Arxiu de la categoria: No ficció

Ser o no ser catalans, de Toni Albà

Deixa un comentari

seronosercatalans

@Columna_Ed @Grup62 @ToniAlba

La Victòria se’ns ha llegit el llibre Ser o no ser catalans, de Toni Albà. Aquí teniu la seva ressenya:

El llibre del Toni Albà, si us he de ser sincera, m’ha sorprès agradablement! Es coneguda “la ceba” que té aquest home però tampoc m’esperava que fos -com ho dic perquè no se m’enfadi ningú- “capaç” d’escriure un llibre com aquest.

Me’l puc imaginar fent burla del rei d’Espanya o del José Mourinho, però tenint en compte el primer cas més que el segon, tenia una idea d’ell com a “home ceba” més proper a la crítica més -per dir-ho d’alguna manera- punyent i basada en aquest tipus de burla.

Afortunadament, Ser o no ser catalans és un llibre molt més proper a l’assaig amb un aire d’humor. I sincerament, és d’agrair! El fet que Albà ens presenti tot un munt de fets relacionats amb la possibilitat o no que Catalunya pugui esdevenir (o no) un estat independent utilitzant dades objectives i que es poden buscar i trobar a tot arreu, però que ho faci amb un llenguatge, no només planer, sinó també divertit i coherent, fa que la lectura d’aquest assaig passi volant! El fil conductor, com bé va explicar en Jordi, és el monòleg de Shakespeare de Hamlet.

Ja sé que és un llibre que el llegiran els convençuts -jo en sóc una però no acostumo a llegir aquest tipus de llibres-, però és un llibre que pot llegir algú que necessiti arguments i que no sigui un llibre tirant a feixuc.

Sincerament, una molt grata sorpresa! És un llibre interessant i divertit. Ara només falta que Toni Albà es decideixi a escriure una novel·la amb la mateixa gràcia i ja tindrem un Safier català.

Ben vist!

Títol: Ser o no ser catalans
Autor: Toni Albà
Editorial: Columna
Col·lecció: No Ficció
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-1751-8
Preu: 17,90€

Share

Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll

2 respostes

@Ed_Proa @Grup62

Una bona novel·la per a començar bé el curs o la temporada

S’han acabat les vacances, comença una nova temporada i ens arriben novetats editorials molt interessants! Avui us parlo de Dos taüts negres i dos de blancs d’en Pep Coll.

Es tracta de la reconstrucció d’un cas real d’assassinat de tota una família de 4 membres -pare, mare i dues nenes, de catorze i deu anys-, masovers a Carreu (Pallars Jussà) i que es va produir l’any 1943. Aquesta matança esgarrifosa va commocionar a les poblacions de la zona i es va mantenir i s’ha mantingut encara en la memòria de la gent.

Setanta anys després, Pep Coll ens l’explica de forma novel·lada. Ha consultat arxius, ha entrevistat testimonis o familiars, ha visitat els escenaris (i ha fet les fotos per incloure-les al llibre). Ha introduït les dosis necessàries de ficció, per recrear diàlegs, situacions i personatges secundaris i finalment ha buscat la forma literària que tocava perquè ens enganxem a aquesta crònica en blanc i negre. Ha estructurat la narració a través de 19 capítols/personatges, actors directes o indirectes dels fets, de manera que aquests se’ns van narrant, completant i descrivint des de diferents punts de vista, amb detalls i circumstàncies de cadascú.

La novel·la no és una novel·la negra més de les que omplen les llibreries, amb tots els elements del gènere. Tampoc pretén crear suspens, encara que hi ha detalls (brutals) que es van completant a mesura que llegim. Hi ha una voluntat per part de l’autor de narrar uns fets quasi oblidats que tenen una particularitat notable i que és una altra característica destacable del cas: l’atroç matança va quedar impune. Els habitants de la zona van conviure amb els assassins sent conscients de que ho eren. La justícia franquista no va fer la seva feina i el procediment indagatori va estar farcit d’arbitrarietats i manipulacions. Perquè no hem d’oblidar que els fets es van produir el 1943, en el període més fosc de la immediata postguerra i amb un record encara molt viu de la Guerra. Aquelles muntanyes tan allunyades dels nuclis de població importants van ser front de batalla i per aquelles muntanyes encara hi quedaven restes de soldats i dels materials bèl·lics. El cementiri on són enterrades les víctimes té la tanca feta dels ferros de les trinxeres, per exemple, i la munició utilitzada en l’assassinat múltiple procedia de la que hi havia abandonada en el territori.

La novel·la és rica. No només ens explica una història commovedora, ens descriu també una situació social i política marcada per la guerra. I encara n’hi ha més. També ens parla d’un món, d’uns pobles, d’un treball (dur, molt dur) i d’una societat que ja han desaparegut. Aquest és un tema que ja ha estat protagonista en altres obres de l’autor. Un món que comença a modificar-se amb l’arribada de l’electricitat i continua amb la construcció de les carreteres, l’emigració de la gent i la presència del poder públic per repoblar de pins o de voltors un territori on les heures van cobrint les sòlides parets de pedra fins a fer-les desaparèixer als nostres ulls.

Pep Coll aixeca acta de tot això i ens ho deixa perquè en tinguem memòria. Val la pena llegir-lo.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Dos taüts negres i dos de blancs
Autor: Pep Coll
Editorial: Proa
Col·lecció: Raval – Proa
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-7588-407-3
Preu: 21€

Share

La sortida del laberint, de Miquel Puig

Deixa un comentari

@Ed_62 @Grup62

L’Anna se’ns estrena al Nosaltresllegim amb el llibre La sortida del laberint, de Miquel Puig. Aquí teniu la seva ressenya:

Fa uns dies va caure a les meves mans La sortida del laberint de Miquel Puig. Un llibre d’economia per a no experts en la matèria. A través de tres capítols molt ben estructurats, l’autor es proposa explicar-nos, a través de les xifres, la situació econòmica actual intentant desmuntar els mites populars que ell considera falsos. I allò que pot semblar pantanós, es torna amè per la pedagogia amb el que ho presenta.

Amb un estil directe i planer, aconsegueix que aprenem a entendre fàcilment gràfics de dades econòmiques, els que personalment sempre m’han semblat excessivament críptics; i que interioritzem fàcilment conceptes científics que d’una altra manera continuarien en la nebulosa on es trobaven abans de llegir l’assaig.

Amb “La sortida de la crisi” copsem un punt de vista diferent sobre la crisi. Una manera d’analitzar-la que posa l’èmfasi en allò més proper, fugint intencionadament de les grans anàlisis macroeconòmiques que ens col·lapsen la comprensió.

Miquel Puig ens convida a conèixer les diverses realitats socials i polítiques de Catalunya i Espanya a través de l’economia; permetent-nos, per exemple, poder aportar idees fresques sobre la crisi en la que estem immersos, en les converses de cafès amb les nostres amistats.

Sempre és bo trobar llibres que expliquin les coses complicades de manera entenedora! Gràcies, Anna!

Títol: La sortida del laberint
Autor: Miquel Puig
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’abast
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7156-5
Preu: 19,50€

Share

Els dies sense fam, de Delphine de Vigan

Deixa un comentari

@Ed_62 @Grup62

Sovint penso que la tasca dels professors quan fan la llista de lectures obligatòries d’un curs és molt més delicada que no ens pensem. Tots els nois i noies d’una etapa educativa llegint la mateixa cosa, tots alhora. Bé, doncs, modestament em permeto fer una aportació per si a algú li interessa: Els dies sense fam. Aquesta novel·la autobiogràfica de la Delphine de Vigan, de qui diversos nosaltres ja heu comentat No i jo, Unes poques hores per descriure el món i Res no s’oposa a la nit, em penso que és la lectura idònia per a les noies que entren en aquella etapa en què l’anorèxia pot ser un camí cap a l’autodestrucció.

La Laure, protagonista de l’obra, és una noia de 19 anys que ens explica en primera persona com, després d’arribar als límits del seu propi cos, passa tres mesos ingressada en un hospital per recuperar-se. No és una novel·la de llagrimeta. Senzillament, és una novel·la crua.

Es mirava al mirall sense veure’s, es felicitava per les arrugues, per la magror, com per una victòria. El cos que s’enfonsa i sembla poder enfonsar-se fins a l’infinit. No podia imaginar el patiment que l’esperava, quan no li quedés per rosegar sinó la seva ànima.

De debò que m’he quedat corpresa. La vaig començar fa tot just un dia i mig i no he pogut deixar-la. I no ha estat per la trama, que és aquell ham que ens empassem els lectors i que ens estira més i més amunt fins que sortim del llibre amb el coneixement complet de què ha passat, sinó per l’emoció de saber que he viscut una vida turmentada amb la sort que només ha durat 171 pàgines. Tan de bo totes les noies que passen per aquestes vides sense fam triguessin tan poc en deixar enrere el problema.

Títol: Els dies sense fam
Autor: Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7157-2
Preu: 17,90€

Share

Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll

4 respostes

@Ed_Proa @Grup62

L’altre dia vam coincidir casualment la Fita (una lectora que quan comenta al Nosaltresllegim em fa “venir gana” sempre) i una servidora. Resulta que va fer al cas que totes dues estàvem llegint Dos taüts negres i dos de blancs, d’en Pep Coll. Li vaig preguntar “-Per on vas? Ja saps qui els ha mort? Jo sí.” I ella em va respondre que encara no ho sabia, però que de fet potser això no era el més important de la novel·la. Totalment d’acord. La mort d’aquest matrimoni de masovers i les dues filles és només un punt que articula tota una teranyina al voltant i ens fa veure com era (i com és) una vall del Pirineu més esquerp: la vall del Carreu.

Una altra de les coses que vaig voler dir-li, i que ara m’agradaria discutir amb vosaltres, és que l’estil em va recordar una mica al d’August, d’en John Williams. Alerta! No vull dir que hi hagi un paral·lelisme entre els dos narradors, eh? El que trobo és que tant una com l’altra ens expliquen els fets a base de pinzellades que acaben conformant un tot. En aquell cas, el ritme cronològic es mantenia i els edeveniments els anàvem coneixent en l’ordre que, històricament, han tingut lloc. Aquí, les pinzellades són petits relats que porten tots dinou per títol el nom d’un personatge d’aquesta macabra funció: la filla petita, el capellà dels gitanos, el fill de l’amo… Molt interessant, sí senyor! Mantenir el ritme i l’interès amb aquestes eines no deu ser gens fàcil i en Pep Coll ho aconsegueix. A més, ho fa en la varietat de català que li és pròpia, la qual cosa afegeix un punt de versemblança encara més esgarrifós, quan penses en tot el que explica.

I el que explica és bestial. No només la mort de la família, sinó també la mort d’un estil de vida, d’uns pobles on la Guerra Civil va passar amb cruesa i la Postguerra va acabar amb les poques coses que hi havien quedat.

Si us el llegiu, espero que us sumeu a la conversa amb la Fita… segur que el diàleg serà enriquidor! Us en deixo un fragment a veure si us engresco:

-(…) Ja tens material per un llibre -va somriure-. El pots titular L’espantosa matança dels masovers de Carreu. Posa-hi que el mateix assassí t’ha fet de guia per llocs del crim, que l’assassina t’ha fet el dinar i que ens l’ha servit a la taula.
En Carles anava a respondre, jo vull fer art, no periodisme de sang i fetge. Però finalment va dir:
-Escric en català, jo. La censura no em deixaria publicar el llibre.
-Doncs escriu en castellà.
-No en sé prou per escriure-hi literatura. -No va afegir cap altre motiu. Va pensar que era inútil fer entendre a un comerciant de cotons que la novel·la com a gènere literari no li interessava gens i encara menys una novel·la rural. Dels forats i roques d’aquest cul de món poc suc literari se’n podia traure. Ja n’hi havia hagut prou, a la literatura catalana, de drames rurals i de sots feréstecs. Potser massa i tot.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Dos taüts negres i dos de blancs
Autor: Pep Coll
Editorial: Proa
Col·lecció: Raval – Proa
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-7588-407-3
Preu: 21€

Share

Temps d’innocència, de Carme Riera

1 resposta

@Ed_62 @Grup62

Un exercici de descabdellar records de la troca de la memòria

Temps d’innocència és un conjunt de 69 “estampes” breus, de 3 a 5 pàgines cadascuna, on la Carme Riera recull records i vivències del temps de la seva innocència, de la nina que era quan tenia entre 3 i 10 anys a la Mallorca de fa mig segle. Una Mallorca encara no transformada per l’arribada massiva de turistes, que feia una olor i tenia uns sons determinats, tant a la ciutat, com a fora vila, molt diferents dels d’ara. El seu paradís com titula la primera estampa: Sons i olors del paradís.

A través d’aquestes estampes encadenades l’autora ens va parlant de la seva família, el pare, la senyora-àvia, sa tia Celestina, els avantpassats…; altres adults que freqüentaven casa seva, com amics, visites, cosidores o d’altres oficis. Riera ens parla de les cases, dels jardins i les oliveres, de les esglésies i les campanes, del descobriment de la lectura, dels costums, oficis, festes i tradicions mirant d’explicar-los des d’un punt de vista de la nina tímida, sensible, curiosa, una mica espantadissa i amb una rica vida interior que observa els adults i el món que l’envolta, i que viu amb por i neguit la idea de pecats i culpes amb l’amenaça de l’infern.

Sovint l’autora lliga aquests records d’infantesa amb el que seran personatges, situacions o elements que després ha desenvolupat en algunes de les seves obres literàries posteriors.

Sembla que els nostres escriptors que es troben entre els 60 i 70 anys s’han decidit a deixar constància dels seus móns infantils, avui quasi desapareguts. Em vénen a la memòria llibres com el del Rafel Nadal o el de Lluís Foix. Carme Riera ha volgut recordar -“passar pel cor”- imatges i vivències de la seva infantesa aconseguint mantenir la visió infantil, subjectiva, no l’adulta, encara que aquella no acabi de ser prou precisa o objectiva del tot.

El tema no només m’ha agradat (per edat jo també participo d’algunes característiques de l’ambient descrit) sinó que el que més m’ha entusiasmat és que Carme Riera ha escrit el llibre amb “sa llengo”, recollint paraules i verbs que eren (i no sé si ara encara són) ben vius. Veure escrites amb naturalitat: trempó, mossons, justipiris, xalesta, escaïnar, boixar… m’ha fet xalar!

És una lectura molt adequada per quan ens visita la malenconia un cop acabat l’estiu!

Títol: Temps d’innocència
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-2977-053-7
Preu: 20€

Share

L’Església davant de la cruïlla, de Francesc Torralba

1 resposta

@Ed_Portic @Grup62

Hi ha moments en què alguns de Nosaltres perseguim els llibres per ressenyar. Aquest és el cas de l’Albert Sànchez, que quan va veure que Pòrtic havia publicat L’Església davant la cruïlla, de Francesc Torralba, va córrer a demanar-nos-el per poder-lo ressenyar. Aquí teniu el seu escrit!

Fer la ressenya d’un escriptor que coneixes sempre resulta especial. Vaig coincidir amb el Dr. Francesc Torralba a la Facultat de Psicologia i la de Ciències Religioses en diverses matèries, gaudint-ne en totes elles de la seva docència. Les seves classes resultaven rodones, farcides d’autors i de cites per donar consistència a les seves explicacions, sempre suggerents. Aquesta mateixa descripció de les seves classes la podríem fer del seu llibre L’Església davant la cruïlla.

El llibre té tres parts ben definides: un repàs a la producció teològica i literària del papa Benet XVI; una reflexió sobre l’entorn de l’anterior pontífex i sobre el moment actual del món i l’Església; i per últim, el mateix tipus de repàs amb el nou papa Francesc i la seva producció literària com a bisbe per orientar-nos vers l’aprofundiment en els reptes de l’Església en el moment actual.

He de dir, sincerament, que la primera part em feia una certa mandra per voler passar directament a la reflexió de l’actualitat i les propostes de camins per superar els reptes futurs, però la síntesis feta per l’autor se m’ha fet breu i, alhora, interessant. Les altres dues parts parlen de què ja preveia: per on ha d’anar el diàleg entre creients i no creients, fe i cibercultura, etc.

Aquest és un llibre que suscita reflexions i obre camins sustentats en diversos autors per tal que puguem obrir-nos a d’altres lectures que, si no fos per aquest escrit del Dr. Francesc Torralba, potser no ens resultarien tan atractives.

L’Església davant la cruïlla és un molt bon llibre de lectura per a tots aquells que vulgueu reflexionar sobre la interacció entre l’Església i el món, sigueu creients o no.

Moltes gràcies per la ressenya, Albert! Segur que molts de Nosaltres s’interessaran pel llibre d’aquest gran intel·lectual que és en Francesc Torralba.

Títol: L’Església davant la cruïlla
Autor: Francesc Torralba
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Visions
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-9809-255-4
Preu: 17€

Share

El vell rei a l’exili, d’Arno Geiger

2 respostes

@Ed_Proa @Grup62

En Roger s’ha llegit El vell rei a l’exili, d’Arno Geiger, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Arno Geiger ens explica, amb episodis endreçats cronològicament, com el seu pare August i tota la família afronten la creixent demència i Alzheimer del cap de la família. Vist així, a priori, hauria de semblar un llibre trist i angoixant, ja que no conec ningú que no senti pànic davant l’Alzheimer. Una malaltia que t’esborra en vida.

Doncs res més lluny de la realitat. Arno Geiger no amaga el patiment i la incomprensió davant les situacions en què la malaltia els situa i, no obstant això, amb una prosa suau i delicada, deixa anar mica en mica una esperança que aconsegueix embolcallar d’un cert optimisme la gran majoria de pàgines.

És un llibre del qual n’he après. Un llibre on, per estrany que sembli, el passat no té tot el pes que es pot imaginar, ja que no és un llibre sobre l’Alzheimer, ni un llibre sobre la pèrdua de la identitat. És un llibre que parla de comprensió i descobriments, de la impossibilitat de fer comprendre la realitat a algú malalt; ja que l’objectiu ha de ser que se senti còmode en la seva pròpia realitat, on el concepte “tornar a casa” pot no ésser el que tots creiem.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El vell rei a l’exili
Autor: Arno Geiger
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-7588-399-1
Preu: 17,90

Share

Ser o no ser catalans, de Toni Albà

1 resposta

@ColumnaEdicions @Grup62 @ToniAlba

“Som catalans però estem espanyols”

Aquest llibre es llegeix d’una volada. Jo que sóc molt lent llegint ho he fet en unes tres hores! En Toni Albà, a Ser o no ser catalans, deixa de banda la seva vessant còmica i s’endinsa amb una obra curta però punyent en el món de les difícils i, mai fins ara, no resoltes relacions entre Catalunya i l’Estat Espanyol.

Toni Albà, amb bons arguments, intenta i aconsegueix (és la meva opinió!) deixar ben clar el perquè hi ha una immensa majoria de ciutadans de Catalunya que se senten únicament catalans i com és que, en ells, el fet jurídic d’estar espanyols té un mer sentit temporal.

Per construir el seu discurs, el vilanoví Toni Albà fragmenta el conegut monòleg que comença amb “Ser o no ser…” de la cabdal obra Hamlet d’en William Shakespeare, i amb cada un dels fragments inicia un capítol del llibre. El contingut de cada capítol té relació amb el fragment triat.

Avui, que hem de viure una Diada que ha d’esdevenir històrica, la lectura d’aquest llibre esdevé més que oportuna i aclaridora.

Aquí teniu en Toni Albà explicant la seva peculiar interpretació del monòleg de Hamlet a favor del procés democràtic per la independència.

Títol: Ser o no ser catalans
Autor: Toni Albà
Editorial: Columna
Col·lecció: No Ficció
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-1751-8
Preu: 17,90€

Share

Quan vaig deixar de ser natura lleugera, d’Anna Altisén

1 resposta

@Ed_Empuries @Grup62

Ja sigui per defecte professional o per estar més sensibilitzada amb el tema, aquesta novel·la autobiogràfica m’ha sorprès en diversos sentits. Primer perquè Quan vaig deixar de ser natura lleugera no és d’aquells llibres autobiogràfics que expliquen la vida de l’autor des que neix fins al moment present sinó que, sense presses i des de l’experiència més sentida, l’Anna Altisén ens parla de la seva malaltia mental, aquesta que ella anomena melancolia però que en realitat va i ve entre la tristesa més profunda i l’eufòria més extravagant. I en segon lloc, perquè veure plasmat en un llibre què sent la persona que pateix una malaltia mental estant dins d’un psiquiàtric és ben diferent del que se sent treballant-hi com a professional.

L’Anna ens explica les seves anades i tornades als psiquiàtrics durant tota una dècada, l’acceptació de la malaltia com a un continu de la seva vida i la certesa de saber que la medicació serà ara i sempre la seva fidel companya de viatge. També ens parla de l’amor, de les diferències culturals i de l’acceptació a les persones per sobre de qualsevol ideologia, creença o convicció.

“Som temps perquè el nostre cos és naixement i mort contínua. Som temps perquè som memòria, encara que aquesta memòria deixi de funcionar. Som temps en relació amb nosaltres mateixos i no tant en relació amb el temps que marquen les agulles del rellotge.”

Quan vaig deixar de ser natura lleugera ha estat finalista del Premi Just M. Casero 2012 i és, en definitiva, un crit ferm a la voluntat de ser persona, per sobre de tot i de tothom, per sobre de qualsevol etiqueta i en qualsevol espai temporal.

Títol: Quan vaig deixar de ser natura lleugera
Autor: Anna Altisén
Editorial: Empúries
Col·lecció: Empúries Narrativa
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-9787-872-2
Preu: 18€

Share