l’esperava, quan no li quedés per rosegar sinó la seva ànima.
De debò que m’he quedat corpresa. La vaig començar fa tot just un dia i mig i no he pogut deixar-la. I no ha estat per la trama, que és aquell ham que ens empassem els lectors i que ens estira més i més amunt fins que sortim del llibre amb el coneixement complet de què ha passat, sinó per l’emoció de saber que he viscut una vida turmentada amb la sort que només ha durat 171 pàgines. Tan de bo totes les noies que passen per aquestes vides sense fam triguessin tan poc en deixar enrere el problema.
Títol: Els dies sense fam
Autor: Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7157-2
Preu: 17,90€
Aquest llibre és una barreja entre novel·la negra escandinava (com la d’Stieg o Asa Larsson) i thriller. A L’últim lapó ens trobem com a protagonistes dos policies que formen part d’una divisió molt concreta: la policia dels rens. La seva tasca és encarregar-se dels conflictes entre els ramaders de Lapònia.
El punt de partida són aquests dos policies, la Nina i en Klemet, que es troben amb l’assassinat d’un d’aquests ramaders, descendent de xamans, i també amb el robatori d’un tambor considerat màgic que havia de ser exposat al públic després d’anys i anys d’exili a França.
A mesura que va avançant el llibre anem veient què tenen a veure aquest assassinat i aquest tambor robat. I és que en aquest tambor hi ha uns dibuixos on s’adverteix que hi ha un lloc maleït on hi han anat a parar durant dècades aquells que són més ambiciosos… i tots han acabat morts.
És en aquest panorama, enmig del no-res, amb un fred i una soledat infernal, amb el qual hauran de lidiar la Nina i en Klemet.
Aquest és un llibre de bons i dolents on els nostres protagonistes policies hauran d’anar al darrere d’aquest tambor, de l’assassí d’aquest ramader i, sobretot, d’un dolent molt dolent massa interessat en trobar aquest lloc maleït.
Al principi del relat només hi ha 10 minutets de llum. La resta és foscor i fred… però la trama enganxa prou per voler descobrir quins secrets amaga aquest últim lapó.
La veritat, enganxa prou com per voler que el cas acabi tenint les 24 hores de sol!
En Camilleri té un pla. Un pla secret que, com tots els plans secrets, perquè funcioni no l’ha de descobrir ningú.
Jo no és que l’hagi descobert, però com que me l’ensumo, us l’explico aviam si trobeu que vaig errat d’osques.
Resulta que a mesura que el comissari Montalbano es fa gran les seves aventis sicilianegen cada dia més. No en el sentit ambiental o temàtic, de màfia i aquestes coses, no: en el lingüístic. Personatges que als primers episodis feien servir un italià tenyit esporàdicament de mots sicilians ara fan anar obertament el sicilià, morfologia inclosa, que és un dels trets, molt més que no pas el lèxic, que distingeixen els idiomes fills de la mateixa mare. Fins i tot el narrador, que al principi era quasi impecablement italianòfil, s’ha deixat anar gojosament i cada dia, per sort, sembla menys un locutor de la RAI, l’artificiosa cantarella dels quals és una de les coses més antipàtiques d’aquesta Itàlia que ens enlluerna tant.
Perquè, una de dues: o en Camilleri ja ha entrat definitivament en aquella fase de la vida que recuperes la infantesa, i per tant els mots que et van formar (i quan dic els mots vull dir tots els elements que componen el llenguatge, ja m’enteneu), o bé pretén recuperar la llengua siciliana per a la república de les lletres, una llengua que, com tots els anomenats dialectes itàlics, no té prestigi literari.
Vosaltres direu que això a nosaltres ens és igual, perquè en Camilleri que llegim no és en versió original sinó doblada. I en part tindreu raó. Però en part no. Perquè justament amb El somriure de l’Angelica s’està repetint un fet que ja va passar allà fa un parell d’anys, quan va sortir: que els lectors es van reenamorar d’en Montalbano. Entre la publicació massiva de títols i la reposició constant de la sèrie televisiva, el públic havia arribat gairebé a la saturació. I de cop i volta, vet aquí que arriba l’Angelica i amb el seu somriure (que no en va és una versió moderna del somriure d’una Angelica precedent, la de l’Orlando furioso d’Ariosto) torna a seduir els montalbanians. Però un servidor vostre, que ja el comença a conèixer una mica, sap que hi ha alguna cosa més. I aquesta cosa és la llengua amb què ens ho diu, la proximitat que ens la fa sentir tan familiar que és gairebé com si ens ho diguéssim nosaltres mateixos. I si no, mireu què deia l’altre dia en @joelbagur: “He xalat de nou amb #Camilleri a El somriure d’Angelica. I n’Enzo mallorquineja!” Doncs això mateix.
Pau Vidal
Quin luxe! En volem més, d’aquests escrits! Moltes gràcies, Pau!
Títol: El somriure de l’Angelica
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7145-9
Preu: 15€
Fa uns mesos, mentre llegia La Caiguda dels Gegants de Ken Follet, no deixava de pensar que els conflictes bèlics eren i segueixen sent un dels temes més recurrents de la literatura. La Gran Guerra forma, malauradament, part de la nostra història, però ens ha deixat grans exercicis literaris que són un reflex fidel d’aquells tristos anys.
A Skye, una illa d’Escòcia, L’Elspeth Dunn és una poetessa que el març de 1912 rep una carta d’un admirador, en David Graham, un universitari americà que ha llegit el seu llibre de poemes. A partir d’aquesta primera carta, s’inicia una relació, primer d’amistat, que mica en mica anirà creixent, fins que al 1914 esclatarà la I Guerra Mundial i que durarà gairebé fins el final de la guerra. Més de vint anys després, l’esclat de la II Guerra Mundial farà que l’Elspeth i la seva filla, la Margaret, revisquin a través de les cartes guardades, el que l’Elspeth anomena el “primer volum de la meva vida”.
Així doncs, Cartes des de l’illa de Skye, de Jessica Brockmole, no ens parla de cap tema ni situació nova -com l’amor neix i creix entre dues persones separades per un conflicte en el qual, igual que milions de persones, s’hi van veure inmersos sense voler-ho-, però ens l’explica amb una història deliciosa i entranyable, escrita amb molta dolçor, que ens fa sentir amb força com devien de viure i sentir els milers d’amics, parelles i famílies que veien com els seus fills o marits marxaven a defensar els seus països, les angoixes i temors pels absents, les pors en patir els bombardejos a les ciutats, la separació de la persona estimada…
Cartes des de l’illa d’Skye és la primera novel·la de Jessica Brockmole i m’ha sorprès gratament. Espero que no sigui l’última i que si en publica més tinguin el mateix nivell com a mínim. Si us agraden les històries d’amor (que no necessàriament romàntiques), aquest pot ser un bon llibre per a vosaltres i us el llegireu en un sospir, perquè és bastant difícil deixar-lo!
Títol: Cartes des de l’illa d’Skye
Autor: Jessica Brockmole
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-664-1655-9
Preu: 18,50
Uso de cookies
Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies
En Jo Nesbø no m’ha defraudat. En absolut. L’he trobada millor i tot que Headhunters. El ritme de la narració t’obliga a seguir llegint encara que no vulguis. I això, Nosaltres, no és del tot habitual a dia d’avui, oi? Com a mínim, a mi no em passa.
