Arxiu de l'autor: Nosaltresllegim.cat

Quant a Nosaltresllegim.cat

Sóc en Martí Bou, l'administrador i editor del Nosaltresllegim.cat · · · Sóc periodista de formació i vaig estudiar a l'escola Nausica, a l'institut Montserrat i a Blanquerna. Com us heu quedat? Doncs jo m'he quedat amb una feina fantàstica, que és la de portar el Nosaltres! I vosaltres, llegiu? Sigueu part del Nosaltres!

Testimoni de càrrec, de Joaquim Nadal

1 resposta

testimonidecarrec

@Ed_Proa @Grup62 @ToniAira @QuimNadal

Avui tenim un col·laborador de luxe al Nosaltresllegim! El periodista i expert en comunicació política Toni Aira ens ressenya el Testimoni de càrrec, de Joaquim Nadal. Aquí teniu el seu escrit:

De ‘ionquis’ de la política

Cada dia que passa tinc més complicat llegir amb calma, amb pausa. No tinc temps, o això penso. Tot va molt atropellat i he acabat fent com a l’hora de menjar, que malgrat ser dissabte i no tenir horaris, menjo de pressa, sense cap necessitat. Doncs igual amb el llegir, en general. El llibre de Quim Nadal, Testimoni de càrrec, s’ha guanyat una d’aquelles comptades excepcions on m’autoimposo recrear-me en la lectura. De ionqui a ionqui de la política. L’un, servidor, com a observador empedreït, l’altre, Nadal, com creient (molt) practicant de la cosa.

Certament, aquest llibre de Quim Nadal no són unes memòries convencionals. Com ell. I el llibre ens ho explica. No va ser un alcalde convencional, ni un candidat a president de la Generalitat convencional, ni un multiconseller convencional, ni un portaveu convencional, igual com no és ara un pseudoretirat de la política convencional. Però ha format part del paisatge polític del país durant dècades. I més anys que s’hi hauria estat. Però no el van deixar. Les circumstàncies? El partit? Vostès jutjaran, com deia en Rafeques que interpretava Carles Canut en aquell mític programa d’un altre Quim, en Puyal.

El relat ens detalla, sense concessions, amb sorprenent meticulositat i recreació en el detall, la seva versió dels fets de la política del nostre país dels últims trenta anys. I oi que m’admetran que han tingut moments intensos en l’arrencada, en el seu nus i ara en aquest temps que respira a desenllaç? Doncs alerta, voyeurs impenitents, que ens en fa més de cinc cèntims (i amb menys subordinades d’aquelles que el descriuen quan parla) un que ha viscut des de dins capítols tan moguts com el Dragon Kahn del Tripartit, els reiterats intents de sociovergència o la construcció, evolució i desconstrucció d’allò que un dia en vam dir PSC (i aquí Nadal és especialment dur, amb elegància, però implacable). Certs títol de capítol i certs trams de l’escrit respiren aquell lirisme que Nadal escampa a la xarxa via tuits, però no s’enganyin: van amb bala.

I tanca llibre amb un capítol que bateja com a “Final d’etapa”, que no vol dir que demà no en pugui obrir una altra. Ell diu que trigarà molt a tornar al Parc de la Ciutadella. Però ja ho veurem. De fet, en aquests temps atropellats nostres, “molt” vol dir relativament poc.

Prenem nota, Toni! Moltes gràcies pel teu escrit: ja tenim llibre pels “ionquis” de la política. Imprescindible!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Testimoni de càrrec
Autor: Joaquim Nadal
Editorial: Proa
Col·lecció: PERFILS
Pàgines: 776
ISBN: 978-84-7588-440-0
PVP: 22,50€

Share

El castell de la puresa, de Pere Gimferrer

Deixa un comentari

elcastelldelapuresa

@Ed_Proa @Grup62

En Ramon s’ha llegit el llibre de poesia El castell de la puresa, de Pere Gimferrer, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Pere Gimferrer (1945) ha fet, en quatre dècades llargues, una carrera d’escriptor notable. I, sense desmerèixer la seva prosa assagística i narrativa, el centre d’aquesta carrera, l’ha conformat la seva poesia. Per això, l’aparició d’El castell de la puresa és una bona notícia per a l’extensió de l’eix central del seu corpus literari.

Es tracta d’una col·lecció de deu poemes, datats entre el desembre de 2002 i el maig de 2013. Són poemes d’art major (que alternen versos decasíl·labs i alexandrins) i d’una discursivitat de flux edificat, entre la trentena de versos dels poemes més breus fins a la vuitantena dels més llargs.

Amb tot, la discursivitat d’aquests poemes de Gimferrer no és argumentativa, sinó més propera (si es pot dir així) a la lògica avantguardista d’un relat d’imatges, deslligat del pes de les cadenes de la causalitat. En un terme baumanià que va deixant d’estar de moda, podríem dir que Gimferrer fa una poesia preeminentment “líquida”, en una combinació singular de postmodernisme aparent i d’un aire neobarroc fet d’exhuberància verbal, en un ric devessall de metàfores lliscants.

Al mateix temps, però, és impossible no percebre a El castell de la puresa una proposta, sobretot, elegíaca. Amb una discreció que pot passar desapercebuda (però present), el llibre deixa constàncies sòlides, i de sentit incontrovertible, d’una veu tenyida de malenconia. Són traces mínimes (uns pocs versos amb força referencial al llarg del recull), però ben comprensibles.

Deliberadament, el conjunt del llibre fuig, escàpol, de la voluntat d’oferir un sentit tancat, unívoc, traçable.  Però les traces hi són, per exemple, en versos (“entre el morir i el viure a esgarrapades”) com aquests:

La rosa negra i moradenca diu
que el passat es vesteix de llum de roses;
quan vivim, la llanterna del passat ens espia;
si hi ha un temps a la mort, és el temps del present

Torno a l’elegia: per mi, El castell de la puresa és un intent humà de conjurar el dolor de les pèrdues: “tot ho ha transfigurat el temps que llaura/ i allò que fou efímer és ja definitiu”.

El dolor no és expressable, almenys no directament, i és aliè al sentit. Traduir-ne la intensitat sembla, potser, la pretensió de l’artifici exhuberant. Sembla, potser, l’aspiració del poeta, l’única que considera vivible, “si per tant de dolor i per tantes gemmes/ no hem sabut viure més que de biaix,/ sempre cremant focs aproximatius”.

Ni el sentit ni els sentiments (“lladres de camí ral”, diu) són convidats d’honor al ball d’aquests versos, ni tampoc la primera persona del singular. És, penso, una elegia lírica (del jo privat) aquest llibre, però el poeta sembla preferir la profecia generalitzadora:

si tots nosaltres som una mascara,
no sabrem viure mai sense mascara,
no sabrem morir mai sense mascara,
no ens la llevarem mai!”

I, malgrat tot, aquest home profètic, que no se sent desemmascarable (o que no se sent capaç de viure sense màscara), busca amb “paraules oscades” una possibilitat de dir:

“És tal vegada aquest el martell dels poemes:
saber que som és viure de l’incendi dels mots.”

Vet aquí, doncs, d’aquest foc de paraules, la llum d’El castell de la puresa.

Moltes gràcies, Ramon! Comptem amb tu al Nosaltres per la lectura de poesia, que sembla que això se’t dóna bé! Què carai? Se’t dóna molt bé!

Aquí teniu un fragment del llibre de Pere Gimferrer en pdf.

Títol: El castell de la puresa
Autor: Pere Gimferrer
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 88
ISBN: 978-84-7588-426-4
PVP: 16€

Share

La terapeuta, de Gaspar Hernández

Deixa un comentari

laterapeuta

@ColumnaEdicions @Grup62

La Vanessa se’ns estrena al Nosaltresllegim amb La terapeuta del , una novel·la ens mostra amb profunditat alguns dels problemes més corrents i recurrents que viu la nostra societat actual. Què tal porteu el tema de l’ansietat? La Vanessa ens explica com el porten els personatges d’aquest llibre…

La terapeuta del Gaspar Hernández té com a protagonista un home de quaranta i escaig que es dedica a fer d’actor. Un dia, sortint del Teatre Romea, anant a buscar el cotxe, es troba amb un assassinat: una noia al terra enmig d’un bassal de sang. Aquesta imatge el transtorna tant que li crea un estat d’amnèsia. No recorda res de res! Ni quan arriba l’ambulància, ni les coses que passen després de trobar-se amb el cadàver,… Res!

Per tal de poder seguir amb la seva activitat com a actor, es dedica en cos i ànima al seu paper a l’escenari, que curiosament és el de fer de terapeuta. Però per abstreure’s d’aquest paper que tant l’absorbeix expulsa tot el que l’envolta que li pugui modificar aquest paper al teatre: ni crítiques, ni telèfons, ni diaris,… res! I és que l’Hèctor és un noi tan tímid que es va fer actor per no haver de mostrar-se és l’intèrpret perfecte de tot aquell que no sigui ell.

És en aquest moment de què parlava, en aquell pàrking, quan apareix la figura d’una terapeuta, l’Eugènia, que diu que el tractarà. Ell s’obsessiona una mica amb la noia morta que troba en aquell pàrking perquè li sona d’alguna cosa però… miau! Res, que es posa fer teràpia amb l’Eugènia per intentar resoldre la situació.

Cada matí treballa amb ella per tal de recordar aquell moment traumàtic i a la tarda -ja que l’Hèctor té uns atacs d’ansietat d’aquells que el deixen bloquejat a l’escenari- ella va a veure’l al teatre per tal de tranquilitzar-lo.

Què creieu que passarà? I més tenint en compte que aquesta terapeuta és tirant a guapa! A la xicota de l’Hèctor també li fa pudor el tema i tot! Si voleu saber què passarà amb l’Hèctor i aquesta terapeuta, haureu de llegir el llibre!

Gaspar Hernández ens porta una novel·la que va més enllà d’un diagnòstic de les malalties, cabòries i maldecaps que vivim avui en dia. Com superem les nostres fílies i fòbies en un moment com l’actual? Cadascú com pot! En aquest cas, l’Hèctor amb el teatre. I la nostra terapeuta… en el cas de la nostra terapeuta ho haureu de descobrir!

Un llibre que, a través de diverses històries que l’autor ens explica tot jugant amb la línia temporal, aconsegueix endinsar-nos en el relat fins a l’última pàgina per tal de descobrir com es resolen diversos fils d’ansietat que tots, més o menys, podem arribar a patir. Nosaltres, ho confesso: sort que no sóc ni l’Héctor ni l’Eugènia! Però creieu-me: aquest llibre val la pena!

Moltes gràcies, Vanessa! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim!

Aquí teniu el primer capítol en pdf i el booktràiler:

Títol: La terapeuta
Autor: Gaspar Hernández
Editorial: Columna
Col·lecció: COL·LECCIO CLASSICA
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-1818-8
Preu: 18,90€

Share

Un somriure d’ulls tancats que tenia ganes de llegir i compartir-ho amb tothom

5 respostes

Vet aquí que una vegada hi havia una noia que es deia Montserrat. Era llesta com una guineu i dolça com el pèl d’un gat ben pentinat. També es deia Brau! O sigui que ja teniu tot el caràcter fet en només tres animals.

La Montserrat tenia moltes passions. La primera i principal era la seva família i els seus amics… però després en tenia d’altres com ara la llengua i la lectura. I com que sempre que s’hi posava, s’hi posava amb molta empenta, es devia dir alguna cosa així com: “escolta, si resulta que animo a tothom a llegir, i tots acabem llegint… per què no busquem un lloc per explicar que Nosaltresllegim?”. I dit i fet. Amb el suport i la valentia del Grup 62 va posar en marxa una criatura anomenada Nosaltresllegim.cat per poder explicar d’una manera diferent què és el que llegim i per què creiem que val la pena llegir-ho.

Aquesta criatura avui fa 4 anys. Nosaltres ens felicitem!

I en aquests 4 anys han passat uns quants Sant Jordis espectaculars d’anar amunt i avall fent fotos d’escriptors que firmen i ens dediquen somriures, unes de 1.300 ressenyes de llibres, uns 4.700 comentaris, 188.000 lectors d’aquestes ressenyes… i un Premi Blocs Catalunya 2013 al millor bloc corporatiu de Literatura que ens va fer molt feliços.

I què carai? Aquí el teniu. Aquest text de la Montserrat Brau segueix sent tan vigent com fa quatre anys perquè aquest és i segueix sent el Nostre esperit:

Ja veureu que aquest espai el moderem i dinamitzem persones que ens ho passem molt bé llegint i que tenim la il·lusió que cada vegada siguem més els qui hi participem activament, perquè ens agradaria molt, moltíssim, arribar a ser una bona colla de lectors que opinem, ens critiquem, ens donem suport i ens busquem entre les entrades del blog.

Tanmateix, aquests textos introductoris acaba redactant-los un de sol, així que em presentaré. Em dic Montserrat i a la vida he escrit moltes coses, des de poemes “En ocasión del Día de la Madre” quan anava a les monges fins a receptes de cuina per a una cadena de supermercats, tot amb un caire publicitari -especialment en el cas dels poemes escolars, on si et lluïes et queia la Nancy de mans d’una mare amb l’esperit crític anul·lat!!!-.

En aquests anys és ara la primera vegada que un client em diu “m’agradaria que el que tu escrius en aquest blog no fos propagandístic, que fos el que tu realment penses, i així amb els col·laboradors”, de manera que, oh meravella!, tinc ocasió de parlar del que penso i a sobre em paguen per fer-ho!! Ara només cal creuar els dits perquè el que penso us interessi i perquè el que pensem tots els qui anem participant us interessi encara més… altrament, em veig de cap al “bacallà amb samfaina, ingredients per a quatre persones” (i és que ja estic massa gran per a la lírica carrinclona!).

Au, vinga, si  jo llegeixo i tu llegeixes… trobem-nos a Nosaltresllegim.cat!

Quatre anys després, us esperem amb els braços oberts. Si jo llegeixo i tu llegeixes… trobem-nos al Nosaltresllegim.cat!

Share

Totes les estacions de França, d’Oriol Ponsatí-Murlà

Deixa un comentari

toteslesestacionsdefranca

@Ed_Empuries @Grup62

La Cristina se’ns estrena al Nosaltres amb un llibre que va devorar en uns escassos quatre dies. Esperem que sigui un fitxatge de llarga durada! Aquí teniu la seva ressenya de Totes les estacions de França, de l’. Llegiu, llegiu…

Estimat escriptor O,

Li dirigeixo la present per comentar-li només un parell de temes sobre la seva òpera prima:

En primer lloc, voldria agrair-li efusivament a la E, la seva dona (com a mínim a la novel·la), que li fes un cop de colze aquell dia i li obrís els ulls sobre les infinites possibilitats que tenia la notícia que va donar peu a Totes les estacions de França. Si es que, a vegades penso que no sé què farien els homes sense dones com la E al costat; lectora de Mann, Pla, Dostoievski o Calders! És vostè un home molt afortunat.

I en segon lloc, comentar-li, apreciat escriptor O, que compartirà amb mi que la decisió d’anar a París, tot i el component romàntic, no va ser una idea massa brillant per part seva, no troba? Miri que embolicar-se amb aquesta banda de personatges… (ja sap perquè li ho dic, oi?).

No volia acomiadar-me sense donar-li la més sincera enhorabona pel Premi!

Atentament,

Una lectora que l’admira.

Un cop dit això -disculpeu-me l’incís anterior- ara sí, em dirigeixo a tots Nosaltres per dir-vos que la lectura d’aquesta anti-novel.la, com així la defineix el seu autor, ha estat si més no desconcertant, en el bon sentit de la paraula. Es tracta d’un recull d’històries que giren entorn d’una notícia:

“Troben vint quilos d’or en un tren regional al sud de París i ningú els ha reclamat”.

Us ho imagineu? Estrany, oi? Com és possible que algú abandoni una maleta plena de lingots d’or valorada en casi un milió d’euros i que, a sobre, ningú vagi d’immediat a exclamar-se! Efectivament són moltes les possibilitats que inventa el meu apreciat escriptor O. De fet, cada capítol n’és una de diferent, i les va ubicant en cadascuna de les estacions de la RER B de París.

Però no tot s’acaba aquí. El joc amb el lector és constant! Pretén descol·locar-nos en cada capítol. Els personatges són absolutament fantàstics. Fins al punt en què l’autor arriba a introduir-se en la seva història, com un personatge més, on aprofita per explicar-nos com va pensar i fer la novel·la… És el fruit d’una destresa desbordant!

La trama és trepidant i enginyosa i cada personatge (des de l’entranyable parella d’horticultors que embogeix per amagar el seu tresor, el pianista que posa preu a la seva ànima, el vell supervivent de l’holocaust, o el jove alquimista que vol aconseguir la pedra filosofal) manté una relació aparentment inconnexa i que després resulta que no ho és tant. Veureu com us sorprèn pàgina a pàgina.

Diversió i entreteniment assegurats, a banda que està magistralment estructurada i escrita. Una novel.la que recomano a tots els lectors que busquin sobretot una lectura lúdica i estimulant.

Us deixo  amb un tast genial. Que vagi de gust!

X pensà que no hi ha ni una unça d’or al món que no estigui, poc o molt, tacada de sang. La sang i l’or són elements germans, que formen un aliatge sovint invisible però indissoluble. Que els  vint quilos d’or que acabava d’abandonar estiguessin xops de sang humana no li hauria representat un obstacle de cap mena aceptar-los. Però la sang que els xopava era, també la seva. La sang que impregnava aquell or portava escrit el seu propi codi genètic.

Per cert, sobre el que li comentava a la carta dirigida al meu apreciat escritor O… En realitat, ell potser ni tan sols té dona, ni ha viatjat mai a Paris, potser ni tan sols deu ser existir. Em té tan desconcertada que no sé ni el que haig d’escriure…

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Totes les estacions de França
Autor: Oriol Ponsatí-Murlà
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Premi de Novel·la Curta Just M. Casero 2013
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-9787-935-4
Preu: 16€

Share

Bridget Jones. Boja per ell, de Helen Fielding

Deixa un comentari

bridgetjonesbojaperell

@Ed_62 @Grup62

L’Eli s’ha llegit el llibre de la Helen Fielding, Bridget Jones. Boja per ell, i ens el ressenya per a tots Nosaltres.

Fa 17 anys vam conèixer la Bridget Jones, una dona soltera de trenta i escaig que ens va deixar llegir el seu diari. Amors, desamors, feina, embolics… una dona que podria ser qualssevol de nosaltres: un divertit desastre.

A falta d’un mes perquè es publiqués l’esperadíssima tercera novel·la de la Bridget Jones, llegeixo una piulada de The Guardian anunciant la mort del Mark Darcy. Com? Què? Quina classe de broma és això? Vaig entrar en xoc. A poc a poc vaig anar canalitzant la notícia. Sí, totes adoràvem el Mark Darcy, totes volíem un final feliç per a la Bridget, però realment volem llegir la meravellosa vida de la Bridget Jones? És clar que no! Volíem més Bridget, la de sempre, més embolics, i tornar a pensar que no ets l’única que fa tal cosa o tal altra.

Han passat 14 anys de l’última vegada que ens va fer riure i han canviat algunes coses. La Bridget és vídua i té dos fills, el Billy i la Mabel. Ha estat molt de temps lamentant-se i és hora de fer un canvi: ha de perdre pes, fer un canvi d’imatge i ha de tornar a relacionar-se amb homes, i quins homes! El xicot de la Bridget, en Roxster, té 29 anys i ella en té 51! Començant amb el dilema de si portar-lo o no a la festa d’aniversari de la seva amiga Talitha, que en fa 60 el mateix dia que ell en fa 30, la Bridget ens deixa endinsar-nos, un altre cop, en el seu diari per explicar-nos com ha arribat fins a aquí.

La mateixa essència però amb criatures, alguna desavinença amb les mares de l’escola, problemes per programar tots els aparells electrònics que té a casa (que no són pocs!), peluixos i polls. Una barreja explosiva que ens farà oblidar la petita presència de la mare de la Bridget i del Daniel Cleaver i l’absència del Mark Darcy.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Bridget Jones. Boja per ell
Autor: Helen Fielding
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Pàgines: 488
ISBN: 978-84-297-7159-6
Preu: 19,90€

Share

No està escrit a les estrelles, de John Green

Deixa un comentari

noestaescritalesestrelleslabutxaca

@labutxaca @Grup62

La Míriam se’ns estrena amb un llibre que va ressenyar ja fa un temps la Lia aquí, al Nosaltresllegim. Es tracta de No està escrit a les estrelles, de John Green. A veure què ens explica!

Quan vaig tenir el llibre a les meves mans i vaig donar un cop d’ull a la sinopsi, vaig pensar allò de “un altre llibre-drama sobre la pitjor malaltia que existeix, el cáncer, i a més amb adolescents en plan polseres vermelles”. O sigui, de plorera fàcil…

El vaig començar amb certa recança però a mesura que em vaig endinsar en el relat, la història em va atrapar fins al punt aquell que no vols que el llibre s’acabi, allargant l’últim capítol perquè… vols saber-ne més!

A partir del grup de suport, la Hazel i l’Augustus comencen una entranyable relació, amb historia d’amor inclosa, cadascun en la seva realitat, afrontant la seva versió de la malaltia.

La Hazel, molt pesimista i conscient, fa un canvi brutal que fa que sigui molt fàcil empatitzar amb ella a mesura que avança el llibre. L’Augustus, en la meva opinió, és un personatge perfecte. Vaig quedar totalment enamorada d’ell. Per la seva personalitat, pel seu modus operandi… Perfecte!

Gràcies a un llibre anomenat Una Aflició Imperial i els favors del Càncer aconseguiran un viatge que mai oblidaran, que faran que la malaltia quedi en un segon pla.

Novel·la apasionant i molt recomanable. Fets ràpids, redacció fàcil i, alhora, frases que et fan pensar i valorar la forma com vivim sense jutjar-la.

Gràcies pel teu escrit, Míriam! Esperem més lectures i més ressenyes! Nosaltres llegim!

Títol: No està escrit a les estrelles
Autor: John Green
Editorial: labutxaca
Col·lecció: LB CAMPANYES
Pàgines: 306
ISBN: 978-84-9930-800-5
Preu: 6,95€

Share

Maleït karma, de David Safier

Deixa un comentari

maleitcarmalabutxaca

@labutxaca @Grup62

La Judit se’ns estrena al Nosaltresllegim amb el Maleït karma, de David Safier. Benvinguda!

David Safier és el berlinès autor d’aquest llibre. Fa poc li van fer una entrevista i va confessar que, per a ell, escriure és una necessitat. Jo confesso que per a mi, llegir-lo també ho ha estat. La història que ens presenta a Maleït Karma és d’aquelles que enganxen des d’un bon principi. La protagonista, la Kim Lange és una cara coneguda del món de la televisió i es troba en el millor moment de la seva carrera professional. Tot just després de recollir el premi a millor presentadora de programa informatiu, és aixafada per les restes d’una estació espacial russa. I és aquí quan la Kim, lluny de morir i anar al Nirvana, es reencarna.

Reencarnar-se en un o altre ésser viu depèn simplement del bon Karma acumulat en la vida actual. Per tant, la Kim ha d’intentar acumular-ne el màxim per arribar al seu objectiu: tornar a ser al costat de la seva família. Però haurà de començar des de baix de tot de l’escala, com a formiga, ja que com a Kim Lange no es va estar de res quan es tractava de passar-li la mà per la cara a qui fos per tal d’aconseguir el que ella volia.

Una història enginyosa amb uns personatges entranyables, uns diàlegs brillants i girs narratius d’allò més divertits que ens fa replantejar, sense dramatismes, quines són les prioritats reals i els valors que marquen les nostres vides.

Aconseguirà la Kim tornar a formar part de la seva família? Si voleu saber si les segones oportunitats existeixen i com cal aconseguir-les, no deixeu de llegir Maleït Karma. Si més no, el riure el teniu garantit!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Maleït karma
Autor: David Safier
Editorial: labutxaca
Col·lecció: LB NADAL
Pàgines: 322
ISBN: 978-84-9930-746-6
Preu: 12,95€

Share

Cafè Barcelona, de Joan Carreras

2 respostes

cafebarcelona

@Ed_Proa @Grup62 @Janquim

La Marisol se’ns estrena al Nosaltresllegim llegint el Cafè Barcelona del . Aquí teniu la seva ressenya!

Cafè Barcelona és la història d’una família de dones a Amsterdam. No, no és això. Recomencem. Cafè Barcelona és la història d’un petit restaurant amb un accent equivocat on la tradició mana que s’hi faci paella, es begui cervesa i es cantin cançons empalagoses. No, tampoc no és això. A veure. Cafè Barcelona parla de la valentia de viure amb la culpa, de la covardia dels actes radicals, de… crec que m’embolico.

Cafè Barcelona és una novel·la canal. Joan Carreras ens porta de personatge en personatge, d’història en història, amb la calma incansable de l’aigua als canals holandesos. Cada revolt ens connecta amb noves vies d’aigua tranquil·la, la nostra barcassa lectora movent-se sense descans però sense córrer, amb un moviment pausat i estable.

Quina és la història que s’explica a Cafè Barcelona? Moltes i cap. Personatges que entren i surten, apareixen i s’esvaeixen. Canvien els paisatges i els sentiments, però res no fa canviar el ritme narratiu ni la implacable constància del pas del temps com l’aigua sota els ponts d’Amsterdam.

Narrat en primera persona, fins passada mitja novel·la no coneixem el “jo” que, de tant compartir estones, amistats i complicitats, acaba sent el narrador omniscient que ens guia. Potser és quan aquest narrador pren el protagonisme que la narració pot trontollar una mica, una mediterraneïtat que no acaba de lligar amb la pluja cansada.

En qualsevol cas, llegir Cafè Barcelona fa venir ganes de viatjar a Amsterdam i passejar pels seus racons amb el llibre a la mà, buscant l’Annabel a cada noia en bicicleta i la Greetje darrera la barra de cada cafè.

Moltes gràcies pel teu escrit i la teva proposta de viatge, Marisol! Et volem llegir més sovint per aquí!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Cafè Barcelona
Autor: Joan Carreras
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-428-8
Preu: 19€

Share

La pitjor mare del món, d’Anna Manso

Deixa un comentari

lapitjormaredelmon

@ColumnaEdicions @Grup62 @annamanso

La Natalia se’ns estrena al Nosaltres amb el millor llibre que li podia caure a les mans: La pitjor mare del món, d’Anna Manso. Per què, direu… Perquè la Natalia juga a la mateixa lliga que l’autora. És mare de tres fills indòmits, un dels quals ens parlava fa molt poc del Greg i la seva última aventura. La Natalia s’ha posat les ulleres bicolor i també s’ha posat mans a l’obra. Aquí teniu la seva ressenya sobre aquest llibre sobre com convertir-se en una mare o pare imperfecte en 10 lliçons:

Aquest La pitjor mare del món de l’Anna Manso és una espècie de “guia al revés”. És una guia on l’autora ens explica alguns trucs de “mala mare” que el que aconsegueixen és explicar-nos com ser millors mares. Curiós, oi? Però sembla que funciona!

L’autora parla amb coneixement de causa perquè -com una servidora- és mare de tres fills i durant anys i anys ha anat rebent multitud de consells de tothom i ens relata casos molt diversos -de la seva família, amics,… de tothom!- que l’han fet arribar a una conclusió molt senzilla: molt més sovint del que ens pensem, la millor manera de ser la millor mare del món és no seguir els consells dels llibres d’autoajuda per a mares que tot just comencen en aquesta aventura o els consells de la iaia/tieta consellera de torn.

Hi ha un munt de llibres que ens intenten explicar com ser bones mares i no tots ho aconsegueixen. A vegades, fins i tot, ens ho expliquen molt bé però els resultats no són els desitjables. Us ho dic per experiència, sigui pels llibres pràctics llegits com pels tres fills que tinc. Un altre punt a favor respecte d’altres llibres? En aquest cas, és un llibre que es llegeix amb molta facilitat.

Lliçons de vida per mares i pares, que treuen el pes de “ho estic fent malament”, per poder dir allò de “veus com per aquí l’encertaré encara que el llibre pràctic aquell que em van deixar digui el contrari…”. Un molt bon llibre i un gran regal per a pares novells o pares estressats!

Gràcies pel teu escrit, Natalia! Prenem nota si toca tenir criatures o regalar un llibre a algú que en tingui i necessiti l’ajuda de l’ONU a casa!

Aqui teniu el primer capítol en pdf i el vídeo de presentació de l’autora:

Títol: La pitjor mare del món
Autor: Anna Manso
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 206
ISBN: 978-84-664-1732-7
Preu: 18€

Share